ESCRIURE AL PAÍS VALENCIÀ: INDIFERÈNCIA, MENYSPREU, AUTOODI.

 

Aquest article es va publicar la tardor de 1999 a la revista EL VAITOT, que des de l'Alfàs (la Marina) coordinava Josep Montaner. Han passat 25 anys des de llavors, parèntesi "botànic" inclòs. I em fa l'efecte que la situació no ha canviat gaire, per no dir gens.

ESCRIURE AL PAÍS VALENCIÀ: INDIFERÈNCIA, MENYSPREU, AUTOODI.

La literatura en català al País Valencià aplega en l’actualitat un repertori d’escriptors extens i ambiciós. Extens pel que fa a l’abundància d’autors, i ambiciós en tant que posseeix un seguit de noms que han demostrat amb la seua obra un afany literari fins fa poc inèdit. Cal palesar que en l’atzarós decurs de la nostra història mai no s’havia produït una fertilitat, quantitativa i qualitativa, com la que ara gaudim. Tanmateix, el ressò públic que provoca és, paradoxalment, insignificant; la incidència dels escriptors valencians en la pròpia societat és, dissortadament, inexistent.

Totes les llengües posseeixen un llistat de noms literaris que són referent social de la cultura a la pertanyen. Totes les llengües “normals”, és clar. La llengua catalana –la llengua catalana al País Valencià, ai!– sobreviu en una situació social i cultural anòmala, conseqüència d’una llarga repressió i, ara com ara, sotmesa a una indiferència mediàtica i política que la condemna a sobreviure en la precària condició de catacumbes. Al País Valencià, els escriptors tenim una consideració tan ínfima que difícilment podem assolir cap paper referencial.

Però, és menester remarcar-ho, mai com fins ara la nostra literatura havia consolidat una nòmina tan nombrosa i potent.

La minsa importància que li concedeixen els mitjans de comunicació evidencia un greu menyspreu, si més no en comparança amb la ressonància que concedeixen a les altres literatures, sobretot l’espanyola (dic espanyola en sentit restrictiu i aliè, atès que, justament seguint el particular criteri dels mitjans de comunicació d’àmbit estatal –també els “regionals”, que els imiten–, la literatura espanyola és la que es fa únicament en castellà; les altres –catalana, basca, gallega– pateixen la consideració d’afer “cantonalista”, herència i continuació d’aquella cínica consueta que proclamava la “riqueza cultural y lingüística de los pueblos de España”). Si hom hi posa esment constatarà que les altres literatures de l’estat reben –si el reben–, a tot estirar, un esporàdic interès en ser traduïdes a l’espanyol: no les consideren literatures “pròpies”. Així doncs, per coherència no haurien de clamar al cel –hipòcritament– quan els escriptors no castellans defugim l’espanyolitat lingüística i literària per no sentir-nos-hi representats.

Tornant als mitjans de comunicació, el repàs diari ens proporciona una clara resolució: la normalitat literària li escau solament a la literatura espanyola; la literatura catalana amb prou faenes hi apareix, i si l’esmenten és com a molt de rasquinyada i amb intencions folcloritzants, a tall de “dansà” o de concurs de paelles.

Si als mitjans de comunicació d’àmbit i ideologia estatals la literatura catalana pateix el menyspreu absolut, als que podríem anomenar mitjans “nostrats”, en català, hi regalla l’autoodi. Un autoodi, tanmateix, que és correlatiu d’un lector majoritàriament circumstancial i, massa sovint, militant. Aquesta “militància” constreny l’abast de la literatura catalana a uns pocs noms canonitzats, tot negligint-ne la resta. De més a més, per regla general, és constatable en aquest lector un coneixement més perfilat de l’actualitat literària espanyola que no de la catalana. Això sí, no li plany la crítica per no tenir una literatura en català a l’alçada de l’espanyola. I, doncs, la crítica esdevé gratuïta, i inadmissible, quan la realitat, malgrat ser ignorada, ofereix, com ja he dit adés, una nòmina d’autors extensa i solvent.

La classe política no se’n va gaire tampoc d’aquesta desídia i/o menyspreu per la literatura catalana. Els partits d’àmbit estatal –o del nacionalisme espanyol, més o menys assumit– mantenen idèntica actitud que els mitjans de comunicació. El seu suport no s’estira més enllà de rasquinyar quatre duros del pressupost públic per organitzar un certamen literari d’ambició més o menys jocfloralesca. Si avaluem l’interès –passat i present– dels mitjans de comunicació públics, dependents per tant del criteri polític, el resum és clar i aclaparador: marginació absoluta.

Caldria exigir a la classe política un compromís de normalització lingüística que anara prou més enllà de les pipes del lloro que són els premis literaris institucionals: la literatura catalana al País Valencià –en general a tots els Països Catalans– pateix aquesta paradoxa letal que suposa tenir molts i bons escriptors en una societat que, dia a dia, ratifica la seua, gairebé inexorable, substitució lingüística.

Si tot ho teníem, només ens faltava afegir-hi les postures que últimament s’han pres des de posicions polítiques del “nostre” nacionalisme, el qual se suposa que ha de defensar la consolidació del català com a llengua preeminent de comunicació i de cultura. D’una banda, prolifera la justificació i la pràctica del bilingüisme, el qual reforça el domini de l’espanyol i manté la subordinació del català en tots els àmbits socials i culturals. D’una altra, la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha produït una escletxa que augura un divorci de resultats perillosíssims. Més encara quan s’albira –abans ja d’entrar en funcionament l’AVL– la consolidació d’un model lingüístic, afavorit des de la política, que s’allunya del que fan servir la majoria dels escriptors del País Valencià. A banda que no té sentit crear un ens normatiu diferenciat si ja existeix una autoritat lingüística per al català reconeguda per la llei: l’Institut d’Estudis Catalans. De més a més, els membres que hauran de formar part de l’AVL són elegits per quota de partits polítics i no per criteris d’idoneïtat i capacitat. Així, no ens ha de sorprendre que entre els noms que s’han dit per a ocupar els escons d’aquesta estrambòtica acadèmia a penes n’hi haja d’escriptors. Darrerament, fins i tot s’han publicat opinions contràries a “sacralitzar” la llengua pròpia com a element essencial del nacionalisme valencià. El nacionalisme del futur, ha deixat escrit algun d’aquests maîtres à penser, ha de fonamentar-se en raons econòmiques i geopolítiques. La llengua pròpia, la literatura i els seus escriptors, han de continuar, com fins ara, al marge de tot, en silenci i sense molestar amb reivindicacions de “normalitat”. Si la motivació de l’escriptor valencià es fonamentara en raons econòmiques, similars a les que proposa aquest “nou nacionalisme valencià”, poques ratlles s’escriurien en català. O potser aquesta és la resolució final que cal extraure’n: que s’escriga poc o gens, perquè la qualitat i l’abundància actuals incomoden els polítics, els “forans” i els “casolans”. Per això repudien la nostra literatura i n’ignoren els escriptors.

En resum: entre uns i altres, per acció, desídia o defecció, proscriuen del seu entorn social la literatura en català; la sotmeten a una marginació que condiciona negativament l’esforç dels escriptors valencians per construir una obra ambiciosa i homologable amb les altres literatures d’arreu del món. Molts escriptors tenim la sensació de fer la nostra tasca contra corrent, des d’una trinxera solitària i dissident, entossudits, però, a oferir literatura en condicions d’absoluta normalitat, malgrat tot.