Amb tanda

 

AMB TANDA

D’arròs al forn, a casa nostra, si en menjàvem, era sempre de varietat pobra, i a la llarga, puix que la mare estava en amo a cals Escuriet, propietaris d’una fàbrica de mobles al final del carrer la Reina, i només si per un cas lliurava algun dia entre setmana, quan el forn del carrer Blanc era obert, ella ens feia un arròs al forn per dinar. Però sempre del nostre braç: escàs, sense carn, quaresmal, varietats viudo o blanquet. El viudo presentava un color groc esglaiat, pel safrà, i per recapte duia una cabeça d’alls, creïlles tallades en rodanxa, fregides prèviament, dues meitats d’un tomato madur, una branqueta de julivert i quatre pinyonets –quatre, que eren comptats. El blanquet feia, en taula, encara de més pobre –si no voleu dir-li «de pobre», diguem-li «per a digestions delicades»–, fet i fet no contenia res més que la cabeça d’alls, l’arròs i un grapat –també comptat– de pinyons, i com que ni safrà se li posava, es mostrava en la cassola blanc com una paret tot just emblanquinada. L’avi Saoro solia afegir-hi unes panses, i si era el temps del raïm –moscatell, francès, godella, rosseti...– a cada cullerada hi afegia un gra, com quan menjàvem arròs de pa, o miques, com també se’l denomina aquest plat de pa dur desgrunat i fregit amb lentitud. L’avi, quan compartia taula amb nosaltres, molt de tant en tant, menjava amb el cap cot, amb vergonya, amb una profunda i corrosiva vergonya. L’avi no dinava mai a casa, i quan se’n tornava de l’horta, sempre a hora fosca si no plovia, murmurava un engolit bona nit i s’afanyava a tancar-se a la seua habitació. Ma mare no li retreia res, però tant era, perquè a l’avi Saoro la culpabilitat no el deixava alçar el ulls de terra, i el consumia. Aquesta aflicció li l’havia provocada el seu fill, mon pare: tenia jo deu anys quan va decidir fer la maleta i anar-se’n a París a treballar. Al cap d’uns mesos, després de setmanes sense tenir notícies d’ell, ens va arribar una carta seua, amb un grapat de francs, unes cinc mil pessetes al canvi d’aleshores, en què deia que no tornaria a casa, que a París no miraven malament els qui s’amigaven i havia decidir ser feliç amb una altra dona. Aqueixes foren les seues paraules textuals, de tall ben viu, feridores per a tots els qui les escoltàrem: «Ser feliç amb una altra dona...», perquè ma mare va llegir la carta en veu alta, davant meu i de l’avi Saoro. L’avi va envellir de sobte una vintena d’anys o més, i tot seguit va dir que se n’aniria. Però l’avi no tenia on anar, viudo com era com l’arròs al forn amb safrà, si no era a ca una germana, la tia Sefa, la qual vivia a Barcelona, i amb qui no s’avenia gens. La mare, però, li va dir: «Pare, vostè no cal que se’n vaja a cap de lloc...». I per això l’avi Saoro es va quedar a viure amb nosaltres, encara que mon pare li haguera cagat la cara d’home de compte i raó en abandonar la seua família a la manera d’un senyoret malcriat i capritxós. Per aquesta vergonya, l’avi, a pesar de les paraules de ma mare, quan se n’anava a l’horta de bon matí ja duia la berena aviada fins a la nit. I d’ençà de la fugida del pare la passàrem magra, així que quan vaig fer el tretze anys li vaig dir a ma mare que mai més portaria pantalons curts, i me’n vaig posar uns de llargs, amprats d’un veí que s’havia estirat més del compte, vaig deixar l’escola i em vaig clavar a treballar d’aprenent en un taller de ferro on feien portes i finestres de forja i de perfil. No m’hi pagaven gran cosa, però vaig començar a aprendre un ofici i ajudava casa amb el meu salari. Quan estava en portes de fer els meus catorze anys, ma mare em va preguntar: «Què voldràs que et compre per al teu aniversari?» Estic convençut que ella es pensava que jo li demanaria uns pantalons llargs de mudar o una camisa de mànega llarga a la moda. No obstant això, li vaig dir: «Mare, a mi m’agradaria una cassola d’arròs al forn amb tanda» Ma mare, òbviament, va quedar sorpresa, però va dir: «Arròs amb tanda tindràs» I es va girar cap a l’avi Saoro, que es disposava a fugir cap a la seua habitació, com cada nit, i el va advertir que el dia de la cassola res de quedar-se a dinar com un mussol en el bancal, a migdia cap a casa, que tenia un compromís. I l’avi va alçar el cap i els ulls que sempre miraven fits a terra abans de dir que de cap manera se n’oblidaria. Així que el dia del meu aniversari, mentre tornava rabent del taller cap a casa, em vaig imaginar, impacient, ma mare que eixia del forn amb la cassola a la mà, com qui porta una ofrena, i tothom qui la veia li havia de dir, exclamada, «Quina senyora cassola, Sumpció!» I ma mare els diria, pagada i satisfeta, «És per al meu Salvoro, que avui fa anys i li’n feia goig...» Quan vaig arribar a casa, la cassola d’arròs al forn amb tanda hi era: presidia la taula com una icona venerable, encara fumejant. Hi duia de tot: De tot el que m’havien dit que havia de dur per a ser excelsa: pilotes de carn, morro, peuet, careta i costella de porc, trossos de vedella i botifarres de ceba, i la cabeça d’alls enmig, i cigrons i naps del rogle, i tomatos madurs com cors que palpitaven entre l’arròs, i, sobretot, sobretot la tanda a trossos: de corder i de vedella, com cal, ben blanca. Encara se sentia arreu de la casa la sentor que havia deixat, quasi empeltrida, d’haver hagut d’estar bollint-se la tanda tot el matí, perquè quedara tendra al mos i no corretjosa com un cuiro. I a mi, aquella olor de tanda bollida, que alguns la consideraven pudor, m’agradava. Al voltant de la taula, esperant-me amb els coberts a punt, hi havia la mare i l’avi Saoro, i ma tia Dela, i la sinyó Carme, la veïna, i altres veïns més dels quals se m’han traspintat les cares i els noms, fins a conformar una taula de festa amb poc o menys una dotzena de convidats. L’avi, fins i tot, va comprar per a l’ocasió una marraixa de vi negre del bo, de la Pobla del Duc. I tan bon punt vam ser tots a taula, després que tothom em va haver felicitat, mentre la mare i la tia Dela escudellaven a cadascú el seu plat, l’avi, de sobte feliç, bruscament feliç, una felicitat insòlita i resplendent, em va dir, assenyalant repetidament la cassola, commogut: «Amb això, amb això, Salvoro, amb això desmamaren al rei, i no amb bambetes!».

Aquest relat i d'altres més els trobareu al llibre PARANYS, publicat per BROMERA.

Més informació: https://bromera.com/educacio/els-nostres-autors/2583-paranys-9788490262740.html