Polifemo del Olmo
He conegut la mort de Polifemo del Olmo quan ja fa quinze dies que és enterrat. Me n’he assabentat de casualitat, gràcies a un comentari confús piscat al vol de la conversa entre dues dones d’edat que em precedien lentament, fatigadament, en direcció a la plaça del Mercat: «Aquell que alçava haques i camions... que a son pare l’afusellaren... el nét d’aquella dona que venia granotes...»
M’ha sorprès no haver trobat la seua esquela als llocs d’habitud, i això que tinc costum de passar-hi cada dia, per assabentar-me de les «novetats». No és cap inclinació morbosa, és una rutina que tothom practica amb normalitat. Com si passem per la vora d’un quiosc i no podem evitar desviar la mirada cap als titulars dels periòdics que s’hi exhibeixen. Forma part dels nostres gestos quotidians. Els qui vivim de tota la vida en un mateix indret i ens hi sentim arrelats és com si formàrem part, com si diguérem, d’una tribu singular, i ens interessem tant pels nostres conveïns vius com pels qui ens abandonen. De fet, si alguna vegada un nou propietari de la façana on hi ha costum d’enganxar les esqueles ha intentat prohibir-les, la indignació popular l’ha obligat aviat a desdir-se i a consentir la presència de l’avís. Ni tan sols hi cal un espai específic, com ara un tauler d’anuncis: en la mateixa paret, prou. Per això els visitants que seuen en la terrassa d’algun dels bars propers s’estranyen quan s’adonen que tanta gent gira tot d’una la mirada cap al mateix punt, en els antics locals de la Música Vella, vora la cafeteria Les Delícies, vora el Capri, sovint sense que hi haja cap d’esquela –afortunadament, la mort no ens visita tots els dies–, com un atàvic reflex pavlovià.
Per encertir-me que Polifemo del Olmo s’ha mort de debò, m’he acostat al cementeri. Quan he aparcat el cotxe en la replaça dels vells plataners tot just plovisquejava. Dia gris de final d’estiu, bascós. L’ajuntament ha decidit destruir la part vella del cementeri per fer-hi nínxols nous. Sovint els governants, que acostumen a ser gent de poca cultura, no aprecien el valor de les coses antigues, les consideren només velles, per tant inútils, i no dubten a assolar-les sense contemplacions. A l’entrada de cementeri, doncs, hi ha ara els nínxols més recents: làpides brillants de marbre novíssim. Per la banda més alta, on encabeixen els morts enterrats a càrrec de la beneficència pública, he aconseguit de trobar el que acull les despulles de Polifemo del Olmo. Com és un cadàver de fa poc, a la boca del nínxol s’hi arrapa un eixam de mosquetes. El taulellet que ara posen els serveis funeraris amb les dades del difunt no deixa lloc a dubtes: és Polifemo del Olmo. Tot i que no és aquest nom diguem-ne «artístic» el que hi figura, sinó el seu de debò, el que consta al registre civil quan l’inscrigueren dies després de nàixer, el que hi ha al llibre de baptismes de l’església de Sant Antoni Pàdua quan el batejaren a l’edat de catorze anys, la mateixa parròquia on, ben bé d’amagat, li han fet la missa de comiat del món dels vius. Heus ací el que revela el taulellet: Vicent-Ramon Escuder Borràs (1924-2010).
Mitjançant una telefonada he concertat una cita amb sor Genoveva. Polifemo del Olmo ha viscut –podríem dir-ne ocult o simplement oblidat– els darrers deu anys a l’asil del carrer Caputxins, en la mateixa parròquia on es va fer batejar a destemps i on ha mort al seu temps. Roda el món i torna al Born.
