D'un mateix ventre

 

DOS D’UN MATEIX VENTRE I CADA U D’UN TEMPLE.

Això era i no era un matrimoni que tenia dos fills, bessons de més a més, i cadascú d’un caràcter diferent. L’un era alegre i l’altre, sunyós. S’acostava el dia del seu aniversari i son pare i sa mare no sabien què regalar-los, per ser tots dos de gènits tan oposats. Per a intentar acontentar el qui tenia el caràcter més amarg, decidiren gastar-se tots el diners en un rellotge d’or. I a l’altre? Li deixarien un cabàs de bonyigues a l’estable i ja veurien quina se n’empatollarien. Arribat el dia de la celebració, li donaren a cadascú el seu regal: a l’un una caixeta molt ben embolicada, i a l’altre li digueren que el regal li l’havien deixat a l’estable. Més tard, es troben els dos germans. El de més bon caràcter li pregunta al qui sempre està de mala lluna: A tu, què t’han regalat? I el remugaire es posa a fer això que sempre fa, remugar: No me’n parles! No podien regalar-me res de pitjor. M’han regalat un rellotge d’or! Veges tu, un rellotge d’or! Quan ho sabran els lladres, de seguida vindran a furtar-me’l, i és possible que em maten i tot si em resistisc. I ara m’estic a tothora mirant les hores i pensant que cada minut que passa estic més a prop de la mort. Quin regal més espantós! En això que el malhumorat li pregunta al germà: I a tu, què t’han regalat? I aquest germà més alegre, eixampla un somrís d’orella a orella, i anuncia: Una haca! I on és, que no la veig?, li pregunta el germà sunyós. I respon el germà de més bona saó: A l’estable s’estava, perquè allí ha deixat un muntó de bonyigues. Supose que se n’ha fugit. Ja tornarà, si vol.

Relat popular valencià.

D’un mateix ventre

Acabades les collites, Caín va presentar al Senyor una ofrena dels fruits de la terra.  Abel va oferir també les primeres cries del ramat amb el greix de les víctimes. El Senyor va acollir favorablement Abel i la seua ofrena,  però no acollí Caín i la seua. Caín es va irritar molt i anava amb el cap baix.

Gènesis 4, 3-5

El guisador encara fa fortor de col-i-flor bullida. El sopar d’aquesta nit. I el de despús-anit. I el de l’altra anterior. És així com estalvia una casa: consumint aliments de temporada, amb més motiu si la collita és abundant i cal desfer-se’n abans que es faça malbé. Ara hi abunda la col-i-flor. La col-i-flor és flatulenta. Però tothom s’aguanta els pets en aquesta casa. Si el pet acudeix estant en presència d’algú, se l’escanya. És norma de bona educació, també entre familiars. L’home i la dona seuen al voltant de la taula de fusta, ennegrida de tants anys d’àpats en família; tantes generacions que hi han escudellat els plats i arreplegat les molles escampades. Ella sargeix una peça de roba. Ell fuma un cigarret de picadura. La pudor del tabac es barreja amb les recialles més persistents de la col-i-flor bullida. El temps passa i no es compta. Ara i adés, destorben el seu silenci amb espasmòdics sospirs i badalls d’ensopiment. La finestra és oberta perquè és estiu i fa calor. Paisatge fosc. Renou de grills. L’esgarip d’un mussol. El rebuf del matxo a l’estable. Ella li pregunta si vol que pose la ràdio ‒és una ràdio grossa, antiga, que carrisqueja contínuament tot estrafent les veus i la música; l’aconseguiren d’un quincaller passavolant barat a queviures‒ i el mira per damunt de les ulleres, l’agulla interrompuda, a l’espera. Ell fa que no amb el cap sense desviar la mirada entotsolada. Enguany... comença a dir ell, i s’atura. S’ha engolit el que anava a dir com un bocí sense mastegar, un mos sense saliva. El seu pensament torna a posar en un altre ordre les paraules que anava a dir. Repassa les frases de nou construïdes, recapitula sobre el sentit del que vol expressar, l’avalua. Recomença, parsimoniós, o més aïnes caut: Enguany els bessons fan quinze anys. Quinze és un número redó, fa especial. Caldria fer-los un bon regal. Les xicones ja es fixen en ells i cal que facen bona impressió. A l’olor del dot acudeix el borinot, rebla la dona. Ell assenteix, corrobora. Pausa. Però no tenim prou rebals per a un bon regal per als dos, reconeix l’home. Una altra pausa. És ella qui ara fa cessar el silenci, perquè està en candeletes: I què penses fer? Ell somou el cap i diu que faran un bon regal només per al bessó primer: Un rellotge d’or, d’eixos moderns que es porten a la monyica; així les xicones pensaran que és un bon partit. Ella assenteix, corrobora. A l’olor del dot. I amb el segon, què fem?, interroga la dona. Ell sospira. O més aviat esbufega. I finalment exhala: Ja m’ho pensaré.

