Les cordes al coll

Foto: Dorothea Lange

«‒Ai, Senyor! ‒i amb l’alè escalfava les manetes moradenques de la petita, o es treia el pit a fora i li donava a mamar, bo i caminant. El seu marit anava al davant amb el gep de la càrrega, i a penes es girava per dar-li temps d’aconseguir-lo, tot atrafegada amb el pit nu, estirant per la mà la nena que la seguia darrera.»

Giovanni Verga. PA MORÈ. Traducció de Santiago Masferrer.

TORNAR AMB LES CORDES AL COLL: Expressió que significa tornar d’un afer amb les mans buides, siga per mala fortuna o per mala administració. Antany hi havia el costum de pactar la criança d’un animal jove durant un període de temps –un any, dos anys– i en acabant retornar-lo al propietari. Per exemple, un bou. El propietari i qui prenia l’encàrrec acordaven una quantitat pel manteniment de l’animal. Se’n podien demanar bestretes fins a exhaurir la xifra acordada. Es considerava que era millor no demanar-ne cap, o les mínimes possibles. Els qui no havien sabut administrar-se i havien esgotat amb bestretes la quantitat pactada, lliuraven l’animal al seu propietari i se’n tornaven cap a casa sense diners, i les cordes, amb les que havien menat l’animal, carregades al coll.

