La profecia

Aquest relat es va publicar per primera vegada al dominical del Diari de Barcelona el 10 de juliol de 1988, en una secció que volia donar a conèixer la narrativa més jove, Escrit abans dels 30. Posteriorment, donaria nom a una antologia de la nova narrativa catalana d’aleshores. Si voleu conèixer els noms que hi apareixien amplieu la fotografia de la contracoberta del llibre.

LA PROFECIA

A l’Eduard Castelló

La senyora Amèlia, la mestra jubilada del segon pis, va ser la primera que va advertir aquell singular esdeveniment. S’havia alçat a trenc d’alba, i com cada matí va obrir la finestra del dormitori per a espavilar-se amb les primeres clarors. En veure-ho tot fosc va creure que s’havia despertat massa enjorn, o que durant la nit s’havia congriat oratge de pluja. Això volia pensar ella, però de sobte va reparar en aquell brunzit desconcertant. Va fer alçar el seu marit i li’n parlà. L’home va tòrcer la boca tot pronosticant atziacs auguris d’uns senyals tan astoradors.

Una hora després tot l’edifici s’apilotava al replanell del tercer pis. Havien tancat amb pany i forrellat totes les portes i finestres, seguint l’exemple que havien observat en els edificis propers. Ni la ràdio ni la televisió funcionaven. Algunes dones acudiren a l’assemblea abillades de toca negra, mantellina i rosari.

Els hòmens, repenjats a la barana de l’escala, enraonaven i discutien buscant l’entrellat d’aquell vibrar d’ales «com una immensa voladúria de borinots», segons l’apreciació particular dels mecànic del quart pis, que endemés se les pintava de saber un fum sobre la vida d’aquests himenòpters.

En aquesta discussió estaven que va aparèixer-hi en Todolí, un místic que ocupava un pis de l’entresol. Va caure sobre l’assemblea brandant un Nou Testament i bramant com si no estiguera bé de cap:

‒Ha arribat l’hora última! Penedim-nos dels nostres pecats! Penedim-nos-en ara que som a temps! La Fi del Món és a una passa de nosaltres! Recordeu les profecies de l’Apocalipsi: «En la visió, quan va ser obert el sisè segell es va produir un gran terratrèmol, el sol es va posar negre com un sac de pèl, la lluna es va tenyir de sang i les estrelles del cel van caure com cauen les bacores d’una figuera quan les sacseja l’huracà...»

Les dones, més propenses a ser cabdellades pels deliris místics i religiosos, es senyaren i feren pinya al voltant de l’exaltat predicador. Els hòmens van continuar repenjats a la barana de l’escala, cagant-se en la mare que l’havia parit, que tot ho tenien, això els hi faltava: un il·luminat bramant desgavells.

En Todolí i les dones arreplegaren les criatures i desfilaren cap a l’entresol on ell vivia, per fer-hi pregària davant un Santíssim Crist de l’Agonia que li presidia la saleta d’estar. Quant a l’homenalla, tothom va acceptar el suggeriment d’Ortega, l’ebenista del primer pis, que va convidar-los a un cafè, i a una copeta, si calia.

‒Sembla que cresca el brunzir ‒féu Ortega mentre alçava un dit la persiana.

La foscor d’enfora era tapida com si no fora d’aquest món.

‒Ens hem d’organitzar ‒va apuntar el mecànic borinoter endinsant les mans en la fondària de les butxaques de la seua granota professional‒. Propose jo de crear grups i fer guàrdia als balcons i als terrats, perquè vés a saber...

‒Descreguts! ‒bramà en Todolí amb les mans arrapades als brancals de la porta de cal mecànic‒ Què diantre feu encara ací! No heu provocat encara prou la ira del Senyor? Prou de barrets! Vingueu a resar al Santíssim amb les vostres dones i els vostres fills! Feu bondat...

‒Aguante el carro, Todolí! ‒li recriminà Ortega, que a més d’estar en sa casa aquell mes li tocava per torn ser president d’escala‒ De crits, com més pocs en peguem, millor. Cal mantenir la calma i aclarir què passa.

