Text de la presentació del llibre "Vicent Andrés Estellés de prop" d'Antoni Martínez Revert
Imagineu el monument a Petrarca pintat de blau escarnidor durant la impunitat de la nit; imagineu un marbre amb versos de Jacques Prévert asclats per un martell rabiós; imagineu l’estàtua de Pessoa arrancada i tombada; imagineu la placa d’un carrer dedicat a Jane Austen empastifat de merda... I aquesta ignomínia no com a maldat d’un sol dia i només d’eixe dia: sinó maldat reiterada, planificada i conscient, dia rere dia. Imagineu més lluny encara: imagineu una bomba assassina en el balcó de la casa de Miguel Delibes. Què penseu que en dirien els italians, els anglesos, els francesos, fins i tot els espanyols... Què en dirien? Què diria el món civilitzat de totes aquestes vileses, d’aquests ultratges, d’aquests actes criminals? Quin vocabulari d’escàndol públic ressonaria en els seus mitjans de comunicació? Què farien els seus polítics, els seus policies, els seus jutges...? La infàmia ve de lluny, i encara brama, pertinaç i fanfarrona.
Paraules de Vicent Andrés Estellés recollides a la pàgina 36 del llibre que presentem: «Dies després vàrem fer el canvi de casa, vàrem deixar el pis aquell del número 82 del carrer del Bisbe Muñoz, que abans era carrer Nou, i vàrem passar a viure al costat, a una casa que em sembla que ja ha desaparegut, al carrer del Bisbe Muñoz, 78, perquè el meu pare, que era fill de l’horta... El meu pare va nàixer en una barraca i jo sé, pel meu pare... (Sona el telèfon) Perdona. (Agafa el telèfon, escolta i penja d’un colp).
Toni Martínez li pregunta: Què passa, Vicent?
I Estellés respon: Res, la tragèdia de sempre... amenaces, insults...
Recull de premsa:
L'estàtua del poeta i periodista Vicent Andrés Estellés, instal·lada en un banc de la plaça Emilio Castelar de Burjassot (Horta Nord), ha tornat a ser víctima d'un nou acte vandàlic i ha estat arrencada del seu lloc.
La d'avui no ha sigut la primera agressió al monument al poeta... [ARA, 20 d’octubre 2017]
L'estàtua dedicada a homenatjar al poeta Vicent Andrés Estellés al seu poble, Burjassot, ha tornat a patir un nou atac. Els atacants han arrabassat l'escultura i l'han tombada a terra.
En un any la figura del poeta ha patit tres agressions feixistes, a les que cal afegir altres dues patides per les plaques de la Ruta Estellés. [Diari de Balears, 30 gener 2019]
Absolts els onze ultres que van rebentar l’homenatge a Estellés a Burjassot [Vilaweb, 30 gener 2021]
Recordeu que encara no han trobat els autors ni els inductors de l’atemptat a Joan Fuster. Ni els han trobats, ni els trobaran. Perquè no els convé trobar-los. Se’n diu impunitat. És habitual en els règims totalitaris.
El poble que no honora els seus poetes és un poble desnaturalitzat, embastardit. El poble que no defensa els seus poetes és un poble covard, innoble. Si el País Valencià fora un país lliure i no patírem aquest greu atzar de ser un país ocupat, perseguit, censurat, amenaçat, espoliat, menyspreat, vigilat...; si els valencians ‒la majoria dels valencians‒ haguérem brandat amb orgull i dignitat la nostra pròpia veu de poble per a revoltar-nos contra els qui ens han negat la memòria i la paraula; si el País Valencià fora un país lliure perquè els valencians haguérem mostrat el coratge suficient per a alliberar-nos de la barbàrie secular d’aquesta Espanya que ens asfixia, si el País Valencià fora de veritat País i no «Comunidad» avui Vicent Andrés Estellés seria un poeta que viuria de boca en boca, i els seus versos serien el nostre passaport universal. Si els valencians fórem un poble digne i raonablement orgullós tindríem sempre un vers d’Estellés en la punta de la llengua, ballant-nos-en les paraules entre els llavis; perquè per fi ja no seríem el poble ignorant, servil i submís, mesell i mesquí que rebutja la seua llengua, que embastardeix la seua història i ignora els versos del seu més gran poeta contemporani, del més gran poeta valencià que mares hagen pogut parir. Un poeta que moltes altres nacions voldrien per a enaltir el seu particular parnàs, per a enaltir no sols la seua literatura, sobretot per a enaltir la seua pertinença i el seu futur entre els pobles lliures i civilitzats.
