Hòmens i falagueres

 

Els bessons Barilla, diuen que vivien –més aviat malvivien– en una cova vora el barranc del Castell, dessota mateix de l’ermita de les Santes, avui desapareguda. Segons els qui se’n recorden, darrere l’ermita creixia una esponerosa figuera, i una font hi rajava tot l’any, fresca a l’estiu, freda a l’hivern. En aquella ermita es veneraven unes santes, Anastàsia i Basilissa, de les quals afirmaven –ho afirmava almenys un tal Juan Croisset en un fals cronicó publicat l’any 1851, Novísimo Año Cristiano– que eren nascudes a Xàtiva, que foren batejades per l’apòstol sant Pau quan predicava per aquestes terres, i que l’acompanyaren fins a Roma, en temps de l’emperador Neró, on l’apòstol i les dues acòlites xativines patiren martiri fins a la mort. L’ermita, de planta modesta, construïda en l’auge del fervor popular per les santes, allà pel segle XVII, va caure en definitiva desgràcia, després de patir molts anys de desídia, quan, en la més recent dècada dels cinquanta, oblidada l’ermita com a lloc de celebració religiosa i usada com a taller de pirotècnia, un accident amb la pólvora va causar la mort de dues persones de la mateixa família. Pocs anys després, don Gregorio Molina, industrial de Banyeres, propietari de la moderna i influent Papelera San Jorge, va derrocar l’ermita i en el seu solar va construir un bloc de pisos per als seus treballadors. Anys abans, el meu avi Vicent –Vicent Cucarella– havia obtingut de don Gregorio Molina la concessió d’un petit terreny vora el mateix barranc, on s’acaben i conflueixen els carrers de les Ànimes i de les Santes, en el rost conegut com la Pujada de Sant Josep, puix que seguint costa amunt, ran de l’antiga muralla, s’arriba a l’església de Sant Josep i Santa Bàrbara, excel·lent mirador de la ciutat. En aquell tros, l’avi va alçar una casa després que, a colps de maceta, aconseguiren de rebaixar una grossa gepa de pedra viva, segons que m’han relatat els meus cosins Toni i Mílio, prou més majors que jo, que de menuts ajudaren a construir-la arreplegant l’arena que es dipositava en els clots del barranc: l’avi l’emprava per a la barreja de material i per als blocs amb què va alçar les parets per no tenir diners per a comprar rajoles. D’aquella casa, encara en retinc alguna imatge fixa: al fons, una estufa de ferro, i l’avi, assegut al costat, pela una taronja, la corfa de la qual, sencera com un moll, penjarà de l’estufa perquè s’hi asseque i la farà servir d’esca quan haja d’encendre un nou foc; les parets de l’entrada, a la qual s’accedia pujant-hi tres escalons, atibacades de gàbies de caderneres i gafarrons, perquè l’avi era ocellaire, i també ponderat i apreciat alfarrassador.

En aquella cova, doncs, tocant on l’avi Vicent va bastir la modesta casa familiar, vivien els bessons Barilla, dessota mateix de l’ermita de les Santes. Si aquella cova va existir o no, jo no ho sé. Jo no l’he coneguda. Jo només he conegut el bloc de pisos que va construir don Gregorio Molina, els pisos de les Santes. Però jo, la cova, no l’he coneguda. Tot el que sé d’aquella cova i dels bessons Barilla m’ho han contat. Veus d’ací i d’allà; testimonis directes, no cap. Relats de segona mà. Grapat de retalls, en suma, que em dispose a ajuntar, a reconstruir.

Vivien els bessons Barilla, doncs, en una cova vora el barranc del Castell, dessota l’ermita de les Santes, quan encara era rei el Borbó Alfons XIII i governava aquell general dictador de nom Miguel Primo de Rivera. No se sap res dels seus pares, d’on eren, quina edat tenien els bessons quan quedaren òrfens. Tanmateix, podem sospitar que els progenitors devien ser de Xàtiva si tenim en compte que els posaren, en masculí, els noms de les santes originàries de la ciutat: Anastasi i Basili. No obstant això, i pel costum valencià de descapçar el noms i fer-ne hipocorístics, a un li deien Tàssio i a l’altre Sílio.

