La mare morta

 

Foto: Josep Miquel Palop Cucarella

Ha d'eixir al carrer per força i per això necessita arrancar-se la pudor de mort que fa tants dies que l'acompanya: se li ha empeltrit en la roba i en el cos. Es posa sota la dutxa i deixa que l'aigua abrasint li escalde la pell. El lavabo de seguida s'ompli de vapor. És reduït; a penes s’hi pot moure. Aviat l'aigua regalima per la superfície dels taulellets, blaus amb un relleu de formes vegetals, que van estar de moda fa més de trenta anys, quan van construir la finca. S'ensabona i es frega el cos quasi amb ràbia. Fa servir el mateix sabó per a llavar-se el cos que per a llavar la roba: una pastilla que en encetar-la era perfectament rectangular i ara és com un cudol de riu aplanat, desgastat. La pell li cou. «Tot lo que cou, cura», li deia sa mare quan, de xiquet, li curava una ferida amb alcohol i cotó-en-pèl. Ara la pell li cou, però el sabó no ha de curar cap ferida sinó arrancar-li la pudor de mort que hi duu incrustada. Pensa que li caldria afaitar-se. Fet i fet, fa dies que no s'afaita: tots els dies que fa que no ha eixit de casa. Una setmana? Més d'una setmana. Potser deu dies, o més. Ha d'obrir la porta del lavabo perquè s'escampe el baf: l'espill està entelat i no pot veure-s'hi la cara. És la cara d'un home de cinquanta-cinc anys que n'aparenta setanta: blancussa de no rebre el sol, arrugada, esvaïda. La pudor de mort s'ha esquitllat de nou dins el lavabo. Finalment, desaparegut el baf, pot afaitar-se. S'ensabona la cara amb el mateix sabó amb què s'ha dutxat, amb les mans es refrega amb vigor les galtes fins que aconsegueix produir una mica d'escuma que cobreix els pèls hirsuts, blancs i negres. La maquineta d'afaitar és d'un sol ús, però l'ha feta servir per a molts més. I el desgast es nota quan la fulla arranca els pèls més que no els talla. Li hauria agradat posar-se una mica de loció a les galtes i unes gotes de colònia. Aquests luxes fa temps que no entren a casa. El baf ha desaparegut per complet del bany; per la superfície esvarosa dels taulellets regallen les gotes, com aranyes dins una bombolla.

Totes les finestres del pis romanen abaixades, les cortines corregudes. Hi ha cresols d'oli per damunt dels mobles. Un escampall de flames dèbils, però tibades, estàtiques, que només s'agiten quan el seu cos passa remís per la vora. Perquè dins la casa no s'hi esmuny un buf d'aire per enlloc. Ni se n'ix. Un sepulcre clos. Dia a dia ha anat densificant-se aquest aire de resclosit barrejat amb pudor de mort. No encén mai cap llum. Li fa por la claredat. La llum que dóna forma a les coses i les mostra tal com són, tal com les recorda. Prefereix la penombra de les animetes. I si no gasta electricitat, la factura és mínima.

Trau de l'armari la roba que s'ha de posar. Suposa que deu fer fred al carrer i fixa un instant la mirada en la jaqueta de pana, tot seguit la despenja i la deixa sobre el llit. El llit desfet, que mai ni arreüssa, sempre destapat quan no hi jeu. Fa un temps, sobre la còmoda exposava algunes fotografies seues: quan jugava al futbol en un equip de regional preferent, amb companys de faena en un sopar d'empresa, amb els pares a Alacant quan va fer-hi el servei militar... Totes aquestes i algunes més que abans li agradava tenir-les a la vista, fa setmanes que va decidir ocultar-les dins d’un caixa de cartó a l'armari de passadís. No volia recordar aquell passat amb traces de felicitat al seu rostre. No ho volia. No ho vol. Finalment, s'ha vestit.

