No sóc d'eixe consens

Aquest blog representa la constatació d'un fracàs. El fracàs d'una aventura literària que porta el nom de ploma de Toni Cucarella. Després d'anys escrivint i publicant, en fer balanç de l'abast de l'aventura heus ací que tot plegat no ha arribat gaire lluny. Toni Cucarella no consta en el plànol de la literatura catalana, per més que algú n'haja fet algun esment anecdòtic. Fet i fet, l'anunci d'una novetat literària no solia alçar pols ni remolí.

Cal assumir els fracassos i seguir fent camí en la vida. No es saludable insistir a badar-se el cap contra parets impossibles. No sóc cap místic de la literatura. No obstant això, no l'he abandonada, tanmateix la practique com una afició ocasional, un oci amateur sense pretensions de trascendència. Amb tot, malgrat no haver deixat gens de rastre ni d'haver concitat gaire interès en el moment de cada nova publicació, estic convençut que bona part del que he escrit té suficient dignitat literària. La meua obligació és creure en el valor literari de tot allò que he escrit: creure-hi i defensar-ho. Si pensara que no té valor, no existiria aquest blog a benefici d'inventari.

Malgrat el fracàs, sempre he escrit obstinat a ser un escriptor normal. Un escriptor de cara al món, sense complexos, com si no formara part d'una literatura anòmala, fragmentada i minifundista. Un escriptor que pensava que, a pesar de tot, formava part d'una literatura com les altres, francesa, italiana o islandesa. La meua, catalana. Des del País Valencià.

En conseqüència, quan va ser aprovada l'AVL vaig deixar constància de la meua oposició a un pacte político-lingüístic que ens allunyava de la normalitat a què alguns aspiràvem (una llengua, una literatura, un mercat) i ens encaminava cap al reducte folklòric. No debades, la unitat de la llengua catalana, i la seua literatura, s'ha convertit en una sofrida declaració retòrica que alguns fins i tot proclamen per assentiment tàcit o implícit si l'altre amb qui pacta no s'hi oposa gaire aferrissadament. No obstant això, cada terra fa sa guerra. Perquè la unitat no és una declaració retòrica, sinó una mentalitat, una manera d'entendre la llengua i la literatura en català sense fronteres administratives, com un tot, pensant en la totalitat del territori, donant el mateix valor a tot allò que s'hi publica en català. Aquesta mentalitat no abunda gaire. Podríem dir que la literatura catalana cadascú l'abasta segons els seus prejudicis. En alguns indrets, no volen ni sentir-ne el nom, i de qui calia esperar més intel·ligència i suport mira els altres per damunt del muscle amb prepotència i menyspreu: es considera autosuficient.

Avui, amb el pacte definitiu amb la RACV, que ja s'albirava com a horitzó previst i irreversible des del moment de la seua infausta creació, l'AVL tanca el clos del reducte folklòric. La RACV: un baluard de burrera i espanyolisme a qui caldria demanar comptes per la complicitat amb el món violent que ha perseguit la llengua i la cultura del País Valencià, de les bombes a Fuster i Sanchis Guarner a la destrossa de llibreries; altaveu i trinxera d'un anticatalanisme tan furibund com calculat, sempre ben subvencionat, per a ofrenar noves glories a Espanya; un antre d'on no ha eixit una sola frase que puga ser de profit per a la llengua i la cultura dels valencians. Un antre de mediocritat. El consens assolit i lloat és el consens per un futur de mediocritat. Però és un consens majoritari. Consens polític i intel·lectual. Poques veus s'hi han mostrat en desacord. I no han estat tingudes en consideració, és clar. L'objectiu assolit és superior a qualsevol reticència. La pau lingüística en diuen. Els qui n'impulsaren la guerra han resultat vencedors. Ara se'ls lloa i se'ls acull, obviant que foren els qui crearen el conflicte, els qui visqueren del conflicte i els qui entrebancaren, fins i tot violentament, la dignificació de la nostra llengua catalana. Però ara la pau serà definitiva. Hi ha un consens quasi unànime. I qui no estiga d'acord, com és el meu cas, que s'hi pose fulles.

Aquest blog està a benefici d'inventari. Tothom hi pot entrar, tothom el pot llegir. És el blog d'un aficionat a escriure relats que ja no té cap pretensió de figurar en cap mapa de la literatura. Però tot allò que he escrit, encara que no haja deixat rastre, ho he escrit amb l'interès de contribuir a construir una llengua i una literatura normals, amb futur, amb aspiracions d'universalitat. Des d'una falsa normalitat, sí, però amb voluntat de normalitat.

Ja sé que no podré evitar, si és el cas, que algú prenga aquests escrits, o qualsevol altre que encara es publique en paper, i m'etiquete com a escriptor de la literatura valenciana, que m'obligue a formar part, tant si em plau com si no em plau, d'aqueix consens político-lingüístic (i literari) que han pactat l'AVL i la RACV amb el suport de bona part del món polític i intel·lectual valencià. No m'hi podré oposar. Però vull deixar constància que res del que he escrit ha de ser per a major glòria d'aquest consens indigne, d'aqueixa literatura valenciana sorgida d'un pacte entre mediocres. No podré evitar-ho, ja ho sé, però almenys sí que puc deixar escrit que si algú m'inclou en aqueixa literatura de la llengua valenciana o de l'idioma valencià ho farà perquè em menysprea i, doncs, pretén escarnir-me, ofendre'm.

No sóc apàtrida, però. Com Fernando Pessoa, com Francisco Ayala i tants altres, jo també crec que la pàtria de l'escriptor és la seua llengua. I la meua és catalana. La meua llengua, la meua cultura, la meua literatura, ben catalanes. Perquè aquesta ha estat la meua intenció.

Juny 2016