Sotto Voce

 

©Miquel Mollà. Objecte. 40x40. 2010

El senyor Toni ha guardat el secret tota la vida amb pany i forrellat. Tota la vida. I això són molts anys, moltes dècades. Ell és un home de paraula i va prometre guardar-lo fins a la mort. I tanmateix, encara que ell ni ho sospita, el seu secret corre de boca en boca, sotto voce, amb un deix d’estupor. El senyor Toni és viudo, no té fills i viu en un residència geriàtrica. Quan la seua dona va morir, tot just fa dos anys i cinc mesos, ell hi va iniciar els tràmits d’ingrés. No sap fer-se un ou caigut i damunt un ictus li va segar les cames. I el va deixar sord com un rella. Gairebé sord, més aïnes. El senyor Toni era fuster. I també músic. Els estius deixava la fusteria i s’afegia a la vida nòmada d’una orquestra de varietats. Solien tocar a les festes majors dels pobles. Tres mesos rodant com una troupe de circ, viatjant en tren, autobús, camió, amb l’instrument i la maleta al coll. El senyor Toni tocava el violí. L’artrosi ara ja no li permet de tocar-lo. En ocasions, a la residència, quan es pensa que ningú no el veu, fa com si agafara l’instrument i interpretara alguna cançó: un bolero, un pasdoble, sobretot un txa-txa-txa. El senyor Toni és feliç quan rememora les cançons d’aquella època de músic nòmada. El senyor Toni és d’aquelles persones que afirma que no és més ric qui més té sinó qui menys necessita. I ell, al llarg de la seua vida, ha necessitat ben poc per a ser feliç. En realitat, el senyor Toni és un home conformat. Radicalment conformat. Per això no s’ha sentit decebut per no haver tingut fills, els quals, ara en la vellesa, podrien haver-lo cuidat. Es va conformar quan l’ictus li va segar les cames, quan l’artrosi li va engarrotar els dits, quan la sordesa li va impedir seguir escoltant música. En realitat, si ell volguera, podria sentir-la amb un audiòfon. De fet se’n va comprar un, però el té alçat al calaix de la tauleta de nit, ben bé sense estrenar, dins la seua capsa. Perquè el senyor Toni va desistir de portar-ne perquè no suportava la remor de fons que creava l’aparell, i que li provocava mal de cap. El senyor Toni viu dins un silenci gairebé absolut. Però és un home feliç. El seu permanent somriure prou que ho acredita. Es fa entendre amb gestos amb el personal de la residència; gestos mesurats, afables. Però el senyor Toni, que tota la vida ha guardat lleialment un secret, no sap que ara mateix tothom el coneix, que tothom l’espampola. Com que el senyor Toni no veu la televisió, no sap que el seu nom corre de boca en boca per tota la residència, i quan ell passa amb la seua cadira de rodes pels passadissos, pel saló de convivència, pel jardí, tothom el mira i comenta a sota veu el secret que ell tota la vida ha guardat amb pany i forrellat, perquè així ho va prometre. A la seua dona, és clar, no li’l va revelar mai ‒només faltaria!‒. Qui sap si, d’haver-ho fet, s’haguera acabat en aquell mateix moment la plàcida felicitat del seu matrimoni. Així que el senyor Toni, desconeixedor de la brama que corre, saluda tothom amb l’habitual capcinada i somriu com sempre. I no sap que en passar ell, comenten sotto voce el seu secret, tema candent de xafardeig. La culpa l’ha tinguda un documental emès per televisió. Un documental sobre la vida de la famosa soprano italiana Maria Mancini. Dona d’una bellesa exquisida i amb una veu incomparable, en el moment més estel·lar de la seua carrera es va casar amb el multimilionari grec Stavros Kutsumbas. Un home de caràcter capritxós a qui li agradava exhibir el seus èxits i els seus trofeus, foren tonyines roges pescades en el seu iot, o la seua pròpia esposa. Al poc de temps de casar-se, el matrimoni va entrar en crisi. Per l’ànsia de possessió absoluta va pretendre que la seua dona abandonara els escenaris. Però ella no estava disposada a consumir-se en una gàbia d’or, com un objecte d’exhibició, i muda per sempre més. Maria Mancini, en un intent de doblegar la despòtica voluntat del seu marit, va fugir de casa. Es va amagar a Dénia. Durant uns mesos, va viure-hi tranquil·la mentre intentava posar ordre i rumb a la seua vida. I en aquest trànsit de desconcert i aflicció va ser quan va conèixer el senyor Toni, mentre ell tocava el violí en una d’aquelles orquestres nòmades de festes majors. En acabar l’actuació de l’orquestra, la reconeguda soprano va tenir un desig. Es va acostar discretament al senyor Toni i li va demanar si podia interpretar l’Ària en Sol de Bach. El senyor Toni, avergonyit, li va confessar que el seus coneixements musicals i la seua destresa amb el violí no donaven per a tant: Si li fa igual un txa-txa-txa... En aquella època el senyor Toni, que ja era casat, retirava un jove templat i agradable. La seua sinceritat va colpir la sensibilitat de la inadvertida prima donna. I durant els dies que l’orquestra va rodar per Dénia i la contornada, el senyor Toni i la cèlebre soprano Maria Mancini van viure una intensa i efímera història d’amor. Un relat que es va acabar quan la soprano va rebre l’avís que uns detectius que el seu marit havia contractat li seguien la pista. Caro Tonino, Mantieni il nostro segreto. Rischio la mia vita. Ti porterò sempre nel mio cuore. Els seus camins es separaren dràsticament i definitivament. Ella va tornar amb Stavros Kutsumbas i als escenaris, i ell al seu conformat matrimoni, a l’orquestra i a la fusteria. I el secret que lleialment ha guardat durant tots aquests anys el senyor Toni, ara corre en boca de tots, entre l’estupefacció i l’admiració; sotto voce murmuren el seu nom, i expliquen, a qui no la coneix, la increïble història d’amor entre un violinista que tocava txa-txa-txa i una cèlebre prima donna.