‒La calma ens la donarà el Senyor... ‒va rebatre’l el predicador‒ La calma i la força que necessitarem per a lluitar contra el Dimoni.

‒Quin dimoni? ‒s’astorà el jove dependent de sabateria que vivia paret mitgera amb ell, i que cada dia el sentia rosegar rosaris i pregàries a tothora i a foc seguit.

‒Qui pot moure un cartapell com aquest sinó el Dimoni? Foscor, agitació d’ales malignes, sorolls antinaturals... És el Dimoni! És la Fi del Món!

Tot de colp van sentir que al cel se li rebolicaven els budells. I a continuació un tro sec que semblava voler rebentar el món. A l’acte, tothom va caure de genolls. En Todolí ajuntà les mans i alçà el cap vers un llum tremoladís de llàgrimes de vidre. El cel reglotava damunt les seues testes acollonides. Poguera ser que aquell brogit informe foren guturals trompetes que anunciaven l’Apocalipsi? En Todolí, que ho tenia ben clar, va fer els compliments que s’hi esqueien:

‒Tu mereixes, Senyor i Deu Nostre, de rebre la Glòria, l’honor i la força, perquè has creat l’univers: per designi teu fou creat i existeix...

I en això que, mentre aquell grapat d’hòmens acoquinats estaven resant un credo, va escoltar-s’hi una mena de xiulit esmussador, produït potser per un objecte que semblava caure follat del cel. Els recentíssims acòlits del predicador van prémer el cul, acalaren un grau més el cap i augmentaren el volum de la pregària. Al moment van escoltar un fort terrabastall. Déu sap què s’havia estavellat al terrat o a l’àtic. Poc després va cessar la rebolica de budells i tornava la incerta normalitat d’adés.

‒Serà un meteorit? ‒boquejà el mecànic.

‒Al·leluia, Deu ens avisa de la seua arribada! ‒exclamà en Todolí.

‒M’haurà fet el pis a banderes... ‒va pronosticar a espaiet el xicot que habitava l’àtic.

De sobte van aparèixer les dones i les criatures que, ben esquallades de por per la nyespla que acabaven de sentir, van pujar a buscar el recer dels hòmens i el suport espiritual d’en Todolí. Van transcórrer uns minuts eterns: tots quiets, apinyats, expectants, remugant pregàries i oracions. Durant aquesta breu eternitat cap altra novetat va irrompre-hi per acréixer-los el neguit. Llavors, els més atrevits van començar a girar el cap, de gaironet només, un acovardida insinuació, mentre vigilaven de reüll en Todolí, que els feia més por ell que tot el ball de borinots que es pressentia fora. El xicon de l’àtic estava ben amoïnat i cavil·lós si aquell terrabastall havia afectat poc o molt el seu habitatge. Ben poc l’importava ara l’enrònia apocalíptica del mossèn vocacional de l’entresol, ell necessitava aclarir l’abast de les possibles destrosses, i va ser el primer que se’n va eixir del solc.

‒On creus que vas, desgraciat? ‒el va increpar en Todolí en guipar-lo que retirava el genoll de terra, s’obria pas entre el pilot i enfilava escales amunt.

‒El pis és l’única propietat que tinc, encara que estiga hipotecada ‒va justificar el xicot de l’àtic l’abandó del ramat.

‒Propietat?! ‒saltà, fet un bou, en Todolí‒ Arriba la Fi del Món i tu et capfiques per un miserable bé material, una casa hipotecada, tot just ara que Deu t’ha preparat la millor llar que podies haver somiat...

‒Té raó el xicon ‒va fer-li costat Ortega‒. No costa res pujar-hi i comprovar quina destrossa hi ha i què collons l’ha produïda.

‒El Dimoni! ‒va xisclar en Todolí‒ Qui pot haver-ho fet sinó ell! I el Dimoni ens espera a l’àtic. Li calen les nostres ànimes... Està escrit: «Falsos Deus, Dimonis, anunciaran la Fi del Món...»

