Jo apuntava maneres de gran jugador de raspallot
JO APUNTAVA MANERES DE GRAN JUGADOR DE RASPALLOT Passàvem moltes hores roders pel carrer. El pati del col·legi Martínez Bellver constituïa una extensió delimitada del carrer. Avui se'm fa difícil d'imaginar com podíem jugar a futbol enmig d'aquell tràfec escarotat de tots jugant a tot. El futbol era l'esport rei, i el que marcava les jerarquies. Si hi tenies bona traça, els companys et prenien en consideració i el moment del pati es convertia en el més desitjat de totes les hores que passàvem a l'escola. Però jo era més roín que la carn de coll, jugant a futbol: corria darrere la pilota tot esbalaït, com un fus perdut, sense tocar-la ni de rasquinyada. Per això només em cridaven per fer equip quan no n'eren prou. Era inútil per al futbol, tanmateix era bo amb el raspallot. Al carrer Blanc on vivia, i on els meus pares portaven una taverneta de subsistència, hi jugàvem sovint. Òbviament, no fèiem servir les duríssimes i inassequibles pilotes de vaqueta, ...