Toni Cucarella

  Aquest article va ser publicat al número 50 de la  revista  Llengua Nacional  (1er trimestre 2005). El podeu llegir picant en aquest enllaç:   https://llenguanacional.cat/pdf/LN50_12.pdf 

  Aquest article, publicat a la revista Llengua Nacional l'any 2002, prové d'una intervenció que, amb el mateix títol, vaig fer a la Universitat de València uns anys abans. M'hi va convidar Emili Casanova, qui s'havia interessat pel lèxic de la meua literatura i en feia compilació. La nostra relació es va interrompre, a instància meua, quan Emili Casanova va entrar a formar part de l'AVL. Ací he exposat els motius pels quals vull romandre al marge d'eixe consens:  https://tonicucarella.blogspot.com/2016/06/no-soc-deixe-consens.html LLENGUA COL·LOQUIAL, LLENGUA LITERÀRIA https://llenguanacional.cat/pdf/LN41_03.pdf

  Foto: Antoni Marzal De seguida que t'he vist, tan ben embolicada en cel·lofana, se m'ha representat el maniquí de Sisa, aquell millor regal que podien fer-li pel seu sant. Però m'he adonat de la teua mirada esbalaïda, expectant, atònita. La teua emoció m'ha fet recordar un curt de Pasolini en què revisita Otello amb una companyia de titelles. C apriccio all'italiana. Passa el femater i s’ emporta d os titelles vellancs . Els reballa al camió del fem, mentre els altres titelles de l'obra lamenten el tràgic final de ls seus companys . Que tard o d'hora serà també el seu. El femater és Domenico Modugno, que canta amb aire apesarat Cosa sono le nuvole . Abocats en el femer com a inútils andròmines, Otello-Davoli pregunta meravellat que és allò tan bell que es mou sobre el blau immens, i Jago-Totó li respon que són els núvols: Ah, straziante meravigliosa bellezza del creato! Otello té la teua mateixa expressió, mirada atònita davant la bellesa d'un m...

  SI TÉ FE, GUANYARÀ MILIONS! Feliços els qui, sense haver vist, arriben a la fe. Evangeli segons Joan 20, 29   Són passades les vuit de la nit i Tomàs Tomàs regressa a la llar després d’una esgotadora jornada laboral. El rep la casa a les fosques. Encén el llum de l’entrada. Al saló-menjador, sobre el televisor, ocultant la foto de boda de la seua filla Remei i Víctor, hi ha una nota escrita i firmada per la seua dona: «He hagut d’anar a ca la xicona perquè Víctor i el xic són al llit amb febra . Si tens gana, al frigorífic hi ha companatge. Tornaré quan podré .» Tomàs Tomàs doblega la nota i la col·loca sota el marc de la foto. Es lleva l’anorac, de la butxaca del qual ha tret prèviament un periòdic esportiu plegat i arrugat. Abandona l’anorac damunt d’una cadira. S’ajoca al sofà. Desplega el periòdic i llig. Sona el telèfon en la tauleta vora el sofà. Tomàs Tomàs deixa caure el periòdic damunt les cames. Creu que podria ser la seua dona: potser el Víctor i el xiquet ...

  H e conegut la mort de Polifemo del Olmo quan ja fa quinze dies que és enterrat. Me n’he assabentat de casualitat, gràcies a un comentari confús piscat al vol de la conversa entre dues dones d’edat que em precedien lentament, fatigadament, en direcció a la plaça del Mercat: «Aquell que alçava haques i camions... que a son pare l’afusellaren... el nét d’aquella dona que venia granotes...» M’ha sorprès no haver trobat la seua esquela als llocs d’habitud, i això que tinc costum de passar-hi cada dia, per assabentar-me de les «novetats». No és cap inclinació morbosa, és una rutina que tothom practica amb normalitat. Com si passem per la vora d’un quiosc i no podem evitar desviar la mirada cap als titulars dels periòdics que s’hi exhibeixen. Forma part dels nostres gestos quotidians. Els qui vivim de tota la vida en un mateix indret i ens hi sentim arrelats és com si formàrem part, com si diguérem, d’una tribu singular, i ens interessem tant pels nostres conveïns vius com...

Foto: Josep Miquel Palop Era gran i vivia sol. Va caure un bac, de nits, en alçar-se a pixar. Sort del botó de la teleassistència. Es va trencar el ballador de l'anca. L'operaren. En despertar de l'anestèsia, el metge li va preguntar com s'encontrava. Ell va dictaminar, abatut: El meu cos demana terra.

  Els bessons Barilla, diuen que vivien –més aviat malvivien– en una cova vora el barranc del Castell, dessota mateix de l’ermita de les Santes, avui desapareguda. Segons els qui se’n recorden, darrere l’ermita creixia una esponerosa figuera, i una font hi rajava tot l’any, fresca a l’estiu, freda a l’hivern. En aquella ermita es veneraven unes santes, Anastàsia i Basilissa, de les quals afirmaven –ho afirmava almenys un tal Juan Croisset en un fals cronicó publicat l’any 1851, Novísimo Año Cristiano – que eren nascudes a Xàtiva, que foren batejades per l’apòstol sant Pau quan predicava per aquestes terres, i que l’acompanyaren fins a Roma, en temps de l’emperador Neró, on l’apòstol i les dues acòlites xativines patiren martiri fins a la mort. L’ermita, de planta modesta, construïda en l’auge del fervor popular per les santes, allà pel segle XVII, va caure en definitiva desgràcia, després de patir molts anys de desídia, quan, en la més recent dècada dels cinquanta, oblidada l’ermi...