Toni Cucarella Edicions

  El 28 d’octubre de 2012 es va estrenar al Gran Teatre de Xàtiva Dones d’aigua, hòmens de fang . Era la culminació d’un projecte de col·laboració amb Amunt Avall Teatre , un grup singular que combinava text i música en directe, amb músics en escena i una sola actriu: Rosa Barberà. La producció partia d’un relat meu que es completava amb música original composta per Darío Giner. Eren anys de govern del Partit Popular a Madrid, a la Generalitat Valenciana i a molts ajuntament valencians. L’animadversió a la cultura valenciana expressada en català era tanta o més que ara. Aquesta hostilitat va impedir que poguera representar-se amb normalitat als teatres valencians. L’obra va estar també en cartell al Teatre Micalet de València. Mesos més tard de l’estrena, va aparèixer publicat el text com a novel·la curta a l’editorial Bromera . Un text que, tot i ser prou fidel al que es representava als escenaris, conté alguns canvis i afegits amb la intenció d’allargar-lo i adaptar-lo al nou ...

  De les 1000 fonts  / acrílic sobre tela / 50x50 cm / 2022    © Miquel Mollà El senyor Schulz ha vingut a Xàtiva a fer el turista. Li han dit, a la població de la costa on passa l’estiu, que és una ciutat històrica. L’anomenen La Ciutat de les 1000 Fonts . El senyor Schulz és un enginyer jubilat que setanteja. Al senyor Schulz li agraden les fonts, els aqüeductes, els pous, els aljubs: li interessa tot allò que tinga relació amb l’aprofitament humà de l’aigua. I li agrada, quan plou, llevar-se el barret i deixar que l’aigua impacte sobre el seu cap pelat, que li xorrolle bescoll avall i per les galtes de la cara. El senyor Schulz ha arribat en tren a la ciutat. Dia d’agost. Passat de prou el ple migdia. Només eixir de l’estació, al bell mig de la plaça, una font li ha donat la benvinguda. Però és una font ornamental. No s’hi pot beure. I el senyor Schulz ha notat, només rebre el colp del sol, una sobtada i terrible sensació de set. Set d’aigua. Enfront hi ha un ba...

  Heràldica mutilada  / acrílic sobre loneta / 114x114 cm / 2017  © Miquel Mollà Fa mesos que amb Miquel Mollà , amic de moltes dècades i artista plàstic excepcional, porte un comboi que no sabem quan donarem per acabat . Un dia o altre direm prou i ho presentarem al públic. Miquel m’envia una il·lustració i jo m’espols e un text. El comboi porta per títol L’enigma de la ciutat X . En aquest blog he penjat dues d’aquestes col·laboracions, Sotto Voce i Les butxaques de la memòria . A voltes coincidim en la interpretació i a voltes no. Va com va. Sovint passa que faig dos o tres textos diferents per a una mateixa obra, i llavors cal triar i descartar. Això ha passat en l’última col·laboració: El pes del blau de la memòria. Embaste un primer text, però m’adone que és massa «militant». El descarte per al projecte conjunt i en faig un altre. Aquest text descartat és el que he decidit publicar ací, fent una esmena preposicional al títol. El pes del blau en la memòria Mon...

  LES BUTXAQUES DE LA MEMÒRIA https://artdefonsmiquelmolla.blogspot.com/2025/06/les-butxaques-de-la-memoria.html?m=1

  DOS D’UN MATEIX VENTRE I CADA U D’UN TEMPLE. Això era i no era un matrimoni que tenia dos fills, bessons de més a més, i cadascú d’un caràcter diferent. L’un era alegre i l’altre, sunyós. S’acostava el dia del seu aniversari i son pare i sa mare no sabien què regalar-los, per ser tots dos de gènits tan oposats. Per a intentar acontentar el qui tenia el caràcter més amarg, decidiren gastar-se tots el diners en un rellotge d’or. I a l’altre? Li deixarien un cabàs de bonyigues a l’estable i ja veurien quina se n’empatollarien. Arribat el dia de la celebració, li donaren a cadascú el seu regal: a l’un una caixeta molt ben embolicada, i a l’altre li digueren que el regal li l’havien deixat a l’estable. Més tard, es troben els dos germans. El de més bon caràcter li pregunta al qui sempre està de mala lluna: A tu, què t’han regalat? I el remugaire es posa a fer això que sempre fa, remugar: No me’n parles! No podien regalar-me res de pitjor. M’han regalat un rellotge d’or! Veges tu, ...

Foto: Dorothea Lange «‒ Ai, Senyor! ‒ i amb l’alè escalfava les manetes moradenques de la petita, o es treia el pit a fora i li donava a mamar, bo i caminant. El seu marit anava al davant amb el gep de la càrrega, i a penes es girava per dar-li temps d’aconseguir-lo, tot atrafegada amb el pit nu, estirant per la mà la nena que la seguia darrera.» Giovanni Verga. PA MORÈ. Traducció de Santiago Masferrer. TORNAR AMB LES CORDES AL COLL: Expressió que significa tornar d’un afer amb les mans buides, siga per mala fortuna o per mala administració. Antany hi havia el costum de pactar la criança d’un animal jove durant un període de temps –un any, dos anys– i en acabant retornar-lo al propietari. Per exemple, un bou. El propietari i qui prenia l’encàrrec acordaven una quantitat pel manteniment de l’animal. Se’n podien demanar bestretes fins a exhaurir la xifra acordada. Es considerava que era millor no demanar-ne cap, o les mínimes possibles. Els qui no havien sabut administrar-se i havien ...

EL SALUDO NACIONAL El saludo brazo en alto y mano abierta es genuinamente español. Ni fascista ni romano. Entre las aportaciones hispanas a la vida social de la Roma Imperial, juntamente con el sentido estoico de la vida expresado por nuestro Séneca, llevaron los españoles su saludo vernáculo. REVISTA DE MANDOS DEL FRENTE DE JUVENTUDES. Núm. 4; p 187. Madrid, 1942. El pati de l'escola: un erm de terra i pedres fitat per quatre arbres escarransits. Tothom enfilerat, per cursos, en posició de ferms o amb el braç estès tocant, a males penes amb la punta dels dits, el muscle dret del company de davant. La bandera: enlairada, hissada al més amunt del pal altíssim, majestuosa, com si onejara amb l'embat de l'alè de Déu… Braç en alt, contemplàvem la gloriosa ensenya. Cantàvem els himnes amb el cor en la boca i l'ànima en els pulmons: Prietas las filas, recias, marciales, nuestras escuadras van, cara al mañana que nos promete Patria, Justicia y Pan... Ens precip...

  Aquest article es va publicar la tardor de 1999 a la revista EL VAITOT, que des de l'Alfàs (la Marina) coordinava Josep Montaner. Han passat 25 anys des de llavors, parèntesi "botànic" inclòs. I em fa l'efecte que la situació no ha canviat gaire, per no dir gens. ESCRIURE AL PAÍS VALENCIÀ: INDIFERÈNCIA, MENYSPREU, AUTOODI. La literatura en català al País Valencià aplega en l’actualitat un repertori d’escriptors extens i ambiciós. Extens pel que fa a l’abundància d’autors, i ambiciós en tant que posseeix un seguit de noms que han demostrat amb la seua obra un afany literari fins fa poc inèdit. Cal palesar que en l’atzarós decurs de la nostra història mai no s’havia produït una fertilitat, quantitativa i qualitativa, com la que ara gaudim. Tanmateix, el ressò públic que provoca és, paradoxalment, insignificant; la incidència dels escriptors valencians en la pròpia societat és, dissortadament, inexistent. Totes les llengües posseeixen un llistat de noms literaris q...