Redacció: L'olivera

 

Conegut arreu del món antic per la seua virtut guaridora, l’oli fou utilitzat no solament en la pràctica d’untar-se (per exemple, per a certs esports), sinó en certs tipus d’unció, ja sigui màgico-medicinal, en casos de malaltia (cas que apareix en el Nou Testament), ja sigui com a símbol d’incorrupció en les sepultures, ja sigui en els ritus consecratoris, a través dels quals hom rebia poders extraordinaris. Anomenats sants olis en la litúrgia, hom els destina a diverses cerimònies. A més del crisma, hi ha l’oli dels catecúmens, utilitzat com a exorcisme abans del baptisme i en altres ritus, i l’oli dels malalts (unció dels malalts).

Gran Enciclopèdia Catalana

REDACCIÓ: L’OLIVERA

El meu iaio tenia oliveres, mon pare té oliveres, que són les que tenia el meu iaio. Són dos bancals xicotets de per les Llomes Planes, i s’hi va per la mateixa carretera de Bixquert, si és que vas amb cotxe, però si vas a peu has d’anar per una senda que es diu el Portet, per darrere de la Creueta, i després pel camí de la Ferradura i encara hi ha un bon tros fins a les oliveres. El meu iaio, i mon pare també, quan eren jóvens hi anaven a cavall d’un matxo i anant anant, però ara no, perquè mon pare té un Renault-12. El meu iaio m’ha dit que aquelles oliveres feien moltes arroves d’olives i que les portava a un lloc que és l’almàssera, com la discoteca que hi ha a l’eixida de Xàtiva anant a Novetlè, i allà xafaven les olives amb una mola i es feia l’oli, un oli que el iaio diu que era molt gustós. I com era nostre no calia comprar-lo com el compra ara la mare en el Consum, i el guardaven i en tenien per a tot l’any. Les olives també s’adoben, primer es xafen o es tallen i es posen en aigua, sal i pebrella. I estan molt rebones. El meu iaio diu que ell coneix tres classes d’olives: les del cuquello, la blanqueta i la mançanilla i totes valen igual per a fer oli com per a adobar. Abans, quan es feia la matança del porc, que ara ja no es fa perquè la gent compra el porc ja mort a la carnisseria, el iaio diu que es feia el frito i tot es guardava en veixells d’oli i així s’aguantava bo durant molt de temps i la carn i l’embotit no es llançava a perdre de seguida. L’olivera és un arbre típic d’ací, com la figuera i el magraner i el nouer i el taronger i més. Pot arribar a tindre molts anys i la soca i el tronc es fan tan grossos que moltes voltes un home a soles no els pot ni abracillar. Quan Noè va amollar la coloma, quan al Diluvi Universal, en tornar portava una branqueta d’olivera al bec. I el colom de la pau se’l representa també amb una branqueta d’olivera. I mossèn Alfons, que ens explica coses del Nostre Senyor i la Bíblia, diu que el Nostre Senyor, la vespra que el crucificaren va estar resant en un hort d’oliveres que es diu Getsemaní. I que quan bategen al xiquet se li fa una creu al pit, i quan algú està a punt de morir-se el mossèn posa els olis sagrats al moribund i això es diu pernoliar. Quan el meu germà Vicent, que té molts poquets mesos, no pot fer caca i està estericós i queferós, ma mare li fica pel florinet una fulla de gerani untada amb oli d’oliva, i açò és oli en un cresol, i el meu germà Vicent aleshores fa caca i es queda tot tranquil·lot, fet una bassa d’oli. I si a mi em fa mal la panxa, la mama m’arregla una rosqueta de pa amb oli i sal i ja vaig bé. El meu iaio diu també que quan es mol l’oliva, després de traure l’oli queden les morques, que no valen per a res, i per això la mama a voltes es queixa i diu que ella ho dona tot i arreplega les morques, volent dir que ella dona sempre lo millor i per a ella es queda lo pitjor. A l’olivera, quan es cull l’oliva, se li posa una manta rodant l’arbre que es dia vela i s’espolsen les rames amb una canya perquè caiguen les olives, i la que es pot es cull amb les mans i se’n diu munyir. I la flor de l’olivera es diu grum. Els dos bancals d’oliveres que eren del meu iaio i ara són de mon pare, estan perduts i les oliveres també i tot és un brossegar, perquè ara costa més diners plegar les olives, dur-les a l’almàssera i que facen l’oli que comprar-lo a la botiga, i que si algú ne fa és per capritxo. I endemés, ja no hi ha almàsseres i has de córrer tota la Costera i la Canal a vore si en trobes una. Per això mon pare vol arrancar les oliveres i fer dels dos bancals una única taula i demanarà un préstec al banc i farà un xalet, i aixina els diumenges no haurem d’anar a parar sempre al del tio Agustí, que allí sempre se n’ajunten cent i la mare i allò pareix la guerra. I quan això passarà, s’hauran acabat les oliveres que tenia el meu iaio, que té mon pare i que jo ja no tindré... però tindré un xalet i una piscina.

Ramon Sanchis Todolí

Publicat dins Llet agra i altres històries com sagrades (2002)