LES CORDES AL COLL

Si Artemina Montell es morira ara mateix, els seus sis fills acabarien a l’orfenat, o potser, amb sort, alguns veïns del barri se’ls afillarien. Perquè si tal desgràcia es produïra, el seu home, borratxo i malfaener, poc se’n cuidaria, d’ells. En aquests moments, però, Artemina Montell despara taula amb la filla menuda de poc més d’un any enganxada a la mamella. Han acabat de sopar. Més mal o més bé, però han sopat. Un dia més que no se’n van al llit amb la panxa en dejú. La filla major, que té onze anys, ajuda a desparar taula mentre els germans, ordenadament, ja enfilen cap al llit. Estan cansats, sinó s’hi encaminarien entre baralles i escarot. El llit, un llit de cos i mig, dit «de canonge», on s’hi ajustaran quatre com podran, com peces irregulars d’un trencaclosques. La filla major dorm a soles al recambró de davall l’escala, sobre una màrfega de pallocs, en terra; la més menuda l’acomoden al calaix inferior de la còmoda, que fa a manera de bressol, a la mateixa habitació on es gita Artemina Montell amb el seu home, borratxo i malfaener. Acaben de tocar a la porta. Artemina Montell es desenganxa la menuda de la mamella. La menuda protesta. La filla major s’afanya a agafar-la en braços. La consola. La menuda s’aquieta. Artemina Montell s’amaga la mamella dins el vestit, un vestit de tela crua, balder, apedaçat, i llavors obri la porta. Ramon Corts, fadrí, de la lleva del seu home, alt i desmanegat, embogador de cadires quan està sobri, sense dir ni bona nit li balbuceja que a la taverna de Miquel Sarrió volen tancar i anar-se’n a dormir. Per a tancar i anar a gitar-se necessiten el meu consentiment?, se’n fot Artemina Montell, que ja s’imagina per qui toquen les campanes. El teu consentiment no, Artemina, li diu Ramon Corts, però a tu sí perquè t’emportes el teu home; porta un pet com un senyoret i no pot alçar-se de la cadira. I tu, tan amic seu que eres, no me l’hauries pogut acompanyar?, li retrau ella. Ai, Artemina, prou faré jo si no m’esmarre camí de casa, se n’excusa l’amic embogador, que les cames em tremolen i el cap em pesa com un mall. I abocat l’encàrrec, Ramon Corts gira cua i escampa el poll sense acomiadar-se. Camina vacil·lant, el cos més o menys ert malgrat el pet, amb un punt d’orgull, salvant clots i algun cudol dispers. Però perdrà el camí. L’endemà es despertarà, arraulit i enfredorit, arrimat a la paret d’una casa que no és la seua, acotxat amb una flassada vella que fa pudor de quadra. Alguns veïns l’han ataüllat quan eixien de casa, de bon matí, en hora encara foscant, al punt d’anar-se’n cap a la faena. Però no l’han volgut despertar. Hi estan avesats. Una veïna l’ha acotxat amb la flassada vella d’albardar. Qui s’encarregarà de despertar-lo i espolsar-li la son de les orelles serà Elies Montfort, policia municipal, tot just començar la seua habitual ronda pel barri. Però això passarà demà. Ara, Artemina Montell es tira una toca als muscles i mou per fer-se càrrec el seu home. Ni una ànima viva alena pels carrers. Als barris on la gent treballa tothom es gita d’hora; l’endemà cal matinar. Qui matina fa farina. Qui va davant no li falten cordes. Mentre travessa els carrers entrefoscos i silenciosos, a Artemina Montell el cap li barrina, li bull, li gemega: Quin pecat he comès jo per a merèixer aquesta creu d’home, Senyor?, clama al cel, per enèsima vegada; tornada de cançó vella que ara i adés li retorna al pensament dolgut com un reglot agre. Açò no és un matrimoni, açò és una insuportable penitència. Ara: si Déu Nostre Senyor m’ha donat aquest suplici serà perquè me’l meresc. Però tot el que faig malament, el Nostre Senyor prou bé que ho sap, és per a traure avant els meus fills. No ho faig per maldat, sinó per necessitat. I així i tot, em meresc tot aquest mal amb què el Nostre Senyor em castiga. No ho sé per què, però me’l meresc, segur. Déu Nostre Senyor no fa les coses de bades. Té les seues raons. Que s’escapen del curt coneixement de les pobres persones com jo. I jo no soc qui per a contradir-les. Si Déu Nostre Senyor mana que he de patir, jo acataré i patiré. Com Balbina Just. L’altre dia, a la plaça plena com un ou de gent, Teresa Muntaner li va retraure, al caliu d’una disputa, que el seu marit li arreava fort. I Balbina Just va dir que si el seu marit la calfava era perquè s’ho mereixia. Balbina Just es mereix les passades de vara que li arrea l’home i jo em meresc aquest tarambana de marit, borratxo i malfaener, amb qui Déu es va enganyar, tot s’haja de dir, perquè en comptes de posar-li el cervell al cap, com a les persones de compte i raó, li’l va posar a la cabota. I per això aquest belitre que tinc per marit només sap manxar i fer-me fills. Per què el vaig haver de triar, un home així, jo, per què? No sé què trac a carregador preguntant-m’ho, puix que la resposta la sé. El vaig triar perquè no en quedava cap altre. Totes les amigues i veïnes de la meua edat ja festejaven. I jo no m’havia de quedar per a vestir sants, sola com un mussol. Cap home, dels que jo volia, em volia a mi. I els hòmens no em volien perquè soc lletja. Sempre he sigut lletja. Lletja i negrellona. Sense panxa ni budell, només mamelles. Hi ha dies que em pesen tant que no sé com no em fan caure de nassos. Per això vaig triar aquesta desferra d’home, perquè va ser l’únic que se’m va acostar.

