ELS CAMPS DELS VENÇUTS (Editorial Afers, 2026)

 

Els camps dels vençuts

L’any 2000 vaig presentar Els camps dels vençuts al Premi Carlemany, on va quedar finalista. De bon principi, vaig voler acceptar aquest guardó però l’havia presentada també als premis literaris d’Alzira. Quan vaig telefonar a l’organització per a retirar-la, em demanaren que la mantiguera, ja que tenien informes de lectura que avalaven la qualitat de la novel·la. Així doncs, vaig renunciar a la condició de finalista del Carlemany. Però als premis d’Alzira també va quedar entre les obres finalistes i prou.

Isabel Clara Simó, que havia format part del jurat del premi Carlemany, em va enviar aquesta carta:

Benvolgut Toni:

He estat en el jurat del premi Carlemany i així he tingut l’oportunitat de poder llegir el teu llibre. Crec que és una de les millors novel·les de la dècada, i, dins del gènere de records, la millor, sense cap dubte. He quedat enlluernada, pel teu lèxic, pel rar equilibri entre els sentiments i el relat de fets reals i vius.

Em va saber molt greu que no poguessis guanyar: hi vaig fer tot el que vaig poder, però hi va haver gent a qui no els acabava de convèncer; em va fer la impressió que tot això del País Valencià els agafava molt lluny ‒així són les coses, que hi farem‒; tothom, però, va reconèixer que era un gran llibre. Espero i desitjo que es publiqui, que en definitiva és el millor destí dels llibres...

Finalment, la novel·la la vaig publicar l’any 2002 a l’editorial Columna. Sense premis.

Gràcies a Vicent Olmos i a l’Editorial Afers, Els camps dels vençuts té ara una nova oportunitat d’arribar als lectors.

Aquesta novel·la va ser embrió de Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts.

ELS CAMPS DELS VENÇUTS

El narrador d’Els camps dels vençuts, educat encara sota les consignes de la dictadura franquista, se sent desconcertat quan xoca amb una altra versió de la realitat: els afusellaments del 27 de setembre de 1975, viscuts, però, com a emigrant veremador a França. Després de la mort del dictador, descobrirà com la seua família, vençuts en la guerra, cabdellats per la por havien construït per als més jóvens una mentida sobre el propi passat; un benintencionat propòsit de protecció col·lectiva.

En aquesta novel·la, Toni Cucarella aborda el desconcert a què es va haver d’enfrontar una generació que eren adolescents quan va morir el dictador Francisco Franco, tot just quan començaven a copsar la realitat social i política que els envoltava. Una realitat que havia estat imposada a tall d’espasa pels vencedors d’una guerra esdevinguda durant la generació dels avis (els vençuts) i consolidada en la dels pares (els resignats).

Ocultar la realitat històrica per por, per conformitat o per covardia pot comportar conseqüències nefastes. Hi ha el risc ‒demostrat‒ de convertir en addictes fanàtics dels vencedors els desinformats descendents dels vençuts. Derrota sobre derrota.