Toni Cucarella Edicions

  LES BUTXAQUES DE LA MEMÒRIA https://artdefonsmiquelmolla.blogspot.com/2025/06/les-butxaques-de-la-memoria.html?m=1

  DOS D’UN MATEIX VENTRE I CADA U D’UN TEMPLE. Això era i no era un matrimoni que tenia dos fills, bessons de més a més, i cadascú d’un caràcter diferent. L’un era alegre i l’altre, sunyós. S’acostava el dia del seu aniversari i son pare i sa mare no sabien què regalar-los, per ser tots dos de gènits tan oposats. Per a intentar acontentar el qui tenia el caràcter més amarg, decidiren gastar-se tots el diners en un rellotge d’or. I a l’altre? Li deixarien un cabàs de bonyigues a l’estable i ja veurien quina se n’empatollarien. Arribat el dia de la celebració, li donaren a cadascú el seu regal: a l’un una caixeta molt ben embolicada, i a l’altre li digueren que el regal li l’havien deixat a l’estable. Més tard, es troben els dos germans. El de més bon caràcter li pregunta al qui sempre està de mala lluna: A tu, què t’han regalat? I el remugaire es posa a fer això que sempre fa, remugar: No me’n parles! No podien regalar-me res de pitjor. M’han regalat un rellotge d’or! Veges tu, ...

Foto: Dorothea Lange «‒ Ai, Senyor! ‒ i amb l’alè escalfava les manetes moradenques de la petita, o es treia el pit a fora i li donava a mamar, bo i caminant. El seu marit anava al davant amb el gep de la càrrega, i a penes es girava per dar-li temps d’aconseguir-lo, tot atrafegada amb el pit nu, estirant per la mà la nena que la seguia darrera.» Giovanni Verga. PA MORÈ. Traducció de Santiago Masferrer. TORNAR AMB LES CORDES AL COLL: Expressió que significa tornar d’un afer amb les mans buides, siga per mala fortuna o per mala administració. Antany hi havia el costum de pactar la criança d’un animal jove durant un període de temps –un any, dos anys– i en acabant retornar-lo al propietari. Per exemple, un bou. El propietari i qui prenia l’encàrrec acordaven una quantitat pel manteniment de l’animal. Se’n podien demanar bestretes fins a exhaurir la xifra acordada. Es considerava que era millor no demanar-ne cap, o les mínimes possibles. Els qui no havien sabut administrar-se i havien ...

EL SALUDO NACIONAL El saludo brazo en alto y mano abierta es genuinamente español. Ni fascista ni romano. Entre las aportaciones hispanas a la vida social de la Roma Imperial, juntamente con el sentido estoico de la vida expresado por nuestro Séneca, llevaron los españoles su saludo vernáculo. REVISTA DE MANDOS DEL FRENTE DE JUVENTUDES. Núm. 4; p 187. Madrid, 1942. El pati de l'escola: un erm de terra i pedres fitat per quatre arbres escarransits. Tothom enfilerat, per cursos, en posició de ferms o amb el braç estès tocant, a males penes amb la punta dels dits, el muscle dret del company de davant. La bandera: enlairada, hissada al més amunt del pal altíssim, majestuosa, com si onejara amb l'embat de l'alè de Déu… Braç en alt, contemplàvem la gloriosa ensenya. Cantàvem els himnes amb el cor en la boca i l'ànima en els pulmons: Prietas las filas, recias, marciales, nuestras escuadras van, cara al mañana que nos promete Patria, Justicia y Pan... Ens precip...

  Aquest article es va publicar la tardor de 1999 a la revista EL VAITOT, que des de l'Alfàs (la Marina) coordinava Josep Montaner. Han passat 25 anys des de llavors, parèntesi "botànic" inclòs. I em fa l'efecte que la situació no ha canviat gaire, per no dir gens. ESCRIURE AL PAÍS VALENCIÀ: INDIFERÈNCIA, MENYSPREU, AUTOODI. La literatura en català al País Valencià aplega en l’actualitat un repertori d’escriptors extens i ambiciós. Extens pel que fa a l’abundància d’autors, i ambiciós en tant que posseeix un seguit de noms que han demostrat amb la seua obra un afany literari fins fa poc inèdit. Cal palesar que en l’atzarós decurs de la nostra història mai no s’havia produït una fertilitat, quantitativa i qualitativa, com la que ara gaudim. Tanmateix, el ressò públic que provoca és, paradoxalment, insignificant; la incidència dels escriptors valencians en la pròpia societat és, dissortadament, inexistent. Totes les llengües posseeixen un llistat de noms literaris q...

  ©Miquel Mollà. Objecte. 40x40. 2010 El senyor Toni ha guardat el secret tota la vida amb pany i forrellat. Tota la vida. I això són molts anys, moltes dècades. Ell és un home de paraula i va prometre guardar-lo fins a la mort. I tanmateix, encara que ell ni ho sospita, el seu secret corre de boca en boca, sotto voce, amb un deix d’estupor. El senyor Toni és viudo, no té fills i viu en un residència geriàtrica. Quan la seua dona va morir, tot just fa dos anys i cinc mesos, ell hi va iniciar els tràmits d’ingrés. No sap fer-se un ou caigut i, per a més desgràcia, un ictus li va segar les cames. I el va deixar sord com un rella. Gairebé sord, més aïnes. El senyor Toni era fuster. I també músic. Els estius deixava la fusteria i s’afegia a la vida nòmada d’una orquestra de varietats. Solien tocar a les festes majors dels pobles. Tres mesos rodant com una troupe de circ, viatjant en tren, autobús, camió, amb l’instrument i la maleta al coll. El senyor Toni tocava el violí. L’artrosi a...