Ha d'entrar a l'habitació de la mare. Per força. Ací no hi ha cap animeta de llum. Penetra amb el cap cot en la foscor, sense a atrevir-se a desviar la vista cap al llit. D'esme assoleix la còmoda i a les palpes busca en el calaix de dalt la llibreta d'estalvis. Sap que no té cap sentit deixar-la en aquest calaix, per més que siga la llibreta d'estalvis de la mare. Què n'ha de fer ella, si no pot fer-la servir... Ho sap, i cada vegada que ha d'entrar a agafar-la es fa la mateixa reflexió, el mateix retret. Però en acabant sempre la retorna al calaix de l'habitació de la mare. S'estima més fer com si li l'amprara només. Quedar-se-la seria com si li la furtara. A una mare no se li furta res. Encara que la mare ho donaria tot. «Mare, deixe'm... que quan podré li ho refaré». Esmuny la llibreta d'estalvis dins la butxaca de la vella jaqueta de pana i se'n fuig apressat. Malgrat tot no pot evitar sentir-se com un lladre.

Es prepara per a marxar. Apaga una a una totes les llumetes d'oli. Absolutament fosc el petit entrador, ausculta la porta per si alguna remor revela la presència de veïns a l'escala, que l'ascensor no puge ni abaixe en aquell moment, que cap gos no hi lladre. Quan s'ha encertit que en aquell moment no deu haver ningú rondant-hi, gira lentament la clau al pany: vol evitar que el brusc espetec del mecanisme delate que va a obrir la porta. Clec... clec... clec... I la porta s'obri. El passadís està il·luminat per la claror que entra per la finestra de l'escala: una llum tènue, de dia enteranyinat, gris; d'hivern. Roda de nou la clau amb cura, ara a l'inrevés, per a tancar-la, i s'afanya inquiet cap a l'ascensor. És aturat a la planta baixa. Prem el botó de crida i espera, impacient, que assolisca els tres pisos.

Algú ha fumat a la cabina de l'ascensor. És una cabina petita, on només hi caben tres persones dretes; dues, si porten alguna càrrega. Ell ja no fuma. Ho va haver de deixar mesos arrere, més per reduir despesa que no per guanyar salut. De vegades se n'enyora. Per això li agrada aquesta olor de tabac; de tabac ros de marca barata. L'aspira profundament, amb delit. Fa massa temps que només respira olor de mort. Aquesta olor de tabac és perfum de vida.

A la planta baixa, tot just en eixir de l'ascensor, topa amb Martina Tris que entra a l'edifici amb el cotxet del seu net. Martina és viuda i té una filla divorciada que treballa fins a la matinada cantant números i servint taules en un bingo. En aquestes hores de mitjan matí la filla deu dormir, i Martina ha hagut de baixar a comprar pa. No duu el nét a la guarderia perquè és privada i no pot pagar-la: quan tindrà l'edat, ja el portaran a l'escola pública. A ell no li plau gens la trobada.

–I ta mare? Fa setmanes que no la veig... Està malalta? –li pregunta només que el veu.

–Sí, sí –s'apressa a confirmar– Ha estat malalta, sí. Per això se n'ha anat a ca una cosina, a la platja, per a recuperar-se... –li ve de sobte el nom (un nom arreu) al cap– Irene! La seu cosina Irene. Sí...

–Però ja està millor?

–Sí, sí. Millor, molt mi-millor... –farfalleja.

–Saluda-la de part meua.

–I tant, i tant!

S'afanya a donar per enllestida la conversació i enfila rabent cap a la porta. Quan és al carrer comença a caminar apressadament. No trafega gaire gent per aquell barri antic, obrer, molt allunyat del centre comercial i bulliciós de la ciutat. Compta amb el servei de les botigues imprescindibles: una fleca, una verduleria, un parell de botigues regentades per pakistanesos que no tanquen mai, un bar que abans freqüentava i ara no s'hi acosta ni per a saludar en Tatín, l'amo, vell amic. Uns quants carrers més enllà de casa seua, hi ha l'oficina bancària cap on ara s'hi encamina amb pas ràpid i ansiós. Fa uns anys van plantar arbres nous a les voreres, lledoners. Ara, en ple hivern, no els queda una sola fulla i es mostren esquelètics. Entre la terra de l'oró encara resta algun pinyol espars dels lledons que s'escampaven per la redor durant la tardor.