* * * * *

Els carrers del barri s’omplen de pols a l’estiu, i de fang quan plou. De fang i de tolls, si la pluja és persistent. I si és tempestuosa, els carrers en costa s’obrin en canal, descarnats per la força devastadora del corrent. Diuen que l’aigua té el morro fi, s’esmuny pels clevills més ínfims fins a convertir-los en badalls. Però quan plou a bots i barrals no té morro fi sinó bancada grossa i devoradora; fereix els carrers amb solcs profunds, i cal posar-hi atenció per a no girar-se el peu o entropessar i anar d’un bac en terra. Al barri no arriba l’interès ni el pressupost municipal. És un barri de jornalers, d’oficis diversos, tots pobres. Són els mateixos veïns els qui s’han d’acordar per a refer els carrers malmesos. Artemina Montell hi deambula com un fus perdut per aquests carrers. Però en realitat guaita, investiga, olora. El sol d’hivern calfa la portalada estreta de Ramon Sala, barber. Ara no té cap client a qui tondre o afaitar. Pren el sol amb l’esquena refermada en la paret. Una ganyota d’avorriment. Llegeix, per enèsima vegada, les notícies d’un periòdic arrugat amb data de fa quinze dies. Artemina Montell se li acosta. Li pregunta per la seua dona. Se n’ha eixit a comprar no sé quina cosa, remuga el barber sense llevar la vista del paper. Vaig a pegar una mirada al dinar, no se li creme, li fa saber Artemina Montell. El barber assenteix sense mirar-la. I Artemina Montell s’esmuny casa endins mentre el barber continua rellegint les velles notícies, algunes de les quals ja podria recitar de memòria. Al cap d’un moment, Artemina Montell abandona la casa, s’acomiada del barber amb un lacònic au!, al qual el barber, la vista a tothora clavada en el paper, correspon amb un altre au!, igual de lacònic. Lacònic també va ser el dinar que ahir va posar a taula Artemina Montell. Lacònic per no dir-ne dessubstanciat. Un arròs caldós amb herbes de l’horta i un grapat de caragols. Els caragols sol porgar-los poc: la merda de caragol també alimenta. El seu marit, si no fa jornal, cosa habitual (i si en fa se’l beu), en ocasions ronda per les hortes i cull un falcat d’herbes mengívoles, i, si en troba, sobretot si fa poc que ha plogut o ha caigut rosada, hi arreplega alguns caragols. Artemina Montell havia preparat el llibrell per a enganyar-los i que tragueren la molla. Un llibrell ple d’aigua a mitjan amb les vores segellades amb sal, perquè no se’n fugiren. Va deixar el llibrell al sol. Pel corral corria l’ànec; l’ànec que alimenta com pot amb la intenció de vendre’l tan punt tinga el pes adequat. Artemina Montell no va reparar en la declarada predilecció que tenen els ànecs pels caragols. Així que quan va tornar per a afegir-los a la cassola, dins i fora del llibrell només va trobar un grapat de closques buides. Va maleir l’ànec, i potser l’hauria degollat en aquell moment si no haguera pensant en les coses que necessitava comprar amb els diners de la venda. No obstant l’incident, Artemina Montell afegí a la cassola les closques buides i va preparar igualment l’arròs caldós amb les herbes. Abans que el seu marit es posara a taula, havia donat instruccions als fills que aquells caragols buits contenien la molla més grossa i deliciosa, la carn més suculenta que en la vida del món havien tastada. Aquest paperot és el que havien de representar. Quan el marit va agafar el primer caragol, va protestar: És buit! Ja és mala sort que el primer dels teus no tinga molla, va romancejar Artemina Montell com si li’n sabera greu. Però els nostres, tots en tenen, i ben bona. Molt bona, molt bona, asseveraren els fills a cor disciplinat. Fins i tot hi afegiren algun que altre xuplit sorollós per a donar més credibilitat a la interpretació. El marit d’Artemina Montell va maleir la seua reiterada mala fortuna, en comprovar que cap ni un dels seus caragols contenia molla. Si els seus ulls de cabra morta no hagueren estat enrogits i entelats per abusar del vi, potser hauria pogut adonar-se de la farsa en constatar com de buits estaven els caragols de tots els plats. Però aquesta comèdia a l’hora de dinar va tenir lloc ahir. Avui, Artemina Morell ha decidit que els fills menjaran carn. Qualsevol carn. Però tastaran carn. Quan la dona del barber torna a casa, l’home li comunica que una amiga seua ha vingut a visitar-la i que com ella no hi era ha entrat al guisador per vigilar-li el dinar. Quina amiga meua ha vingut?, se n’estranya la dona del barber, que no esperava cap de visita. Artemina, li revela el barber. I la dona s’exclama: I l’has deixada entrar? Clar que l’he deixada!, ratifica el barber, Que no és amiga teua? I la dona del barber se n’entra corrents dins de casa, esverada. Eixirà al cap d’un moment. I confirmarà al marit barber allò que ella ha sospitat a l’acte, tanmateix resignada: No ha deixat carn ni pilotes...