Tàssio i Sílio Barilla devien tenir dotze o tretze anys quan d’ells es conta que malvivien de caritat i feines esparses, que no tenien altra llar que els donara caliu que aquella humida cova en el faldar del castell, vora el barranc. Tot i que eren bessons idèntics, de Tàssio asseguren que posseïa una mirada perspicaç i intel·ligent, ambiciosa. Era ell qui sempre buscava i trobava les petites feines i encàrrecs que els procuraven el minso sustent. Mentre que Sílio, amb els ulls sempre mig tancats, com permanentment endormiscat, mirava sense vivor, apàtic. Fet i fet, Sílio sempre caminava darrere la passa llarga i vivaç del germà desinquiet, com un gos que segueix la petja de l’amo. Tàssio cuidava, doncs, de Sílio, i Sílio actuava sempre segons el criteri de Tàssio. Amb tot, diuen que si no els tenies prou a prop com per descobrir la lluïssor de la mirada Tàssio, era impossible discernir qui era qui a mitja distància.

Malgrat les penalitats i la gana, solien revolar pel Salón Setabense, petit teatre inaugurat pocs anys arrere, on feien pel·lícules, llavors encara mudes, la projecció de les quals era acompanyada bé per un pianista, bé per la música d’un gramòfon. Influït ja per aquells films originaris, Tàssio declarava que li agradaria ser actor de cinema i festejar amb totes les actrius. S’estimava més una entrada de cinema que menjar una setmana sencera. No obstant això, aquell dejú voluntari, si calia fer-lo, no incloïa Sílio. Tot i que a ell també el cinema el meravellava, Tàssio no permetia que passara més gana que la que ja tenien assignada per òrfens sense empara. Quan no tenien diners per a l’entrada, assetjaven els dominis del porter de la sala com dos boriols brumidors, l’importunaven fins que el derrotaven i els consentia d’entrar-hi sense pagar, sempre a mitjan pel·lícula. No podien ocupar seient i miraven la pantalla drets, refermats en la barana, abocats al penya-segat que es precipitava sobre la platea, tan arraconats que si allargaven el braç podien tocar la pantalla que ataüllaven de gaidó.

Somiava Tàssio l’oportunitat d’un futur millor, un lloc on arribar i fer fortuna. No somiava marxar a l’Argentina o a l’Uruguai, on s’havien instal·lat tants valencians, anys arrere, fugint de la devastació i la ruïna de la fil·loxera. Tàssio somiava arribar als Estats Units, i li prometia al germà, alhora que a ell mateix, com un tenaç recordatori, que un dia guanyaria els diners suficients per als passatges de tots dos en un gran vaixell, rumb a Amèrica. Aquesta podria haver estat una de les converses al·lusives, una nit qualsevol, a la cova.

–Segur que mo n’anirem a Amèrica tu i jo, Tàssio? Tu i jo, en barco?

–Segur, Sílio.

–Segur, Tàssio?

–Tan segur com que demà tornarà a eixir el sol.

–Però, en quins diners pagarem el passatge?

–Ja els arreplegarem, Sílio. Més tard o més prompte, els arreplegarem. Un dia, tindrem l’edat i mos llogaran per a fer l’arròs.

–Quan?

–L’any que ve, o l’atre. Qui sap...

–I si no fem l’arròs, no mo n’anirem a Amèrica, Tàssio?

–Farem l’arròs i mo n’anirem a Amèrica.

–Segur, Tàssio?

–Segur, Sílio... I ara dorm, no siga que vinga la Quarantamaula.

Diuen que Sílio temia la Quarantamula, la que entrava a les cases, tingueren xiumenera o no, i s’emportava les criatures malcregudes que no volien dormir; també temia el Saginer que es bevia la sang dels xiquets que corrien els camps a la dula, i el Mutoroni i el Moro Mussa i els lluendos...

–Tàssio, això que corre per la cova és un lluendo?!

–No, Sílio: és un ratolí.

–Un ratolí, Tàssio?! Segur que és un ratolí?!

–Segur que és un ratolí, Sílio.

–Ah, bé.

I Sílio s’adormia, convençut que aquell renou que se sentia a la cova no el provocava el tràfec inquiet d’un invisible lluendo, sinó un vulgar i inofensiu ratolí.

Un dia, Tàssio li va dir al germà que prompte tindrien els diners per al viatge a Amèrica. Potser Sílio va preguntar si havia aconseguit que els llogaren per fer la temporada de l’arròs. Però Tàssio li va dir quin secret li havia revelat Segimon Vallespí, comerciant d’herbes remeieres, apotecari de camises de serp i pólvores de fetge de rabosa. Segimon Vallespí, dimarts i divendres, dies de secular mercat a la mil·lenària ciutat de Xàtiva, posava la seua parada de medeciner a l’entrada del carrer de la Caldereria. Durant la Nit de Sant Joan, dita a Xàtiva del Ros, la que tothom acostuma a celebrar al ras i en vetla, li va explicar Vallespí que floreix i grana la falaguera, fenomen antinatural, per tant màgic i prodigiós, atès que és una planta que es reprodueix únicament per espores. Si algú, durant aqueixa nit, presencia l’instant en què es produeix el prodigi, tot d’una se li apareixerà una host de dimonis, espectres, monstres deformes i ànimes en pena, tots els quals ballaran frenèticament al seu volant amb el propòsit de fer-lo parar boig. Tanmateix, si en finalitzar la dansa dels esperits la persona no ha perdut la raó, aleshores qualsevol cosa que desitjarà li serà concedida. Aquest era el secret que li havia revelat a Tàssio Barilla el remeier Segimon Vallespí: el màgic secret del poder de la falaguera.

