Toni Cucarella Edicions

  Editorial Columna, 2002 Editorial Afers, 2026 Els camps dels vençuts és una novel·la "maleïda". Va arribar a les votacions finals en un parell de premis importants. Va perdre per tres a dos al premi Carlemany l'any que el va guanyar Racionero amb L'últim càtar . Va ser l'última que vaig publicar a can Columna. La seua publicació va passar amb més pena que glòria, tot i aplegar algunes ressenyes que la destacaren.  Gràcies a l 'Editorial Afers , s'ha reeditat en octubre de 2026. Memòria d'una generació, acollia una galeria de personatges singulars que intentaven caracteritzar un temps, una manera de creure i de pensar. Com Ramona i Saurina, tia i neboda, barallant-se com gat i gos per la decisió testamentària de la primera de deixar-ho tot a les monges.  HA MUERTO MONSEÑOR ESCRIVÁ DE BALAGUER, FUNDADOR DEL OPUS DEI. LEVANTE , 27 de juny del 1975 Ramona Solís i Saurina Llopis es feien com gat i gos. Ramona Solís, igual que la senyora Tecla, que vi...

  Imagineu el monument a Petrarca pintat de blau escarnidor durant la impunitat de la nit; imagineu un marbre amb versos de Jacques Prévert asclats per un martell rabiós; imagineu l’estàtua de Pessoa arrancada i tombada; imagineu la placa d’un carrer dedicat a Jane Austen empastifat de merda... I aquesta ignomínia no com a maldat d’un sol dia i només d’eixe dia: sinó maldat reiterada, planificada i conscient, dia rere dia. Imagineu més lluny encara: imagineu una bomba assassina en el balcó de la casa de Miguel Delibes. Què penseu que en dirien els italians, els anglesos, els francesos, fins i tot els espanyols... Què en dirien? Què diria el món civilitzat de totes aquestes vileses, d’aquests ultratges, d’aquests actes criminals? Quin vocabulari d’escàndol públic ressonaria en els seus mitjans de comunicació? Què farien els seus polítics, els seus policies, els seus jutges...? La infàmia ve de lluny, i encara brama, pertinaç i fanfarrona. Paraules de Vicent Andrés Estellés r...

  No conec gaire l’abast acadèmic de les altres literatures del món, ni tan sols el de les nostres veïnes. Pel que fa a la nostra, encara catalana, hi constate l’abundància del que podríem anomenar «estudis de literatura forense». És a dir, l’estudi i promoció d’autors molt i molt difunts. M’atreviria a dir --i no ho faig amb intenció d’astracanada, més aviat d’intent de reivindicació de la literatura viva, la que es fa i es publica estant l’autor viu i en actiu, és a dir, inspirat i productiu-- que tenim excessiva inclinació, per no dir-ne fascinació, cap a la necrofília literària. Fixeu-vos en la desmesurada tendència institucional i acadèmica a homenatjar noms literaris que fa anys que descansen eternament, improductivament, en el parnàs dels lletraferits nostrats. Mentrestant els autors vivents i escrivents presenten llibres de manera gairebé inadvertida en fires, llibreries, ateneus i d’altres lloables i voluntarioses societats culturals; debaten amb els lectors, si es dona e...

  Conegut arreu del món antic per la seua virtut guaridora, l’oli fou utilitzat no solament en la pràctica d’untar-se (per exemple, per a certs esports), sinó en certs tipus d’ unció , ja sigui màgico-medicinal, en casos de malaltia (cas que apareix en el Nou Testament), ja sigui com a símbol d’incorrupció en les sepultures, ja sigui en els ritus consecratoris, a través dels quals hom rebia poders extraordinaris. Anomenats sants olis en la litúrgia, hom els destina a diverses cerimònies. A més del crisma , hi ha l’oli dels catecúmens , utilitzat com a exorcisme abans del baptisme i en altres ritus, i l’ oli dels malalts ( unció dels malalts ). Gran Enciclopèdia Catalana REDACCIÓ: L’OLIVERA El meu iaio tenia oliveres, mon pare té oliveres, que són les que tenia el meu iaio. Són dos bancals xicotets de per les Llomes Planes, i s’hi va per la mateixa carretera de Bixquert, si és que vas amb cotxe, però si vas a peu has d’anar per una senda que es diu el Portet, per darrere de la...

