La fulgurant bellesa del teu món

 

Foto: Antoni Marzal

De seguida que t'he vist, tan ben embolicada en cel·lofana, se m'ha representat el maniquí de Sisa, aquell millor regal que podien fer-li pel seu sant. Però m'he adonat de la teua mirada esbalaïda, expectant, atònita. La teua emoció m'ha fet recordar un curt de Pasolini en què revisita Otello amb una companyia de titelles. Capriccio all'italiana. Passa el femater i s’emporta dos titelles vellancs. Els reballa al camió del fem, mentre els altres titelles de l'obra lamenten el tràgic final dels seus companys. Que tard o d'hora serà també el seu. El femater és Domenico Modugno, que canta amb aire apesarat Cosa sono le nuvole. Abocats en el femer com a inútils andròmines, Otello-Davoli pregunta meravellat que és allò tan bell que es mou sobre el blau immens, i Jago-Totó li respon que són els núvols: Ah, straziante meravigliosa bellezza del creato! Otello té la teua mateixa expressió, mirada atònita davant la bellesa d'un món exterior que tu només coneixes per vagues insinuacions, suposicions nascudes i crescudes entre els límits exclosos del taller de l'artista creador. Atrevida ignorància que sospita un món, el somnia, i l'anhela en la mateixa desproporcionada mesura que el desconeix. Per això, quan per fi has albirat aquest món de camí cap a la falla, el dia dels preparatius per a la plantà, quan has descobert dalt del cel la punyent bellesa de la creació que són els núvols, t'hi has commogut. No seré cruel amb tu i no et descobriré que la bellesa del món que acabes de descobrir serà tan efímera com la teua mirada pintada en un rostre de cartó. No sé si coneixes o sospites el futur que t'espera, potser te l'han insinuat i no te l'has cregut. T'embolcallaran uns altres núvols, tanmateix de fum: llavors comprendràs la fulgurant bellesa del teu món.

Publicat a la revista El verí del foc de la Falla Juan Ramón Jiménez de Xàtiva (2017)