–Però no li ho digues a ningú, Sílio –aconsellaria, sens dubte, al germà–. Si això ho coneix més gent, no traurà profit saber-ho.

En ser Sant Joan a prop, porta de l’estiu, nit d’encanteris i d’inveterada veneració solar, arreu de la ciutat prepararien les fogueres amb tota mena de llenya d’esporga i fusta de mobles desballestats; buscarien vora riu una bona canya, llarga i grossa, amb què haurien de botar, ritualment, la foguera i les brases. Però quan va arribar aquella nit ni Tàssio ni Sílio s’uniren a la festa de les fogueres. Des del mirador del Bellveret, vora l’ermita de sant Josep i santa Bàrbara, patrons de fusters i obrers de vila, contemplaren, després de fer-se fosc, primer les fogueres en flames arreu de les places, després les fumagueres del foc en decadència, i la feliç cridòria de la gent en festa, barbull incomprensible de la barreja de moltes cançons. Va veure en el rellotge de la Seu que aviat seria mitjanit i Tàssio va considerar que havia arribat el moment. Li va fer una indicació a Sílio perquè el seguira i junts rodaren per dalt l’ermita de Sant Feliu cap a les restes de la derruïda cava de neu, entre garrofers i ametlers. Feia molts anys que els nevaters ja no feien la ruta entre aquella cava –«la nevera» l’anomenen encara, popularment, avui ja restaurada– i totes les de la serra de Mariola, des d’on transportaven la neu amb rècues de rucs i mules, sempre de nit, quan les temperatures descendien. Feia temps, d’ençà de l’invent del gel artificial, que la neu havia deixat de ser negoci i l’abandó del seu menester va deteriorar la cava. En el sòl de la seua fondària s’acumulaven enderrocs de la coberta assolada, andròmines que la gent hi reballava, entre una brolla d’esbarzers i heures que la humitat constant ajudava a crèixer a plaer. Hi havia qui solia llençar-hi cadells de gat i de gos, perquè hi moriren, si no a causa del bac per inanició. Sovint s’hi escoltaven miols desesperats, gemecs moribunds provinents d’aquella tètrica profunditat. En aquell rodal de l’ombria del castell, en els màrgens humits, vora les margenades de pedra seca avivada de líquens, sovintejaven les falagueres. Tàssio ja devia haver-ne buscat algunes durant el dia i ara només havia de retrobar-les entre la penombra de la nit, després calia seure i esperar. Sílio tenia por.

–I què farem quan se mos apareixeran els esperits, Tàssio?

–Aguantar, Sílio. Si vols que tingam els bitllets del viatge, haurem d’aguantar. Facen el que facen, diguen lo que diguen.

–Hi hauran lluendos, Tàssio?

–Lluendos, dimonis i esperits de totes les classes i carasses. Però mosatros hem de ser valents... Hem de ser valens si volem eixir d’esta misèria... Tu també has de ser valent, Sílio.

–Però em fan molta por els lluendos, Tàssio.

–La fam t’ha de fer por, Sílio. La fam i els polls que se mos mengen...

Hi va haver molt de rebombori per la ciutat després que van trobar Sílio Barilla pels voltants de la cava de neu, tremolant i cridant, la roba espentolada, el cos marcat de blaus i esgarrinxades, com si haguera combatut a tota ultrança contra tots els dimonis de l’infern junts.

–Fugiu, esperits, fugiu! –cridava quan el trobaren, i es rebolcava per terra com si maldara per apagar el cos en flames– Fugiu, esperits de la falaguera! No se m’emportareu! No se m’emportareu! Tàssio! Tàssio, ajuda’m! Ajuda’m, Tàssio!

A Tàssio no el van trobar. Al principi es pensaren que podia haver-se precipitat dins la nevera i baixaren hòmens a netejar-la. El buscaren per tot el rodal, per les coves... Preguntaren també als treballadors habituals de l’estació per si havia pogut pujar al tren, als llauradors si l’havien vist deambular pels camins i les sendes. Ningú no l’havia vist. Tàssio s’havia evaporat. Com engolit per una sobtada esquerda de la terra cap a les entranyes infernals, o el no-res.

Sílio fou acollit per un matrimoni d’edat, sense havers, que havia desitjat tenir fills en va. No van arribar a afillar-se’l legalment perquè moriren, gairebé simultàniament, quan es disposaven a enllestir els tràmits legals. Amb tot, li deixaren en herència l’habitatge on vivien, un casup situat al més amunt del carrer San Joaquim, dalt mateix de l’antic convent de sant Domènec, en les cel·les i habitacles del qual, al voltant del claustre medieval, tanta gent sense casa s’hi havia posat a viure.

Orfe per segona vegada, ara sense el ferm guiatge del seu germà Tàssio, Sílio Barilla va haver d’espavilar-se tot sol. Solien llogar-lo per fer feines rutinàries, de poc de compromís; en ocasions ajudava les monges de l’asil del carrer Caputxins, donant quemenjar a les vaques, netejant els estables, barat a menjar de calent en companyia dels vells sense sostre que s’hi acollien. Amb tot això es mantenia.

De tant en tant, l’assaltaven els atacs de pànic, se sentia assetjat pels esperits de la falaguera, i com el dia aquell en què el trobaren delirant a la cava de neu, cridava esbalaït contra ells i clamava l’ajuda del germà absent. Després aquells virulents atacs, quan s’aquietava, calia cosir-li algun trau, curar-li una ferida. Si bé encara li deien amb el nom de sempre, Sílio, quan s’hi referien sense estar ell a prop l’anomenaven «el Boig de les Falagueres».

Tot i amb això, Sílio Barilla tenia amics. Amics de veritat, que l’apreciaven: Cento Sisternes, Moisès Albiol, Blai Muntaner, Ramon Escuriet... Escuriet va morir farà un parell d’anys, i si aquesta història jo l’haguera coneguda abans, potser encara hauria estat a temps de preguntar-li i així conèixer els fets de primera mà, no per rebots en una paret abonyegada.

L’adveniment de la Segona República no va comportar gaires canvis en la vida quotidiana de Sílio Barilla. Sa casa era un niu de runa: hi guardava tota mena d’andròmines que trobava, sobretot ferralla i papers que després, si li passava pel cap, venia als drapers. Quan tenia diners, se’ls gastava en el cinema, i si no en tenia, a l’igual que feia de xiquet, quan era l’ombra del seu germà Tàssio, assetjava tossut el porter de la sala, fóra el Gran Teatre, el Salón Setabense, l’Espanyoleto... fins que el porter, rendit, o copartícip en la representació, li permetia l’entrada. Coneixia Sílio tots els actors i les actrius de moda: Johnny Weissmuller, Mauren O’Sullivan, Laurel i Hardy, Mary Astor, Clark Gable, Loreta Young, James Gagney, Claudette Colbert, Jean Harlow, Wallace Beery, Fred McMurray...

Els xiquets, que solien fer mofa dels sonats, dels qui presentaven una tara o altra, amb Sílio Barilla es clavaven poc. Molts havien presenciat les seues lluites a mort contra els esperits de la falaguera que regularment tornaven per intentar endur-se’l cap als seus dominis infernals, i la seua presència propera, fins i tot dir el seu nom, els infonia respecte, per no dir por. Més i tot amb l’aspecte abandonat que presentava: el cabell llarg i oliós, la barba espessa. No debades, diuen que alguna que altra mare o àvia si calia reprendre alguna iseta infantil invocaven, com a càstig, l’espantosa aparició del Boig de les Falagueres. Així doncs, Sílio Barilla, que havia nascut amb una profunda por innata cap a tots els mites del terror popular, havia acabat per ser convertit en un altre més d’aquesta mitologia reprensiva: el Moro Mussa, el Saginer, la Quarantamaula, el Boig de les Falagueres...

Els tres anys de guerra que posaren fi a la Segona República, no provocaren tampoc gaires canvis en la vida a la dula de Sílio Barilla. Devien d’haver-lo cridat a files, però potser els seus terribles atacs el lliuraren d’anar al camp de batalla. Els seus amics sí que hagueren de combatre la rebel·lió feixista. Cento Cisternes va morir al front de l’Ebre, els altres –Albiol, Muntaner, Escuriet...– tingueren més sort i regressaren vius a la ciutat en acabar la guerra, i no hagueren de partir represàlies, com tants altres, que foren afusellats a la Casa Blanca, a Paterna, als camps de concentració, que s’estigueren anys a les presons per eximir-se d’haver estat afiliats a un sindicat o un partit d’esquerres. Ells no havien estat afiliats a res: eren rècua que seguien el camí per on els menava un arrier qualsevol, fóra qui fóra.