Les faccions de Sor Genoveva són agradables entre el contorn de la toca, equilibrades; no és jove, però camina amb fermesa, els muscles rectes, l’esquena dreta. M’ha ofert la mà i jo l’he encaixada. De menut, jo vivia a prop d’aquesta parròquia, que ja en aquell temps era coneguda com «l’asil», no debades aquestes monges pertanyen a la congregació de les Germanetes dels Ancians Desemparats que va fundar al segle XIX la monja Teresa Jornet, d’Aitona, Segre avall. La monja que jo recorde d’aquell temps d’infantesa era prou diferent de sor Genoveva. Li deien sor Trinidad: extremadament prima i malcarada, només l’esment del seu nom esfereïa els vells que estaven sota la seua tutela. Sor Genoveva, en canvi, és amable i de tant en tant somriu mundanament mentre jo li evoque records d’aquest barri, sense fer al·lusió d’aquella predecessora seua de caràcter brusc i gens compacient. A la fi m’interesse per Polifemo del Olmo, quant de temps feia que hi era, com s’ha mort.. No he preguntat per ell fent servir el nom artístic que potser ja gairebé ningú no deu recordar, sinó pel seu vertader. De fet, sor Genoveva no sap qui va ser Polifemo del Olmo, ni coneix el passat ni els orígens de Vicent-Ramon Escuder Borràs, nét d’Adelaida, dita la Granotera perquè es guanyava la vida venent granotes i caragols en la plaça. Granotes que el mateix Vicent-Ramon s’encarregava d’atrapar pels rius i les sèquies (l’abandó i deteriorament de les sèquies a causa de la proliferació del reg per goteig i l’ús abusiu de fertilitzants químics pràcticament les ha extingides de la que va ser feraç Horta de Xàtiva); per als caragols, eixien de matinada, amb un llum de carbur, i recorrien les hortes fins que n’omplien el sac; si havia plogut, se n’arreplegaven a grapats.
Sor Genoveva m’ha explicat que Polifemo del Olmo s’ha mort, aparentment, de resultes d’una forçada. Escarni del destí burleta? No, més aviat –pense jo– final conseqüent: com el vell actor que mor interpretant de cara a la paret o el muntanyenc tolit escalant un últim matalaf. Hi ha vides que fan camí d’anada i de retorn, cap al retrobament amb els orígens, buscant-hi la redempció. A la matinada sentiren crits a l’habitació que Polifemo compartia amb un altre resident. Era aquest home qui havia cridat. Cridava de pànic. En aquelles hores nocturnes, hi feia guàrdia una jove assistenta. Quan va arribar a l’habitació, Polifemo jaïa arrupit vora el llit del seu company esverat. Aquest, tremolant encara pel sobresalt, va relatar que de sobte el seu llit s’havia elevat de la part dels peus, que se sentien estranys gemecs, bramuls, sons inhumans, i ell s’imaginava que eren els dimonis de l’infern que veien a emportar-se’l… llavors ha cridat i el llit tot d’una s’ha desplomat. Mentre la jove assistenta intentava saber què havia passat realment, sentia encara la veu tremolosa de Polifemo que pantaixava: «provant la força… provant la força…» Va expirar mentre esperaven l’ambulància que l’havia de traslladar a l’Hospital Lluís Alcanyís.
Feia deu anys que Polifemo del Olmo havia arribat a la residència del carrer Caputxins procedent d’una altra de València. El trasllat li l’havien concedit els serveis de la conselleria de Benestar Social, atès que cobrava una minsa pensió no contributiva. En aquests deu anys, Polifemo havia seguit un estil de vida rutinari i silenciós. Solia veure la televisió, però el seu contacte amb el món exterior provenia sobretot d’un petit i vell transistor Lavis que només agafava emissores d’AM, i que solia escoltar a través d’un auricular. El transistor i ell havien esdevingut una figura única, com si l’aparell formara part constitutiva de la seua naturalesa física. No solia fer gens de societat amb ningú: era, doncs, un home solitari i reservat que amb les monges i el personal de la residència usava les paraules necessàries, cap ni una més. En els últims mesos, però, havia mostrat algunes disfuncions de la memòria i sobtats canvis de comportament. En ocasions, sense raó aparent, amollava una imprecació i desafiava un enemic invisible, o d’improvís entonava el Cara al sol i feia la salutació feixista. Sor Genoveva em va ensenyar, d’entre les poques pertinences que Polifemo posseïa, un fotografia emmarcada en la que ell, enorme com un Goliat, fa una servil reverència, amb el cap inclinat, al dictador Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la Gracia de Dios.
