Lleig com un Borbó

 

Il·lustració de Joan Ramos

Aquest relat és la meua col·laboració per al llibre Entre Amics, publicat amb motiu de l'exposició retrospectiva de l'artista Joan Ramos a Xàtiva.

Lleig com un Borbó

És lleig com un Borbó! La comare, després d’assistir el part, va refer-se amb una infusió calenta i un aiguardent que li serviren les fadrines de la casa, al caliu apartat de la cuina. A l’habitació de la partera, el pare, de salut delicada, un sac de tremolins, es mirava ple d’orgull l’hereu de la nissaga. Mentre la mare, pàl·lida i tresullada, entretancava els ulls, exhausta. A la cuina, després de trascolar-se un altre colpet d’aiguardent, la comare hi va insistir: És lleig com un Borbó! Just en aquell moment, alhora que la comare dictava sentència, va entrar-hi una de les fadrines que l’havia ajudada en el part, i amb un seriós i reiterat assentiment de cap va corroborar el veredicte.

És lleig com un Borbó!, va reiterar entre si el capellà mentre li posava l’hòstia consagrada a la punta de llengua, i tot d’una la llengua retrocedia boca endins i la neula, que en el sagrament de la Comunió representa el cos de Crist, se li va enganxar al tel del paladar i li va provocar un accés d’oix. Va ensalivar la neula fins que a poc a poc se li va reblanir i la va poder engolir. La Primera Comunió. Era l’únic xiquet que aquell dia la prenia. L’església era buida i les paraules del capellà ressonaven en el temple badívol, eco rebotat entre columnes. Combregava en solitari. De fet, sempre s’estava sol. Tot sol a tothora amb les fadrines de la casa. Sa mare temia la crueltat de la gent; els comentaris feridors, les burles cridaneres. Per això el mantenia allunyat de qualsevol contacte humà aliè a la casa. Un mestre vell i sever li feia classes particulars. A les seues amistats, el mestre els ho ratificava, allò que tothom espampolava: És cert, és lleig com un Borbó!

Son pare, de salut tan delicada, que tan pagat estava el dia del seu naixement, va morir de llarga agonia. Deixava viuda i orfe; i moltes vinyes, alguns diners al banc i duros de plata guardats en orsetes dins un sorribaldat recambró de l’andana. A l’olor del dot, acudeix el borinot, li havia insistit a la dona, moribund combregat i pernoliat, a manera de disposició postrema. Volia dir que, per lleig que fora el seu hereu alguna s’hi avindria, a casar-s’hi i donar, així, continuïtat a la nissaga: d’aquesta ceba li ploraven els ulls més que no de por de la mort notificada. Qui té diners, té tot adreç, i la filla del rei si la volgués. I ella li ho assentia, la viuda propvinent, només per commiseració amb la seua condició de difunt imminent. Però en morir-se l’home, ella, viuda i ama de vinyes i orsetes reblides de plata, mare d’un fill lleig com un Borbó, va determinar: Nora, ni dins ni fora. El seu fill lleig seria un fill amarat.

Va ser un caprici d’ella, de mare devota i neurastènica: un quadre de mida natural del seu xic estimat. L’emmarcaria amb un marc ovalat i el penjaria al seu dormitori, cel·la i santuari: en una paret, la Immaculada Concepció, i en l’altra, l’efígie a l’oli del seu fill reclòs i malcriat. Així l’immortalitzaren: abillat de mariner, amb un cèrcol sota el braç, la tofa de cabells encrespats cofant-li el cap, i la característica lletjor borbònica, que tan fidelment va saber reproduir l’artista plàstic. Un talent malaguanyat, l’artista plàstic, atès que si haguera tingut diners per a anar-se’n a fer la vida bohèmia a París, museus d’arreu del món avui s’infatuarien de mostrar-hi qualsevol obra seua. No afirmarem mai, si volem dir a dreta llei, que els criteris que governen l’art són equànimes. Qui té padrins, el bategen. Llevat que sigues lleig com un Borbó. En aquest cas, ben aviat se’n retractaren, fugint d’estudi, els padrins.