I si fins aquell moment la vida de Sílio Barilla havia transcorregut amb una certa tranquil·litat, més o menys acceptat per tothom, amb l’assentament del nou règim dictatorial la seua manera de viure tampoc no es va veure gaire alterada. A ulls de les autoritats falangistes i nacional-catòliques ell era un boig, i el millor lloc per als bojos era el manicomi. Amb tot, la seua presència espentolada i desgarbada, i els seus combats a tota ultrança contra els esperits infernals de la falaguera formaven part del paisatge quotidià de la ciutat. Paisatge gris, de fam i de dol, de rosaris i consignes, de delacions i submissions, d’afeccions i represàlies. En els anys immediatament posteriors a la fi de la guerra ningú no va considerar Sílio Barilla un personatge perillós socialment, menys encara políticament. Fins i tot les monges de l’asil de vells del carrer Caputxins continuaven comptat amb els seus serveis, que pagaven igual que abans, amb dinars de calent i algun paquet de cigarrets, dels que la caritat arreplegava pels estancs.

Potser va ser alguna alta autoritat política forastera que va visitar la ciutat entre desfilades de cornetes i tambors la que va assenyalar Sílio Barilla com un boig que calia recloure. I potser els seus conciutadans ajornaren tant com pogueren prendre mesures contra ell. El cas és que l’amenaça de reclusió va arribar a coneixement dels seus amics, que intentaren convèncer Sílio que havia de canviar d’hàbits de vida. Solidàriament, netejaren la casa del carrer Sant Joaquim, la buidaren d’andròmines inútils, arreglaren els mobles i l’emblanquinaren. Però pensaven que el canvi també havia de ser físic: aquelles grenyes, aquella monyassa i les barbes salvatges havien de desaparèixer.

L’acompanyaren a la barberia de la plaça del Mercat, paret mitgera amb l’Hostal del Peix, en la frontera del qual encara penja un gran peix al·lusiu. El barber va clavar tisora en aquella mata de pèl feréstega, un argelagar indòmit. Sílio va demanar que li deixara almenys el bigot. Després que el barber li va arreglar el cabell, ara curt i ben pentinat, la barba afaitada, a la vista un front ample i blanc... aquell nou Sílio que veien a l’espill tothom va trobar que li semblava a algú altre que coneixien. La nova fesomia ressorgida després d’aquella severa esporga tenia per a ells un aire familiar. Després de debatre i discutir-se una bona estona, sembla ser que va ser el mateix barber qui va tenir la sospita més encertada quan, tot i les protestes del mateix Sílio, va atrevir-se a retallar-li el bigot, fins deixar-lo en una fina ratlla entre el llavi superior i el nas. Llavors tots s’adonaren. I no se’n sabien avenir. Sílio Barilla era la viva representació de l’actor Errol Flynn!

Per a eixir de dubtes, compararen la seua nova imatge amb una fotografia que van trobar entre les revistes del barber, i corroboraren que el paregut entre l’actor i Sílio era extraordinari. Dues gotes d’aigua. Com si foren germans bessons. I, és clar, tal coincidència els va conduir a una altra sospita. La que podia explicar la misteriosa desaparició de Tàssio Barilla.

Era certa, doncs, la llegenda del poder de la falaguera? Poguera ser que sí. Posats a fer conjectures, semblava evident que Sílio Barilla no havia superat la prova i s’havia tornat boig, el Boig de les Falagueres. Tàssio, en canvi, havia triomfat en la batalla contra els esperits i havia aconseguit la seua recompensa: convertir-se en un gran actor de cinema. Tàssio Barilla era Errol Flynn.

Quin cas més extraordinari poder admirar el famosíssim actor Errol Flynn un diumenge pel matí fent una volta tranquil·lament pel passeig de l’Albereda, entre les taules del Moncho, del quiosc Navarro, pel jardí de la Glorieta, pel carrer Botigues, entre el bullici de la plaça del Mercat... Amb tot, m’ha estranyat no haver trobat en els mitjans de comunicació locals i provincials de l’època cap de comentari sobre tan sorprenent coincidència. De fet, com ja he comentat al principi, aquesta història s’ha tramès oralment, confosa entre remotes rondalles populars i entretinguts “sussoïts”. M’atrevesc a aventurar que potser no hi ha constància escrita o fotogràfica perquè els pitjors presagis es precipitaren tan depressa que l’afer no van tenir temps de transcendir.

Diuen que va ser de vesprada, mentre tornava Sílio cap a casa, que un cotxe negre l’estava esperant a la placeta de mossèn Úrios, en la pujada cap a la Seu. Mentrestant, dos hòmens feien temps en el bar Corballes, cantonada amb el carrer les Xiques. El Corballes era un bar petit, sense taules, per tant la presència de dos forasters potser d’aspecte sorrut i reservats no va passar desapercebuda ni al propietari ni als parroquians. Quan va escaure que Sílio va passar per la vora, els dos hòmens abandonaren de sobte el bar i se l’emportaren al vol, l’encabiren en el cotxe i se n’anaren fugint. Diuen, els qui l’escoltaren, que Sílio cridava, desesperat:

–Tàssio, ajuda’m!, que se m’emporten els esperits de la falaguera! Tàssio, ajuda’m!

Se l’endugueren al manicomi de Bétera. Potser va ser l’any 1945. Errol Flynnn devia estar rodant durant aquells dies Objective Burma (Objectiu Birmània), a les ordres del director Raoul Walsh.

La guerra a Europa s’havia acabat. El feixisme i el nazisme havien estat vençuts per les dites potències aliades, però a Espanya es mantenia la dictadura del general Franco, aliat dels derrotats Hitler i Mussolini. N’hi havia qui pensava que el règim del general de veu de flauta badada tenia les hores comptades. Però l’inici de l’anomenada «guerra freda» en un món dividit en dues faccions a mata’m o et mataré va salvar el franquisme. Les «democràcies occidentals», temoroses de l’expansió ideològica del comunisme, s’estimaren més una dictadura criminal que no una república democràtica. A Espanya encara no s’havia esvaït la pudor dels milers de cadàvers de la brutal repressió, hi havia fam i misèria, però molts desaprensius es feies rics amb l’estraperlo, de la mateixa manera que les empreses més acostades al règim obtenien mà d’obra barata a través dels represaliats obligats a expiar el delicte de la seua ideologia com a semi-esclaus polítics. Aquella Espanya d’himnes patriòtics i rosaris en família tenia un altíssim nivell d’analfabetisme i, en consonància, el major nombre de sales de cinema per habitant de tota Europa.

Menstrestant, Errol Flynn seguia fent pel·lícules per a la Warner Bross i Sílio Barilla esperava impacient la visita dels seus amics, els quals l’anaven a veure una vegada al mes al manicomi de Bétera. Li solien portar cacaus i tramussos, li escudellaven les darreres notícies esdevingudes a la ciutat i li contaven totes les pel·lícules que havien vist. Diuen que Sílio Barilla els implorava que el tragueren d’aquell infern, que ell no es considerava boig, encara que patira aquells atacs dels esperits de la falaguera, que a tothora l’assetjaven per provar d’endur-se’l en un descuit cap a les fondàries dels seus dominis infernals. Val a dir que ho varen intentar. Sembla ser que ho parlaren amb un regidor, amb un cap de la Falange local, fins i tot amb un canonge de la seu i amb la superiora de les monges de l’asil de vells del carrer Caputxins, on durant tants anys Sílio Barilla havia tingut cura de les vaques. Tanmateix, l’ordre d’internar-lo al manicomi havia vingut d’«instàncies superiors», i en un règim polític tan jerarquitzat com el franquisme ningú no gosava contradir les gallines més altes del galliner. L’única opció que els quedava era intentar posar-se en contacte amb Tàssio Barilla, àlies Errol Flynn, i fer-lo sabedor de la desgraciada situació en què es trobava el seu germà. No obstant, ningú no sabia com establir contacte amb ell.

Maties Martí, mestre jubilat, poeta idealitzador del paisatge local i lloador de la bellesa femenina en llibres de festes majors, es va avenir a escriure una carta, en nom dels amics del Sílio Barilla, a l’ambaixada nord-americana a Madrid, en la qual exposaven la lamentable situació del germà bessó d’Errol Flynn, en realitat Anastasi Barilla, natural de Xàtiva, en aquell moment actor de fama mundial gràcies a la màgia de la falaguera, i amb qui desitjaven contactar perquè es fera càrrec del germà. La carta, òbviament, mai no va rebre resposta. Però l’enginy dels amics de Sílio Barilla no va desmaiar, ni la voluntat d’alliberar l’amic d’aquella presó injusta.

«Qui envia, no va», podríem dir que va ser la sentència popular que els va fer desistir, si més no de moment, de l’aventura de les cartes: calia anar als Estats Units en persona i explicar la situació a Tàssio Barilla cara a cara, encara que només poguera anar-hi un dels tres. Ja ho decidiria la sort del punyet o de la palleta més llarga, quan fóra arribat el moment, qui havia de ser l’elegit per al llarg viatge i la comesa.