Polifemo del Olmo va ser un personatge que va freqüentar els noticiaris cinematogràfics –aquella propaganda franquista que en deien NO-DO amb què s’iniciaven les sessions de cinema, just abans dels tràliers–, sobretot entre els anys 50 i 60. Alçava i arrossegava camions carregats a caramull d’endergues, pels camps de futbol, per les places de bous, en una campa si s’esqueia… on volgueren pagar per admirar la seua imponent fortalesa. En les ocasions més aclamades arrossegà un tren amb sis o set vagons i més, perquè, com en una competició, intentava assolir fites superiors per seguir al més amunt del podi dels honors.
Polifemo del Olmo es va fer dir així per recomanació d’un barber del barri del Raval que potser posseïa embastats coneixements de la literatura homèrica: Joan Bernabeu. Hi va contribuir que el forçut heroi franquista tenia un ull semat a causa d’un traucoma infantil. Polifemo, doncs, pel polifem de la crònica homèrica. En castellà, però, ja que en aquell temps la dictadura ja havia deixat establert que «la lengua era compañera del imperio», i en conseqüència el nostre català estava proscrit públicament. L’afegit «del Olmo» se’l va posar ell perquè havia nascut en aquesta placeta –de l’Om– de Xàtiva, i on havia viscut en companyia de la seua àvia granotera. Va ser un personatge singular en l’univers propagandístic del feixisme espanyol. Les seues proeses semblava que eren seguides per una multitud enfervorida. Però la rapidesa amb què l’oblidaren, fins i tot abans de morir el dictador i desconjuntar-se el seu règim, indica que potser hi havia més propaganda que no fervor popular. Per quin motiu interessava al règim feixista espanyol encimbellar un personatge com Polifemo del Olmo, que només podia ser exponent del poder de la força bruta? L’exemple de la redempció. Fer-se perdonar el pecat original, el dels orígens, i rebre públicament l’anhelada absolució.
Polifemo de l’Olmo va iniciar la seua particular aventura d’imitador herculà fent desafius pels pobles quan a Europa encara hi havia guerra. La batalla que havia de precipitar la fi de l’expansió nazi, la de Normandia, estava a punt de posar-se en marxa. Polifemo arribava als llocs amb una motocicleta, una BMW de l’exèrcit alemany, en el sidecar de la qual transportava totes les seues pertinences. Primer de tot es dirigia a l’ajuntament i presentava un document en què se’l qualificava de patriota exemplar i falangista eminent, que havia fugit de la zona roja per a unir-se a «la gloriosa causa nacional». Llavors aplegaven tot el poble, fóra en la plaça major o en una campa, i Polifemo demanava qui volia apostar contra ell, en diners o en espècies, que era capaç d’alçar a pes de braços l’animal més gran del poble o arrossegar un carro o un camió carregat a vessar. Hi havia indrets que al capdamunt hi afegien la presència de tres o quatre xiques de la població, tantes com hi caberen, i quan Polifemo aconseguia arrossegar-lo –dos, tres, cinc metres… segons les condicions de l’aposta–, enmig de la cridòria de les xiques, esclataven els apludiments de la gent esbalaïda, s’afanyaven els hòmens a felicitar-lo, i tot seguit el convidaven a beure i a fartar: li posaven en taula el que ells no es podien permetre de menjar i amb el que havien de passar bona part de l’any, conscients que un home de la seua corpulència i fortalesa necessitava alimentar-se com un insaciable tità. Es manifestaven contents d’haver perdut l’aposta davant un home tan excepcional, i les autoritats locals demanaven la presència d’un fotògraf que els immortalitzara al costat d’aquell Samsó errant. Hi havia llocs, segons que ell mateix va arribar a relatar amb orgull (quan encara era una figura de renom i el convidaven les autoritats de Xàtiva perquè participara en els actes de la Fira o en els de l’exaltació de la patrona, la Mare de Déu de la Seu) que l’acomiadaven amb músics i tot: ell, amb la seua BMW, a poc a poc abandonant del poble, i al seu darrere la polseguera i un grapat de músics interpretant alegres pasdobles de comiat…
