El pes del blau en la memòria

 

Escuts del retaule major de l'església de Sant Feliu de Xàtiva, segle XV.

Fa mesos que amb Miquel Mollà, amic de moltes dècades i artista plàstic excepcional, porte un comboi que no sabem quan donarem per acabat. Un dia o altre direm prou i ho presentarem al públic. Miquel m’envia una il·lustració i jo m’espolse un text. El comboi porta per títol L’enigma de la ciutat X. En aquest blog he penjat dues d’aquestes col·laboracions, Sotto Voce i Les butxaques de la memòria. A voltes coincidim en la interpretació i a voltes no. Va com va. Sovint passa que faig dos o tres textos diferents per a una mateixa obra, i llavors cal triar i descartar. Això ha passat en l’última col·laboració: El pes del blau de la memòria. Embaste un primer text, però m’adone que és massa «militant». El descarte per al projecte conjunt i en faig un altre. Aquest text descartat és el que he decidit publicar ací, fent una esmena preposicional al títol.

El pes del blau en la memòria

Mon pare va morir a finals de novembre de l’any 78. Jo en tenia dèneu. Els darrers dos anys, mon pare passava més temps a l’Hospital Clínic de València que no a casa. Encara faltaven anys perquè es construïra l’hospital comarcal Lluís Alcanyís. En cas de gravetat, en ambulància cap València. Ma mare passava els dies a l’hospital amb mon pare mentre la meua germana i jo, a la casa del carrer Blanc de Xàtiva, ens apanyàvem com podien; jo més solt, la meua germana de tia en tia. Els caps de setmana, me n’anava a València per rellevar a ma mare, que se’n tornava breument a Xàtiva per dutxar-se i canviar-se de roba. Eren aquells anys de «modélica transición», que tindria en l’atemptat a Joan Fuster el moment culminant d’una estratègia planificada d’assetjament i de violència cap a les persones d’esquerra i valencianistes, significades o no. Llavors jo ja havia adquirit les dues consciències fonamentals: la de classe i la nacional. Havia decidit, doncs, a quina nació pertanyia i quina era la meua llengua. Nació i llengua prohibides durant segles per l’imperi castellà anomenat Espanya, amb més porfídia durant els darrers quatre decennis de la dictadura franquista, dictadura sanguinària que es resistia a abandonar el poder malgrat la mort de l’infame dictador. Em sentia orgullós de la meua identitat tot just aclarida. A Xàtiva podia fer-ne ostentació sense gaire risc. L’ostentació: un clauer de fusta amb les quatre barres de la senyera. «Les barres catalanes» del rei Pere IV que ostenten l’escut i la bandera de Xàtiva, segons que proclama el poema vuitcentista del xativí Antonino Chocomeli dedicat a la seua (i meua) ciutat. Tanmateix, de seguida que pujava al tren camí de València ocultava el clauer al fons de la butxaca del pantaló. València: on als valencianoparlants de comarques ens advertien que ens hi posarien l’os, una dolorosa operació mai descrita, no obstant fora un advertiment que als carrers cèntrics del Cap i Casal solien fer mofa i escarn dels qui parlàvem valencià. Durant aquells dies, a València, alguns dels qui de sempre es mofaven i escarnien els valencians que parlàvem valencià, ara patrullaven la ciutat a la manera de les esquadres falangistes de postguerra. Un clauer, un pin, una samarreta, on fora que algú portara les quatre barres nues, era causa suficient per a ser insultat i agredit per aquestes hordes feixistes, les quals, de més a més, actuaven amb absoluta impunitat, protegides per un fervorós i patriòtic suport institucional. Sí, en pujar al tren tenia por. Amics i coneguts meus havien patit aquesta violència. Un patiment que jo no volia afegir-li a ma mare en aquells dies d’hospital era haver de preocupar-se per un fill apallissat per dur a la vista un clauer amb la senyera de les quatre barres. Digueu-me covard, si això us convé, per sucumbir a aquesta por. Quina simbologia ostentaven aquests grups violents contraris al valencià i als símbols històrics valencians? Enarboraven la senyera amb franja blava, la de la ciutat de València on ens posaven l’os, la «blavera». En aquell clima de violència es va pactar l’Estatut d’Autonomia. La majoria dels qui estimàvem el país i la llengua del país volíem País Valencià, senyera amb quatre barres on blau no hi ha i unitat del català. Però els partits espanyols, continuadors de la porfídia franquista, pactaren Comunitat Valenciana, blavera i valencià sense català. Aquest és el país (la comunitat) que encara tenim. I sense cap possibilitat de retorn ni d’esmena. El consens a tort i a dret és infrangible. Però jo tinc memòria. El pes del blau en la memòria. El blau que identificava els qui ens agredien impunement «per a ofrenar noves glòries a Espanya». Tant se valia que cantaren l’himno en versió regional valenciana o nacional espanyola, castellana, puix que exaltava (i exalta) la mateixa deshonrosa submissió a Espanya. Per molt que la posen, la blavera, en balcons d’ajuntaments i seus institucionals, en salons d’actes, en escoles, en biblioteques, en camps de futbol, a la coberta i contracoberta de les publicacions oficials, jo m’obstine a proclamar que tinc memòria. Sé què representa el blau en la senyera: aquella violència impune. I no oblide, ni perdone, ni acote el cap, ni claudique. L’únic blau amb què m’identifique és el d’aquest mar que banya les costes del meu país i el blau que, en un dia ras com un ull de peix, cobricela l’horta, el secà i les muntanyes mítiques del meu país.