Era menester, doncs, aconseguir capital econòmic per al passatge. Després, una vegada als Estats Units, calia trobar-hi una feina i, mentrestant, intentar contactar amb l’actor. En aquella dècada dels quaranta, anys de postguerra, no hi havia gaires possibilitats de guanyar diners més enllà del que calia per al sustent diari, si més no de manera honrada. De més a més, cap dels amics tenia possibilitats de reunir un minso capital si amb prou feines guanyaven per a malmenjar i malvestir-se: Moisès Albiol feia de manobre, Ramon Escuriet era llaurador a jornal i Blai Muntaner ajudava son pare, que solia posar parada a l’entrada del cine Espanyoleto amb cacaus, tramussos, filloles de margalló, dàtils, lledons i pomes ensucrades, tot allò que constituïa les llepolies de l’època.

La idea que se’ls va acudir als tres amics va ser comprar un porquet i alimentar-lo durant un any; llavors, fet un porc de bon pes, el rifarien i traurien el doble del seu valor que si el venien a un carnisser o un particular. Així doncs, feren l’estalvi i adquiriren el porquet. Van voler tenir-lo a la casa que Sílio Barilla havia heretat dels qui havien d’haver estat els seus pares adoptius, però quan hi arribaren es van trobar que l’ajuntament se l’havia apropiada, que l’havia venuda a un conegut usurer local i que aquest l’havia llogada a una família provinent de Mazarrón, Múrcia, el cap de casa de la qual treballava en la construcció del clavegueram de la ciutat. Degueren trobar un altre lloc on alimentar el bacó que havia ser passaport als Estats Units d’Amèrica, i l’animal potser va assolir bon pes en canal, tanmateix no va arribar a poder ser rifat públicament perquè tot just havien aconseguit el permís municipal per a fer la rifa i havien encomanat a la impremta les tires amb els números, el porc va desaparèixer.

En un dels viatges a Bétera, comunicaren a l’amic el robatori i la impossibilitat de poder fer el viatge als Estats Units, si més no de manera immediata. Van haver de tornar a pensar en la possibilitat d’enviar noves missives, escrites amb la lletra de traç subtil i equilibrat del mestre poeta, potser als estudis cinematogràfics amb els que l’actor tenia signat contracte: Warner Bross. La carta, la va arribar a escriure en Maties Martí, però no aplegaren a tirar-la al correu.

Va ser un colp de sort, potser recialla de la mateixa fortuna que va encimbellar Tàssio Barilla als més elevats cims cinematogràfics. El cas és que va arribar a Xàtiva Mínio Bataller, fill d’un artista faller local que l’any 29 havia decidit canviar el cartó-pedra de les falles pel cartó-pedra dels estudis cinematogràfics de Hollywood. Gairebé ningú no recordava aquest xativí emprenedor, tal volta per procedir d’una una família no gens llarga: una tia monja clarissa, que professava els vots precisament en el convent del carrer Montcada, i un parell de cosins que regentaven una botiga de roba al carrer Pi, carrer que puja fins a la plaça del Mercat. D’aquesta visita sí que he trobat notícia, breu, però, en el periòdic Las Provincias del 8 de març de 1948:

«Herminio Bataller, hijo del conocido artista fallero setabense Edelmiro Bataller, que años atrás marchó a buscar fortuna en la industria cinematografica de Hollywood, ha regresado por unos dias a su ciutat natal. Su visita obedece al deseo de su progenitor, recientmente fallecido, de tener nicho y lápida con su nombre en el cementerio de la ciudad, aunque sus restos mortales reposen en tierra americana. Herminio Bataller continua con éxito la tradición familiar y actualment realiza decorados para la conocida productora cinematográfica Paramount Pictures.»

Albiol, Muntaner i Escuriet s’afanyaren a buscar i trobar Mínio Bataller. Aconseguiren d’explicar-li el cas prodigiós de Tàssio Barilla, esdevingut Errol Flynn gràcies a la màgia de la falaguera, i el cas dissortat del seu germà, Sílio Barilla, perseguit pels malèfics esperits de la planta per haver eixit derrotat en la batalla, en aquell moment injustament reclòs al manicomi de Bétera. Li mostraren una fotografia que li feren just en mateix dia que descobriren la vertadera identitat d’Errol Flynn a cal barber de la plaça del Mercat.

