La casa dels pares, que la refarem al lluny
Al món no hi ha res que siga més dolç que la pàtria d'un i els pares d'un, baldament s'habite una casa rica, al lluny, en país estrany... Ho diu Homer, tot referint el desig fervent d'Ulisses, qui anhela, com sabeu, retornar a Ítaca. És el mateix desig dels qui en aquests temps convulsos i globalitzats, d'insuportable modernitat líquida, han hagut d'abandonar la pàtria, és a dir, la casa dolça dels pares, i se n'han hagut d'anar a habitar en una casa al lluny, que amb tota probabilitat serà un cau pobre en un país estrany, i tot sovint hostil... Diuen els moderns que migrar és un dret. Tanmateix, migrar és exiliar-se: haver d'abandonar la llar. Exiliar-se no és un dret, doncs. Ni de bon tros. És un drama, una tragèdia, una injustícia. El dret vertader, el que fa prevaldre la justícia i evita la infàmia entre éssers humans, és no haver de veure's obligat a abandonar la casa on hi ha les arrels, ni que siga en busca d'un futur més dig