Jo apuntava maneres de gran jugador de raspallot
JO APUNTAVA MANERES DE GRAN JUGADOR DE RASPALLOT Passàvem moltes hores roders pel carrer. I el pati del col·legi Martínez Bellver constituïa una extensió delimitada del carrer. Avui se'm fa difícil d'imaginar com podíem jugar a futbol enmig d'aquell tràfec escarotat de tots jugant a tot. El futbol era l'esport rei, i el que marcava les jerarquies. Si hi tenies bona traça, els companys et prenien en consideració, i el moment del pati es convertia en el més desitjat de totes les hores que passàvem a l'escola. Però jo era més roín que la carn de coll, jugant a futbol. Corria darrere la pilota tot esbalaït, com un fus perdut, sense tocar-la ni de rasquinyada. Per això només em cridaven per fer equip quan no n'eren prou. Era ínútil per al futbol, tanmateix era bo amb el raspallot. Al carrer Blanc on vivia, i on els meus pares portaven una taverneta, hi jugàvem sovint. Òbviament, no féiem servir les duríssimes i inassequibles pilotes de vaqueta, sinó a