  Hi ha la fam, la precarietat Vicent Andrés Estellés Si recompte cada matí tots els meus dits no us penseu que ho faig per malaltia: és per si de cas me n'he cruspit cap mentre dormia (1985)

  Aquest article va ser publicat al número 50 de la  revista  Llengua Nacional  (1er trimestre 2005). El podeu llegir picant en aquest enllaç:   https://llenguanacional.cat/pdf/LN50_12.pdf 

  Aquest article, publicat a la revista Llengua Nacional l'any 2002, prové d'una intervenció que, amb el mateix títol, vaig fer a la Universitat de València uns anys abans. M'hi va convidar Emili Casanova, qui s'havia interessat pel lèxic de la meua literatura i en feia compilació. La nostra relació es va interrompre, a instància meua, quan Emili Casanova va entrar a formar part de l'AVL. Ací he exposat els motius pels quals vull romandre al marge d'eixe consens:  https://tonicucarella.blogspot.com/2016/06/no-soc-deixe-consens.html LLENGUA COL·LOQUIAL, LLENGUA LITERÀRIA https://llenguanacional.cat/pdf/LN41_03.pdf

  Foto: Antoni Marzal De seguida que t'he vist, tan ben embolicada en cel·lofana, se m'ha representat el maniquí de Sisa, aquell millor regal que podien fer-li pel seu sant. Però m'he adonat de la teua mirada esbalaïda, expectant, atònita. La teua emoció m'ha fet recordar un curt de Pasolini en què revisita Otello amb una companyia de titelles. C apriccio all'italiana. Passa el femater i s’ emporta d os titelles vellancs . Els reballa al camió del fem, mentre els altres titelles de l'obra lamenten el tràgic final de ls seus companys . Que tard o d'hora serà també el seu. El femater és Domenico Modugno, que canta amb aire apesarat Cosa sono le nuvole . Abocats en el femer com a inútils andròmines, Otello-Davoli pregunta meravellat que és allò tan bell que es mou sobre el blau immens, i Jago-Totó li respon que són els núvols: Ah, straziante meravigliosa bellezza del creato! Otello té la teua mateixa expressió, mirada atònita davant la bellesa d'un m...

  SI TÉ FE, GUANYARÀ MILIONS! Feliços els qui, sense haver vist, arriben a la fe. Evangeli segons Joan 20, 29   Són passades les vuit de la nit i Tomàs Tomàs regressa a la llar després d’una esgotadora jornada laboral. El rep la casa a les fosques. Encén el llum de l’entrada. Al saló-menjador, sobre el televisor, ocultant la foto de boda de la seua filla Remei i Víctor, hi ha una nota escrita i firmada per la seua dona: «He hagut d’anar a ca la xicona perquè Víctor i el xic són al llit amb febra . Si tens gana, al frigorífic hi ha companatge. Tornaré quan podré .» Tomàs Tomàs doblega la nota i la col·loca sota el marc de la foto. Es lleva l’anorac, de la butxaca del qual ha tret prèviament un periòdic esportiu plegat i arrugat. Abandona l’anorac damunt d’una cadira. S’ajoca al sofà. Desplega el periòdic i llig. Sona el telèfon en la tauleta vora el sofà. Tomàs Tomàs deixa caure el periòdic damunt les cames. Creu que podria ser la seua dona: potser el Víctor i el xiquet ...

  H e conegut la mort de Polifemo del Olmo quan ja fa quinze dies que és enterrat. Me n’he assabentat de casualitat, gràcies a un comentari confús piscat al vol de la conversa entre dues dones d’edat que em precedien lentament, fatigadament, en direcció a la plaça del Mercat: «Aquell que alçava haques i camions... que a son pare l’afusellaren... el nét d’aquella dona que venia granotes...» M’ha sorprès no haver trobat la seua esquela als llocs d’habitud, i això que tinc costum de passar-hi cada dia, per assabentar-me de les «novetats». No és cap inclinació morbosa, és una rutina que tothom practica amb normalitat. Com si passem per la vora d’un quiosc i no podem evitar desviar la mirada cap als titulars dels periòdics que s’hi exhibeixen. Forma part dels nostres gestos quotidians. Els qui vivim de tota la vida en un mateix indret i ens hi sentim arrelats és com si formàrem part, com si diguérem, d’una tribu singular, i ens interessem tant pels nostres conveïns vius com...