Quan ja portava uns anys seguint aquella aventura de Samsó ambulant –no havia esdevingut encara, per tant, figura llorejada dels noticiaris franquistes–, estant en una població de Burgos que celebrava festes, el cacic del poble li va fer un inesperat i brutal desafiament: matar un cavall d’un colp de puny. Amb un sol colp, l’havia de matar. Contava Polifemo que dos hòmens mantenien subjecte l’animal, que remugava inquiet, potser perquè pressentia la funesta sort que l’assetjava. Un d’ells mantenia tensa la brida perquè no sangolejara el cap. Polifemo es va arromangar i va calcular el punt on havia de clavar el colp. Abans de llançar el puny va fer la salutació feixista, cridà «¡Viva Franco! ¡Arriba España!» i tot seguit colpejà l’animal amb una potent punyada entre els ulls. En rebre el colp, tot i estar subjecte, l’animal reculà, les cames li vacil·laren, llavors els hòmens que el subjectaven l’amollaren i el cavall va caure estès després d’un breu trontoll. Polifemo va guanyar, doncs, i el cacic li va haver de pagar cent duros de l’Època. Va ser aquest mateix cacic local qui, estusiasmat per la proesa, el va posar en contacte amb un empresari de Madrid, Faustino Hurtado. Va ser gràcies a ell que Polifemo del Olmo va saltar a la fama en arrossegar un tren amb sis vagons. L’espectacle va tenir com a escenari l’estació del Nord de València, en una de les vies mortes. Faustino Hurtado va reunir pràcticament tota la premsa local i provincial, que en bona mesura hi acudiren per ordre expressa de les autoritats polítiques. Hurtado havia explicat la particular biografia de Polifemo: fill d’anarquistes, son pare va ser afusellat i sa mare va trobar la mort en un dels bombardeigs de Madrid. Tots dos moriren sense haver-se casat i engendraren un fill, Polifemo, que va rebre el baptisme a la tardana l’edat de 14 anys, just abans de fugir de la zona republicana per a unir-se a les tropes nacionals. La decidida i convençuda adhesió franquista del Samsó de la placeta de l’Om el convertia en un exemple a seguir per les víctimes d’un règim polític que tot i considerar-se cristià –si més no catòlic– no va practicar el perdó a l’enemic, sinó l’extermini. Com l’abat Arnau d'Almaric durant la croada contra els herètics càtars occitants, Franco va ordenar l’eliminació sistemàtica dels vençuts, i va deixar en mans de Déu una tria tan inútil com cínica. Els fills dels vençuts naixien amb el pecat dels pares, i sols a través de l’abjuració dels orígens era possible redimir-se i rebre l’absolució. Aquest era l’exemple que representava Polifemo del Olmo, i el missatge que els vencedors oferien als qui com ell arrossegaven el pecat original era clar: si els vostres pares els hem mort, vosaltres no deveu plorar-los: escopiu sobre les seues tombes –si sabeu on són– i tireu fem damunt la seua memòria.
De la mà i amb la influència econòmica i política de Faustino Hurtado Polifemo del Olmo es va convertir en poc de temps en una estrella de l’espectacle, a la manera dels toreros. Ja no era solament el noticiari cinematogràfic que elaborava el servei de propaganda franquista, també la premsa diària es feia ressò de les seues proeses de forçut professional, sovint al costat de les autoritats polítiques locals. El turbulent passat anarquista dels pares era reiterat en cada notícia, juntament amb la seua declaració de fidelitat «al Caudillo y a la revolución nacional-sindicalista». El mateix dictador va anar a veure’l en una ocasió, a la plaça dels bous de las Ventas de Madrid, i s’hi va fer una foto.