* * * * *

A Balbina Just el marit li arrea fort. Això ho sap tot el barri. I no és l’única que rep tonyina. Però Balbina és l’única que ha justificat de viva veu que s’ho mereix. Déu Nostre Senyor diu que la dona ha d’estar sotmesa a l’home. I la paraula de Déu no es pot contradir. Si el meu marit em pega és perquè Déu Nostre Senyor li ha atorgat aquest dret. Balbina Just és una dona resignada, conformada, convençuda. Artemina Montell també és una dona resignada, més o menys conformada, aparentment convençuda, no obstant això no ha rebut mai un sol colp del seu marit. Amenaces, sí; insults, també. Tot i que sovint incomprensibles. Perquè el marit d’Artemina Montell solament s’envalenteix quan està borratxo. I quan està borratxo se li enredra la llengua i escup nyaps com si foren paraules. Però mai no s’ha atrevit a posar-li la mà damunt. L’única persona que li ha posat la mà damunt, a Artemina Montell, ja és morta: sa tia Cèlia. Artemina Montell és òrfena des dels nou anys. Son pare i sa mare moriren d’una sobtada malaltia en un interval de pocs dies. Se’n va fer càrrec sa tia Cèlia, germana de son pare. Vídua, sense fills, i amb un caràcter irascible i dominant. Cobrava una minsa paga de viduïtat perquè l’home, capatàs d’obres, havia mort d’accident durant la construcció de la caserna de la guàrdia civil. En realitat, sa tia Cèlia no la va acollir en qualitat de neboda, sinó de xiqueta en amo. D’esclava. Artemina Montell era una xiqueta dessentida i enjogassada. A la que podia, abandonava les obligacions de casa i se’n fugia al carrer, a jugar-hi a romes, a boletes, a pic-i-pala, al raspallot. Les coses pròpies dels xiquets. I en tornar a casa, sa tia Cèlia, encolerida, l’atonyinava sense commiseració. Fins que la tia iracunda va morir, diuen que d’un rebentada de fel, mentre reclamava debades la presència de la neboda, a crits, per tota la casa. En aquell moment Artemina Montell, xiqueta malcreguda i enjogassada, pegava engrescades sarpades a una pilota de badana. Sa tia Cèlia li va deixar en herència la casa on ara malviu amb els seus sis fills i el marit més gos que un pont. Artemina Montell suporta resignada la dissort d’haver-se casat amb un home borratxo i malfaener. Però no ha consentit, ni mai consentirà, un gest coactiu ni el dolor d’una galtada. Ell no és gaire corpulent; una emmagrida grandària més o menys com la d’ella, ambdós sense panxa ni budell. Si ell amb prou faenes menja, si s’alimenta més aviat del líquid que borrutxa, amb tan escassa substància sòlida difícilment pot fer progressar la grandària del cos. De fet, si mai ell s’haguera atrevit a alçar-li la mà, de ben segur que Artemina Montell li hauria retornat el colp, com si el seu cap fora una pilota de badana, i amb tota seguretat seria ell qui, del carxot, besaria terra. Això ho sap tot el barri. I aquest reconeixement col·lectiu li concedeix una certa dignitat i consideració. Artemina Montell té un home malfaener i borratxo, però incapaç, més per por que no per respecte, de posar-li la mà damunt. És per aquesta consideració que a ella li tenen que li toleren que passe davant de tots a la cua del cinema, els diumenges que decideix de portar-hi els fills. Com ara avui. Els hi esmuny tots sis malgrat les protestes del porter, que s’aïra, però consent. Artemina, estic cansat de dir-te que has de pagar entrada, collons! Ja ho sé, ja ho sé..., gemega Artemina Montell. T’ho quede a deure, Rafel. Passa per casa un dia i fes-te una cassalla. Artemina!, crida el porter, però totes sis criatures ja s’han esmunyit cinema endins. Abans de ser cinema aquest local enorme va ser magatzem. La febre cinematogràfica va convèncer el propietari, un llaurador enriquit amb