Evocació blava

 

 Evocació Blava/ acrílic sobre tela / 21,5××21,5 cm / 2023  ©Miquel Mollà

El senyor Pasqual és pintor. No un pintor-artista que pinta quadres i murals. De fet, no sabria ni dibuixar un arbre. És pintor de parets. Pintor de parets i de fronteres. Fa anys, però, que només pinta la frontera i les parets de sa casa. En farà quinze que es va jubilar. Amb el temps, la pensió se li ha quedat exigua: amb prou faenes arriba a final de mes. Sort que la casa és seua i no ha de pagar lloguer. És una casa xicoteta, al carrer de les Ànimes, en el carreró que comunica amb la Pujada de Sant Josep, vora el barranc del castell. La frontera i les parets de sa casa, les pinta cada any. Llueixen un blanc impol·lut, blanc de calç. Perquè al senyor Pasqual, tot i que ha pintat amb tota classe de pintures, per a sa casa s’estima més la calç antiga i desinfectant. I això que li costa de trobar-ne, perquè és un producte antiquat, arcaic. Avui només produeixen pintures sintètiques. El senyor Pasqual viu sol. Quan era jove no va posar gaire interès a formar una família. Li agradava viure la vida al seu aire. Al cap del temps, però, s’hi va repensar. Ho va intentar en un parell d’ocasions. Cap dels dos intents va quallar. Val a dir que ell no va posar tot l’interès que hi calia. No s’hi va calfar més el cap. Vivia sol i vivia a gust. Els estius, li agradava passar un dies a la platja. Estalviava tot l’any per tal de llogar un apartament a Tavernes durant deu dies. Aquesta era la seua màxima ambició, la seua més gran il·lusió. Arribat el moment, mamprenia la maleta, la cadira plegable i el para-sol, se’n pujava a l’autobús i enfilava de dret cap al seu paradís. De dret no, però, perquè en el trajecte hi ha els tortuosos revolts del port de Simat. Tornava a Xàtiva amb la pell bruna i enxarolada. Li plaïa tant sentir el renou de les ones que el va enregistrar en un magnetòfon de casset. Tot sovint, en comptes de música, hi posava la casset de les onades. Ajocat al balancí de reixeta, tancava els ulls i rememorava els ociosos dies d’estiu a la platja. Des que es va jubilar, el senyor Pasqual no ha tornat a la mar de Tavernes. Se n’enyora. Voldria tornar-hi abans de morir. Ni que fora una sola vegada. Però la pensió li ha quedat tan minsa que no pot ni pagar-se un cap de setmana en un hotel. Però el senyor Pasqual ha tingut una idea. La casa té un xicotet corral, terrer, lluminós només durant un parell d’hores al dia. Un corral buit perquè al senyor Pasqual no li agrada tenir cura de les plantes. Només s’entreté veient la televisió i rellegint rebregades novel·les de Joseph Berna i Clark Carrados que bescanvia a la botiga del senyor Toni de la Baixada del Mercat. El senyor Pasqual s’ha acostat a l’adrogueria El Barco del carrer de la Reina i ha comprat colorant blau. Ha anat provant mescles amb la calç fins que ha aconseguit una tonalitat similar a la de la mar de Tavernes. I llavors ha pintat tota una paret del corral amb aquest blau. Ha deixat el pany de baix sense pintar perquè l’antic arrebossat de terra groguenca imita, poc més o menys, la sorra de la platja. En tocar el sol dins el corral, ha obert la cadira plegable i ha plantat el para-sol. En el vell magnetòfon, que encara funciona, ha fet anar aquella cinta de casset on guarda la remor de les onades. Contemplant la paret blava conclou que, ben mirat, si ara es morira, moriria en pau. Però no cal que això passe massa aviat, sobretot ara que s’ha fet una platja dins el corral de casa. Una platja tota per a ell. I amb aquest blau que tan feliçment li evoca l’enyorada mar de Tavernes.

De la sèrie L’enigma de Ciutat X. En col·laboració amb Miquel Mollà.