Toni Cucarella

Just damunt de la Lloma del Mig quatre rengleres de pedres conformaven el tancat on Fidel Ferrer arreplegava la rabera d'ovelles. Ell s'aixoplugava del sol i les pluges en una barr a ca feta també de pedres, amb coberta de ramulla de pi i coscolla. Tenia dotze anys i en feia cinc que son pare el deixava a soles al càrrec del ramat.    Els dies eren llargs en la soledat de la serra, sense cap més companyia que les ovelles i el gos, i les visites inoportunes de les raboses i els porcs javalins. En ser diumenge baixava al poble , es llavava en el gibrell de la porquejada, es mudava de roba apedaçada i acompanyava els pares i les germanes a oir missa . A casa seua no eren molt devots, però des que havia acabat la guerra era una obligació que calia practicar amb rigorosa diligència. Entre setmana, s on pare el proveïa regularment de pa i algun companatge quan pujava a munyir la llet per a fer-ne formatge, o per endur-se algun cabrit que li havien  comprat. Escas...

(Article publicat a la revista El Nostre Institut de l'IES Josep de Ribera de Xàtiva l'any 2012) Enguany fa mig segle de la publicació de Nosaltres, el valencians ( i de Qüestió de noms i d’ El País Valenciano) , i sens dubte l’efemèride servirà per a insistir en el debat que d’un temps ençà portem en dansa els valencians, entre «fusterians» i «antifusterians» –que diuen alguns–, entre l’afirmació d’afinitat i la intenció de descrèdit. De descrèdit «polític». D’ençà de la seua mort hi ha hagut molt d’interès a assenyalar-lo com a culpable «intel·lectual» del fracàs polític del nacionalisme valencià. Joan Fuster observava i analitzava la societat del País Valencià des de la convicció que el nostre futur com a poble passava pels Països Catalans. Manllevant –i estrafent– el vers de Raimon: no hi ha identitat (nacional) si hom renuncia als orígens, si se’ls mutila. (No obstant això, no hi ha sentimentalisme històric en aquesta afirmació nacional, sinó l’obligació de...

L'any 2007 vaig participar en unes jornades literàries a Avellino (Itàlia): Le notti ritrovate. Aquesta va ser la meua intervenció. (I l'agraïment a la meua amiga Carmen Llinares, que em va corregir el text). Dal localismo all’universalità Faccio una letteratura che oso qualificarla, grosso modo, d’identitaria, anche di localista. Ma bisogna prendere queste qualificazioni come semplici etichette; non sono per niente dei concetti chiusi, oppure dogmatici. Per me, le frontiere dei territori letterari sono sempre, per necessità di libertà creativa, elastici. Peraltro l’autore deve essere sempre invasore, anzi ha il dovere d’addentrarsi più in là di tutti oltre le frontiere. Forse qualcuno penserà adesso che qualificare la letteratura come identintaria e localista è un modo di sottostimarsi, proprio quando siamo immersi in un processo di globalizzacione che dispregia qualsiasi forma di localismo. Ma sono convinto che la letteratura soltanto può essere universale –che ...

No falta gaire perquè Jaume Bayarri i l'equip de Paella Productions ens convide a l'esperada estrena del curt  # ElSomniDeLaSeuaVida . Amb tot, no és la primera vegada que aquest relat passa del llibre a les imatges. Fa uns quants anys, els professors de valencià de l'IES Josep Ribera de Xàtiva, Maria Josep Juan i Filibert Pons, comboiaren els seus alumnes del curs 2005-2006 per fer aquesta visita per Xàtiva tot seguint la ruta del relat.

Aquesta història va passar fa molts i molts anys, ben abans que regnara entre nosaltres el mític rei Pepet, aquell qui de xicotet portava sabatetes de fusta. En algun indret dels voltants d' Alboi i de la cova Negra hi havia hagut, temps era temps, un parell ullals o ulls aigua, avui desapareguts. I aquesta llegenda explica com va ser que aparegueren en el riu. Vivia a Alboi un ric senyor que tenia tres fills i una filla. Del govern de la ciutat de Xàtiva va rebre l'encàrrec de fer una construcció que portara l'aigua des del naixement de Bellús fins a les fonts de la ciutat. El senyor d'Alboi va encomanar aquesta tasca al més gran dels seus fills. Aquest va construir una llarga canonada, compacta i continua, que resseguia el curs de riu, després continuava terra a través salvant els desnivells amb nombroses arcades, entre les quals l' imponent aqüeducte de les Arcadetes d'Alboi. Quan la seua germana va veure enllestida aquella obra es va atrevir a co...

