A la porta en tinc cent mil com tu

 

Es desperta de sobte. S'està uns instants amb els pàrpols esbatanats, gitat encara de sobines, fins que la forma del llum del trespol se li configura en la ment, però només com una reverberació de la memòria. Quan es desperta així, d'improvís, pensa sempre en la resurrecció. Pensa en ell com en algú que anit va morir i no sap si l'endemà tornarà a la vida: no hi confia. Gitar-se, morir, despertar-se, reviure, anar a la faena: si n'hi ha... Cadena de món. Tanmateix, ara per ara, no hi ha expectatives de canvi, sense horitzó a la vista. No sap en quina hora es troba. La persiana de la finestra de l'habitació l'abaixa cada nit abans de gitar-se, perquè quan es faça de dia, si encara és al llit, la primera claror no li destorbe el son, i per esmortir el renou que prové del carrer quan s'espavila. Amb els ulls oberts malgrat la foscor, espera que sone el bip-bip-bip del despertador, fins que repara que anit es va descuidar de connectar-ne l'alarma. Se li ha fet tard? Mou el braç cap a un costat per a encendre a les palpes el llum de l'habitació. Mira tot d'una la pantalla de cristall líquid del despertador: encara no són les set. No se li ha fet tard. Però sa mare ja faeneja per casa: pisca el renou del seu tràfec a la cuina.

Ix del llit d'un bot i un borró li estremeix l'espinada: fa fred a l'habitació. Es vesteix corrents i tot seguit fa unes flexions arreu manera per calfar el cos. En passar pel menjador, percep en la penombra la figura de son pare amb els braços plegats sobre la taula, com si s'hi haguera passat tota la nit allà, capcot i reflexiu. Bon dia, pare, li diu. Bon dia..., rossolla son pare amb una engolada fatiga mentre gira lentament el coll.

Després de passar pel lavabo, entra a la cuina. Enllà de la finestra que dóna al celobert de la finca el dia ja intenta traspuar amb una tènue claror violàcia. Bon dia, mare, diu. Bon dia, fill, murmura sa mare sense interrompre l'atenció d'allò que està fent. Seu en una cadira i observa uns instants com sa mare faeneja. He pensat de fer arròs caldós amb bledes per dinar, li comenta sa mare: ahir me'n va portar una garba la tia Carme, que diu que a l'hort en tenen per castic; et pareix bé? Bé, assenteix ell, lacònic. A quina hora diu el paper que has d'estar en eixa fàbrica?, li pregunta la mare, i passa la fulla del ganivet brut pel doll de l'aixeta. No hi posa cap hora, diu ell. Hauries d'estar allà prompte, li aconsella: ho miren molt, això de ser matiners. Ja ho sé, mare, diu ell, ja ho sé... Et faig un cafè amb llet?, li pregunta. El pare ja se l'ha pres?, pregunta ell. En faré per als dos, deu estar desmaiat, diu la mare: fa estona que s'ha alçat.

Ja és dia clar quan posa els peus al carrer. El fred li ha picat les galtes i els ulls i li ha tret unes llàgrimes. Ahir va ploure durant tot el dia i encara es veuen taques d'humitat en l'asfalt i basses d'aigua en els orons que circumden els arbres de les voreres. Però ara el cel es mostra ras com un ull de peix. Vora els contenidors de fem hi ha alguns mobles vells i andròmines: avui es dia de recollida. Quan hi arribarà el camió municipal, però, només arreplegarà les morques, puix que una marabunta hi passarà primer i s'endurà allò que encara podrà ser reutilitzable o reparable. Abans la gent hi llençava coses quan encara funcionaven, es desempallegava de mobles antics perquè feien nosa als porxíns. Ara hi treuen poca cosa i tot és runa. Si és un moble, només és útil com a llenya per a l'estufa; si és una màquina, com a ferro vell.

Li venen al pensament els advertiments que son pare li ha fet abans de marxar: No faces massa preguntes, fa mal efecte. Siga la faena que siga, siga l'horari que siga, no els poses inconvenients. Ho ha exposat amb la veu presa, els ulls abaltits, fits en la brasa del cigarret que fumava, com si li sabera greu haver de donar aquesta mena de consells, com si el fill es disposara a ser objecte d'una previsible humiliació i l'haguera de posar en situació per poder-la suportar. Ell també està sense faena. Aviat se li esgotarà el subsidi de desocupació i encara no té res en vista. Si no donen faena als jóvens, per què haurien de donar-ne als vells?, se'n plany sovint, com una consumeta amb prou faenes resignada. Exhaust i recremat de pegar tantes barretades amunt i avall sense traure res a carregador, fa setmanes que ocupa les llargues hores del seu dia arreglant mitja dotzena de caderneres, les gàbies de les quals ha arrenglerat a la paret acarassolada de la petita galeria del celobert. A voltes, si l'oratge acompanya, encara es fa l'ànim de baixar al carrer i pega una volta d'esme, per fer navegar les cames. Han mirat de convèncer-lo de tenir un gos, ni que siga un gos embordonit, perquè així s'obligaria a eixir de casa cada dia. Però no és només que no li agraden els gossos, animals que considera estúpids i servils: si amb penes i treballs podem menjar nosaltres, ara mantindrem un gos, argumenta.

Mira la moto: dubta si engegar-la o no. A banda del fred que campa, se'n recorda que li queda poca gasolina. Millor estalviar-la per si un cas li donen la faena, ja que al principi s'haurà d'apanyar sense cobrar. I també per si no li la donen, per si cal visitar més fàbriques, per Xàtiva i per les poblacions dels voltants. Es decideix a fer a cama el trajecte fins a la zona industrial de la vella carretera de Simat, així que haurà de travessar tota la ciutat de cap a cap, d'extrem a extrem. Aire, que se'ns fa de nit!

Cameja a bon ritme entre els plàtans caiguts en letargia que conformen el llarg passeig de l'Albereda. El coll de l'anorac alçat, les mans enfundades en les butxaques. El ràpid moviment de cames venç la puixança del fred. Abans de mamprendre la carretera de Simat, s'atura uns segons per comprovar el nom de l'empresa que figura en el document de l'oficina pública d'ocupació.

Una carretera antiga d'asfalt clevillat, sense vorals: velles fàbriques, velles naus, vells tallers. Portes tancades. Rètols que clamen: Es lloga. Es ven. També s'han fet vells. Una capa de gebre blanquinós cobreix l’herba que malda per créixer a les vores de la carretera. Ahir plovia, avui gela. Oratge d'hivern. Per això son pare cada nit entra les caderneres dins de casa, per por de trobar-se-les l'endemà ertes dins la gàbia. La seua vida és la meua responsabilitat, sol dir, mentre les despenja de la paret i les col·loca en filera sobre un cartó, a recer, damunt del banc de la cuina. Mentre camina a bon pas, pensa en les caderneres de son pare, i en son pare capcot assegut davant la taula del menjador. Cadascú dins la seua pròpia gàbia. Si jo fóra cadernera i em tancaren dins la gàbia, no tindria ànim de cantar, sol dir mentre bufa les pellorfes d'alpiste de la menjadora. No hi ha futur dins d'una gàbia. No hi ha esperança. No hi ha alegria, diu: jo no cantaria.

Arriba a l'adreça indicada. Un xicotet jardí descurat orna l’entrada a les oficines. Toca el timbre d'un intèrfon. Una veu de dona jove, de timbre metàl·lic, pregunta qui és i què vol. M'envien de l'oficina d'ocupació per a una entrevista, diu acostant la boca a l'intèrfon. Sona com un tret i la porta es somou; l'espenta. Ascendeix per una escala de graons de marbre. Al capdamunt, s'encara amb una altra porta, massissa, que sembla tancada amb pany i forrellat. Dubta tot buscant si hi ha cap timbre. No n'hi ha. Es decideix a moure la maneta de la porta, i s'obri: només un badall entre marc i batent, pel qual s'hi esmuny una garbuix de veus humanes i una esmortida agitació mecànica. Una veu el sobta. És la mateixa veu que li ha parlat per l'intèrfon: Passe per ací, per favor. La veu té ara timbre més humà. S'atreveix a fer una passa endins. S’haurà d’esperar un moment, li diu la veu ara més humana mentre li assenyala un sofà: el senyor Durà l’atendrà de seguida que podrà.

Seu al sofà d’imitació de pell, negre i lluent. Dues enormes fotografies de la ciutat, dels primers anys setanta, ocupen bona part de la paret. Les fotos posen de manifest que la ciutat encara no havia iniciat la seua expansió cap a les hortes, i no existia cap altra zona industrial que aquesta vella carretera, llavors exemple de modernitat. En una tauleta de vidre s’amuntonen revistes empresarials. Enfront seu, un taulell separa aquell sofà dels treballadors que porten l’administració de l'empresa.

Quan duu una estona esperant, s'adona que s’ha descuidat el rellotge a casa. Potser per això el temps li passa amb tanta lentitud que l'ansieja. Finalment, la xicona que l’ha atès en arribar apareix de nou davant seu. El senyor Durà l'espera, li diu; acompanye'm, per favor.