Al caixer automàtic, un home de la seua edat hi trau diners. Per sort, no es coneixen. Hi esperen el seu torn una adolescent amb pírcings a la cella i al nas que acompanya una dona gran, potser la seua àvia, aventura ell. S'estima més esperar fins que no hi quede ningú. Mentre espera, dissimuladament s'olora el braç per si encara desprenguera aquella pudor de mort, que ell no deixa de percebre, al carrer i tot, com si la tinguera agafada a les parets del nas com una caparra pudenta. La dona gran abandona el caixer de bracet de la jove dels pírcings, que amb el braç lliure espenta cap a fora la feixuga porta de vidre. La xicona el mira de reüll. Ell se n'adona i se sent assenyalat, acusat. Quan elles se n’allunyen i ell es fica al caixer, torna a olorar-se la mànega amb preocupació. Sospita que potser ella, amb el pírcing i tot, té bon olfacte per a percebre aquella nauseabunda pudor de cos humà en descomposició. Però llavors es veu en el reflex del vidre de l'oficina i pensa que l'ha mirat només per la fila que fa: el cabell llarg i descurat i, sobretot, amb l’americana de pana sembla un ésser anacrònic. Ningú de la seua edat vesteix d'aquesta manera. No debades, aquesta roba l'ha treta d'un contenidor de reciclatge, d'una bossa que hi havia quedat entrebancada i no havia caigut a l'estómac del contenidor.

Introdueix la llibreta a la ranura del caixer. Li demana comprovar el saldo que hi ha. Calcula quant n'ha de deixar perquè s'hi cobren el lloguer, l'electricitat i l'aigua. Tot i que de llum i d'aigua gasta el mínim. Fet i fet, en comptes de llum elèctrica fa servir aqueixos cresols d'oli usat que manté encesos per tota la casa, i usa piles recarregables per a alimentar un vell transistor que li fa companyia totes les hores del dia i de la nit. Perquè fa temps que no dorm gaire. S'està nit i dia amb els minúsculs auriculats encastats a les orelles, i l'aparell sempre sostingut sobre el pit, com un vital marcapassos extern.

Aprofita el viatge per a comprar en una de les botigues dels pakistanesos pa de motle, llet, pasta, llandes de conserva... menjar que puga durar prou de temps a temperatura ambient sense fer-se malbé, ja que a mitjan tardor va decidir desconnectar el frigorífic: una despesa menys. Se'n torna cap a casa carregat amb dues bosses de plàstic plenes.

De camí a casa, de lluny clissa el rètol d'una marca de cerveses que anuncia el bar d'en Tantín. Dubta si acostar-s’hi i saludar-lo. Fet i fet, li faria bé xarrar amb algú. Fa setmanes que només parla amb la pols que sura per la casa a fosques, pols amerada de pudor de mort. Abans hi acudia cada vespre. S'hi prenia una cervesa, conversava amb la gent i seguia les partides de cartes i de dòmino que els vells jugaven sense treva. Pel matí havia estat buscant treball a través dels anuncis dels periòdics. Agafava l'autobús i recorria els polígons industrials. Preguntava als conserges de les fàbriques, entrava a les oficines, i sempre rebia la mateixa resposta negativa. De tant en tant, li oferien una feina, tanmateix de moltes hores, mal pagada, sense assegurança, lluny de casa, i si protestava les condicions li deien que a la porta en tenien cent mil com ell, esperant l'oportunitat que ell rebutjava. Però ell no volia treballar com un esclau. A l'oficina d'ocupació del barri també hi acudia sovint. Llegia i rellegia les ofertes de treball, s'hi presentava i sempre el rebutjaven per l'edat. Amb cinquanta anys el consideraven una màquina vella. Per què haurien de voler contractar un treballador vell si pel mateix preu en tenien un de jove? Tanmateix, no hi ha faena ni per al vell ni per al jove. I han allargat l'edat de jubilació fins als 67 anys. Que en la realitat seran molts més perquè sense haver pogut cotitzar els anys exigits per la nova llei no hi haurà jubilació, o qui podrà es jubilarà amb una pensió de misèria. Això pensava ell cada dia que eixia a buscar faena i se'n tornava amb les mans buides. Mentrestant va consumir la prestació d'atur i després el subsidi. Sort de la minsa pensió de la mare i dels estalvis que tenien. Sort que no s'havia casat i no tenia càrregues familiars. Ell era la càrrega. La càrrega per a la mare, quan encara vivia. Quan ella el mirava entristida quan ell tornava a casa, amb els peus cansats, l’esperança caducada, i ella callava, perquè sovint ell li responia amb un renec, amb alguna impensada impertinència. Se’n penedeix a cada moment, d’haver-la maltractada per no haver sabut contenir la seua ràbia impotent.

