Redacció: L'olivera

 

Conegut arreu del món antic per la seua virtut guaridora, l’oli fou utilitzat no solament en la pràctica d’untar-se (per exemple, per a certs esports), sinó en certs tipus d’unció, ja sigui màgico-medicinal, en casos de malaltia (cas que apareix en el Nou Testament), ja sigui com a símbol d’incorrupció en les sepultures, ja sigui en els ritus consecratoris, a través dels quals hom rebia poders extraordinaris. Anomenats sants olis en la litúrgia, hom els destina a diverses cerimònies. A més del crisma, hi ha l’oli dels catecúmens, utilitzat com a exorcisme abans del baptisme i en altres ritus, i l’oli dels malalts (unció dels malalts).

Gran Enciclopèdia Catalana

L'Olivera

El meu iaio tenia oliveres, mon pare té oliveres, que són les que tenia el meu iaio. Són dos bancals xicotets de per les Llomes Planes, i s’hi va per la mateixa carretera de Bixquert, si és que vas amb cotxe, però si vas a peu has d’anar per un camí de pota pujant pel Portet, per darrere de la Creueta, pel camí de la Ferradura i encara hi ha un bon tros fins a les oliveres. El meu iaio, i mon pare també, quan eren jóvens hi anaven a cavall d’un matxo i anant anant, però ara no perquè mon pare té un Renault-12. El meu iaio m’ha dit que aquelles oliveres feien moltes arroves d’olives i que les portava a un lloc que és l’almàssera, com la discoteca que hi ha a l’eixida de Xàtiva anant a Novetlè, i allà xafaven les olives amb una mola i es feia l’oli, un oli que el iaio diu que era molt gustós. I aleshores no feia falta comprar-lo, com el compra ara la mare en el Consum, i el guardaven i en tenien per a tot l’any. Les olives també s’adoben, primer es xafen o es tallen i es posen en aigua, sal i pebrella. I estan molt rebones. El meu iaio diu que ell coneix tres classes d’olives: les del cuquello, la blanqueta i la mançanilla i totes valen igual per a fer oli com per a adobar. Abans, quan es feia la matança del porc, que ara ja no es fa perquè la gent compra el porc ja mort a la carnisseria, el iaio diu que es feia el frito i tot es guardava en veixells d’oli i així aguantava bo durant molt de temps i la carn i l’embotit no es llançava a perdre de seguida. L’olivera és un arbre típic d’ací, com la figuera i el magraner i el nouer i el taronger i més. Pot arribar a tindre molts anys i la soca i el tronc es fan tan grossos que moltes voltes un home sol no les pot ni abracillar, i la rabassa, quan les arranques per a llenya, s’ha d’arrancar amb l’ajuda de molts animals que l’estiren. Quan Noé va amollar la coloma, quan al Diluvi Universal, en tornar portava una branqueta d’olivera al bec. I el colom de la pau se’l representa també amb una branqueta d’olivera. I mossèn Alfons, que ens explica coses del Nostre Senyor i la Bíblia, diu que el Nostre Senyor, la vespra que el cruscificaren va estar en un hort d’oliveres que es diu Getsemaní. I que quan ens bategen o estem a punt de morir, al xiquet se li fa una creu al pit, i el mossèn posa els olis sagrats al moribund. Quan el meu germà Vicent, que té molts poquets mesos, no pot fer caca i està estericós i queferós, ma mare li fica pel florinet una fulla de gerani untada amb oli d’oliva, i açò és oli en un cresol, i el meu germà Vicent aleshores fa caca i es queda tot tranquil.lot i fet una bassa d’oli. I si a mi em fa mal la panxa, la mama m’arregla una rosqueta de pa amb oli i sal i ja vaig bé. El meu iaio diu també que quan es mol l’oliva, després de traure l’oli queden les morques, que no valen per a res, i per això la mama a voltes es queixa i diu que ella ho dóna tot i arreplega les morques, volent dir que ella dóna sempre lo millor i així per a ella es queda lo pitjor. A l’olivera, quan es cull l’oliva, se li posa una lona rodant l’arbre que es dia vela i se l’espolsa amb una canya perquè caiga, i la que es pot es cull amb les mans i se’n diu munyir. I la flor de l’olivera es diu grum. Els dos bancals d’oliveres que eren del meu iaio i ara són de mon pare, estan abandonats i les oliveres també i tot és un brossegar, perquè ara costa més diners plegar les olives, dur-les a l’almàssera i que facen l’oli que comprar-lo a la botiga, i que si algú ho fa és per capritxo. I endemés, ja quasi no hi ha almàsseres i has de córrer tota la Costera i la Canal a vore si en trobes una. Per això mon pare vol arrancar les oliveres i fer dels dos bancals una sola taula i demanarà un prèstec al banc i s’hi farà un xalet, i així els diumenges no haurem d’anar a parar sempre al del tio Agustí, que allí sempre se n’enjunten cent i la mare i allò pareix la guerra. I quan això passarà, s’hauran acabat les oliveres que tenia el meu iaio, que té mon pare i que jo ja no tindré però tindré un xalet i una piscina.

Ramon Sanchis Todolí

Publicat dins Llet agra i altres històries com sagrades (2002)