Fent camí
 |
FENT CAMÍ
(Sainet dramàtic)
Llar del jubilat. Cinc de la vesprada. Partida de dòmino.
–Qui ix? A qui li toca eixir? Em toca eixir a mi?
–Xe, Ramon, que ja et pesa la caixa de llimonades?
–Qui diu que jo tinc la caixa de llimonades? Eh? Qui ho diu?
–Jo! Que no m’has sentit?
–I per què hauria de tindre-la jo? Eh? Per què?
–T’ha venut la pressa.
–La pressa? Vosatros, que jugueu com una colla de pernoliats! Qui ix?
–Agustí. Ix Agustí.
–Collons, Agustí, dona’t aire!
–Ieee, aguanta el carro. Qui tinga pressa que arranque a córrer.
–Eres és lent que una tortuga, collons.
–Ací tens, nervioset: dos doble.
–Tant d’estudiar per a això.
–Què volies, un siset per a descarregar el mort? Ja te la menjaràs, ja, la caixa de llimonades.
Les fitxes van fent rastrera.
–Heu sentit la tele, hui?
–Que mos pujaran un cinc per cent les pensions?
–Un quatre, un quatre...
–Em pensava que havien dit un cinc.
–Un altre que sempre està a la lluna de València, quan mira la tele i quan juga al dòmino.
–No m’acalore per res, jo, xe. Qui s’acalora hui, demà es mor.
–Això voldrien eixos xupladors del govern: que mos morírem tots ara mateix.
–Tots no, Severí: jubilats i pensionistes només. Si es moren els qui treballen, qui els alimenta a ells?
–Serà perquè no els votem quan toca! Si no fora pels nostres vots, ara mateixa havien guanyat ells les eleccions!
–El que hauríem de fer és no votar. Mos perd la por que mos lleven la paga. I, total, si mos la volen llevar mos la llevaran igual, si callem com si protestem.
–Sempre has sigut un radical, Maties.
–Jo radical? Però si tota la vida he votat als del Pesoe. Això tu, que fins que et jubilares votaves els rojos.
–Tota la vida no, quan manava Franco no votàvem.
–I ara que podem votar, què? Igual manem ara que abans: una merda! Per molta constitusión i molta sobirania que reside en el pueblo... tres pams i mig cada dia. I mut i callosa, no vaja a ser que per criticar passem per reaccionaris.
–Juguem o parlem de política, xe?
–Però si estem esperant-te a tu, pudent!
–Tens un sis en taula fa mitja hora, Ramon. Reballa ja la caixa de llimonades i descansa.
–Pos ara no em rota!
–Va, Ramon, rebenta i tira-la d’una vegada!
–Dona agonia, jugar amb vosatros.
–Tu si que dones agonia, pudent.
–Pudent jo? Jo, pudent?
–Sí: tu, pudent, Ramon.
–Perquè no vull parlar, que si no...
–Pos també han dit que moltes medecines les haurem de pagar.
–Però no se n’havien tirat arrere, d’això?
–Sí. Al principi volien que pagàrem part de les operacions i totes les medecines.
–Ara només mos clavaran la punteta, com a la de sussoït.
–I amb la punteta també mos quedarem prenyats.
–Això voldria jo, quedar-me prenyat ara.
–Impossible Maties; amb setanta-dos anys, impossible.
–No vas poder de més jove, quan Franco pagava quaranta milions.
–Quaranta milions? Per què els pagava Franco, els quaranta milions?
–Al tio que es quedara prenyat...
–Sí? No ho havia sentit a dir mai, això.
–Tu és que has vingut al món a festes
–A festes? Poques festes he tingut jo en tota ma puta vida. A gosades que m’he deixat la pell treballant com un burro!
–Tu, i tots.
–Ara tota esta tropa de sangoneres mudats vinga de tirar-mos en galtes que si gastem tant i més tant en medecines...
–En putes i en dinarots mos els hauríem de gastar, com ells fan. I aixina no protestarien. Qui fa con fan no fa pecat!
–Poques putes i pocs dinars podem pagar amb les pensions que cobrem...
–Tanque.
–Xe! Com tanques si encara me’n queden tres?
–Perquè vaig obligat, tararot. Si estigueres en el joc...
–A pagar-ho sempre jo.
–Però si és que xarres com fetge en brases. Dones febra a tots i tu eres l’únic que perds bocí.
–Sabeu què pense?, que en la Seguretat Social haurien de tindre un servici d’assistència sexual per a la tercera edat...
–Xe, Severí, tu també vindràs...!
–Ha, ha, ha... Redéu, Severí, però si tu fa anys que no plantes, que ho diu la teua dona.
–I la meua dona què en sap?
–Si no ho sap ella, qui ho ha de saber?
–Encara com no perdem el bon humor...
–Sí, perquè la salut...
–I la força en el canut... he, he, he.
–I la teua dona què diu Ramon?
–Aguarda’t! Un altre que va a missa i revolteja: ara va i s’adorm!
–Ramon, a dormir al llit!
–Xe, Ramon, espavila, que en comencem una altra!
Però Ramon no es desperta, perquè Ramon s’ha mort; ja fa camí.
Fent Camí va ser publicat en el número 4 de la revista La figa de pala de l’Associació Cultural l’Almodí de Xàtiva, l’octubre de 1992.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada