Toni Cucarella

Aquesta història va passar fa molts i molts anys, ben abans que regnara entre nosaltres el mític rei Pepet, aquell qui de xicotet portava sabatetes de fusta. En algun indret dels voltants d' Alboi i de la cova Negra hi havia hagut, temps era temps, un parell ullals o ulls aigua, avui desapareguts. I aquesta llegenda explica com va ser que aparegueren en el riu. Vivia a Alboi un ric senyor que tenia tres fills i una filla. Del govern de la ciutat de Xàtiva va rebre l'encàrrec de fer una construcció que portara l'aigua des del naixement de Bellús fins a les fonts de la ciutat. El senyor d'Alboi va encomanar aquesta tasca al més gran dels seus fills. Aquest va construir una llarga canonada, compacta i continua, que resseguia el curs de riu, després continuava terra a través salvant els desnivells amb nombroses arcades, entre les quals l' imponent aqüeducte de les Arcadetes d'Alboi. Quan la seua germana va veure enllestida aquella obra es va atrevir a co

Això era un home que estava molt i molt desvanit de la perera que tenia en l’hort, tot i que era un hort xicotet, al costat del riu, ran d’un barrancó. Ara: la perera era enorme, colossal, i feia unes peres boníssimes, gustoses a més no poder, com un sucre. Així que l’home no es cansava de mirar l’arbre atibacat, pagat i satisfet ell de ser l’amo d’aquella meravella del món, que no n’hi havia una altra de més extraordinària. Tant se la mirava que podia alfarrassar sense equivocar-se quants quilos de peres hi havia. I va ser per això, perquè se la mirava tant, fins que els ulls li coïen, que es va adonar que algú altre també li tenia amor a les seues estimades peres... Aquell dia, en l’hort, tirava pedres de ràbia al barrancó, i maleïa el lladre, i pensava com el podria empomar i com l’escalivaria. I es feia mala sang, i flastomava contra el lladre entre si, fora d’ell: Malapeça! Malapell! Malandrí! Així que aquella nit es va amagar dalt d’un arbre i va esperar... i va espera

Aquest blog representa la constatació d'un fracàs. El fracàs d'una aventura literària que porta el nom de ploma de Toni Cucarella. Després d'anys escrivint i publicant, en fer balanç de l'abast de l'aventura heus ací que tot plegat no ha arribat gaire lluny. Toni Cucarella no consta en el plànol de la literatura catalana, per més que algú n'haja fet algun esment anecdòtic. Fet i fet, l'anunci d'una novetat literària no solia alçar pols ni remolí. Cal assumir els fracassos i seguir fent camí en la vida. No es saludable insistir a badar-se el cap contra parets impossibles. No sóc cap místic de la literatura. No obstant això, no l'he abandonada, tanmateix la practique com una afició ocasional, un oci amateur sense pretensions de trascendència. Amb tot, malgrat no haver deixat gens de rastre ni d'haver concitat gaire interès en el moment de cada nova publicació, estic convençut que bona part del que he escrit té suficient dignitat literàri

Nostàlgia de la borra va ser una col·laboració amb Sara Vilar per a la seua intervenció Si els llits parlaren , amb la qual va participar a la mostra L'espai trobat l'any 2004, un esdeveniment que convertia Benissa (la Marina Alta) en un gran aparador d'art al carrer.  Si els llits parlaren... L a instal·lació  Si els llits parlaren...  és un intent de reflexió sobre la quantitat de coses que han viscut els llits; Històries tristes o plenes de felicitat. Però històries que passen a diari als llits: fer l’amor, dormir, pensar, llegir, somiar, refer-se d’una malaltia, jugar, nàixer, morir… La instal·lació mostra  el llit com a testimoni mut de les nostres vides ,  de la nostra quotidianitat. Si els llits parlaren...  recupera a partir de poemes, narracions i contes de la literatura totes aquestes vivències, per a unir-les al llit. Poemes, narracions, contes, històries… que literaturitzen els esdeveniments dels quals els llits en són mut testimo

(Banda sonora: Judas Priest) És migdia i cau un sol que torra, ací a la carretera. Tot el que ara desitge és arribar al poble que ve i fer per manera de canviar d'aspecte. Agrairia que algú m'arreplegara i m'ajudara a fer el tram que em queda i no haver-me'l de xafar tot a cama, que els preus els tinc abrasits. Però la gent que trafega per aquests verals s'embala en passar pel meu costat, sembla que vegen el dimoni emplomat, per la cara d'espant que els ix quan em miren. És culpa d'aquesta horrorosa samarreta de serpents i calaveres, que em deu traure una pinta de perillós que a gosades. File un vehicle que s'acosta, prou lluny encara, i estic per jurar que és la guàrdia civil. Què faig, foc o fuig? És com aquella volta, quan tenia onze anys, que em vaig escapar de casa, per una rabuderia de xiquet, i la guàrdia civil em va empomar a males penes vaig haver travessat Novetlè. Mon pare em va fer el cul blau a corretjades, i ma mare els c