* * * * *

Són bessons ben bé idèntics. Els diferencia el clotet que marca la barbeta del bessó segon. Tanmateix, són uns altres trets els que permeten de diferenciar-los. El bessó primer: sorrut, sunyós, sempre amb un aire enutjat, patidor de mena. El bessó segon: desimbolt, rialler, una permanent lluïssor d’ulls. Avui el bessó primer s’ha gitat d’hora. L’ocàs a la finestra. Tenia unes dècimes de febra. Abans d’allitar-se ha dit als pares que al poble hi ha passa de grip, i que dues persones s’han mort de pulmonia. Ha recitat els noms i els malnoms dels finats mentre fugia cap al dormitori. Més tard, la mare li ha portat al llit un tassó de caldo de gallina tebi. I l’ha amanyagat mentre ell xarrupava i planyia. Ara és de nit fosc i el bessó segon és a punt d’entrar a casa. Abans, s’espolsa la roba i es renta la cara i els braços en un cossi. Es torca amb una tovallola estripada i s’encamina cap al guisador. Son pare i sa mare ja seuen a taula. El sopar (creïlla bullida, ous durs i un gros pa de molla), a l’espera de ser consumit. El bessó segon guaita la cadira buida on sol seure el bessó primer. On collons s’ha clavat?, pregunta. Estàvem refent el marge de les oliveres, el que la pluja ha escagassat, i de sobte, pam!, ha desaparegut. Se n’ha tornat malalt, l’excusa la mare mentre li escudella. Tenia dècimes i s’ha gitat. Diu que al poble se n’han mort dos, de pulmonia. Però el bessó segon ja no escolta les explicacions de la mare. Estic desmaiat!, proclama, mentre ataca primer de tot la creïlla bullida, l’esclafa amb la forqueta i li afig un rall d’oli i un pessic de sal. Hummmm, exhala, en un pausa entre mos i mos, i tot seguit declara: Boníssim, mare! I la mare fa com si agraïra l’afalac. Fa com si l’agraïra perquè a ella li plauen més les falagueries del bessó primer, si en fera, que no en fa. I els seus somriures, si mai somriguera, que mai no somriu. Mentrestant, el pare malda per empassar-se, penosament, una mica de creïlla bullida, prèviament esclafada amb la forqueta i adobada amb un rall d’oli i un pessic sal. I no és només el mos de creïlla que no li passa gola avall: les decisions ja preses també l’ennueguen.

