Toni Cucarella

  Il·lustració de Joan Ramos Aquest relat és la meua col·laboració per al llibre Entre Amics , publicat amb motiu de l'exposició retrospectiva de l'artista Joan Ramos a Xàtiva. Lleig com un Borbó És lleig com un Borbó! La comare, després d’assistir el part, va refer-se amb una infusió calenta i un aiguardent que li serviren les fadrines de la casa, al caliu apartat de la cuina. A l’habitació de la partera, el pare, de salut delicada, un sac de tremolins, es mirava ple d’orgull l’hereu de la nissaga. Mentre la mare, pàl·lida i tresullada, entretancava els ulls, exhausta. A la cuina, després de trascolar-se un altre colpet d’aiguardent, la comare hi va insistir: És lleig com un Borbó! Just en aquell moment, alhora que la comare dictava sentència, va entrar-hi una de les fadrines que l’havia ajudada en el part, i amb un seriós i reiterat assentiment de cap va corroborar el veredicte. És lleig com un Borbó!, va reiterar entre si el capellà mentre li posava l’hòstia consagrada a...

  E s desperta de sobte. S'està uns instants amb els pàrpols esbatanats, gitat encara de sobines, fins que la forma del llum del trespol se li configura en la ment, però només com una reverberació de la memòria. Quan es desperta així, d'improvís, pensa sempre en la resurrecció. Pensa en ell com en algú que anit va morir i no sap si l'endemà tornarà a la vida: no hi confia. Gitar-se, morir, despertar-se, reviure, anar a la faena: si n'hi ha... Cadena de món. Tanmateix, ara per ara, no hi ha expectatives de canvi, sense horitzó a la vista. No sap en quina hora es troba. La persiana de la finestra de l'habitació l'abaixa cada nit abans de gitar-se, perquè quan es faça de dia, si encara és al llit, la primera claror no li destorbe el son, i per esmortir el renou que prové del carrer quan s'espavila. Amb els ulls oberts malgrat la foscor, espera que sone el bip-bip-bip del despertador, fins que repara que anit es va descuidar de connectar-ne l'alarma. Se li...

Aquest relat es va publicar per primera vegada al dominical del Diari de Barcelona el 10 de juliol de 1988, en una secció que volia donar a conèixer la narrativa més jove, Escrit abans dels 30 . Posteriorment, donaria nom a una antologia de la nova narrativa catalana d’aleshores. Si voleu conèixer els noms que hi apareixien amplieu la fotografia de la contracoberta del llibre. LA PROFECIA A l’Eduard Castelló La senyora Amèlia, la mestra jubilada del segon pis, va ser la primera que va advertir aquell singular esdeveniment. S’havia alçat a trenc d’alba, i com cada matí va obrir la finestra del dormitori per a espavilar-se amb les primeres clarors. En veure-ho tot fosc va creure que s’havia despertat massa enjorn, o que durant la nit s’havia congriat oratge de pluja. Això volia pensar ella, però de sobte va reparar en aquell brunzit desconcertant. Va fer alçar el seu marit i li’n parlà. L’home va tòrcer la boca tot pronosticant atziacs auguris d’uns senyals tan astoradors. Una ...

  El cos sense ànima (Els camps dels vençuts. Ed. Columna, 2002)

  AMB TANDA D’arròs al forn, a casa nostra, si en menjàvem, era sempre de varietat pobra, i a la llarga, puix que la mare estava en amo a cals Escuriet, propietaris d’una fàbrica de mobles al final del carrer la Reina, i només si per un cas lliurava algun dia entre setmana, quan el forn del carrer Blanc era obert, ella ens feia un arròs al forn per dinar. Però sempre del nostre braç: escàs, sense carn, quaresmal, varietats viudo o blanquet . El viudo presentava un color groc esglaiat, pel safrà, i per recapte duia una cabeça d’alls, creïlles tallades en rodanxa, fregides prèviament, dues meitats d’un tomato madur, una branqueta de julivert i quatre pinyonets –quatre, que eren comptats. El blanquet feia, en taula, encara de més pobre –si no voleu dir-li «de pobre», diguem-li «per a digestions delicades»–, fet i fet no contenia res més que la cabeça d’alls, l’arròs i un grapat –també comptat– de pinyons, i com que ni safrà se li posava, es mostrava en la cassola blanc com una par...

  La Cova de la Canària La cova de la Canària Ruïnes de la Casa de la Canària

Bogart & Bogart és una altra novel·la "accidentada". La idea va nàixer de la notícia enciclopèdica que revela que uns Bogart vivien a Xàtiva al segle XVIII. Ara imaginem que algun descendent d'aquesta branca valenciana emigrat a Amèrica acaba dedicant-se al cinema amb el nom de Humphrey Bogart, i alhora imaginem que encara queda algun altre descendent a Xàtiva d'aquells Bogart originaris. La literatura es nodreix d'aquestes desficaciades elucubracions.  L'original que vaig presentar a Miquel Alzueta, llavors editor de Columna Edicions, tenia un altre títol: A bot de sacre. És una expressió que vaig manllevar d'Enric Valor que vol dir caminar molt apressa: assacanat, desalenat. Em recordava À bout de souffle. La novel·la tenia un altre títol i una altra estructura. Més "boja" ("Moisès Bordera: un detectiu boig, un boig ficat a detectiu", proclamava la contracoberta), més caòtica. Tanmateix, tots els capítols de la novel·la "escr...

  Els camps dels vençuts és una novel·la "maleïda". Va arribar a les votacions finals en un parell de premis importants. Va perdre per tres a dos al premi Carlemany l'any que el va guanyar Racionero amb L'últim càtar . Va ser l'última que vaig publicar a can Columna. La seua publicació va passar amb més pena que glòria, tot i aplegar algunes ressenyes que la destacaren. Memòria d'una generació, acollia una galeria de personatges singulars que intentaven caracteritzar un temps, una manera de creure i de pensar. Com Ramona i Saurina, tia i neboda, barallant-se com gat i gos per la decisió testamentària de la primera de deixar-ho tot a les monges.  HA MUERTO MONSEÑOR ESCRIVÁ DE BALAGUER, FUNDADOR DEL OPUS DEI. LEVANTE , 27 de juny del 1975 Ramona Solís i Saurina Llopis es feien com gat i gos. Ramona Solís, igual que la senyora Tecla, que vivia unes cases més avall, també estava impedida. La cuidava, de més de vint anys arrere, la seua neboda Saurina. Saur...