Obri una porta i ell la segueix dòcilment a través d'un corredor. A mesura que s'hi endinsen, creix la bullícia mecànica de les màquines. Al final del corredor, una altra porta els barra el camí. La xicona l'obri i tot de sobte el colpeix el brogit sense filtrar de les màquines, estrident i atarantador, i una pudor indefinible, de poliments o dissolvents, que el fa esternudar. Davallen per una escala de ferro. Continuen fins a un compartiment vidrat, enmig de la fàbrica, des d'on es controla ben bé tota la zona de producció, totes les màquines, tots els treballadors, fins i tot el moll de càrrega i descàrrega. La xicona obri la porta amb naturalitat, alhora que anuncia a l'interior: Senyor Durà, hi ha un altre xic que li envien de l'oficina d'ocupació. Una volta realitzat l'encàrrec, la xicona fa mitja volta i s'afanya a enfilar de nou l'escala de ferro que ascendeix cap a les oficines.

Ell penetra cohibit en aquell compartiment com una urna i s'adreça a un home alt i seriós, de faccions concentrades, i li diu: Bon dia... El tal Durà li retorna la salutació amb despreocupació mentre estudia uns papers que té entre mans. Al cap d'uns instants, els deixa sobre la taula. Llavors el mira, li fa una ullada sense gaire interès abans de preguntar-li: Has carregat camions, xaval? Se li fa un nuc a la gola, i farfalleja: N-no. L'home fa un gest empipat, s'enrabia: No sé per què eixos mamons de l'oficina d'ocupació m'envien gent sense experiència. Collons, que els ho vaig posar amb lletra ben clara: imprescindible experiència! imprescindible experiència!, repeteix aïrat. Ell acota el cap i s'arrupeix dins l'anorac com si l'haguera sorprès una altra ratxada de fred aborronador com la que l’ha atuït en eixir de casa. Es pregunta quina mena d'experiència cal per a carregar camions. Aquesta és una faena molt dura, xaval, li esguita el tal Durà. Faena de carregar camions és faena d'hòmens, saps? Tenim fenwick, però a voltes s'ha de treballar a força de braços. Tu saps conduir una fenwick, xaval? Dubta uns segons abans de respondre, perquè la resposta no l'afavoreix: No, respon, i engul saliva. Saliva espessa com un gargall. El tal Durà repeteix el gest enutjat, i remuga: Mamons... Sàpies, continua explicant-se amb el mateix fastigueig, sàpies que la jornada és de huit hores al dia, però segons com ve la faena no hi ha horari d'acabar. I els dissabtes, es treballa mig dia. Si t'interessa la faena, això és lo que hi ha. Ell s'afanya a capcinejar afirmativament, no siga cosa que... I quin salari?, s'atreveix tot d'una a preguntar. El tal Durà adopta una actitud ofesa: I a tu, què més t'ha de donar el salari, xaval? Estàs sense faena, no? No és prou que te n'ofereixen una. Agarra-la i dóna les gràcies. Igual té quin salari cobraràs, lo important és cobrar-ne un: cal ser competitiu. Si vols treballar, ho agarres, i si no et convé ho deixes... Estàs al cas, xaval? Tens on triar? Digues... Tens on triar? Jo sí que puc triar. A la porta en tinc cent mil com tu, al preu que jo els diga. Preguntava només, boqueja ell, conscient que l'ha espifiada. Però llavors el tal Durà li diu que si li agrada preguntar que pregunte a quina hora s'ha de presentar dilluns. Ell no sap com reaccionar, no entén què pretén aquest home intimidant-lo i atordint-lo d'aquesta manera. Dubta, boqueja, farfalleja: Jo em pensava que... que, en fi... La faena m'interessa, clar. Sí, sí: m'interessa. I el tal Durà rebla: doncs estigues ací dilluns, a les set de matí, com un clau. Això és tot. Et tindrem uns dies de prova, i ja vorem... Ací estaré, s'afanya ell a confirmar. A les set, sí. Ací estaré. No fallaré, no fallaré...

No se sent gens engrescat a portar la notícia a casa. No li sembla una bona faena. No li ha agradat gens el tal Durà, l'amo, o el gerent, o qui collons siga aquest paio arrogant i pudent. Però, com li ha refregat per la cara, no té on triar. A la porta en té cent mil com ell. Ho sap malgrat que no els ha vists arraïmats en el jardinet descurat de l'entrada, ni ha consumit amb cap altre aspirant el mateix aire pudent de poliment o dissolvent quan travessava els corredors. Sospita que molt possiblement el tindran treballant sense assegurança deu o quinze dies, potser un mes, i quan els convindrà el despatxaran; amb sort li pagaran els dies treballats a preu de misèria. I encara gràcies. Cent mil a la porta, o més...

Mamprèn la carretera de Simat de tornada a la ciutat. El fred no minva malgrat l'oratge de dia ras i lluminós, assolellat. Camina amb el cap cot, ara sense pressa, arriba a la ciutat i comença a travessar-la entre els immensos plataners caiguts en letargia del passeig principal. Se sent cansat. I no té ànim de tornar a casa. Decideix seure en un banc de fusta. Al cap d'un moment, queda submergit en una abúlia interior que li paralitza músculs i sentits. Això desitja: cloure els pàrpols i abandonar-se. Fugir, també, si això poguera ser. Si hi haguera un horitzó cap al qual córrer amb il·lusió d'arribar-hi. O aparèixer de sobte en un altre temps, o en un altre món. Temps i espai diferents d'aquests tan ingrats que li ha tocat de viure. De malviure. No dorm malgrat tenir els ulls tancats. No pensa, malgrat que el cervell li bull d'idees i d'imatges. Amb tot, el temps passa. Que és el que ell vol. Que passe el temps. Que li cresca la barba. Son pare, que quan treballava s'afaitava cada matí, ara només s'afaita de tant en tant. Sa mare no s'hi acostuma i li recrimina aquesta desídia. Si em creix la barba, diu son pare, senyal que encara estic viu.

Es fa avant d’emprendre el camí que li resta fins a casa. Com que s'ha descuidat el rellotge, intueix quina hora pot ser i aventura que deu haver passat de llarg el migdia. Possiblement l'arròs caldós que sa mare havia de fer per dinar ja deu estar escudellat i posat a taula. Amb tot, fa camí sense pressa. Quan arriba a prop de casa, vora els contenidors del fem on la gent havia deixat de bon matí andròmines i mobles vells, ara n'hi ha més perquè l'empresa municipal que els ha de recollir encara no ha passat. Entre el munt d'endergues, hi clissa sis gàbies de pardalets. Les reconeix. S'hi acosta, les mira de prop però no les toca. Són les gàbies de les caderneres de son pare.

Quan entra al menjador, son pare i sa mare seuen a taula. Pràcticament ja han acabat de dinar. La televisió està engegada, però no li presten atenció. Son pare ja té al davant la seua habitual infusió de timó i ha encès un cigarret. Pel que fa al seu dinar, sa mare li diu l'ha conservat posant-hi un altre plat damunt: Però l'arròs, ja el tindràs empastrat i tot. Ell arronsa els muscles mentre seu i lleva el plat que cobreix el seu dinar d'arròs fred, i empastrat.

Com has quedat?, li pregunta sa mare. Son pare el mira. Tots dos esperen una resposta. L'observen amb un gest impacient que el fa patir. Comence dilluns, els anuncia, i intenta afegir un breu somrís. Sa mare entona un agraïment diví. Tot a l'acte s'alça de taula, arreplega uns plats bruts i s'encamina cap a la cuina. Son pare remena la cullera dins la tassa d'infusió de timó, el mira encara amb les faccions abaltides, i li pregunta si ha tingut cap problema: No pareixes massa content. La paga..., diu ell, no me l'ha volguda dir. S'ha ofès i tot quan li he preguntat... Ja t'he advertit que anares a espai amb els preguntats, li recorda son pare. Però ell no pot aguantar més i ho boça: Fills de puta! Té necessitat d’esbravar-se, de maleir el món i els malparits que el governen. Però a casa sempre han rebutjat els renecs i les paraules fora de to. Amb tot, son pare no li recrimina la imprecació. Quan el veu més calmat li pregunta si l'asseguraran, i ell li explica que li ha dit que a la porta en té cent mil com jo, que calle i done gràcies.

A penes menjussa un parell de cullerades d'arròs empastrat. Té com un oix que li tanca la boca de l'estómac. Son pare xarrupa la tassa de timó. Ell li pregunta per les caderneres. A la gàbia no cantaven, diu son pare: ara cantaran... Ell li diu que totes les caderneres canten dins la gàbia, i que les seues també hi cantaven. Son pare mesura la resposta i finalment afirma, convençut: ara cantaran més. En aquell moment, s'empassa el darrer glop del seu timó i s'alça de la cadira. Abandona el menjador. Llavors entra sa mare, just en el moment que s'anuncia l'inici de l'informatiu amb una música que sembla prenunciar un combat èpic. No estàs content, diu sa mare, i pregunta si alguna cosa no anat bé. Ell li diu que tot va bé, mare: tot va bé... Sa mare sospira i engrunsa el cap amb preocupació. El presentador de l'informatiu recita llavors la prèdica:

«La patronal reclama un govern fort per a dur endavant les reformes estructurals del mercat de treball que ajudarien a conformar una economia més competitiva...»