A la porta en tinc cent mil com tu
E s desperta de sobte. S'està uns instants amb els pàrpols esbatanats, gitat encara de sobines, fins que la forma del llum del trespol se li configura en la ment, però només com una reverberació de la memòria. Quan es desperta així, d'improvís, pensa sempre en la resurrecció. Pensa en ell com en algú que anit va morir i no sap si l'endemà tornarà a la vida: no hi confia. Gitar-se, morir, despertar-se, reviure, anar a la faena: si n'hi ha... Cadena de món. Tanmateix, ara per ara, no hi ha expectatives de canvi, sense horitzó a la vista. No sap en quina hora es troba. La persiana de la finestra de l'habitació l'abaixa cada nit abans de gitar-se, perquè quan es faça de dia, si encara és al llit, la primera claror no li destorbe el son, i per esmortir el renou que prové del carrer quan s'espavila. Amb els ulls oberts malgrat la foscor, espera que sone el bip-bip-bip del despertador, fins que repara que anit es va descuidar de connectar-ne l'alarma. Se li