Això era un home que estava molt i molt desvanit de la perera que tenia en l’hort, tot i que era un hort xicotet, al costat del riu, ran d’un barrancó. Ara: la perera era enorme, colossal, i feia unes peres boníssimes, gustoses a més no poder, com un sucre. Així que l’home no es cansava de mirar l’arbre atibacat, pagat i satisfet ell de ser l’amo d’aquella meravella del món, que no n’hi havia una altra de més extraordinària. Tant se la mirava que podia alfarrassar sense equivocar-se quants quilos de peres hi havia. I va ser per això, perquè se la mirava tant, fins que els ulls li coïen, que es va adonar que algú altre també li tenia amor a les seues estimades peres... Aquell dia, en l’hort, tirava pedres de ràbia al barrancó, i maleïa el lladre, i pensava com el podria empomar i com l’escalivaria. I es feia mala sang, i flastomava contra el lladre entre si, fora d’ell: Malapeça! Malapell! Malandrí! Així que aquella nit es va amagar dalt d’un arbre i va esperar... i va espera...

Aquest blog representa la constatació d'un fracàs. El fracàs d'una aventura literària que porta el nom de ploma de Toni Cucarella. Després d'anys escrivint i publicant, en fer balanç de l'abast de l'aventura heus ací que tot plegat no ha arribat gaire lluny. Toni Cucarella no consta en el plànol de la literatura catalana, per més que algú n'haja fet algun esment anecdòtic. Fet i fet, l'anunci d'una novetat literària no solia alçar pols ni remolí. Cal assumir els fracassos i seguir fent camí en la vida. No es saludable insistir a badar-se el cap contra parets impossibles. No sóc cap místic de la literatura. No obstant això, no l'he abandonada, tanmateix la practique com una afició ocasional, un oci amateur sense pretensions de trascendència. Amb tot, malgrat no haver deixat gens de rastre ni d'haver concitat gaire interès en el moment de cada nova publicació, estic convençut que bona part del que he escrit té suficient dignitat literàri...

Nostàlgia de la borra va ser una col·laboració amb Sara Vilar per a la seua intervenció Si els llits parlaren , amb la qual va participar a la mostra L'espai trobat l'any 2004, un esdeveniment que convertia Benissa (la Marina Alta) en un gran aparador d'art al carrer.  Si els llits parlaren... L a instal·lació  Si els llits parlaren...  és un intent de reflexió sobre la quantitat de coses que han viscut els llits; Històries tristes o plenes de felicitat. Però històries que passen a diari als llits: fer l’amor, dormir, pensar, llegir, somiar, refer-se d’una malaltia, jugar, nàixer, morir… La instal·lació mostra  el llit com a testimoni mut de les nostres vides ,  de la nostra quotidianitat. Si els llits parlaren...  recupera a partir de poemes, narracions i contes de la literatura totes aquestes vivències, per a unir-les al llit. Poemes, narracions, contes, històries… que literaturitzen els esdeveniments dels quals els ll...

(Banda sonora: Judas Priest) És migdia i cau un sol que torra, ací a la carretera. Tot el que ara desitge és arribar al poble que ve i fer per manera de canviar d'aspecte. Agrairia que algú m'arreplegara i m'ajudara a fer el tram que em queda i no haver-me'l de xafar tot a cama, que els preus els tinc abrasits. Però la gent que trafega per aquests verals s'embala en passar pel meu costat, sembla que vegen el dimoni emplomat, per la cara d'espant que els ix quan em miren. És culpa d'aquesta horrorosa samarreta de serpents i calaveres, que em deu traure una pinta de perillós que a gosades. File un vehicle que s'acosta, prou lluny encara, i estic per jurar que és la guàrdia civil. Què faig, foc o fuig? És com aquella volta, quan tenia onze anys, que em vaig escapar de casa, per una rabuderia de xiquet, i la guàrdia civil em va empomar a males penes vaig haver travessat Novetlè. Mon pare em va fer el cul blau a corretjades, i ma mare els c...