Estudis de literatura forense

 

No conec gaire l’abast acadèmic de les altres literatures del món, ni tan sols el de les nostres veïnes. Pel que fa a la nostra, encara catalana, hi constate l’abundància del que podríem anomenar «estudis de literatura forense». És a dir, l’estudi i promoció d’autors molt i molt difunts. M’atreviria a dir --i no ho faig amb intenció d’astracanada, més aviat d’intent de reivindicació de la literatura viva, la que es fa i es publica estant l’autor viu i en actiu, és a dir, inspirat i productiu-- que tenim excessiva inclinació, per no dir-ne fascinació, cap a la necrofília literària. Fixeu-vos en la desmesurada tendència institucional i acadèmica a homenatjar noms literaris que fa anys que descansen eternament, improductivament, en el parnàs dels lletraferits nostrats. Mentrestant els autors vivents i escrivents presenten llibres de manera gairebé inadvertida en fires, llibreries, ateneus i d’altres lloables i voluntarioses societats culturals; debaten amb els lectors, si es dona el cas, en clandestins clubs de lectura, i tot això sovint al marge de l’atenció dels mitjans de comunicació, de les inquietuds acadèmiques establertes i oficials, de la preocupació política en general, que diu que la cultura és pilar de les societats democràtiques però la majoria dels polítics, prou que ho palesen amb la paraula pública i els fets pressupostaris, solen mostrar, per norma general, deficiències culturals profundes, especialment en matèria literària. Diu la sentència: el mort a la fossa i el viu a la fogassa. I tanmateix, ací envien l’escriptor viu a la fossa (de la marginació i el voluntarisme), i el mort a la fogassa, i qui diu fogassa diu vi d’honor (en el simposi laudatori celebrant-ne el centenari o en l’exposició commemorativa de l’aniversari de la seua mort). Els autors ja traspassats, cal reconèixer-ho, no generen polèmiques. En morir, l’autor queda en la més absoluta indefensió. Mai no protestarà per grossa que siga la que li encolomen. Com no protesten els cadàvers disseccionats en el banc de les autòpsies encara que els arranquen el cor o els seccionen la caròtida. Mireu Joan Fuster, de qui enguany celebrem el centenari, efemèride que ha provocat una allau d’estudis que l’interpreten, el reinterpreten, el reescriuen, fins i tot l’esmenen. Li esmenen no la frase mal construïda --si fora el cas insòlit!--: li esmenen el pensament, li esmenen la idea. Tot s’hi val. Fins i tot l’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’hi ha sumat, com s’hi ha afegit algú que altre detractor que l’ha titllat d’aiatol·là de la pàtria, i als qui l’hem llegit amb admiració, de talibans obcecats, encegats i anacrònics caducats. Morir deu ser deixar d’escriure, va dir --per escrit-- Joan Fuster: no poder escriure en defensa pròpia.