Era lleig com un Borbó i mai no eixia de casa. Ell no entenia aquella permanent reclusió, sempre sota l'ull vigilant de sa mare, a tothora voltat de fadrines. Talment l’hereu d’un soldà a l’harem, i les fadrines com ara concubines. Parlaven de tot, entre elles, davant seu, com si ell no hi fora, com si ell no fora roba estesa, sinó com si ell fora un ésser sense corporeïtat, una presència intangible; lletja, però intangible. Assajaven en presència seua balls alegres i incitants, cantaven cançons populars avivades d’al·lusions picardioses i alguna que altra obscenitat. Sense cap rubor es mostraven despullades i es llavaven davant seu com si els seus ulls no tingueren visió ni ànim de picardia. I elles mateixes li ensabonaven el cos púber, un cos que se li esvalotava de sobte i ell no en comprenia els motius. Les fadrines reien i feien broma si tot d’una s’enravenava. No us fa vergonya, va preguntar, un dia, una fadrina nova. I les altres fadrines se n’estranyaren: Vergonya de què? Si és lleig com un Borbó! Però lleig i tot el cos se li enardia, però ell no ho comprenia, ni quan de nits, sota l’oculta escalfor de les mantes, entre somnis desbaratats, el setrill li degotava.

És lleig com un Borbó i no el casaràs ni amb tot els diners del món, li va dictaminar el mossèn que regularment la confessava. Millor seria que fera carrera eclesiàstica, la va aconsellar, i no per altruisme. Així sempre tindrà una llar que l’acollirà, la llar solidària i clement dels servidors de Déu. En realitat el mossèn sabia que, a més de lleig com un Borbó, tenia les llums justetetes. Però pagant Sant Pere canta i els més limitats tard o d’hora canten missa. I tard o d’hora també, la viuda neurastènica moriria i si llavors el fill guardava parròquia seria la Santa Mare Església qui, finalment, heretaria. Així doncs, rescindiren contracte al mestre particular i l’aviaren cap al seminari. Just era el moment en què havia après a fer servir el diccionari i s’excitava amb paraules com luxúria, lascívia, concupiscència. Les llegia i, no sabia per quina causa incomprensible, el pantaló se li tibava. Però, al seminari, li provocava oix l’olor d’encens de la capella, la humitat empeltrida dels passadissos, la fermentada sentor d’humanitat del dormitori. I això que era la seua pròpia humanitat, atès que dormia sol com un mussol; ningú volia compartir habitació amb qui tenia guanyada sentència de ser lleig com un Borbó. I ell, a les nits, en la fosca exempció de la cel·la, s’acariciava els calçotets i repetia excitat, com una voluptuosa lletania: luxúria, lascívia, concupiscència... I recordava amb enyor i torbació els cossos de les fadrines, tan sovint despullades al seu voltant, les seues mans descarades que li ensabonaven el cos i li’l rentaven abocant-hi, amb un casset, l’aigua càlida, passant-li les mans per l’esquena, per les galtes inferiors, i panxa avall, fins i tot refregant-li aquella rebel protuberància que amb contacte amb les mans de les fadrines s’erigia com una birla insòlita, i tot mentre ell s’hi acalorava i elles se’n divertien. Fins a tres vegades va fugir del seminari. Fins a tres vegades el trobaren vagarejant com un fus perdut per la ciutat estranya. I a desgrat del mossèn que la confessava, sa mare va decidir que tornara a cohabitar sota l’empara dels seus faldons. I la Santa Mare Església, de moment, passaria les mans per la paret. I ell, tot i que lleig com un Borbó, va tornar ser feliç ‒feliç d’aquella manera‒ preservat de nou entre descarades fadrines.

