ASSIGNATURA: GEOGRAFIA I HISTÒRIA

 

Fins el 30 de març podeu veure a Xàtiva l'extraordinària exposició d'Artur Heras HALT! IMATGES QUE PENSEN. He participat en el catàleg-periòdic de l'exposició amb aquest relat que recorda els afusellaments franquistes de la Casa Blanca.

 ASSIGNATURA: GEOGRAFIA I HISTÒRIA

Abandonen la ciutat de matinada, pel carrer Blanc. En arribar al cap del carrer, trenquen camí amunt, resseguint el mur que encercla el Calvari Baix. És negra nit. Per darrere del mur del calvari, els xiprers dibuixen ombres punxegudes. S’hi sent un mussol. El ruc remuga. El germà, un monyicot de set anys, parpoleja de sobte, mig endormiscat, després d’haver fet un intent de becaina. Té tanta son! Han eixit ben enjorn perquè a ell l’han llogat per a uns jornals que no pot deixar perdre. Té quinze anys i una nòvia a la que no li pot pagar l’entrada del cine, només convidar-la a un minso caputxo de cacaus i tramussos. Però en temps de misèria i racionament l’amor permet conformar-se comentant els quadrets dels fotogrames de l’aparador, vora la taquilla inassequible. La pel·lícula, se la poden imaginar si fora menester, abans o després de furtives besades i palpons a recer d’una penombra. Però cal anar amb compte: les finestres tenen ulls; les portes, orelles; les parets, boques que tot ho denuncien. Enfilen la senda rosta del Portet. Des del capdamunt de la serra Vernissa, les coves bessones dels Dos Ullets els vigilen; també la creu que dona nom al pic més alt de la serra, tot just reposada. Alfarrassa quina hora deu ser. Si no els destorba cap destret, tindrà temps de deixar el germà i tornar-se’n per ser a l’hora allà on l’han llogat. En sa casa fan falta els seus jornals. A sa mare, modista, no li fan encomanes per ser la dona de qui és. Son pare, carrabiner de la República, continua tancat a la presó de Sant Miquel dels Reis, en espera de juí. La sentència igual pot ser de llarga presó com de mort immediata, siga davant d’una eventual filera de fusells o conseqüència d’una freqüent passada de garrot. Després de la guerra no ve la pau sinó la revenja, clama sovint sa mare, i sospira i fa el cor fort. La germana, dos anys més menuda que ell, l’han poguda posar en amo. Una obra de caritat, ho considera l’ama, perquè Jesucrist diu que cal perdonar els enemics. L’ama, dona de doctrina i rosari, perdona els enemics rojos i republicans i acull les seues filles sota el seu sostre barat a menjar, i així s’assegura que fan penitència les vint-i-quatre hores del dia, inclosos «domingos y fiestas de guardar»: parant i llevant taula, escurant, llavant roba, fregant el terra... El ruc coneix ulls a cegues el camí: de fet, tot encarat ja senda amunt, sent fosca nit i tot, arribarà on ha d’arribar sense haver-lo de menar. Muntarà el pendent fins al coll estret que separa l’ombria de Xàtiva de la solana de Bixquert. El travessarà i seguirà pel camí de la Ferradura, cap a les Llomes Planes. En arribar als Quatre Camins, no triarà el ramal de la Casa del Mistero, ni el que duu a la Casa Quintana, ran de la Serra Grossa, fites principals en el mapa de la vall de Bixquert: agafarà el caminal de la dreta, encara senda de les Olles. Un poc més avant, tot just un centenar de passes, un viaró mena a un casup de pedra a l’aire; hi ha un pou al costat. En aquest casup ara dorm un cosí seu, que és qui sol pasturar el ramat familiar d’una vintena d’ovelles i cabres. Hi deixarà el monyicot i el cosí se’n tornarà amb ell, que té unes altres obligacions per atendre. Al monyicot el proveiran de pa negre i companatge, i d’un garrot i una corbella, per si de cas li eixira una serp i se li aventara. Aquest és el trajecte que encara els queda per fer, tot enfilant la pujada del Portet. La negra nit encara ho enfosqueix tot. Això no lleva que ell, des d’aquella altura estant, conega on és cada poble, cada indret de la contornada. Sovint, algun punt de llum hi ajuda: La Llosa, la Granja, Vallés, Novetlè... A la falda de la serra, les Eretes: amb la família hi venia per Pasqua, a regolar-hi la mona i fer volar el catxerulo, com feia tanta gent de Xàtiva, abans de la guerra. Abans de guerra, després de la guerra... La guerra que tot ho esguerra. I tot d’una sent una remor mecànica. I en acabant guaita els llums d’uns camions pel camí de la Bola, camí vell de Novetlè. El cor se li agita. Estira el ramal del ruc per a afanyar-lo. Sap on s’adrecen els camions. Sap què va a passar. No és la primera vegada. No veu els camions quan s’han aturat, però els situa darrere de la Casa Blanca, l’antiga alqueria. Després de la guerra no ve la pau, sinó la revenja; l’ànsia d’extermini excita els vencedors. És hora de passar llista i ratllar noms. Després de la guerra no ve la pau sinó la por, i un interminable afegit de morts. Vessen de pau els cementeris i les fosses comunes. Vessa la por casa per casa. Quan són al capdamunt de la serra, endevina o ataülla, que no sabria dir-ho del cert, la silueta de la creu que encimbella la serra, tot just reposada com a símbol de la victòria. I sent uns crits que exclamen no sé què de la república i fills de puta i alhora un retruny de trets que ascla la nit, tot just abans que trenque l’alba. Si el dia fora de vent, el cel de l’aurora seria rogenc. Com la terra que ara s’amera de sang, vora el mur impotent que tanca l’hort de la Casa Blanca.