Ira rima amb Fira

 

Coberta del llibre: Daniel Nebot

El llibre de la Fira de Xàtiva d’enguany conté un especial literari: El set pecats capitals i la Fira. Coordinat per Antoni Martínez Revert, ha reunit un grapat d’escriptors i escriptores de Xàtiva o vinculats a la ciutat

Són 16 relats que tenen com a espai comú Xàtiva i la Fira, i com a motiu d’inspiració els vicis més reprovables de la conducta humana: la ira, la peresa, la gola, la luxúria, l’avarícia, l’enveja i la supèrbia.

Hi participen: Miquel Alberola, Xavier Aliaga, Ximo Cerdà, Imma López-Pavia, Neus Castellano, Begoña Chorques, Cristina Grau, Ximo Corts, Vicent Soriano, Pablo Camarasa, Daniel P. Grau, Melissa Messeguer, Elies Barberà, Guillem Alborch, Antoni Martínez Revert i jo mateix.

Si passeu aquest dies per Xàtiva o teniu previst visitar-ne la Fira (del 15 al 20 d’agost), podeu adquirir el llibre a la llibreria la Costera, la llibreria Xàtiva i el Quiosquet de l’Estació.

A continuació, podeu llegir la meua col·laboració: 

IRA RIMA AMB FIRA.

