La fulgurant bellesa del teu món

-

 

Foto: Antoni Marzal


De seguida que t'he vist, tan ben embolicada en cel·lofana, se m'ha representat el maniquí de Sisa, aquell millor regal que podien fer-li pel seu sant. Però m'he adonat de la teua mirada esbalaïda, expectant, atònita. La teua emoció m'ha fet recordar un curt de Pasolini en què revisita Otello amb una companyia de titelles. Capriccio all'italiana. Passa el femater i s’emporta dos titelles vellancs. Els reballa al camió del fem, mentre els altres titelles de l'obra lamenten el tràgic final dels seus companys. Que tard o d'hora serà també el seu. El femater és Domenico Modugno, que canta amb aire apesarat Cosa sono le nuvole. Abocats en el femer com a inútils andròmines, Otello-Davoli pregunta meravellat que és allò tan bell que es mou sobre el blau immens, i Jago-Totó li respon que són els núvols: Ah, straziante meravigliosa bellezza del creato! Otello té la teua mateixa expressió, mirada atònita davant la bellesa d'un món exterior que tu només coneixes per vagues insinuacions, suposicions nascudes i crescudes entre els límits exclosos del taller de l'artista creador. Atrevida ignorància que sospita un món, el somnia, i l'anhela en la mateixa desproporcionada mesura que el desconeix. Per això, quan per fi has albirat aquest món de camí cap a la falla, el dia dels preparatius per a la plantà, quan has descobert dalt del cel la punyent bellesa de la creació que són els núvols, t'hi has commogut. No seré cruel amb tu i no et descobriré que la bellesa del món que acabes de descobrir serà tan efímera com la teua mirada pintada en un rostre de cartó. No sé si coneixes o sospites el futur que t'espera, potser te l'han insinuat i no te l'has cregut. T'embolcallaran uns altres núvols, tanmateix de fum: llavors comprendràs la fulgurant bellesa del teu món.

Publicat a la revista El verí del foc de la Falla Juan Ramón Jiménez de Xàtiva (2017)





Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Sentències comentades i altres digressions parèmiques per a entretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus

-
Imatge
Gegants vells de Xàtiva. Foto Toni Marzal Poc després de decretar-se l’estat d’alarma per la pandèmia del Coronavirus, l’empresa per a la qual treballe (Correos) em va comunicar que per edat i patologies prèvies forme part del grup de persones de risc i em va aviar cap a casa, a confinar-m’hi a jornada completa. A través del grup de WhatsApp dels companys i companyes de la meua Unitat (Xàtiva i contornada), comentava alguna qüestió de cultura popular que algun company m’hi posava. D’ací va nàixer la proposta de realitzar un breu apunt diari intentant aclarir l’origen d’algunes sentències populars, mentre durarà el confinament. He d’advertir que estan escrits a raig, sostinguts més pels fonaments de la desordenada memòria que no de la científica documentació. Fet i fet, no hi ha cap pretensió de mestratge, sinó de senzill i amè entreteniment. La intenció és remoure la tradició oral, reviscolar-la perquè continue rodant de boca en boca, per a mantindre-la, mentre puga ser,
Més informació

QUI DE CASA SE'N VA

-
Imatge
El poder no és de Déu, sinó de qui se n’arroga la voluntat, i l’executa com una decisió divina irrefutable. Per a l’amo, el dret de cuixa, la impunitat; per a la víctima, la submissió o la venjança.   «L’oncle Cep va irrompre en la meua vida com un miracle bíblic quan ma mare es trobava a les portes de la mort. Frare fugit del convent on expiava pecats d’un altre, va retornar de la guerra amb més ronya que un pal de galliner i amb un estrafolari orinal on guardava temibles històries de pets. A ell vaig preguntar-li per la secreta identitat de mon pare, i la seua resposta va ser rotunda: És preferible la ignorància a conèixer el nom d’un fill de puta! Ell creia que la naturalesa de l’home és vegetal, i per això s’arrela a un paisatge, a una gent, a un vocabulari, i de tot plegat en deia pàtria, i que la pàtria és aquell lloc on vam aprendre a descapollar-nos la fava. Però jo odiava la meua pàtria. Odiava aquell paisatge on jo vivia en la misèria, on va morir ma mare encara jove, on l’on
Més informació

Ulysses i el fantasma foraster

-
Imatge
Ulysses i el fantasma foraster . Perifèric Edicions, Catarroja. Premi Premi Benvingut Oliver de Narrativa Juvenil de Catarroja 2006 Premi Samaruc de Narrativa Juvenil 2007. 1ª edició, març 2007 2ª edició, juny 2009. Aquesta és una història d'amistat entre un rodamón sense pàtria ni destí i una ànima en pena que busca algú que porte les seues despulles al poble on va nàixer. La novel·la, tot i adreçada a un lector que s'inicia en la seua formació literària, intenta aportar un punt de vista sobre alguns aspectes de la problemàtica de la immigració. Però no amb la intenció de justificar-la, sinó de presentar-la com el que realment és: una de les pitjors tragèdies de la humanitat. La immigració al capdavall és una forma d'exili. Només genera riquesa al capitalisme criminal que obliga les persones a abandonar casa seua per ser explotats en un altre país o per morir enmig de la mar... La immigració desestructura les societats d'origen i desestabilitza le
Més informació