Els ulls d'Alboi

Aquesta història va passar fa molts i molts anys, ben abans que regnara entre nosaltres el mític rei Pepet, aquell qui de xicotet portava sabatetes de fusta. En algun indret dels voltants d'Alboi i de la cova Negra hi havia hagut, temps era temps, un parell ullals o ulls aigua, avui desapareguts. I aquesta llegenda explica com va ser que aparegueren en el riu.

Vivia a Alboi un ric senyor que tenia tres fills i una filla. Del govern de la ciutat de Xàtiva va rebre l'encàrrec de fer una construcció que portara l'aigua des del naixement de Bellús fins a les fonts de la ciutat.

El senyor d'Alboi va encomanar aquesta tasca al més gran dels seus fills. Aquest va construir una llarga canonada, compacta i continua, que resseguia el curs de riu, després continuava terra a través salvant els desnivells amb nombroses arcades, entre les quals l'imponent aqüeducte de les Arcadetes d'Alboi. Quan la seua germana va veure enllestida aquella obra es va atrevir a comentar-li que, a parer seu, allò no acabaria a fi de bé.

Construïda per fi tota la llarga canonada, amollaren l'aigua. Però la pressió que va fer el corrent va ser tan fort que tota la construcció va rebentar.

El senyor d'Alboi va decidir d’encarregar ara la tasca al fill mitjà. Aquest, però, va repetir pèl per pèl allò que havia construït el seu germà gran. Igualment la seua germana li va comentar la seua sospita que allò acabaria de la mateixa mala manera. Com en la primera ocasió, no li feren cas. I en deixar anar l'aigua, tota la conducció va esclafir de nou.

L'assumpte ja pintava mal per al senyor d'Alboi, que temia un altre fracàs, la vergonya consegüent i fins i tot la ruïna per a ell, atès que el termini per lliurar l'obra feta s'exhauria. Així que ara va confiar l'encàrrec al fill més menut. I aquest, no gens escalivat per l’experiència fracassada dels seus germans, va repetir pas per pas l'obra d’ells. La seua germana també el va advertir que si els dos primers intents havien acabat en fracàs, era de preveure que intentar-ho per tercera vegada també acabaria en desastre. I de fet així va succeir: en deixar anar l'aigua cavallera, tota la construcció va tornar a rebentar.

El senyor d'Alboi estava desesperat. No li quedava cap fill més a qui encomanar la tasca, excepte, és clar, la seua filla, que tantes vegades havia insistit que l'obra feta pels seus germans no estava ben construïda.

–Tu et veus capaç de dur a bon terme aquesta obra? –li va preguntar son pare en presència dels seus altres germans, cap dels quals no confiava en la capacitat de la seua germana, tampoc son pare, però es trobava aigua al coll i no li quedava ningú més a qui encomanar-se.

–Jo puc fer-ho –va dir la filla a son pare, ben convençuda.

I es va posar mans a l'obra. A diferència del que havien fet els seus germans, ella no va construir una canonada tota seguida i compacta. A cada tram, va obrir uns respiradors, petites torres a manera de curtes xiumeneres. Quan tota la conducció va estar construïda amb aquests respiralls, amollaren l'aigua.

I en aquesta ocasió sí que va arribar sense problemes fins a les fonts de la ciutat de Xàtiva.

Gràcies a això, el senyor d'Alboi va poder satisfer l'encàrrec i no es va arruïnar. Però va considerar que el fet que la seua filla, una dona, l'haguera salvat del destret era una humiliació que no podia suportar ni consentir. I d'acord amb els seus tres fills, i per a evitar que en un futur poguera tornar a deixar-los en evidència, li arrancaren els ulls i els van reballar al riu.

Dels ulls d'aigua ja no hi queda cap rastre, però la conducció que ella va construir encara es conserva i ressegueix els meandres del riu d'Albaida, des del naixement de Bellús fins a les Arcadetes d'Alboi.

Me la va contar Carles Grau, a qui li la contava la seua àvia d'Alboi.