l’exportació de taronja, que calia diversificar la inversió dels beneficis. Amb tot, no és un cinema de butaques entapissades, sinó de cadires de boga. Quan es desculen, faena i beguda per a Ramon Corts. Totes les pel·lícules són de reestrena i les còpies s’hi projecten ratades i incompletes. Però a la gent del barri tant li fa. S’hi entreté igual. Les sis criatures d’Artemina Montell no ocupen cadira. Ni ara ni mai. S’arrauleixen junts davant de la primera fila, i cap en alt es disposen a contemplar la pel·lícula. Els més menuts s’hi adormen. Avui els majors estan contents. Sa mare els ha omplit les butxaques de cacau en corfa. Una petita recompensa barat a l’esforç. Durant tot el dia d’ahir i tot aquest matí han estat venent números per a una rifa que ha organitzat sa mare. Demà dilluns en faran el sorteig. Artemina Montell rifa un mantó de Manila. El teniu exposat a l’aparador de Modes la Cubana, al carrer de les Botigues, fa saber a cadascú a qui li ofereix de participar-hi. Preciós! Una obra d’art! Tothom sense excepció s’ha sorprès que l’haja pogut comprar. Però ningú li ha demanat amb quins diners. Excepte el policia municipal, Elies Montfort, que per la desconfiança pròpia de l’ofici i pel coneixement que té de la biografia de cadascú s’ha atrevit a demanar-li explicacions. Ella li ha espolsat que ha donat un senyal i en vendre els números l’acabarà de pagar. Així és com, diu ella, ha quedat de paraula amb el propietari de Modes la Cubana, el senyor Leandre Lacambra, botiguer i regidor. Li ho pots preguntar si vols, que ell t’ho confirmarà, li aventa al policia. Però Elies Montfort no li preguntarà res, al senyor Leandre Lacambra, botiguer de reconeguda nissaga comercial, i aquiescent regidor de l’ajuntament, qui mai no sabrà que el bellíssim mantó de Manila que mostra a l’aparador és l’objecte preuat d’una rifa. Si algú ha vist el mantó exposat és perquè ha passat de casualitat per davant de la botiga i se n’ha recordat, que li ha comprat un número de la rifa a Artemina Montell. Números que la filla major havia retallat en papers d’estrassa de quatre per quatre centímetres. En cada un havia escrit el número per una de les cares, i per l’altra Rifa Mantó de Manila. N’han venut una vintena, a quinzet el paperet. Fins i tot li n’ha venut un a Elies Montfort, el policia municipal, tot just després d’haver-li esplugat ell, de bades, la llémena. Demà dilluns, dia de mercat al barri, Artemina Montell farà el sorteig de la rifa. Des de les escales de l’església, cadafal suficient que vigila les parades del mercat. La filla major mostrarà el sac on diu que hi ha tots els números, de l’u al cent. Un del fills, el que segueix a la major, oficiarà de mà innocent. Mentre es farà el sorteig, algú s’ho mirarà de reüll, però sense donar-li massa importància. Com si no existiren Artemina Montell i la seua prole fent-hi una rifa. O com si foren un grup de comediants que improvisen un sainet sense interès. El trenta-set!, anunciarà amb un crit extrem, un udol estrident, Artemina Montell. Ha eixit el trenta.-set! Quin tinga el trenta-set que ho diga, que ha guanyat el mantó de Manila! El trenta-set! Com no s’hi acostarà ningú, Artemina Montell i els seus sis fills es retiraran de l’escenari, els més menuts al braç dels més majors, i se’n tornaran cap a casa, pagats i satisfets. Pels carrers, seguiran anunciant a crits el número guanyador. Ben fort el crit, encara que saben que no eixirà ningú brandant el paperet afortunat. En arribar a casa, Artemina Montell cremarà tots els altres números a la llar. I l’endemà comprarà tela per a fer-se una bata ella i una altra a la filla major. I espardenyes per a tots. També per a l’esquenadret del seu home.

