El cas de por que li va passar a un que furtava peres

Això era un home que estava molt i molt desvanit de la perera que tenia en l’hort, tot i que era un hort xicotet, al costat del riu, ran d’un barrancó. Ara: la perera era enorme, colossal, i feia unes peres boníssimes, gustoses a més no poder, com un sucre. Així que l’home no es cansava de mirar l’arbre atibacat, pagat i satisfet ell de ser l’amo d’aquella meravella del món, que no n’hi havia una altra de més extraordinària.

Tant se la mirava que podia alfarrassar sense equivocar-se quants quilos de peres hi havia. I va ser per això, perquè se la mirava tant, fins que els ulls li coïen, que es va adonar que algú altre també li tenia amor a les seues estimades peres...

Aquell dia, en l’hort, tirava pedres de ràbia al barrancó, i maleïa el lladre, i pensava com el podria empomar i com l’escalivaria. I es feia mala sang, i flastomava contra el lladre entre si, fora d’ell: Malapeça! Malapell! Malandrí! Així que aquella nit es va amagar dalt d’un arbre i va esperar... i va esperar... i va esperar... Fins que el lladre va aparèixer, tot silenciós, més tranquil que una mona, entre la foscor de la nit, amb una cistella al braç, com qui va al forn a pel pa encomanat. Es va enfilar dalt de la perera, i: esta vull, esta no vull, va omplir la cistella a caramull. I tal com vindre, se’n va anar: tino-tano, com una mona descarà, pel camí del riu enllà.

Però ara l’amo sabia qui era i ja tenia decidit quin escarment li prepararia.

La nit següent, l’amo de la perera, amb un llençol vell es va disfressar de fantasma, i va esperar que tornara el lladre amb la seua cistella. I el lladre va arribar a l’hort, tranquil com un mona, com la nit anterior, i va pujar dalt la perera. I quan ja va ser a lo més amunt, l’amo de la perera va eixir de darrere d’un tapit baladre on s’havia amagat, vora riu, i va començar caminar pel camí, en direcció cap a l’hort, amb la disfressa de fantasma i un quinqué a la mà, de flameta grogussa i dèbil, i l’engrunsava com un escolà engrunsa l’encenser. I així, a poc a poc, anava acostant-se a l’hort pel camí del riu, i mentre hi anava feia, amb veuarra de barranc, retronant:

Ara que estic viu,

vaig rodant per este riu...

Ara que estic viu,

vaig rodant per este riu...

El que estava dalt de la perera, en sentir i ataüllar l'esperit que venia pel camí del riu i cap a l’hort, es va posar blanc com una paret emblanquinada...

L’amo de la perera va arribar, per fi, fins al seu hort, i ara retronava:

Ara que estic mort,

vaig rodant per este hort...

Ara que estic mort,

vaig rodant per este hort...

El lladre es va posar a tremolar dalt de l’arbre, i no sabia què fer, si mantindre’s allà dalt per no ser descobert per l'esperit, o pegar un bot i arrear a fugir que els peus no li havien de tocar terra. Però mentre es decidia si bote o no bote, l'esperit se li acostava, se li acostava per l’antera de l’hort, arran del talús... Se li acostava, se li acostava! Fins que la veuarra va atronar:

I ara que vaig per l’antera,

agarraré qui està en la perera!!!

I ara sí, el lladre, cagat de por, es va tirar d’un bot de l’arbre i va pegar a fugir cames em valguen, com si l’acaçaren, només a ell –només a ell!–, totes les animetes del purgatori...

Me la va contar l'amic Vicent Moscardó, de Benigànim