En aquell temps, Polifemo del Olmo guanyava diners a grapats i se sentia aclamat com un personatge èpic. Però aquell xicon que s’havia guanyat la vida fent granotes i caragols, el torbava l’abundància. Posseïa la fortuna d’un torero de fama, però cap ni un amic. Perquè ni com amic podia comptar-se Faustino Hurtado, tot i els diners amb ell va guanyar. Polifemo els palejava i els cremava sense recança amb l’eixam de vividors que revolaven la seua fama i els seus diners. El seguien de festa en festa, de tablao en tablao, de club en club: pagava a cor què vols Polifemo del Olmo.
Va arribar-li la decàdència a finals dels anys 60, quan el Maig Francès marcava tendències polítiques i el franquisme buscava amb afany l’hereu que el prolongara més enllà de la inapelable mort del dictador, tot i la bona salut que exhibia en públic. Fins que va arribar aquest moment de ruïna, Polifemo del Olmo va triomfar i va gastar sense mesura. L’edat i els excessos li passaren factura i ja no tenia condicions físiques per a superar noves fites. D’improvís el règim que l’havia encimbellat, ja no precisava del seu exemple de postguerra. Així i tot, Polifemo del Olmo va voler tornar a començar de nou. Hurtado li va regalar una furgoneta Mercedes, en la part superior de la qual havia enganxat aquest rètol:
Polifemo del Olmo
El hombre más fuerte del Mundo
Però per aquells pobles que un dia va recórrer en motocicleta, moltes de les carreteres que hi menaven ja havien estat asfaltades, i als seus habitants ben poc devia impressionar-los aquell document de fèrria lleialtat al Caudillo, aquella declaració d’heroi evadit de la zona roja per a unir-se a «las tropas leales a Cristo Rey». La televisió començava a convertir-se en el centre d’atenció dels bars i de les famílies. Un forçut solitari i amb els músculs en decadència solament podia moure la commiseració d’algunes autoritats locals, que per consideració a la fulla que els mostrava –arrugada i destintada– devien acomiadar-lo amb paraules d’ànim, una abrandada consigna –«¡Viva Franco! «¡Arriba España»!– i potser alguna almoina.
Finalment, es va haver de rendir a l’evidència que l’estrella de Polifemo del Olmo s’havia apagat definitivament. Va tornar a demanar favors a Faustino Hurtado, que ja no es dedicava al món de l’espectable, sinó al més puixant i rendible de la construcció: el negoci del turisme estava en imparable expansió i calien hotels i urbanitzacions. Hurtado li va trobar feina de mosso d’estable en el cortijo d’un conegut seu a Còrdova.
Haig d’aclarir que tota la informació que he referit sobre la relació entre Polifemo del Olmo i Faustino Hurtado la dec a Miquel Esteve, antic company d’estudis i periodista de professió.
Miquel Esteve, m’havia comentat en una ocasió que havia entrevistat Faustino Hurtado a mitjan dels anys noranta. Potser m’ho diria si en el decurs de la nostra conversació recordàrem de rasquinyada la figura de Polifemo del Olmo, naufragat en els mars de l’oblit. Li he telefonat per si encara recordava detalls d’aquella entrevista amb Hurtado.
L’entrevista va tenir la lloc a primeries de 1994, a Madrid. Hurtado ocupava un càrrec en el comitè executiu nacional pel Partido Popular i Miquel Esteve cobria la informació d’un congrés del partit per a un periòdic provincial. Tanmateix, l’entrevista no havia de ser caràcter polític, sinó que tenia a veure amb el passat d’empresari de l’espectacle d’Hurtado. Feia pocs dies que havia mort el productor cinematogràfic nord-americà d’origen rus Samuel Bronston, gràcies al qual es rodaren a Espanya superproduccions com El Cid, 55 dies a Pequín o La caiguda de l’Imperi Romà, amb les estrelles cinematogràfiques més importants del moment: Sofia Loren, Charlton Heston, Ava Gardner… Faustino Hurtado havia format part del principi d’aquell projecte, tot i que aviat se’n desvinculà per desavinences amb Bronston.