* * * * *

Fa tot just un any que Artemina Montell li va fer la creu i la ratlla al seu marit, borratxo i malfaener, a l’hora de dinar, amb cinc dels fills al voltant de la taula, tot esperant que la sopa es gelara, i la menuda enganxada a la mamella. El va mamprendre per davant, els ulls de cabra morta la miraven, atònits, ell encara prou sobri, i ella li va espolsar: M’has tornat a deixar prenyada, malparit! El marit d’Artemina Montell va acalar el cap, com si pretenguera dissimular un sobtada vergonya davant els fills. O més aïnes era por. Un accés de pànic que intentava controlar. No pas pànic per la nova boca que caldria vestir i alimentar. Tant li feien un com vint-i-un si sempre se n’havia desentès. Va témer, momentàniament, que Artemina Montell, farta com un gos de la vida que malvivia amb ell, li badara el cap amb un colp de llibrell. No ho faria, confiava ell, mentre portara la menuda al braç, enganxada a la mamella. Més por li feia si en tornar bufat a casa, amb els sentits enfosquits, ella el capava mentre dormia el pet com un soc, al dormitori, mentre els fills voltaven pel carrer, a la dula. I en aquell llit on ell l’havia prenyada es dessagnaria com un porc el dia de la matança. Prompte n’hauré d’alimentar set, va reportar Artemina Montell, per si a l’home se li havia traspintat l’habilitat de fer comptes. Huit si et compte a tu, que eres més càrrega que ajuda. Demà, vulgues que no, t’aclariràs amb Manolo Mata per a criar-li un jònec. El guardarem al corral. I tu, cada dia, el trauràs a pasturar, ni que siga de nit. I no tocaràs ni una bestreta. Ni una! Eixa serà la nostra vidriola, entesos? Podràs continuar bevent-te els teus jornals, tant me s’hi dona. No els he hagut de menester fins ara, no em caldran d’ara en avant. Però els diners de la criança del jònec, no te’ls beuràs. Estàs al cas? Ho has entès? Si toques un cèntim de la criança del bou el brincal de casa serà per a tu més alt que el campanar de la Seu. Ací no tornaràs a entrar mentrimentres jo visca. Ho has entès ben entès, no? I ell va assentir. Va assentir i claudicar. Va claudicar després que Artemina Montell, en clissar-li aquella insinuació de por momentària, li cantara les absoltes: Molta por, però molt poca vergonya! I l’endemà, tal dia farà un any, l’home d’Artemina Montell, borratxo i malfaener, va agafar les cordes per a emparaular amb Manolo Mata la criança d’un jònec durant un any. I l’any del tracte ja és passat. Mentrestant, a ca Artemina Montell ha acudit un ventre més que cal reomplir: una altra xiqueta. I ja en són set, el fills que cal traure a una vora. Així doncs, com ja ha transcorregut l’any acordat, cal tornar el jònec criat, ben bé un bou. El marit d’Artemina Montell l’aparella. Mentrestant, ella l’adverteix una vegada més que espera que no s’haja begut cap ni una de les bestretes; el commina: Al migdia vull els diners del bou damunt la taula. Damunt la taula, els vull! Si no els tinc, veges on t’amagues. Recorda-te’n: si no compleixes com un home, el brincal de casa no el tornaràs a traspassar. Més alt, per a tu, serà, que el campanar de la Seu! I el marit d’Artemina Montell assenteix sorrut totes les amenaces fins que trau el bou de casa. El mena carrer enllà, sense girar la vista arrere. I carrer enllà la seua figura i la del bou finalment es difuminen i s’esvaeixen. El dia és radiant i lluminós, xafogós. Les caderneres i els gafarrons, dins les gàbies enganxades vora la porta de les cases o als balcons, a l’ombra, refilen enardits com si es