* * * * *

Quinze anys. Els dos bessons fan avui quinze anys. Hi ha dinar especial: arròs al forn, coca en llanda, cafè i mistela. El bessó primer a males penes ha tastat les postres. El dolç engreixa, ha dit, com qui assenyala una falta reprovable. També ha bandejat la mistela. L’alcohol fa mal al fetge, ha recriminat. El bessó segon es beu la seua mistela i la del germà. I la part de coca en llanda que ha rebutjat. I una més que li n’ha afegit son pare. I una tercera de mistela. El bessó primer calla i cavil·leja com si es disposara a augurar una imminent desgràcia. El bessó segon xarrupa i riu. I la mare somriu. I el pare somriu. Tanmateix, fa l’efecte d’una gesticulació entre el somriure impostor i la ganyota vera. Com si els rosegara la consciència la innata felicitat del bessó segon i maldaren per encobrir-la amb un somriure impostat, fraudulent per tant. Llavors el pare li diu al bessó segon: Vine, anem fora que t’he d’ensenyar un cosa. I tots dos s’alcen alhora de la cadira. El pare li posa la mà al muscle i l’emmena cap a l’exterior de la casa. El bessó segon s’hi deixa dur mentre fa ostentació d’un extrem de felicitat provocat per la triple mistela. Mentrestant, a taula han quedat la mare i el bessó primer. Al rostre del bessó primer, un gest de patiment. Com un dolor somordat: un dolor indeterminat, sense punt concret; un dolor bellugadís, aleatori, incert, invocat, provocat. Llavors la mare posa sobre la taula, al davant del bessó primer, una capsa menuda, embolicada amb paper de regal. Ara ella s’alça de la cadira, se li acosta i li besa els cabells una mica despentinats: Per molts anys, fill meu! Ell fill no respon la felicitació. Però fa com si se n’alegrara. Ho intenta, almenys: alegrar-se’n.

* * * * *

Fora de la casa la nit és tèbia. El cel diàfan, estrelat i tot això. I una lluna en minva, que ara no es veu, però que començarà a veure’s més tard: traspuntarà per l’horitzó melsuda, disminuïda. I allà fora, al caent del ros, s’hi sent, com d’habitud, el ric-ric dels grills, l’esgarip d’un mussol, el rebuf del matxo, i ara també un lladruc de gos, llunyà tanmateix, amb prou faenes perceptible. Potser un gos sense amo que deambula pels camps. El pare li diu al bessó segon: Bona, la mistela, eh? El fill xiula una afirmació. I el pare: És de Quatretonda. I el fill: A Quatretonda la fan molt bona, la mistela, pare. Arriben a l’estable. Un magatzem fet de mur sense lluir i sostre de canyís i teula vella; no té portes ni finestres. Un corrent d’aire permanent. A dins, el matxo, que ha sentit veus i passes, rebufa i es mou inquiet. A la paret interior, només entrar-hi, hi penja un quinqué. El pare l’agafa i li’l dona al fill, que està en suspens, intrigat per saber què vol mostrar-li son pare. I son pare pren la mistera de benzina de la butxaca del jupetí, li trau la flama i encén la metxa del quinqué. Il·luminats amb aquesta claror groguenca penetren dins l’estable. És llavors quan el pare el felicita: Per molts anys, fill! I al fill el cor li fa un salt d’emoció. I voldria abraçar son pare, efusiu i content, però no sap com fer-ho si sosté el quinqué amb una mà. El pare li demana que se n’entre cap a dins i veja quin regal li han fet, la mare i ell. I el bessó segon, commogut, avança cap a dins, amb el quinqué en alt per a crear més rogle de llum i veure-hi més tros. Però només hi ataülla unes bales de palla apilades i l’ancada del matxo, al seu racó, encara inquiet. No el veus? Pregunta el pare, que ha deixat una distància entre el fill i ell. Què he de veure, pare?, pregunta el fill. El cavall, li anuncia el pare. Quin cavall, pare?, pregunta el fill. El que t’hem comprat ta mare i jo pel teu aniversari. Jo no només hi veig el matxo, pare, diu el fill. Llavors el pare s’acosta al fill, li pren el quinqué de la mà i avança unes passes. Jo l’he deixat lligat ací, remarca el pare. Veus, diu, i reclama l’atenció del fill al temps que il·lumina i assenyala un munt de bonyigues: Tota aquesta bonyigada és seua, del cavall; mira-la, comprova-ho: Són de cavall. I el fill ho corrobora, perquè sí: De cavall són, pare; de cavall. Potser se n’ha fugit, aventura el pare. L’hauré lligat massa fluix, fa com si se’n lamentara. No passa res, pare, diu el fill, comprensiu. Ja hi tornarà, si vol. I se’n tornen cap a la casa. I allí només troben la mare, sola, que compta les molles escampades sobre la taula ennegrida, taula de fusta antiga que ha acollit incomptables àpats. I el primer? pregunta el pare. S’ha gitat, respon la mare. Diu que li feia mal el cap. Llavors la mare alça la mirada cap al bessó segon: T’ha agradat el nostre regal, fill?, li pregunta. Molt, mare!, respon el fill, amb una emoció sincera. Quin cavall més elegant, eh?, fa la mare. Doncs no ho sé, mare, diu el fill, perquè no l’he pogut veure. Per què estava fosc?, pregunta la mare. No, perquè se n’ha fugit. Però ja li he dit al pare que no passa res, que ja hi tornarà, si vol. I llavors enfila cap al dormitori, empès per la il·lusió de contar al germà primer que li han regalat un cavall, i alhora saber què li han regalat a ell. Quan entra a l’habitació que comparteixen, hi sent el germà primer que ronca. Però s’adona que són uns roncs fingits. Perquè ell coneix perfectament quina mena de roncs fa el seu germà primer quan dorm de veritat, quan dorm com l’algeps, com un sant innocent. I ara no dorm de veritat. Intenta fer-li-ho creure. Però ell ho sap, que el seu germà primer ara ronca falsament, simuladament.