Han passat molts anys des que la veu de Vicent Andrés Estellés quedara enregistrada en un grapat de cintes de casset. Més de quatre dècades. Quan a Enric Valor li preguntaren per què tanta distància temporal entre la redacció de Sense la Terra Promesa, primer volum de la Trilogia de Cassana, i les altres dues (Temps de batuda i Enllà de l’horitzó), Valor va dir que havia hagut de tapar forats: gramàtiques, rondalles, causes socials i un llarg etcètera en tant que pare de família. «Un entre tants com esperen, treballen./Un entre tants». Tapar forats. Valor, Fuster, Estellés invertiren bona part del seu esforç, del seu temps, del seu talent, a tapar forats. En el nostre país, i per a la nostra la nostra cultura, hem hagut d’invertir més temps i esforços a tapar forats que no a construir estructures. En conseqüència, tenim un edifici literari precari i vulnerable. Toni Martínez Revert també ha hagut de tapar molts forats, i per això molts projectes seus han anant endarrerint-se, sobretot els que, com aquest Vicent Andrés Estellés de prop, han requerit temps i paciència excepcionals. I encara sort que, malgrat les dificultats, ha pogut veure, per fi, la llum. Tapar forats. Clamàvem perquè un dia governaren «els nostres», gent culta i desvetllada, i aleshores tot canviaria. Ja no caldria ocupar-nos de tapar forats. Això pensàvem. Arribat, per fi, el dia que anhelàvem, observem desencantats com la margenada solseix, com el pedram s’escagassa, i tot se’n va, definitivament, a pacte, o siga en orris. Això quedarà aviat, crec jo, de la nostra literatura --encara catalana--: un grapat de pedres escampades en l’abrupte caminal d’aquesta trista i grisa Comunidad Autónoma Valenciana. Tot i això, mantenim l’esme d’anar arreplegant pedres i tapant forats, com si encara ens quedara, irreductible, un coratjós caliu de refractària esperança.
Caldrà agrair a Toni Martínez la invulnerable paciència, la incomptable quantitat d’hores que ha dedicat a transcriure la paraula més espontània, imprevisible i humana del poeta, de posar-la, en acabant, en el context del temps i del poema, perquè puguem comprendre millor cada paraula engalzada en el text poètic: a qui rememorava, a qui planyia, a qui enyorava, a qui estimava, a qui maleïa. En paraules de Jaume Pérez Muntaner, autor de l’excepcional pròleg del llibre: «...és la imatge que transmet el poeta, vers la pròpia obra, vers el seu entorn vivencial, amb els seus encontres i desencontres, amb les seues alegries i desenganys, amb els seus afectes i sentiments, allò que fa imprescindible aquesta aportació a un coneixement més proper del nostres poeta».
Vicent Andrés Estellés, aclamat poeta, gran conversador, extraordinari narrador. Un entre tants entre fúries i espants. Ara el teniu a prop. A tocar de mà. Ben bé de viva veu.
Toni Cucarella, sempre he dit sempre genial i ací en aquestes paraules presenta al seu Mestre Toni Martinez en un extraordinari Treball sobre el més fecund poeta de la nostra terra
ResponEliminaEl Mestre m'ha fet arribar el teu últim llibre. Una abraçada.
Elimina