dreçaren lliures damunt una branca de taronger. I les hores del matí passen. Arriba el migdia. Toquen les campanes que anuncien el ple migjorn. Les beates resen l’Àngelus. No hi ha ningú al carrer perquè el sol ho encén tot i l’aire crema. I passen també les hores feixugues de la vesprada bascosa. Artemina Montell ha tingut prou de maldecap mirant d’on traure per a poder sopar, si fer dinar ja li ha costat Deu i ajuda. I ja és poqueta nit. Continua fent calor i no corre ni un bufit d’aire. I els diners del bou encara no són damunt la taula. El marit d’Artemina Montell encara no ha tornat. S’ha bufat i s’ha perdut o dorm la mona sota un arbre, sospita ella. I es plany de la seua desgràcia: de la desgràcia d’haver-se casat amb un home borratxo i malfaener que només sap que fer-ho i fer-li fills. Quin mal hauré fet jo per a merèixer aquesta penitència?, clama. Déu encara no m’ha fet patir prou que encara m’ha de fer patir més. Però a mi ja m’està bé el patiment. Jo me’l meresc tot, si Déu Nostre Senyor així ho disposa. Però els meus fills, quin mal han fet, pobres criatures, per a merèixer la mateixa sentència que jo? Tornarà Bufat, el malparit, ja m’ho veig a vindre. No té remei. No té esmena. Advertir-lo és llavar el cap a un tinyós. I si no torna pel seu peu, me’l tornaran, damunt la sària o dins l’aixavegó. Me’l tornaran bufat. Amb les cordes al coll. La butxaca buida, el cos calent pel vi de l’última bestreta. Mentre plany i remuga, entre la filla major i ella paren taula per a sopar. Artemina Montell porta la filla menuda menuda enganxada a la mamella mentre escudella. Soparan sopa de carcassa de pollastre. Qui sopa sopa es pensa que sopa, i no sopa. Però més val sopa que dejú. Toquen a la porta. Artemina Montell es desenganxa la filla menuda de la mamella. La menuda protesta. La filla major s’afanya a agafar-la en braços. La consola. La menuda s’aquieta. Artemina Montell es fica la mamella dins el vestit, aquell mateix vestit de tela crua, balder i encara més apedaçat, i obri la porta. Hi troba Elies Montfort, policia municipal, que a les hores que són ja no hauria d’estar de servei. Artemina Montell pensa entre si: on em tocarà d’anar a arreplegar-lo, el malparit? En quin cau s’haurà begut l’última bestreta? Perquè ella dona ja per cert i segur que s’ha begut totes les bestretes, d’amagat. I avui se n’ha begut l’última. I torna amb les cordes al coll. Sense vergonya ni intenció de penediment. D’on no hi ha no se’n traure. Elies Montfort es lleva la gorra de plat de policia, la mira de cara, el posat seriós, la saliva espessa. Artemina..., comença a dir-li amb la llengua com si la tinguera unflada. Artemina... el teu-teu home..., balbuceja. El meu home què?, demana Artemina Montell, escalivada de tantes fetes i isetes, farta com un gos de malviure la vida al costat d’un marit borratxo i malfaener. El teu home.... que s’ha penjat amb les cordes del bou... Artemina Montell mira primer els ulls blaus i esmaperduts d’Elies Montfort, i tot seguit abaixa la mirada i observa les mans del policia que fan rodar, neguitoses, la gorra de plat. Llavors la filla major, que no acaba de sentir prou clar què ha anunciat el policia, pregunta, preocupada: Quina n’ha fet el papa, ara, mama? I Artemina Montell alça la mirada, es gira cap a la filla major, al darrere de la qual s’han arraïmat tots els altres germans, expectants, i respon, serena, com qui agraeix un descans que necessitava: L’única de profit de tota sa puta vida.

De la sèrie Històries d’un món antic