* * * * *

La claror entra al biaix dins l’estable. Però il·lumina prou el muntó de bonyigues del cavall pretesament fugit. I ara que la veu millor el bessó segon sospita que aquella bonyigada no l’han cagada allí sinó en un altre lloc. S’atreveix a clavar-hi els dits, safunya aquella pudent conseqüència d’herba digerida i li fa l’efecte que no és novella d’ahir, sinó evacuada de fa tres o quatre dies. Es llava la mà en el poal de llanda amb què tragina l’aigua a l’abeurador al matxo i gira cua cap a la casa. Encara no sap quin regal li han fet, al seu germà primer. Els pares no li n’han dit res i el germà primer ha escampat el poll de bon matí cap a la fira del bestiar. Fa uns dies que es celebra al poble i encara no s’hi han pogut acostar. El bessó segon també s’hi encamina ara; a peu, però. Prefereix xafar terra ferma que no empènyer pedals mecànics. El bessó primer, en canvi, sol moure’s sempre en bicicleta. Es queixa sovint que li fan mal les cames si camina gaire. Tirant de cama i amb pas lleuger, el poble s’albira al cap de mitja d’hora curta de caminada. En arribar-hi, el bessó segon bamba despreocupat per la fira. Admira les haques, els matxos, les mules, i, sobretot, els cavalls. Pensa si potser qualssevol d’aquests podria ser el seu, que un o altre d’aquests sorruts tractants d’animals l’haja pogut furtar. Fins i tot que qui l’haja pogut furtar siga el mateix tractant que l’havia venut a son pare. Si és que son pare ha comprat de debò un cavall per a regalar-li’l el dia del seu quinzè aniversari. Sent el repic de les campanes que anuncien el migdia. Cal tornar cap casa. Abandona la fira. A l’eixida del poble, clissa el germà primer a l’ombra d’un gros om, la bicicleta refermada en el tronc. Hi seu agemponat, capcot. Se li acosta. En ser a prop, ataülla el magnífic rellotge d’or que li adorna la monyica. El metall daurat ressalta en la pell embrunida pel sol. Tots dos germans tenen idèntica pell embrunida pel sol. Pell contra pell, no hi trobaríeu gaire diferència. Això és el regal dels pares, un rellotge d’or?, pregunta el bessó segon al bessó primer. I per resposta el bessó primer alça el braç, que no la mirada, que continua enclotada, i remuga: Que no el veus?, i agita la mà enlaire. I a continuació li demana: I a tu, què t’han regalat? A mi?, fa el bessó segon: Un cavall. Un cavall?, s’estranya el bessó primer: No l’he vist a l’estable. No l’has vist perquè se n’ha fugit, li aclareix el bessó segon. Ha deixat la bonyigada i se n’ha escapat. Ja tornarà. Si vol. I a foc seguit li retrau, al compungit germà primer: El teu regal és de molta categoria. I el germà primer se’n dol: Si m’agradaren els cavalls, en un bufit te’l canviaria. Pare i mare s’han encabotat que el porte posat i procurar que les xicones el vegen; diuen que així s’adonaran que soc un bon partit. Els pares només pensen a casar-nos prompte. I a mi em fa por, que me’l vegen posat. Tinc el cor en un puny. Només faig que imaginar-me que en comptes de les xicones aquest rellotge d’or atraurà els lladres. I per a furtar-me’l em fotran una bona pallissa. Potser em rebentaran un ull i em quedaré tort per a tota la vida. O em trencaran una cama i de resultes quedaré coix. O potser em claven una ganivetada i em deixen mort enmig d’un bancal, sense gota de sang. I tot per a furtar-me aquest espantós rellotge d’or. I no només això: des que el tinc no faig més que mirar l’hora; a tothora observant com es mouen les agulles, com roden i roden, cadascuna al seu ritme, però sense parar: tic-tac, tic-tac, tic-tac! I saps què pense, quina enrònia em barrina el cervell? Que el temps passa i la mort s’acosta. Des que tinc el rellotge no em trac del cap la presència de mort. El temps que passa i ens rovella i a la fi morim com un péntol arrugat, com un penjoll pansit, sense panxa ni budell, molt més de pressa del que voldríem. Quina gran desgràcia, aquest regal! Tu, almenys, tens un cavall. Podràs passejar-te i lluir-lo pel poble. A tu sí que se t’acostaran les xicones. Més d’una voldrà que li faces un passeig. No em digues que no, perquè a tu sí que t’han fet un bon regal, gemega. Per tal de desemboiregar-lo, el bessó segon mira de comboiar-lo a fer-se’n una en alguna de les tavernes de la fira. Però el bessó primer refusa. S’alça d’un bot, tot d’una munta sobre la bicicleta i arrea a córrer a tota pala. El bessó segon no fa cabal de la rabotinada. Decideix tornar a la fira i admirar una vegada més els cavalls. Tant li fa si arriba al dinar a deshora. S’hi entreté acaronant-los la gropa, el morro, la crinera, imaginant-se que amanyaga el seu propi cavall, pretesament fugit. Llavors para atenció en la bonyigada que acaba de fer un dels cavalls. La compara amb la que hi ha a l’estable. Admet que, efectivament, és una evidència.