Ara s'encamina cap al bar amb les bosses de menjar en cada mà. No hi ha gaire gent. Un parell d'ancians juguen a baralla en una taula. No hi troba en Tantín. No hi ha ningú rere el taulell. Potser faeneja per dins, a la cuina o al magatzem. Dubta si esperar fins que torne o marxar. Els braços li fan mal de portar la càrrega de les bosses. Quan el seu cos és a punt d'iniciar la maniobra d'escapada, llavors apareix en Tantín per la porta del lavabo torcant-se les mans amb un tros de paper.

–Ei! –gralla el del bar– Lloats siguen els ulls que et veuen.

Ell somriu cohibit. Ara se'n penedeix d'haver vingut. Li mostra les mans ocupades com per a disculpar-se de no oferir-li la mà per a saludar-lo com cal. En Tantín li pica el muscle i el convida a acostar-se al taulell.

–Te'n pose una? –pregunta el del bar.

Ell assenteix mentre deixa les bosses a terra i seu sobre el tamboret. En Tantín, mentrestant, ha entrat per darrere el taulell i ara posa la copa sota el tirador i l'omple de cervesa fresca. Li l'acompanya amb un platet de cacaus fregits.

–Fas mala cara –diu en Tantín–. Has estat malalt?

–No. Estic bé, prou bé –li diu.

–Però no t'he vist el pèl de fa... mes i mig? Dos mesos?

–Més o menys... –confirma després de agafar una molla de cacau i desfer-li la pallorfa amb els dits.

–I la faena, com va? L'última volta que vam parlar em digueres que t'havien denegat la renovació del subsidi...

–Sí, sí. Me la denegaren...

–I com t'ho apanyes sense faena i sense subsidi?

No sap què contestar-li. Sent la necessitat d'explicar-li la veritat de la seua situació. Però es conté. Té por. Dissimuladament, amb un gest rabent, s'olora la mànega de l'americana. Després beu un glop de cervesa.

–La pensió de ma mare...–farfalleja– És curta, però anem tirant...

En Tantín mou el cap asseverant la difícil situació del seu client i amic.

–Però tindré faena –menteix ell–. Un parell de mesos només, de moment.

–Ací?

–A la platja... En un edifici residencial –improvisa–. De conserge. Després, d'això, ja vorem...

S'acaba la cervesa i pisca una altra molla de cacau.

–Me n'hauré d'anar –diu–. Ma mare m'espera. He eixit per comprar unes coses de menjar i me'n torne a casa de seguida. No puc deixar-la molt de temps a soles.

En Tantín torna a assentir. Li diu que el convida. Ell li dóna les gràcies, recull les bosses de terra i marxa. Se'n va avergonyit. Avergonyit per haver mentit. La mare sempre li marmolava si deia una mentida. Per innocent o intranscendent que fora. Una mentida és una mentida, tant se val l'extensió o la intenció, i els mentiders no es mereixen el respecte de la bona gent. «Mentir és robar la veritat, per tant lladres i mentiders són de la mateixa mala raça». La mare la repetia sovint, aquesta comparança entre lladres i mentiders. Detestava la mentida. Ella no havia mentit mai, preferia mossegar-se la llengua a dir una falsedat. I ara ell viu gràcies a una mentida. I això el mortifica. La mentida i la pudor de mort el mortifiquen.

Casa seua a les envistes. Per sort, no troba ningú a l'entrada de l'edifici. Puja a l'ascensor. En arribar a la seua planta, implora per no coincidir amb cap dels seus veïns. Dóna gràcies al cel que el passadís és buit. Obri la porta ràpidament. Ara tant li fa si el mecanisme esclafeix sorollosament. S'esmuny ràpidament cap a l'interior del pis i tanca la porta. De nou dins el sepulcre.

A l'entrador fosc, a estalvi, alena profundament, alleujat, i l'olor de mort torna a sentir-la punyent, intensa, mortificant, acusadora. Roda la clau i la deixa al pany, girada de gaidó, per seguretat. Encén la primera de les animetes que hi ha a l'entrador, i amb la flama d'aquest llumí s'obri pas en la foscor mentre va encenent-les totes, cambra per cambra. Excepte la de la mare.