‒Me la bufa el Dimoni i qui prenga per ell! ‒resolgué la discussió el xicon de l’àtic.

Ningú més va gosar a moure’s. L’horror els treia a ballar. S’escolaren un grapat de minuts, d’aqueixa mena de minuts que avancen amb una melsa que desbarata el criteri. Dalt no s’hi sentia res, llevat de la insistent fressa dels borinots.

‒Hauríem de pujar-hi, per si li ha passat res ‒proposà Ortega.

‒I uns collons hi puge jo! ‒bandejà l’algepser del segon pis.

‒El Dimoni s’haurà fet amb ell ‒sentencià en Todolí.

‒Potser si hi pujàvem amb el Santíssim Crist de l’Agonia... ‒va suggerir algú.

A en Todolí no li va fer ni gota de gràcia la proposta de traure el Crist de sa casa. No volia haure-se-les amb el Dimoni ni sota l’empara del Santíssim Crist de l’Agonia. Tanmateix, no podia ser justament ell qui dubtara públicament de la força i el poder del Nostre Senyor.

Van arribar a l’àtic amb la imatge del Crist al capdavant, com si arboraren un estendard de batalla. La porta estava ajustada. Fent servir un braç de la creu, en Todolí la va empènyer. Travessaren l’habitatge fins arribar a la sala que mirava a l’exterior, una xicoteta terrassa. La uralita que feia a manera de marquesina estava totalment destrossada. Fora, el xicon de l’àtic il·luminava amb una llanterna un cos en terra. Un cos caigut com un titella.

‒Qui és? El coneixes? ‒s’atreví a preguntar el mecànic expert en borinots.

El xicon de l’àtic va assentir:

‒L’encarregat de la fàbrica on treballe; un llepó fill de puta.

Tots alçaren la mirada cap al cel fosc. I llavors aquella obscuritat va retrunyir de nou, aquella rebolica de budells que ja coneixien. I tot de sobte una pluja de xiulits i cossos que s’estavellaven. Al terrat de l’edifici n’hi va caure un. Va córrer tots cap allà, abandonant en Todolí i el seu Crist agonitzant, palplantat vora el cos difunt i sense saber-se’n avenir.

Al terrat van trobar un altre cos estimbat de les fosques altures. En apuntar-lo amb la llanterna, ràpidament el van reconèixer: era el constructor de l’edifici, un estafador que els havia deixat l’obra a mitjan acabar i se n’havia fugit al Brasil amb els diners de tots els compradors. Van mirar-se els uns als altres amb la serenor que provoca haver aclarit per fi un gran misteri. A qui no devia agradar gens aquella resolució seria a en Todolí, que preferia creure encara, malgrat les evidències, que havia arribat la Fi del Món.

Seguien els xiulits i els aürts dels cossos que s’estimbaven. Esparses escletxes de claror començaren a obrir-se en el cel, i amb aquesta incipient lluminària ací i allà veien precipitar-se, cel avall, cossos i més cossos, com bolics pesants, com una pedregada insòlita, digna de figurar als annals dels fets més sorprenents que va recopilar en Charles Fort. Per por que cap d’aquests cossos els caiguera damunt, van abandonar el terrat i contemplaren l’espectacle refugiats a l’interior de l’edifici, expectants darrere les finestres, ara amb les persianes ben alçades.

En Todolí, en un darrer intent de demostrar que aquest excepcional esdeveniment l’havia previst la saviesa sagrada que inspira la Bíblia, va començar a repassar els versicles més infausts que hi tenia subratllats. Ortega li va llevar el Nou Testament de les mans. Conciliador, li va fer uns colpets encoratjadors al muscle abans de dir-li:

‒Al·leluia, Todolí! ¿No havies sentit mai a dir que si els fills de puta volaren taparien el sol? Doncs la profecia s’ha acomplit. Avui els hem vistos volar i caure com bacores madures. Lloat siga Deu!