Nostàlgia de la borra
Nostàlgia de la borra va ser una col·laboració amb Sara Vilar per a la seua intervenció Si els llits parlaren, amb la qual va participar a la mostra L'espai trobat l'any 2004, un esdeveniment que convertia Benissa (la Marina Alta) en un gran aparador d'art al carrer.
Si els llits parlaren...
La instal·lació Si els llits parlaren... és un intent de reflexió sobre la quantitat de coses que han viscut els llits; Històries tristes o plenes de felicitat. Però històries que passen a diari als llits: fer l’amor, dormir, pensar, llegir, somiar, refer-se d’una malaltia, jugar, nàixer, morir…
La instal·lació mostra el llit com a testimoni mut de les nostres vides, de la nostra quotidianitat.
Si els llits parlaren... recupera a partir de poemes, narracions i contes de la literatura totes aquestes vivències, per a unir-les al llit. Poemes, narracions, contes, històries… que literaturitzen els esdeveniments dels quals els llits en són mut testimoni: com hem dit, fer l’amor, dormir, pensar, llegir, somiar, refer-se d’una malaltia, jugar, nàixer, morir…
Sara Vilar. Benissa, 2004
NOSTÀLGIA
DE LA BORRA
Si
per una raó frisava per anar a passar els caps de setmana a ca
l'àvia Elvira era per disfrutar del llit. Bé, en realitat no em
delia tant pel llit sinó pel matalaf. El moble no passava de ser, al
capdavall, una peça antiga, de ferros daurats, de mida de cos i mig,
dit “de canonge”. El matalaf, en canvi, era un vell matalaf de
borra, d'aquells de ratlles blanques i roges, tous i pesants. A
l'àvia, li costava un enorme esforç cada vegada que havia
d'estovar-lo per a la següent dormida.
Quan
arribava l'hora d'anar a jóc, no esperava jo que m'hi encaminaren
amb l'ordre de costum. Tot just havíem sopat, mentre l'avi Senén i
l'àvia Elvira es quedaven fent suau xarreta vora el foc de la llar,
jo m'enfilava rabent, escales amunt, cap a la meua habitació.
Quin
plaer, sentir el cos afonar-se en la flonjor de la borra, i l'olor
fresca i sentida que desprenia en tombar-m'hi: perfum d'espígol
també, ja que l'àvia solia ficar davall el cobertor un saquet de
flors d'aquesta planta aromàtica. M'agradava percebre l'abraç del
matalaf sobre el meu cos, notar-lo com s'hi enfonsava de manera que
semblava que tot d'una havia d'engolir-me.
He
recuperat per uns moments aquella agradable sensació ara que he
pujat a l'andana de la vella casa familiar i he retrobat aquell llit
metàl·lic. Però, els ferros lamentablement polsosos i rovellats.
Debades he buscat aquell matalaf entre tots els endergues que
atibaquen aquesta cambra d'oblits. És probable que el vengueren a un
d'aquells personatges volanders que recorrien els pobles comprant
borra, trenes i pells de conill quan per edat m'interessaren més els
amics i les aventures adolescents, vaig deixar de sojornar els caps
de setmana a cals avis i el llit va quedar sense hoste,.
De
tota manera, de res no m'haguera servit haver trobat, entre tanta
andròmina remota, el vell matalaf del meu llit: no m'hi hauria pogut
gitar. La memòria és un múscul que vol ser agraït amb allò
viscut, i sovint hi destria els detalls més plaents. Tanmateix el temps
avança inexorable per a tot i per a tothom. I no ho dic perquè ara
com ara valore prou més el confort de les coses actuals, sinó
perquè tinc fotudes les vèrtebres de la columna i el metge m'ha
recomanat de dormir sobre un somier de fustes i un matalaf de molls
especial. No m'ha prohibit, però, que practique, si s'escau, de tant
en tant, una mica la nostàlgia. Això no perjudica, sembla ser,
aquest desviament atroç que m'ha malmès la columna…
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada