Gegants vells de Xàtiva. Foto Toni Marzal Poc després de decretar-se l’estat d’alarma per la pandèmia del Coronavirus, l’empresa per a la qual treballe (Correos) em va comunicar que per edat i patologies prèvies forme part del grup de persones de risc i em va aviar cap a casa, a confinar-m’hi a jornada completa. A través del grup de WhatsApp dels companys i companyes de la meua Unitat (Xàtiva i contornada), comentava alguna qüestió de cultura popular que algun company m’hi posava. D’ací va nàixer la proposta de realitzar un breu apunt diari intentant aclarir l’origen d’algunes sentències populars, mentre durarà el confinament. He d’advertir que estan escrits a raig, sostinguts més pels fonaments de la desordenada memòria que no de la científica documentació. Fet i fet, no hi ha cap pretensió de mestratge, sinó de senzill i amè entreteniment. La intenció és remoure la tradició oral, reviscolar-la perquè continue rodant de boca en boca, per a mantindre-la, mentre puga ser,...
Carrer de les Ànimes (1981). Arxiu La Veu de Xàtiva Soc davant d’una paret blanca, una paret acabada d’emblanquinar. Com la pantalla d’un cinema pintada sobre un gran mur. Com ara la pantalla del cine Vernissa: escola durant el curs lectiu, cinema durant l’estiu. Cadires de boga en comptes de butaques. Cinema pobre, de barri popular: el Raval. Una evocació davant d’una paret blanca acabada d’emblanquinar: evoque la calç. Una paret blanca, immaculada. Una blancor brillant, neta, diria que perfumada. El perfum higiènic de la calç. Mirant-la, la paret blanca, m’hi adormiria. Evoque la bassa de calç que hi havia a l’entrada de la Societat d’Obrers del carrer de les Ànimes, i de retruc l’antic cementeri a l’interior, amb les restes escampades de les arruïnades làpides de marbre de Buixcarró, el qual, segons aventura el nostre Cronista Oficial, Agustí Ventura, remuntaria el seu origen al cementeri jueu que devia haver a la ciutat medieval, atès que el carrer del Fossar o de les Ànimes...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada