Inici de "Ciutat de corrupció" ( Bogart&Bogart)

Bogart & Bogart és una altra novel·la "accidentada". La idea va nàixer de la notícia enciclopèdica que revela que uns Bogart vivien a Xàtiva al segle XVIII. Ara imaginem que algun descendent d'aquesta branca valenciana emigrat a Amèrica acaba dedicant-se al cinema amb el nom de Humphrey Bogart, i alhora imaginem que encara queda algun altre descendent a Xàtiva d'aquells Bogart originaris. La literatura es nodreix d'aquestes desficaciades elucubracions. 

L'original que vaig presentar a Miquel Alzueta, llavors editor de Columna Edicions, tenia un altre títol: A bot de sacre. És una expressió que vaig manllevar d'Enric Valor que vol dir caminar molt apressa: assacanat, desalenat. Em recordava À bout de souffle. La novel·la tenia un altre títol i una altra estructura. Més "boja" ("Moisès Bordera: un detectiu boig, un boig ficat a detectiu", proclamava la contracoberta), més caòtica. Tanmateix, tots els capítols de la novel·la "escrita" per Moisès Bordera, Ciutat de corrupció, refeien escenes de diferents pel·lícules protagonitzades per Humphrey Bogart. Un trencaclosques. A Miquel Alzueta no li va agradar l'estructura ni el vocabulari. La primera per "desordenada" (com el cap del protagonista), el vocabulari per massa "localista". De fet, amb la pretensió de crear un llenguatge "negre" singular per al narrador, vaig inspirar-me en el que solíem usar de xiquets quan jugàvem a lladres i policeros. Jo volia traure cèntims d'aquella novel·la en un moment en què el gènere negre tenia un cert auge i jo necessitats econòmiques. Alzueta va sentenciar que amb aquella estructura i aquell vocabulari no en trauria ni cinc. Així que la vaig refer. Continuava sent una "novel·la de cine negre", tanmateix amb un estructura literària més convencional, una esporga lèxica i capítols substituïts que ara no s'inspiraven en escenes de pel·lícules de Humphrey Bogart. 

I tots els canvis realitzats no aconseguiren que Bogart & Bogart passara per les llibreries amb més pena que glòria. La llàstima és que vaig cometre l'error de destruir-ne la versió original. 

La calor estiuenca que patim aquests dies potser seria similar a la que, trenta anys abans, m'havia inspirat l'inici abrasit i bascós de la novel·la, la de Moisès Bordera. 

Ciutat de corrupció

Moisès Bordera

Moisès Bordera va fer una ullada als voltants de l'andana amb lentitud mentre la rastrera de vagons acabava de passar i deixava arrere l'estació de Xàtiva. El rellotge de l'andana principal deia que faltava un quart perquè foren les dues. Campava basca per a donar i vendre, i l'aire de la matinada tenia el respirar del polsim de cartó, ressec i ofegant. Uns metres més enllà d'ell, prop dels caps de via de rodalies, becava un individu espentolat, tot barbut, estirat damunt d'un banc i amb un braç tot penjant. D'esme, Bordera es va palpar les galtes sense afaitar i va notar la raspor dels pèls rebrotats contra la palma entresuada. Després, va fer com si sospesara la maleta i va caminar.

A l'exterior, a la replaça de l'edifici de l'estació, l'ambient no era gaire més respirable. Hi feien lluminària quatre fanalatxos enganxats en la façana de l'edifici ferroviari; formaven un oratge de besllums músties, grogusses com la pell desllustrada d'un malalt del fetge.

Bordera va dipositar la maleta en les llambordes encara cremants i es va ficar un Bisonte en la boca.

El dominava la sensació que l'absència havia estat molt més curta que l'any que figurava als papers. Li feia l'enganyós efecte d'haver passat un llarg cap de setmana fora de la ciutat. Permetre que aquesta sensació l'ensarronara era un parany en el que no havia de caure. Calia ficar-se en la testa que, a pesar de tot, havia transcorregut un any de deveres, sencer, amb tots els seus dies, setmanes i mesos.

Va escampar la mirada per les envistes sense moure's de la vora de l'equipatge. L’entrador al moll de càrrega i descàrrega de l'estació quedava a la seua dreta; un fanal altíssim estimbava des del cim un poderós feix de llum que encegava mirar-lo. El carrer Ximén de Tovia, a l'esquerra, es tenyia de fulgors rogenques creades pel rètol de neó d'una firma d'assegurances. 1 dues cases més enllà, un de més discret, pagat per la marca Pepsi, anunciava un bar. Bordera va recuperar la maleta i s'hi va encaminar.

La porta era tancada, però a través del vidre plagat de cartells i propagandes adhesives s'entreveien alguns punts de llum. Va espentar-la amb la maleta i va penetrar endins.

Més merda que un pal de galliner, arreplegava aquell barot de mala mort: un cau de raboses que pudia a agre i a cafè rebollit, encatifat de puntes de cigarret, sobrets de sucre gastats i un ruixat incomptable d'escopinyades. Darrere del taulell sobrevivia un individu de complexió grossa, malvestit amb una samarreta d'esport mostosa i un davantal, més mostós encara, que li aüssava la panxa per dalt de la veta. En aquell moment fumava mig ensopit mentre estudiava la disposició de les cartes tot maldant a reeixir amb un solitari. Va refilar Bordera a través d'uns ulls vidriosos de cansament. Va recollir les cartes i va fer l’esforç d'acudir a atendre'l.

Bordera va acompanyar la maleta fins als peus del tamboret i tot seguit hi va pujar. Es va llevar l'americana, la va doblegar amb compte i la va col·locar en el tamboret contigu; damunt hi va posar el barret de feltre. Va demanar una cervesa «freda com el graníssol».