* * * * *

De camí cap a casa, tornant-hi sense pressa, el pas cavil·lós. El bessó segon pensa en el rellotge d’or del bessó primer. Rememora i conclou que sempre ha sigut així: el bo i millor ha de ser per al bessó primer, i així i tot ell sempre amorrionat i enutjós. El bo i millor per a qui sempre rondina. El millor tall de carn. La millor roba. Fins i tot, el bessó primer té un llit nou i ell un somier vell que grinyola. Però el bessó segon mai no es lamenta, no rondina, no plorica. Sempre de bon humor. Sempre comprensiu i tolerant. Generós i conformat per sempre més. Bonhomiós inalterable. Per a tota la vida. El seu benemèrit tarannà és la seua condemna. El bo i millor de casa ha de ser invertit a propiciar la impossible felicitat del bessó primer. Fet i fet, un caríssim rellotge d’or pot convertir-lo en la persona més infeliç del món. Amb tot, troba que no s’hi ha de capficar, ni plànyer-se’n. Ha sigut sempre així, i així continuarà sent mentre convisquen tots quatre sota el mateix sostre. I va rumiant tot açò sense alçar, cosa estranya, la mirada de l’ombra dels seus passos sobre el camí. El sol en alt, picant-lo per damunt del cap, projecta en terra la seua brevíssima ombra. I heus ací que, en elevar el cap un instant, ataülla, a l’altre extrem de camí, enllà lluny, el bessó primer i la seua la bicicleta. S’està aturat enmig del camí, peus a terra, la bicicleta entre les cames. El germà segon ha detingut la marxa dels seus passos. Observa què fa el bessó primer. La distància que els separa no li impedeix clissar un gest decidit, aïrat: acaba de reballar de bon braç el rellotge d’or cap a l’interior d’un camp de tarongers. Immediatament, se’n fuig tot pedalant, a la desesperada. La seua figura escàpola es perd en un revolt. El bessó segon mou a caminar. Arriba al lloc on s’havia aturat el bessó primer. Penetra dins el camp de tarongers. Calcula el colp de braç. Alfarrassa una distància. Busca, busca i busca. I, finalment, ho troba. Troba el rellotge d’or que amb tanta força ha engegat lluny de la seua vida el bessó primer. El bessó segon el plega de terra. Se l’acosta a l’orella: batega. Se’l fica a la butxaca.