Llavors va passar la desgràcia de l’any 10. Aquella plaga terrible. Aquell monstre atroç. Aquell hemípter ominós: la fil·loxera. Les vinyes s’extingiren, i tota aquella terra que durant anys va produir xanglots d’or ara donava collites de ruïna i exil·li. Les orsetes amb duros de plata s’acabaren en un bufit. La desgràcia va atraure corbs, voltors i tota classe d’aus de carronya que aviat s’apropiaren dels plats i les sobralles. Les fadrines desaparegueren de la casa, i amb elles l’alegria dels balls, les cançons i la seua desvergonyida nuesa. La casa la posaren a vendre. Sa mare va parar boja de desesperació, severament pertorbada pel pànic del futur hostil que ataüllava per al seu fill, lleig com un Borbó i ara arruïnat. A ella la ingressaren en un hospital psiquiàtric, a ell en un orfenat, on va ser immediatament desposseït de la seua tofa de cabells encrespats; pelat com un ou exhibia ara un cabolo enorme, la voluminositat del qual accentuava la seua primigènia lletjor borbònica, tot transformant-lo en un ésser més repulsiu encara als ulls dels altres. Fet i fet, tan inhumà va ser-ne el menyspreu que va arribar a plànyer la nàusea que li provocava l’encens de la capella, la humitat empeltrida dels passadissos, la fermentada sentor d’humanitat d’aquell seminari del qual se’n va fugir fins a tres vegades, i on ara, si poguera, hi tornaria ulls a cegues. De l’orfenat, cada vegada que n’intentava fugir l’assotaven fins a deixar-li les galtes del cul en carn viva i la pell feta a banderes. Fins que es va donar per la pell. Va ser quan va prendre consciència que per a viure cal aprendre, primer de tot, a sobreviure: obeir, emmudir, esperar.

Epíleg

Diuen que deien que la seua ànima era tan abominable com la seua lletjor. Lleig com un Borbó. I pel sobrenom del Borbó arreu el coneixien. Cria fama i gita’t a dormir. Al Borbó li atribuïen tota mena de crims i atrocitats. A més de lladre i extorsionador, li alfarrasaven l’homicidi de deu o dotze morts. Però ben bé podien ser-ne vint. O potser trenta. Fins i tot més. Amb ganivet, amb pistola, amb les pròpies mans, urpes letíferes com l’implacable collar de ferro del garrot. Contaven, amb la veu fimbrada per l’horror, com d’atroç devia ser morir tenint com a darrera visió la repulsiva fesomia del Borbó, com un turment a perpetuïtat, insuportable sentència eterna. Durant la guerra, igual servia als rojos que als nacionals, sempre que pagaren les comandes de bestreta. Però ell, diuen que deia que deplorava aquella turbulenta vida de ressentiment i violència. No se’n penedia de res, però ansiejava una altra forma de viure que fins i tot el redimira. I així i tot no va acceptar un càrrec a la brigada política-social que les noves autoritats, acabada la guerra, li oferien. Fins que, a la fi, es va fer avant de fer creu i ratlla amb el seu passat: va obrir un teatre de varietats; cabaret haguera volgut dir-li ell: El Molino Azul. Si n’òbric un a París, solia declarar ell, de broma, li posaré per nom Cabaret Borbònic. A la rebotiga del teatre, d’un luxe tan extremat com excel·lit, incomparable en aquell temps d’infausta postguerra, hi acudien ministres i militars del règim franquista, i banquers i empresaris i bisbes que lloaven la seua discreció, i, sobretot, l’«excel·lent qualitat de la mercaderia». A ningú dels qui freqüentaven el teatre i la rebotiga semblava repugnar-los la seua reconeguda lletjor borbònica. En parlaven, és clar, se’n burlaven, però mai prou devora d’ell com perquè poguera sentir-los l’oprobiós comentari. Tot i que prou sabia què comentaven, fins i tot amb quins ofensius epítets el menyspreaven. Per a viure cal aprendre, primer de tot, a sobreviure. Li agradava mostrar-se en públic envoltat de dones, que per desig seu l’aclaparaven amb carícies i carantoines. I en la intimitat, res no li plaïa més que l’ensabonaren i el rentaren, totes elles despullades, mentre li cantaven picardioses cançons i li dedicaven balls incitants. Si li preguntaven, els qui coneixien o n’havien sentit campanes, del seu tèrbol passat, quin o quins motius l’havien fet decidir per aquell negoci, encobert per tramoies de faràndula i vedets, ell responia que va ser per enyor. Una profunda i crònica enyor, remarcava. Llavors somreia, irònic, i no hi afegia res més. Per enyor de què?, es demanaven, desconcertats. És clar que tampoc no entenien per què, a les dones que en públic l’amanyagaven, tot i ser lleig com un Borbó, ell les anomenava, afectuós com les carícies que en rebia, «les meues descarades fadrines».