L’entrevista va tenir lloc a l’hotel on s’hostatjava Hurtado. Miquel Esteve l’ha recordat «gros, cabell encara abundant, tot blanquinós, vestits a mida, rellotge Rolex i dos grossos anells d’or, un en cada mà. No sé si ja havia desdejunat, però quan jo vaig arribar a la cita –sobre les nou del matí– ell xarrupejava d’un got de whisky amb gel i pel que hi havia al cendrer ja devia d’haver-se fumat almenys tres cigarrets Davidoff…» En acabar l’entrevista sobre Bronston, va ser quan Miquel Esteve féu un comentari sobre Polifemo del Olmo. Hurtado es va mostrar sorprés que algú se’n recordara encara d’aquell «altre Zampanó», en referència al protagonista de la pel·lícula de Federico Fellini La Strada, en la que l’actor Anthony Quinn interpreta l’home forçut d’un miserable circ ambulant. Va referir-se a Polifemo com un home de caràcter complicat, torturat, quasi místic, desitjós de l’aclamació popular, també covard i capaç d’una fidelitat quasi submissa amb els qui els considerava «autoritats superiors». «Em va donar molts problemes…», va assegurar Hurtado en l’entrevista que, estranyament i afortunadament, Miquel Esteve havia enregistrat i conservat, potser, segons que va raonar-me ell, perquè parlava de Polifemo de l’Olmo. «Quan va començar a esborrar-se la seua estela, i de retruc se li acabaren els diners –els gastava a mansalva, perquè era la seua manera de fer-se voler pels qui només el volien pels seus diners–, em telefonava cada dia, demanant-me que tocara en tal o en tal altre, caps de Falange, alcaldes, fins i tot ministres… que volia arrossegar un altre tren amb no-sé-quants vagons, un autobús ple gent… no sé… barbaritats… Estava acabat… En realitat, el van utilitzar sempre. Ell no ho sabia. Jo, sí. Perquè vaig ser jo qui vaig el vendre: vaig vendre la seua història de traïció als orígens i de submissió als vencedors. És així de clar. De fet, ho dic així perquè jo provinc també d’aquella traïció: mon pare i el meu avi, destacats militants socialistes de Màlaga, varen ser assassinats per les tropes que comandava Carlos Arias Navarro ‘el carnicerito de Málaga’… Però, mire, jove, sap què?, el mort a la fossa i el viu a la fogassa: jo no podia ressuscitar-los, però sí salvar la meua vida i eixir a una vora. I no n’estic gens penedit. En canvi, Polifemo tenia remordiments. Massa remordiments…»
Va ser durant aquella conversació que Faustino Hurtado va revelar que Polifemo havia enviat una carta desesperada al Generalísimo explicant-li la seua dramàtica situació. No va rebre cap resposta, per més que havia insistit en el relat de la seua fugida cap a l’«España liberada», del seu bateig d’amagat, dels progenitors anarquistes que ell va repudiar, de la justa i exemplar execució de son pare…
A Ramon Escuder l’afusellaren a Paterna el 28 de juliol de 1939. D’ençà que havia marxat al front no havia tornar a veure sa mare ni el seu fill. Tampoc no solia enviar cartes per dir-li on era ni per preguntar per ells. Quan algun conegut se’n tornava cap a Xàtiva, la buscava i li donava l’encàrrec, succint: «De part del seu fill, sinyó Adelaida, que encara és viu i està sencer». Adelaida Gascó es senyava per donar gràcies a Déu que el seu fill estiguera viu, mentrestant ella i el nét malvivien amb les granotes i els caragols. Quan va rebre la carta en què el Ministeri de la Guerra li comunicava la mort de Matilde Borràs durant un bombardeig de l’aviació feixista, a Madrid, Adelaida Gascó no va persignar-se cristianament. No la considerava part de la seua família, encara que fóra la mare del seu nét Vicent-Ramon.