* * * * *

El bessó segon arriba a casa, passada de poc l’hora preceptiva del dinar. La vella taula ennegrida per tants àpats, després de tantes generacions, ara mateix està encara desparada. La mare plora, el rostre ocult amb un extrem del davantal. El bessó primer plorica amb el cap entre els braços. El pare té els seus estirats sobre la taula, el cap cot, el front corrugat, les dents serrades. El bessó segon, sorprès per l’escena, pregunta: Què passa? La mare crida des de darrere del davantal: Què passa? Què passa? Que al teu germà li han robat el rellotge d’or a punta de ganivet! Tres hòmens, quan se’n tornava de la fira, només eixir-se’n del poble! M’han acorralat, intervé el bessó primer, entre gemecs, a la traïdora, i m’han posat el ganivet al coll i m’han furtat el rellotge. I sort que m’han deixat la bicicleta! Quina desgràcia, Déu meu!, clama la mare, i es descobreix el rostre compungit, els ulls enrogits i un regall de llàgrimes a cada galta. Quina desgràcia! El pare roman en silenci, sense mudar l’expressió disgustada. El germà segon, seguint la bona intenció del seu tarannà, mira d’encalmar els ànims: De rellotges d’or se’n poden comprar, la vida no, que no té preu. Donem gràcies que està bé, que no li han fet cap mal. En això que explota el pare, colpeja amb els punys la vella taula ennegrida, enrabiat: Gràcies? Gràcies? Me cague en Déu i en sa mare puta! Gràcies? De què hem de donar gràcies, desgraciat? Tu saps quant ens ha costat eixe rellotge d’or? Que tu ho saps? Els estalvis d’un grapat d’anys! Un ull de la cara! Donar gràcies, diu, el desgraciat! La mare plora. El pare prem els punys. El bessó primer plorica. El bessó segon frega amb els dits l’esfera de vidre del rellotge d’or, dins la butxaca del seu pantaló. Plora la mare. Gemega el germà primer. Remuga el pare paraules sense sentit, entre les dents serrades. El bessó segon pensa com pensa, gira cua i se’n va.

* * * * *

Durant tota la vesprada el bessó segon ha deambulat per les hortes amb el cap calent. A poqueta nit regressa a la fira. Parla amb els tractants de bestiar. N’hi ha un que s’hi avé. Ja és de nit quan torna a casa. Estan sopant, pare, mare i bessó primer en aquella taula ennegrida, testimoni de tants àpats en família. No els ha canviat l’expressió amarga que tenien quan els ha deixats. Potser no han menjat res fins en aquest moment, que sopen com si feren dolorosa penitència. Hores i hores submergits en una bassa tarquimosa de retrets i de lamentacions. Fins que matar la gana ha esdevingut un menester més peremptori que no seguir rabejant-se en la desgràcia. D’on vens, tan tard?, li recrimina el pare. Això: d’on vens, tan tard?, li recrimina també la mare. El bessó primer no li recrimina res: calla sorrut mentre mastega un bocí de pa que li costa d’empassar, tot i ben remullat de saliva. El bessó segon els respon, pacífic: De l’estable. I quina faena tenies tu ara, en aquestes hores, a l’estable?, l’increpa el pare. La mare rebufa de ràbia. El bessó primer intenta encara empassar-se el mos. I és en aquest moment de màxim ressentiment familiar que el bessó segon enarbora el seu somriure, eixe somriure tan franc, alegre, amb la permanent lluïssor als ulls, i els ho revela: Arreglava el cavall. El germà major s’empassa de sobte el mos i el pare i la mare s’exclamen alhora, desconcertats: Cavall? Quin cavall?

De la sèrie Històries d’un món antic.

©Toni Cucarella (2025)