La majoria dels editors de llibres que conec –o que he saludat– viuen del benefici del seu negoci. En canvi, la pràctica totalitat dels escriptors que conec –o que he saludat– no poden ni tan sols malviure dels rendiments dels drets d’autor dels seus llibres, per molts que en tinguen. Els pocs que han aconseguit viure de l’escriptura –que no de la literatura– són els qui han reeixit a ajudar-se la creació literària amb la col·laboració periodística, la ressenya o la traducció. No ens ha d’estranyar, doncs, la raó que fan servir alguns autors per argumentar la seua participació en els blasmats premis literaris: «Amb l’import del premi compre temps per poder escriure». Algú potser s’atrevirà a objectar-hi que la literatura exigeix una actitud vocacional que no ha de valorar la compensació econòmica, a la qual cosa li replicaré –sense acritud, malgrat tot– que la vocació és cosa de frares i mongetes colpits per la mística de les missions tercermundistes. Sense temps, sense salari, no

L'Arturo, Penadès i jo fèiem un trio de manobres d'allò més discordant, però malgrat tot ben avingut. Vam coincidir a treballar junts farà cosa de dotze o trezte anys anys. Un contracte de caritat i misericòrdia pagat a mitges entre l'ajuntament i l'INEM. Sis mesos de contracte per iniciar la remodelació d'una cèntrica plaça de Xàtiva i refer un vell jardí. L'Arturo era poc o menys de la meua edat, potser un any més major, i Penadès ens en treia una dotzena: voltava la cinquantena i ja es delia perquè el jubilaren i poder dedicar-se a temps complet a caçar amb gos. L'Arturo tenia allò que se'n diu problemes amb la beguda: de bon matí, quan encara no ens havíem posat al tall, ja s'havia trabucat coll avall un parell de copes de conyac, raó per la qual els seus bon dia habituals exhalaven ferum de Terry; i les cerveses se les trascolava a foc seguit, a gallet i d'un glop. A pesar d'aquesta addició als líquids alambinats i fermetats, a l'

Foto. Vilaweb CONTRA MIRA I TOTS ELS ALTRES (tria d'articles publicats al blog En roba de batalla) https://drive.google.com/file/d/0BxOzhEFpsJG5N1g3TXpiTjBreU0/view?usp=sharing

El conte «La carta dels morts» estava inclòs en el llibre «Hòmens i falagueres i altres relats» (3i4, 2011). Ací el teniu en la versió original en català i en la traducció que n'ha fet a l'anglès Jan Reinhart .  Jan Reinhart (1964) tradueix literatura dels idiomes ibèrics a l’anglès. Entre les seues traduccions editades hi ha el conte “Clara Bou” (Pep Puig) en Best European Fiction 2012 . Actualment dirigeix les col.leccions de m ú sica i vídeo a Rutgers University a Nova Jersei, EEUU. Anteriorment va treballar com a periodista per la premsa diària al Mig Oest i Costa Est. LA CARTA ALS MORTS https://drive.google.com/open?id=0BxOzhEFpsJG5YWh2amhQUFVEemc LETTER OF THE DEAD https://drive.google.com/open?id=0BxOzhEFpsJG5d2M5MFZCbTk4bkk

Eton-2004 (Intervenció dins els actes del 50th Annual Conference of the Anglo-Catalan Society" i el "11th Colloquium of the North American Catalan Society". Eton College, Anglaterra, 17-19 de desembre 2004.) 1.La unitat del català: de l’esperança a la fragmentació En la convocatòria d’enguany, l’Encontre d’Escriptors dels Premis Octubre de València va debatre sobre els encerts i els desencisos de la Transició 1 . Tancava el cicle de debats la taula redona que havia d’abordar “la fragmentació de la literatura catalana”. La qüestió era adient al període polític sobre el qual es discutia, atès que la Transició ha provocat, fent balanç provisional, algunes víctimes. La més important, per a nosaltres, la unitat del català, i, com a conseqüència, la fragmentació de la literatura catalana.    Després de la mort del dictador, ens pensàvem –ho anhelàvem– que la llengua i la literatura catalanes havien d’encetar el camí cap a la unitat efectiva, després de seg