Toni Cucarella

  Aquest article va ser publicat al número 50 de la  revista  Llengua Nacional  (1er trimestre 2005). El podeu llegir picant en aquest enllaç:   https://llenguanacional.cat/pdf/LN50_12.pdf 

  Aquest article, publicat a la revista Llengua Nacional l'any 2002, prové d'una intervenció que, amb el mateix títol, vaig fer a la Universitat de València uns anys abans. M'hi va convidar Emili Casanova, qui s'havia interessat pel lèxic de la meua literatura i en feia compilació. La nostra relació es va interrompre, a instància meua, quan Emili Casanova va entrar a formar part de l'AVL. Ací he exposat els motius pels quals vull romandre al marge d'eixe consens:  https://tonicucarella.blogspot.com/2016/06/no-soc-deixe-consens.html LLENGUA COL·LOQUIAL, LLENGUA LITERÀRIA https://llenguanacional.cat/pdf/LN41_03.pdf

  Foto: Antoni Marzal De seguida que t'he vist, tan ben embolicada en cel·lofana, se m'ha representat el maniquí de Sisa, aquell millor regal que podien fer-li pel seu sant. Però m'he adonat de la teua mirada esbalaïda, expectant, atònita. La teua emoció m'ha fet recordar un curt de Pasolini en què revisita Otello amb una companyia de titelles. C apriccio all'italiana. Passa el femater i s’ emporta d os titelles vellancs . Els reballa al camió del fem, mentre els altres titelles de l'obra lamenten el tràgic final de ls seus companys . Que tard o d'hora serà també el seu. El femater és Domenico Modugno, que canta amb aire apesarat Cosa sono le nuvole . Abocats en el femer com a inútils andròmines, Otello-Davoli pregunta meravellat que és allò tan bell que es mou sobre el blau immens, i Jago-Totó li respon que són els núvols: Ah, straziante meravigliosa bellezza del creato! Otello té la teua mateixa expressió, mirada atònita davant la bellesa d'un m