Toni Cucarella

  Aquest text forma part del catàleg de l'exposició homenatge de pintors i pintores de Xàtiva a Vicent Andrés Estellés amb motiu del seu centenari. Ha estat organitzat per l'Associació d'Amics de la Costera, i realitzat i coordinat per Toni Martínez, Paco Enguix i Miquel Mollà. El cartell de l'exposició és de Miquel Mollà.  ÚLTIMA EPÍSTOLA A VICENT AMB MOTIU DEL SEU CENTENARI, JUST ABANS DE LA NOSTRA VATICINADA EXTINCIÓ Però la mort o la seua certesa/ gravita i és per damunt de nosaltres . El nostre poble es morirà prompte, Vicent. La veritat només té un camí i no és honest intentar desencaminar-nos per viaranys de mentides pietoses. Només els insensats i els covards s’embenen els ulls per a ocultar les ostensibles evidències d’un futur que pinta negre com el cul d’una olla. El nostre poble es morirà prompte, Vicent: ras i curt, i cert. Cert com hi ha món! (Carrera de món: uns pasten i uns altres van al forn) Ens morirem, Vicent, perquè s’està morint la nostra llengua

  D'hereus i herois Li ampre el dir als vells mariners de Jorge Amado per a advertir que la meua única intenció és només restablir la veritat. I si bé, en aquest cas, no he anat a buscar-la al fons d'un pou, sí que ho he intentat regirant la documentació que conserva l'Arxiu Municipal –per les facilitats per consultar-la done les gràcies al seu director Isaïes Blesa–. Però sobretot he anat a exhumar-la d'entre els fils trencadissos, sens dubte més volubles i erradívols que la palpable documentació històrica, que han teixit les velles teranyines de la memòria popular. GASPAR MOLINA, HEREU DE MANUEL MOLINA I HEROI DE LA MUNTANYA DEL GURUGÚ Avinguda de Gaspar Molina. Per aquesta via principal de l'Eixample de la ciutat, travessen els vehicles, a centenars cada dia, potser a milers, entre robustos edificis de més de sis altures; un devessall de persones, del matí a la nit, deambulen per les seues amples voreres mentre contemplen els variats aparadors del

  EL VIGILANT VORA ELS  BALANCINS Ràdio Maconda, Tinta a Volum. Narradora: Neus Castellano https://www.ivoox.com/vigilant-vora-els-balancins-toni-cucarella-audios-mp3_rf_128482134_1.html Jo no volia anar-hi mai, a ca la senyora Carme: en aquella hora els meus amics jugaven partit al Campet de les Eretes. Però ma mare m’hi obligava. En acabar de berenar, havia d’anar a ca la senyora Carme, tres cases més enllà de la nostra, i fer-li la visita i estar-m’hi una estona. Era l’obligació que m’havien encomanat. I encara que no em plaïa gens, m’hi vaig acostumar. La porta de sa casa sempre la trobava ajustada, amb la clau al pany: hivern i estiu, la clau al pany i la porta del postic ajustada. Abans d’anar-se’n a dormir era quan treia la clau del pany, tancava la porta i rodava la clau per dins. Però de dia sempre romania ajustada. Sempre. Així que jo només l’havia d’espentar i obrir. En passar cap a dins, tot just havia saltat el brincal, m’aturava i pronunciava la frase de costum: Qui està

El poder no és de Déu, sinó de qui se n’arroga la voluntat, i l’executa com una decisió divina irrefutable. Per a l’amo, el dret de cuixa, la impunitat; per a la víctima, la submissió o la venjança.   «L’oncle Cep va irrompre en la meua vida com un miracle bíblic quan ma mare es trobava a les portes de la mort. Frare fugit del convent on expiava pecats d’un altre, va retornar de la guerra amb més ronya que un pal de galliner i amb un estrafolari orinal on guardava temibles històries de pets. A ell vaig preguntar-li per la secreta identitat de mon pare, i la seua resposta va ser rotunda: És preferible la ignorància a conèixer el nom d’un fill de puta! Ell creia que la naturalesa de l’home és vegetal, i per això s’arrela a un paisatge, a una gent, a un vocabulari, i de tot plegat en deia pàtria, i que la pàtria és aquell lloc on vam aprendre a descapollar-nos la fava. Però jo odiava la meua pàtria. Odiava aquell paisatge on jo vivia en la misèria, on va morir ma mare encara jove, on l’on