El del bar va remugar un assentiment tot escopint el cigarret en terra. En un racó, on pronunciava el taulell un recolze escairat, un parroquià repassava un periòdic rebregat. L'acompanyava una ampolla de cervesa a la que ara i adés feia un glop distret. Se les havia amb els fulls del periòdic com si s'hi estiguera barallant; no semblava gens traçut amb la lletra impresa: llegia sil·labejant costosament, arrossegant les paraules; movia els llavis fent un gran esforç de concentració; en acabant alçava la vista del paper i l'entrespolava com si fera el repàs memorístic d'una lliçó que havia d'aprendre.

Bordera el va reüllar d’arrapa-fuig mentre es ficava un altre Bisonte en la boca i l'encenia. El del davantal mostós li va posar a l'abast una ampolla de cervesa i un got vestit de gel. Va trabucar el contingut de l'ampolla al got i va beure.

El que batallava amb el periòdic va representar un extrem d'avorriment i el va plegar de qualsevol manera. El paio del bar va assampar un paquet de cigarrets de damunt la màquina de cafè i se'n va encendre un. Es va refermar en el taulell encarant la vista cap a la porta del carrer.

­­–Fa basca aquesta nit –va dir, buscant conversa.

–Sí –va fer Bordera, lacònic.

–Es nota que som a mitjan juliol –va insistir el del bar.

Per resposta, Bordera va fer un altre glop de cervesa i es va torcar les restes de bromera del llavi superior amb el revés de la mà. L’altre va entendre que Bordera no estava per fer barret. Es va desenganxar del taulell amb un gest sunyós que li va solcar el front d’arrugues. Llavors, el parroquià del racó va piular:

–Vi-vi-cent..., em podries fer un favor?

–Depèn.

–Ffffia’m u-una altra cervesa...

–No puc, Ivars: el teu deute ja pesa massa.

–Et pa-pagaré a fi-final de mes.

–Això mateix em digueres el mes passat.

El tal Ivars va emmudir acalant el cap.

Bordera se’l va mirar fugaçment. Va davallar del tamboret, va recuperar el barret i l’americana i va prendre amb la mateixa mà l’ansa del seu equipatge. Amb l’altra mà lliure va butxaquejar en el pantaló i va traure dues monedes de cent pessetes. Les va posar sobre el taulell i va ordenar:

–Al botijós el convide jo.

El tartamut va dibuixar una expressió d’alegria, però l’emoció li va impedir de pronunciar un mot d’agraïment.

Bordera va mudar la maleta de mà i va encaminar-se a poc a poc cap a l’eixida.

Va refer el camí fins a la cantonada.

Els arbres de les amples voreres del carrer en costa de la Baixada de l’Estació representaven fileres d’estaquirots, erts i exangües dins els seus quatre pams quadrats de terra acorralada de ciment. Una esmorteïda luminescència enllumenava la via pública, procedent sobretot dels semàfors i els rètols de les botigues.

Bordera anava fent el seu camí, lleugerament capficat per les muntonades de pols que haurien envaït el seu pis després de tot un any tancat a pany i clau. Però quan haver assolit l’encreuament de Gregorio Molina amb Vicent Boix, just en el cantó de la botiga d’esports, es va girar de sobte, colpit pel sobresalt d’un pressentiment que l’advertia que algú li percaçava les passes.

Va seure en l’escaló de la botiga. Va encendre un cigarret mentre les seues pupil·les revolaven inquietes, escorcollant les envistes entrefosques. Tot semblava tan calmat i silenciós que motivava sospites. Va afluixar la pressió dels dits sobre l’extrem del cigarret, que va caure a prop del seu peu dret; a males penes va haver d’alçar-lo per a xafigar-ne la brasa amb la punta de la sabata.

Es va incorporar lentament, sense perdre de vista cap dels amagatalls propers. En acabant, va tornar a aferrar l’ansa de la maleta i va prosseguir la marxa carrer amunt.

Les petjades de Bordera ressonaven en el carrer com si travessara una immensa navada badívola; marcava ara un pas àgil, una furient camallada. Si el pardal que li comptava les passes es pensava que ho tindria pla, s’errava de mig a mig.

Bordera va creuar el semàfor abans d’arribar al carrer de la Reina i va mamprendre el principi de l’avinguda de la República Argentina. Es va ficar pel fosc túnel del passatge Requena i, a l’altra banda, on fa xamfrà una botiga de roba per a gent jove, es va apostar tot arriscant la galta per l’escaire cantoner.

S’hi va estar una bona estona allà, a l’aguait. Va cridar l'atenció ensonyada d’una colla de vetladors que feien via capcots. Bescanviaren mirades de desconfiança i uns «bona nit» desmenjats, guturals.

Bordera va haver d’admetre que el paio aquell se la sabia tota, d'encalçar algú; li seria difícil empomar-lo en falta.

Va assampar una altra vegada la maleta, va camallar cap al Portal de Sant Francesc i va pujar la rostària de Font d’Alòs fins als Quatre Cantons.

El renouer carrer Botigues estava desconegut, colgat en un silenci de vetlatori, sense cap ni una ànima badant boca davant la varietat d’aparadors, ara opacs i cuirassats per reixes.

Va arribar a la plaça del Mercat sense haver pogut descobrir el seu perseguidor. Decebut, va tombar la cantonada cap amunt, a buscar el carrer de la Corretgeria. Un volta allà, va passar a la vorera d’enfront tot desviant-se lleugerament cap a la dreta, per a penetrar immediatament per l'entrefosc carrer Roca...