Toni Cucarella Edicions

  ¿On aniran a parar els vestigis de les nostres vides quan nosaltres ja no hi serem per a endreçar el desordre dels nostres calaixos?

  FENT CAMÍ (Sainet dramàtic) Estigueu alerta, vetleu, perquè no sabeu quan serà el moment. Evangeli segons Marc 13, 33 Llar del jubilat . Cinc de la vesprada. Partida de dòmino. – Qui ix? A qui li toca eixir? Em toca eixir a mi? – Xe, Ramon, que ja et pesa la caixa de llimonades? – Qui diu que jo tinc la caixa de llimonades? Eh? Qui ho diu? – Jo! Que no m’has sentit? – I per què hauria de tindre-la jo? Eh? Per què? – T’ha venut la pressa. – La pressa? Vosatros, que jugueu com una colla de pernoliats! Qui ix? – Agustí. Ix Agustí. – Collons, Agustí, dona’t aire! – Ieee, aguanta el carro. Qui tinga pressa que arranque a córrer. – Eres és lent que una tortuga, collons. – Ací tens, nervioset: dos doble. – Tant d’estudiar per a això. – Què volies, un siset per a descarregar el mort? Ja te la menjaràs, ja, la caixa de llimonades. Les fitxes van fent rastrera. – Heu sentit la tele, hui? – Qu...

   Evocació Blava/ acrílic sobre tela / 21,5××21,5 cm / 2023  ©Miquel Mollà El senyor Pasqual és pintor. No un pintor-artista que pinta quadres i murals. De fet, no sabria ni dibuixar un arbre. És pintor de parets. Pintor de parets i de fronteres. Fa anys, però, que només pinta la frontera i les parets de sa casa. En farà quinze que es va jubilar. Amb el temps, la pensió se li ha quedat exigua: amb prou faenes arriba a final de mes. Sort que la casa és seua i no ha de pagar lloguer. És una casa xicoteta, al carrer de les Ànimes, en el carreró que comunica amb la Pujada de Sant Josep, vora el barranc del castell. La frontera i les parets de sa casa, les pinta cada any. Llueixen un blanc impol·lut, blanc de calç. Perquè al senyor Pasqual, tot i que ha pintat amb tota classe de pintures, per a sa casa s’estima més la calç antiga i desinfectant. I això que li costa de trobar-ne, perquè és un producte antiquat, arcaic. Avui només produeixen pintures sintètiques. El senyo...

  Carrer de les Ànimes (1981). Arxiu La Veu de Xàtiva Soc davant d’una paret blanca, una paret acabada d’emblanquinar. Com la pantalla d’un cinema pintada sobre un gran mur. Com ara la pantalla del cine Vernissa: escola durant el curs lectiu, cinema durant l’estiu. Cadires de boga en comptes de butaques. Cinema pobre, de barri popular: el Raval. Una evocació davant d’una paret blanca acabada d’emblanquinar: evoque la calç. Una paret blanca, immaculada. Una blancor brillant, neta, diria que perfumada. El perfum higiènic de la calç. Mirant-la, la paret blanca, m’hi adormiria. Evoque la bassa de calç que hi havia a l’entrada de la Societat d’Obrers del carrer de les Ànimes, i de retruc l’antic cementeri a l’interior, amb les restes escampades de les arruïnades làpides de marbre de Buixcarró, el qual, segons aventura el nostre Cronista Oficial, Agustí Ventura, remuntaria el seu origen al cementeri jueu que devia haver a la ciutat medieval, atès que el carrer del Fossar o de les Ànimes...

  El 28 d’octubre de 2012 es va estrenar al Gran Teatre de Xàtiva Dones d’aigua, hòmens de fang . Era la culminació d’un projecte de col·laboració amb Amunt Avall Teatre , un grup singular que combinava text i música en directe, amb músics en escena i una sola actriu: Rosa Barberà. La producció partia d’un relat meu que es completava amb música original composta per Darío Giner. Eren anys de govern del Partit Popular a Madrid, a la Generalitat Valenciana i a molts ajuntament valencians. L’animadversió a la cultura valenciana expressada en català era tanta o més que ara. Aquesta hostilitat va impedir que poguera representar-se amb normalitat als teatres valencians. L’obra va estar també en cartell al Teatre Micalet de València. Mesos més tard de l’estrena, va aparèixer publicat el text com a novel·la curta a l’editorial Bromera . Un text que, tot i ser prou fidel al que es representava als escenaris, conté alguns canvis i afegits amb la intenció d’allargar-lo i adaptar-lo al nou ...

  De les 1000 fonts  / acrílic sobre tela / 50x50 cm / 2022    © Miquel Mollà El senyor Schulz ha vingut a Xàtiva a fer el turista. Li han dit, a la població de la costa on passa l’estiu, que és una ciutat històrica. L’anomenen La Ciutat de les 1000 Fonts . El senyor Schulz és un enginyer jubilat que setanteja. Al senyor Schulz li agraden les fonts, els aqüeductes, els pous, els aljubs: li interessa tot allò que tinga relació amb l’aprofitament humà de l’aigua. I li agrada, quan plou, llevar-se el barret i deixar que l’aigua impacte sobre el seu cap pelat, que li xorrolle bescoll avall i per les galtes de la cara. El senyor Schulz ha arribat en tren a la ciutat. Dia d’agost. Passat de prou el ple migdia. Només eixir de l’estació, al bell mig de la plaça, una font li ha donat la benvinguda. Però és una font ornamental. No s’hi pot beure. I el senyor Schulz ha notat, només rebre el colp del sol, una sobtada i terrible sensació de set. Set d’aigua. Enfront hi ha un ba...

  Heràldica mutilada  / acrílic sobre loneta / 114x114 cm / 2017  © Miquel Mollà Fa mesos que amb Miquel Mollà , amic de moltes dècades i artista plàstic excepcional, porte un comboi que no sabem quan donarem per acabat . Un dia o altre direm prou i ho presentarem al públic. Miquel m’envia una il·lustració i jo m’espols e un text. El comboi porta per títol L’enigma de la ciutat X . En aquest blog he penjat dues d’aquestes col·laboracions, Sotto Voce i Les butxaques de la memòria . A voltes coincidim en la interpretació i a voltes no. Va com va. Sovint passa que faig dos o tres textos diferents per a una mateixa obra, i llavors cal triar i descartar. Això ha passat en l’última col·laboració: El pes del blau de la memòria. Embaste un primer text, però m’adone que és massa «militant». El descarte per al projecte conjunt i en faig un altre. Aquest text descartat és el que he decidit publicar ací, fent una esmena preposicional al títol. El pes del blau en la memòria Mon...