La mare morta
Foto: Josep Miquel Palop Cucarella Ha d'eixir al carrer per força i per això necessita arrancar-se la pudor de mort que fa tants dies que l'acompanya: se li ha empeltrit en la roba i en el cos. Es posa sota la dutxa i deixa que l'aigua abrasint li escalde la pell. El lavabo de seguida s'ompli de vapor. És reduït; a penes s’hi pot moure. Aviat l'aigua regalima per la superfície dels taulellets, blaus amb un relleu de formes vegetals, que van estar de moda fa més de trenta anys, quan van construir la finca. S'ensabona i es frega el cos quasi amb ràbia. Fa servir el mateix sabó per a llavar-se el cos que per a llavar la roba: una pastilla que en encetar-la era perfectament rectangular i ara és com un cudol de riu aplanat, desgastat. La pell li cou. «Tot lo que cou, cura», li deia sa mare quan, de xiquet, li curava una ferida amb alcohol i cotó-en-pèl. Ara la pell li cou, però el sabó no ha de curar cap ferida sinó arrancar-li la pudor de mort que hi duu incrus