Toni Cucarella

Just damunt de la Lloma del Mig quatre rengleres de pedres conformaven el tancat on Fidel Ferrer arreplegava la rabera d'ovelles. Ell s'aixoplugava del sol i les pluges en una barr a ca feta també de pedres, amb coberta de ramulla de pi i coscolla. Tenia dotze anys i en feia cinc que son pare el deixava a soles al càrrec del ramat.    Els dies eren llargs en la soledat de la serra, sense cap més companyia que les ovelles i el gos, i les visites inoportunes de les raboses i els porcs javalins. En ser diumenge baixava al poble , es llavava en el gibrell de la porquejada, es mudava de roba apedaçada i acompanyava els pares i les germanes a oir missa . A casa seua no eren molt devots, però des que havia acabat la guerra era una obligació que calia practicar amb rigorosa diligència. Entre setmana, s on pare el proveïa regularment de pa i algun companatge quan pujava a munyir la llet per a fer-ne formatge, o per endur-se algun cabrit que li havien  comprat. Escassa era

(Article publicat a la revista El Nostre Institut de l'IES Josep de Ribera de Xàtiva l'any 2012) Enguany fa mig segle de la publicació de Nosaltres, el valencians ( i de Qüestió de noms i d’ El País Valenciano) , i sens dubte l’efemèride servirà per a insistir en el debat que d’un temps ençà portem en dansa els valencians, entre «fusterians» i «antifusterians» –que diuen alguns–, entre l’afirmació d’afinitat i la intenció de descrèdit. De descrèdit «polític». D’ençà de la seua mort hi ha hagut molt d’interès a assenyalar-lo com a culpable «intel·lectual» del fracàs polític del nacionalisme valencià. Joan Fuster observava i analitzava la societat del País Valencià des de la convicció que el nostre futur com a poble passava pels Països Catalans. Manllevant –i estrafent– el vers de Raimon: no hi ha identitat (nacional) si hom renuncia als orígens, si se’ls mutila. (No obstant això, no hi ha sentimentalisme històric en aquesta afirmació nacional, sinó l’obligació de

L'any 2007 vaig participar en unes jornades literàries a Avellino (Itàlia): Le notti ritrovate. Aquesta va ser la meua intervenció. (I l'agraïment a la meua amiga Carmen Llinares, que em va corregir el text). Dal localismo all’universalità Faccio una letteratura che oso qualificarla, grosso modo, d’identitaria, anche di localista. Ma bisogna prendere queste qualificazioni come semplici etichette; non sono per niente dei concetti chiusi, oppure dogmatici. Per me, le frontiere dei territori letterari sono sempre, per necessità di libertà creativa, elastici. Peraltro l’autore deve essere sempre invasore, anzi ha il dovere d’addentrarsi più in là di tutti oltre le frontiere. Forse qualcuno penserà adesso che qualificare la letteratura come identintaria e localista è un modo di sottostimarsi, proprio quando siamo immersi in un processo di globalizzacione che dispregia qualsiasi forma di localismo. Ma sono convinto che la letteratura soltanto può essere universale –che

No falta gaire perquè Jaume Bayarri i l'equip de Paella Productions ens convide a l'esperada estrena del curt  # ElSomniDeLaSeuaVida . Amb tot, no és la primera vegada que aquest relat passa del llibre a les imatges. Fa uns quants anys, els professors de valencià de l'IES Josep Ribera de Xàtiva, Maria Josep Juan i Filibert Pons, comboiaren els seus alumnes del curs 2005-2006 per fer aquesta visita per Xàtiva tot seguint la ruta del relat.