Tots aquests dies fent-me desbatejar, aquest tros d’home sense acabar, aquest malànima. Ignorant-me, menyspreant-me, burlant-se de mi. I què volia jo? Un adreç d’or? No! Un vestit de mudar? No! Una màquina de cosir nova? No! Jo només volia que em duguera a la fira. A la Fira de Xàtiva. I anar-hi amb ell, que per això és el meu home, que per això m’hi vaig casar. Perquè, és cert, podia haver agafat l’autobús, com fan altres, i anar-me’n pel meu compte jo, a la Fira. Però que hi faig jo, allà, a soles com un mussol, amb tota la calor i enmig de tota la gentada. Què hi faig jo, allà, com un fus perdut, com una ànima en pena, com un gos sense amo, eh? La mà a sant Roc! Jo li deia: M’has de dur a la fira, que tu sí que hi has anat, sompo, però jo m’he hagut de quedar ací, en casa, avorrida com una serp en un forat. I ell no deia ni au avant ni aixa arrere. Estàs sord o menges mores?, l’aücava jo. Però ell, fent el gandul tot ajocat de cara a la tele, vinga d’amorrar-se la cervesa i canviant de canal. Perquè abans jo m’ho callava tot com una figamolla. Abans! Abans jo no rossollava ni pel que em deia ni pel que no feia, perquè a casa no feia un brot, no m’ajudava en res, que a gosades que ha sigut gos com un pont per a la faena de casa. Encara que per a fer-ho mai no li han faltat ganes. Tampoc no se’n reia ell, del no és no, que quan li rotava havia de ser sí o sí, i veges tu com te n’escapes. Tenia tant de desfici en la cabota que totes les setmanes pegava un clau pagant en un puticlub que hi ha vora el Mercat, que jo ho sabia, encara que jo feia mut i no li retreia res. Perquè els dies que ho feia pagant a mi no em donava cilici, i tot això que he hagut d’agrair, que ben farta estava d’haver de tindre-la sempre a punt, a la gana del senyoret. Això: jo només li havia demanat que m’acompanyara a la Fira. I ell, ni cas, com si sentira ploure: criant ouera en el sofà. Només movia quan manxava. Més gos que la jaqueta d’un guarda, putero que diuen a Espanya i un puntet fort de bafaneria: el caràcter del meu home. No veges tu que no em deia, despús-ahir mateixa, només per donar-se el gust de fer-me eixir els cabells verds, que la Fira de Xàtiva no valia un cremell! Que la de Cocentaina li pegava mil bacs! La de Cocentaina! Mante, m’entraren ganes de dir-li, que tu eres de la Costera; que si hem de ser socarrats d’algun lloc ho serem de Xàtiva i no de Cocentaina, que està més enllà de la Serra Grossa! I ell encara s’estarrufava, com dient-me: Què sabràs tu de fires i porrats, dona ignorant... Llevar-li la raó, jo? Això podríem fer! Però alguna li n’he tirat al fetge, i això que a mi no m’agrada refregar segons quines coses. Com ara que no hem tingut fills, i això em té l’ànima ferida, però quan em tractava com un drap brut i em pixava des del canyís alter... Ai, Senyor! No em dolia arrear-li on més mal li feia: Molt t’ha agradat a tu plantar el nap per tots els bancals, però el teu té la llavor sema i per això en el meu solc no has pogut fer nabets. Això li deia, perquè se li abaixaren els fums, i que es fotera! Que soc cruel per dir-li això? I tant que sí, que ho soc, ben cert; però és que de vore que, ara sí, ara també, em feia el cas del porc, m’encenia com un lluquet. Els dimonis se m’emportaven. I jo raonava entre mi: per la llet que he mamat que aquest catxasses m’ha de dur a la Fira, com hi ha món! I m’ha de pujar als cavallets, com quan festejàvem, i m’ha de comprar un ventall, ben rebonic! Però què... Debades malles! I això que està de vacances, el senyoret. Estava de vacances... Però no li ha rotat pels pelendengues de dur-me a la Fira! Que veges tu quina despesa, la Fira, remugava; que quines ganes de passar calor; que quina agonia, tanta gent... Quina despesa! Quina calor! Quina agonia! Però ell bé que s’havia comboiat amb els amigatxos i se n’havia anat d’esmorzar el primer dia de Fira. I no només se n’hi va anar, sinó que en tornar em va explicar amb pèls i senyals, divertit com un porc en un sorregat, que què bona estava la sardina, que si l’ou, que si els pimentons, que el vi de Fontanars, que el cremadet... Perquè de gossarro ho és, i a manta, però la bancada la té faenera, i els queixos li treballen a estall, que eixia més a compte fer-li un vestit nou que convidar-lo a sopar! Que bé que s’ho havia passat, el meu xicon... I jo en casa passant calor, encauada i avorrida com en un rés de rosari. Però jo, torna-li, Catalí! M’has de portar a la Fira! I ell ajocat en el sofà, gossarro malfaener, una cervesa va, una altra te’n duré, de cara a la tele com un sac de guano, sense moure el cul ni parpolejar! I jo m’enfilava per les parets que em fera un cas com un cabàs. Anem a la Fira o no anem a la Fira?, li amussava jo el gos, un dia i un altre, matí i vesprada. I ell, predica’m Tomàs, que predicant et quedaràs... Doncs sí, jo tota aïrada i enrabiada i ell escarxofat en el sofà, tranquil com un porc. M’encenia en flames. I quan eixia al carrer i em trobava les amigues i les veïnes, totes mudades, i preguntava on anaven i em deien, com un gínjol: A la Fira! Les veia pujar-se’n al cotxe, tan ben ateses pels seus marits, i se m’ensanguinava l’ànima. A elles, el marit les portava a la Fira, i el meu, en canvi, allà el tenia a tothora, ajocat en el sofà de cara a la tele, en calçotets i borrutxant a foc seguit, i vinga de rotar i de sacsar-se l’ouera. I encara, per a fotre’m, em feia. «Nyevetes, porta’m una altra cervesa! Nyevetes? Jo Nyevetes? Nyevetes Bru, no et fot! Tenia la gràcia d’un bac de nassos, el meu home! I què ha passat? Doncs avui, que és l’últim dia de Fira, farta com un gos de tanta mofa, m’he mudat, m’he acarat amb ell, tot amorrat a la cervesa, que ja en portava tres o quatre o més, els ullets rogencs i tot que tenia, i m’ha arreat: Que qui es casa avui que t’has mudat com un figurí? Que qui què? Que qui es casa avui... com un figurí... Cremava jo per dins més que una foguera la Nit del Ros. Que a la Fira ens esperen, li dic, tota resolta. I ell que m’espolsa: Vols anar a la Fira, ves-te’n, a mi què collons m’expliques... Però jo vull que em portes tu, li dic; tu: el meu home, el meu marit, amb el nostre cotxe! Que vinc demanant-t’ho des del primer dia, i tu, que si vols arròs, Catalina! Així és que, aire a la balladora: alça el cul del sofà i porta’m a la Fira, que per això som marit i muller tu i jo. Alça’t i mou-te! I ell que em mira tot milhòmens, bafaner com és des del mateix moment en què el reballaren al món, va i es riu. Es riu! De mi! De mi! La seua dona! Perquè li he demanat que em duguera a la fira, senyores i senyors! I ja no he pogut més. La ira s’ha apoderat de mi: Gossarro malfaener, fartera, borratxo, bafaner, putero que diuen a Espanya, no vals ni la merda que cagues! Com a les pel·lícules, que t’ix la flama per dalt lo cap, així estava jo: encesa! I ho conte tal com ha passat. Me n’isc al corral, vaig on té les ferramentes, assampe un mànec d’aixada, el que pesava més, me n’entre de nou a casa –ep!, tota mudada «com un figurí»-, em plante davant del sofà, tapant-li la tele, el mànec a la mà, i li ho torne a demanar: Em dus o no em dus a la Fira, trompellot? I ell que escura l’últim glop de cervesa i m’amolla: Ja et duré l’any que ve, si estem en el món... Jo tota encesa i el món es queda a fosques. Agarre fort el mànec amb les dos mans i zaaaam, amb tota la ira del món i amb tota la força que tinc d’escurar i fer bugades li avente un colp de mànec al cap i baaaam i el cap li fa crac i s’obri com una magrana i comença a xorrar-li la sang i l’ampolla de cervesa li cau de la mà i ell es queda tot ert en el sofà amb els braços oberts, mort... Ell mort, però jo m’he quedat enmig del cel i de la glòria. Quina pau en un moment. Quanta tranquil·litat. Quin assossec. Se m’ha esvaït la ira per complet. No em pensava jo que matar algú fora tan fàcil. I és que ha sigut matar-lo i tota la ira que m’encenia, tota la ràbia acumulada de tants dies, m’han desaparegut en un bufit. Ara el contemple, ert en el sofà, amb el cap de suro obert, cap i cos fets un sanguinar, i tot d’una pense: ja no em durà mai a la Fira, el meu home. De fet, jo ja no podré anar-hi mai més, perquè ara soc viuda i criminal. O potser sí, que encara hi puc anar... En quina hora estem? Encara soc a temps d’agafar l’autobús. I tan ben mudada com vaig, «com un figurí». La vida són dos dies. Que vinga a la Fira a buscar-me, la policia...