Diuen que Mínio Bataller no se’n sabia avenir de la gran ressemblança que hi havia entre aquella fotografia de Sílio Barilla i Errol Flynn. Va voler conèixer-lo personalment, potser per cerciorar-se que la història era verídica, i consta que va fer el viatge fins a Bétera en un taxi, pagat de la seua butxaca, acompanyat pels tres amics. Allí, diuen que Mínio Bataller va conèixer Sílio Barilla i va poder parlar amb ell. Tot i que l’havien pelat al zero i que físicament estava prou desmillorat, pels medicaments i els constants electroxocs a què el sotmetien, atès que en els darrers mesos els atacs dels esperits de la falaguera s’havien multiplicat i pràcticament cada dia feien un nou intent per endur-se’l, diuen que Mínio Bataller no va tenir dubtes a considerar que entre Sílio Barilla i Errol Flynn hi havia alguna cosa més que una simple coincidència de paregut físic. Per això va accedir a fer les gestions necessàries per fer arribar la carta a mans de l’actor. No els va assegurar que poguera fer-ho ell mateix, perquè els actors i les actrius de Hollywood no permetien que la gent del carrer se’ls acostara gens, però va assegurar que buscaria els contactes necessaris per fer-li arribar la carta directament i no entre els milers que reben dels fans d’arreu del món.

Mínio Bataller se’n va tornar a Amèrica amb la carta per a Errol Flynn en la maleta. Als amics de Sílio Barilla els va donar un número de telèfon perquè li trucaren passat un mes o així, per informar-los del resultat de les seues gestions. Els amics de Sílio Barilla es meravellaren de saber que als Estats Units pràcticament tothom tinguera telèfon a casa. Mínio Bataller va entendre la situació i diuen que els va aconsellar que li telefonaren des d’un locutori, a través d’una conferència amb cobrament a destinació.

Unes setmanes més tard, Albiol, Muntaner, Escuriet, de bon matí d’un dia entre setmana, entraren al locutori que la companyia Telefònica tenia aleshores al carrer Trobat, continuació del bulliciós carrer de les Botigues. Donaren el número de Mínio Bataller a l’operadora i li indicaren que la trucava era de cobrament a destinació. Hi va haver «demora» de vora vint-i-quatre hores, i mentre esperaven feien torns de guàrdia a la porta del locutori. Tothom que hi passava i els preguntava ells explicaven que esperaven una trucada d’Errol Flynn. Finalment, la trucada es va poder realitzar.

Segons el relat que ens ha arribat, Errol Flynn estava rodant als estudis de la Warner Bross (potser The Adventures of Don Juan, de Vicent Sherman) i s’hostatjava en un hotel de Los Angeles. Mínio Bataller va aconseguir, mitjançant algú de la Paramount, que un directiu d’aquell hotel es comprometera a donar-li la carta en mà amb una indicació d’importància. En els dies posteriors no hi va haver resposta per part de l’actor. Així que Mínio Bataller va decidir sovintejar l’entorn de l’hotel per si fóra possible veure’l mentre entrava o eixia. Com que era un hotel on solien hostatjar-se els grans actors de Hollywood, pels voltants sempre hi revolaven un estol de fotògrafs i periodistes, i molts policies que tenien per missió aüixar-los. Per fi, Errol Flynn va aparèixer a la porta de l’hotel. Un taxi l’esperava. Segons el relat popular, va voler mostrar-se amable amb els periodistes, així que va esperar uns instants perquè li feren unes quantes fotografies i va respondre algunes preguntes. En aquesta circumstància, des d’on era, darrere els periodistes i els policies, Mínio Bataller va agitar els braços per guanyar l’atenció de l’actor, mentre cridava:

–Tàssio, Tàssio! Has llegit la carta?

Diuen que Mínio Bataller els va contar que en el moment que es disposava a entrar al taxi, Errol Flynn, potser perquè havia escoltat el seu nom de veritat, va dirigir la mirada cap a ell. I va afirmar que el cèlebre actor, abans d’encabir-se definitivament dins el cotxe, va assentir repetidament amb el cap mentre li somreia, «a manera d’agraïment», segons que diuen que va dir Mínio Bataller.

Els tres amics no degueren de trigar gaire a voler dur la bona notícia Sílio Barilla, per animar-lo i fer-li recobrar l’esperança. Però quan arribaren a Bétera es van trobar que l’amic ja no hi era. A partir d’ací les versions sobre la seua sort són contradictòries: uns diuen que va fugir del manicomi i que el seu cos el trobaren flotant a la platja d’Alboraia. D’altres, però, afirmen que els de l’hospital els contaren que dies abans havia arribat un gran cotxe negre, lluent com una ascla d’or, impressionant, amb un advocat i una infermera, i a Sílio Barilla se l’emportaren. Això diuen que deien.