Ramon Escuder i Matilde Borràs s’havien conegut a València, durant un reunió clandestina del sindicat CNT, s’enamoraren i es posaren a viure junts. Adelaida Gascó, dona de profundes creences religioses, reprovava les idees revolucionàries del seu únic fill –vídua jove, el seu marit havia mort d’unes febres, fent l’arròs a Sant Jaume d’Enveja, al delta de l’Ebre–, i no sabia entendre que convisquera amb una dona sense casar-s’hi. A ell, que era fill, el planyia per dèbil, a ella la maleïa per puta.
Ramon i Matilde eren militans molt actius dins el sindicat anarcosindicalista i també en la FAI, que va ser fundada a València l’any 1927, possiblement amb la seua participació. Durant la dictadura de Primo de Rivera ell va ser detingut sovint: quan va nàixer el seu fill Vicent-Ramon complia condemna a la Model de València. Per aquesta raó, Matilde Borràs va venir a Xàtiva a parir el seu fill, encara que sabia que Adelaida Gascó la destestava. Durant el període republicà va continuar la militància activa de tots dos, ara més en la FAI que no en el sindicat: junts participaven en reunions i mítings a València, a Alcoi, Barcelona, Terrassa… Normalment, s’emportaven el fill amb ells. Fins que Matilde Borràs va ser detinguda a Astúries durant la fracassada Revolució de 1934 i condemnada a pena de presó. Ramon Escuder va haver de dur el fill a Xàtiva, a ca sa mare, perquè en tinguera cura, ja que ell havia decidit marxar al nord per donar suport a la seua companya empresonada i no podia atendre’l com calia. Adelaida Gascó va acceptar el nét a contracor. Més i tot quan el fill la va advertir que al xiquet no li ficara al cap romanços de religió. Ella, diuen que li va dir al fill revolucionari: «Me’l deixes ací com una càrrega que tu no vols, i encara m’has de dir quines coses puc ensenyar-li i quines no? Podria dir-te que li ha fet el nas que el porte al braç…»
Tenia nou anys Vicent-Ramon Escuder quan va quedar al càrrec de l’àvia Adelaida, vídua des de jove i beata displicent. Aviat se’l va emportar a fer granotes i caragols. Quan era a la plaça, amb el nét seriós com ella al seu costat, es feia palesa la seua consanguinitat. Si la vella Adelaida, malgrat les mancances alimentícies, figurava corpulenta, el nét apuntava cos cepat i de bona alçària. De més a més, ja estava enquimerat a fer musculatura i a tothora traginava sacs i endergues que pesaven més que ell, només per l’enrònia d’esdevenir l’home més fort del món.
Àvia i nét no feren altre lligam que el que els vinculava per a sobreviure: granotes i caragols. Creixia Vicente-Ramon, i creixia alt com un sant Pau. La separació continuada dels pares durant la guerra, degué acréixer encara més la sensació d’abandonament, i l’absència devia convertir-se en verí que li intoxicava els sentiments i els convertia en ressentiment. Ara m’imagine que quan el Ministeri de la Guerra va enviar-los la carta en què comunicava la mort de Matilde Borràs, àvia i nét estigueren d’acord a llençar-la al foc, i si l’àvia no va dedicar-li un pietós persignament, el fill no la va plorar ni mostrà la més mínima compunció.
El 12 de setembre de 1938 –tenia Vicent-Ramon Escuder catorze anys acabats de fer– es va fer batejar per una monja sense hàbits a la parròquia de Sant Antoni de Pàdua. Tot seguit, va fugir de la ciutat en direcció a la zona «nacional». Sens dubte el degueren rebre com un heroi, i a Xàtiva també va tornar a tal. Hi va arribar en aquella moto alemanya amb què, uns anys més tard, es va dedicar a córrer camins per llaurar-se la fama d’home més fort del món. Va visitar l’àvia Adelaida i va aconseguir de les autoritats locals un permís perquè poguera posar una parada de llepolies –cacaus, tramussos, dàtils, lledons…– a la porta del cinema Salón Setabense, i deixar de fer granotes i caragols.
Aquesta escena que relataré a continuació és certa, que me la va contar Carmina Moragues, veïna d’Adelaida Gascó. Carmina era llavors una xiqueta de deu anys i, per encàrrec de sa mare, solia fer companyia a la vella granotera. Ella hi era, a la casa de la placeta de l’Om, quan l’estrèpit de la BMW feu retronar el barri silenciós. Va entrar Vicent-Ramon, tan colossal que sense estirar el braç tocava les almotlades. Em va contar Carmina que Adelaida Gascó no va alçar-se de la cadira per abraçar el seu nét. Com si no féra mesos que se n’havia anat. Ell va deixar un sac ple de menjar damunt la taula: sucre, farina, formatge… i va seure vora el foc. Vicent-Ramon la va reconèixer, la va cridar pel nom i li va donar un grapat de cacaus amb corfa que va traure d’una butxaca. L’àvia Adelaida va dir: «Saps que a ton pare l’han afusellat?» Vicent-Ramon va respondre, pausat: «El mort a la fossa i el viu a la fogassa». I ni un ni l’altre es persignaren.
Vicent-Ramon Escuder guardava un greu ressentiment cap als seus pares. El seu activisme polític havia fet que sovint ell estiguera al càrrec d’amics i de veïns. I quan eren a casa, sempre s’hi parlava de política. Només de política, de la revolució, de la felicitat que hi hauria quan tothom tindria dret a la salut, a l’educació, a un treball digne… Muira la misèria! Muira l’explotació! Visca el dret a la felicitat! Però sa mare en comptes de contes li llegia paràgrafs sencers de Phroudon, de Kropotkin i Bakunin. Potser esperava una mica de tendresa, de caliu, per part de l’àvia. Però l’àvia Adelaida també covava ressentiment, i en comptes de deixar-lo al marge d’aquell viver enveritat l’hi va capbussar també. De més a més, sentia Adelaida un fort sentiment de culpabilitat. Creia haver ofès Déu per haver dur al món un fill descregut i enemic declarat de l’Església. Considerava que la ideologia del fill i aquella unió pecaminosa eren el càstig que ella rebia per algun greu pecat comès, el moment i la naturalesa del qual tanmateix desconeixia. Temia Adelaida que per culpa del fill ella seria condemnada a les eternes flames de l’Infern. Era una por profunda, present a totes hores, sobretot en la foscor de la nit, quan pertot se sentien tants de sorolls: batre de portes i finestres, frontisses que xerricaven, ratolins que corrien per la cambra, mussols que s’esquitllaven a l’andana… I aquella nit, feia pocs dies que el nét compartia granotes i caragols amb ella, tot just l’havia abandonat son pare per a anar-se’n cap a Astúries, Adelaida Gascó va sentir de sobte que ell seu llit s’elevava del terra, i va creure, aterrida, que eren els dimonis de l’infern que havien vingut a endur-se-la cap al turment etern, i es va aclamar a Déu i a tots els sants, va demanar perdó, clemència i misericòrdia per tots pecats comesos. Adelaida Gascó cridava esverada sobre el llit que s’enlairava, i llavors va sentir, en la foscor de la nit, la veu profunda, precoçment homenívola, del seu nét: «No escadalitze, Adelaida Gascó, que no són els dimonis de l’infern els que li mouen el llit, que és el seu nét Vicent-Ramon, que està provant la força…»
Vicent-Ramon Escuder Borràs, àlies Polifemo del Olmo, l’home més fort del món, en pau descanse.
Publicat dins Hòmens i falagueres i altres relats, 2011
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada