Toni Cucarella

  Aquest article es va publicar la tardor de 1999 a la revista EL VAITOT, que des de l'Alfàs (la Marina) coordinava Josep Montaner. Han passat 25 anys des de llavors, parèntesi "botànic" inclòs. I em fa l'efecte que la situació no ha canviat gaire, per no dir gens. ESCRIURE AL PAÍS VALENCIÀ: INDIFERÈNCIA, MENYSPREU, AUTOODI. La literatura en català al País Valencià aplega en l’actualitat un repertori d’escriptors extens i ambiciós. Extens pel que fa a l’abundància d’autors, i ambiciós en tant que posseeix un seguit de noms que han demostrat amb la seua obra un afany literari fins fa poc inèdit. Cal palesar que en l’atzarós decurs de la nostra història mai no s’havia produït una fertilitat, quantitativa i qualitativa, com la que ara gaudim. Tanmateix, el ressò públic que provoca és, paradoxalment, insignificant; la incidència dels escriptors valencians en la pròpia societat és, dissortadament, inexistent. Totes les llengües posseeixen un llistat de noms literaris q...

  ©Miquel Mollà. Objecte. 40x40. 2010 El senyor Toni ha guardat el secret tota la vida amb pany i forrellat. Tota la vida. I això són molts anys, moltes dècades. Ell és un home de paraula i va prometre guardar-lo fins a la mort. I tanmateix, encara que ell ni ho sospita, el seu secret corre de boca en boca, sotto voce, amb un deix d’estupor. El senyor Toni és viudo, no té fills i viu en un residència geriàtrica. Quan la seua dona va morir, tot just fa dos anys i cinc mesos, ell hi va iniciar els tràmits d’ingrés. No sap fer-se un ou caigut i damunt un ictus li va segar les cames. I el va deixar sord com un rella. Gairebé sord, més aïnes. El senyor Toni era fuster. I també músic. Els estius deixava la fusteria i s’afegia a la vida nòmada d’una orquestra de varietats. Solien tocar a les festes majors dels pobles. Tres mesos rodant com una troupe de circ, viatjant en tren, autobús, camió, amb l’instrument i la maleta al coll. El senyor Toni tocava el violí. L’artrosi ara ja no li per...

  Fins el 30 de març podeu veure a Xàtiva l'extraordinària exposició d'Artur Heras HALT! IMATGES QUE PENSEN. He participat en el catàleg-periòdic de l'exposició amb aquest relat que recorda els afusellaments franquistes de la Casa Blanca.   ASSIGNATURA: GEOGRAFIA I HISTÒRIA Abandonen la ciutat de matinada, pel carrer Blanc. En arribar al cap del carrer, trenquen camí amunt, resseguint el mur que encercla el Calvari Baix. És negra nit. Per darrere del mur del calvari, els xiprers dibuixen ombres punxegudes. S’hi sent un mussol. El ruc remuga. El germà, un monyicot de set anys, parpoleja de sobte, mig endormiscat, després d’haver fet un intent de becaina. Té tanta son! Han eixit ben enjorn perquè a ell l’han llogat per a uns jornals que no pot deixar perdre. Té quinze anys i una nòvia a la que no li pot pagar l’entrada del cine, només convidar-la a un minso caputxo de cacaus i tramussos. Però en temps de misèria i racionament l’amor permet conformar-se comentant els quadrets...

  Amb motiu de l’inici de la distribució de la novel·la Qui de casa se’n va, l’editorial em va demanar que amanira una carta adreçada als llibreters explicant-ne les excel·lències i bondats, a fi que la col·locaren en lloc destacat a l'aparador de novetats. No sé si els llibreteres solen llegir aquesta mena de missives. Fet i fet, si aquesta és una pràctica habitual de les editorials, dubte que els llibreteres tinguen temps de llegir-les totes, o no en llegeixen cap. En qualsevol cas, soc una persona responsable i creguda i vaig satisfer la petició de l’editorial. Deixant de banda si ha arribat a ser presa en consideració per algun llibreter, almenys la faena no ha resultat debades, ja que m’ha prestat un bon servei a l’hora de les presentacions. Ara que ja s’ha esgotat el temps de les presentacions i que el llibre ha desaparegut de la majoria de les vitrines de les llibreries, he pensat que no és mala idea publicar la carta en aquest blog. D’una banda, pot ser útil a passats, ...

  Aquest text forma part del catàleg de l'exposició homenatge de pintors i pintores de Xàtiva a Vicent Andrés Estellés amb motiu del seu centenari. Ha estat organitzat per l'Associació d'Amics de la Costera, i realitzat i coordinat per Toni Martínez, Paco Enguix i Miquel Mollà. El cartell de l'exposició és de Miquel Mollà.  ÚLTIMA EPÍSTOLA A VICENT AMB MOTIU DEL SEU CENTENARI, JUST ABANS DE LA NOSTRA VATICINADA EXTINCIÓ Però la mort o la seua certesa/ gravita i és per damunt de nosaltres . El nostre poble es morirà prompte, Vicent. La veritat només té un camí i no és honest intentar desencaminar-nos per viaranys de mentides pietoses. Només els insensats i els covards s’embenen els ulls per a ocultar les ostensibles evidències d’un futur que pinta negre com el cul d’una olla. El nostre poble es morirà prompte, Vicent: ras i curt, i cert. Cert com hi ha món! (Carrera de món: uns pasten i uns altres van al forn) Ens morirem, Vicent, perquè s’està morint la nostra llengua...

  D'hereus i herois Li ampre el dir als vells mariners de Jorge Amado per a advertir que la meua única intenció és només restablir la veritat. I si bé, en aquest cas, no he anat a buscar-la al fons d'un pou, sí que ho he intentat regirant la documentació que conserva l'Arxiu Municipal –per les facilitats per consultar-la done les gràcies al seu director Isaïes Blesa–. Però sobretot he anat a exhumar-la d'entre els fils trencadissos, sens dubte més volubles i erradívols que la palpable documentació històrica, que han teixit les velles teranyines de la memòria popular. GASPAR MOLINA, HEREU DE MANUEL MOLINA I HEROI DE LA MUNTANYA DEL GURUGÚ Avinguda de Gaspar Molina. Per aquesta via principal de l'Eixample de la ciutat, travessen els vehicles, a centenars cada dia, potser a milers, entre robustos edificis de més de sis altures; un devessall de persones, del matí a la nit, deambulen per les seues amples voreres mentre contemplen els variats aparadors del...

  EL VIGILANT VORA ELS  BALANCINS Ràdio Maconda, Tinta a Volum. Narradora: Neus Castellano https://www.ivoox.com/vigilant-vora-els-balancins-toni-cucarella-audios-mp3_rf_128482134_1.html Jo no volia anar-hi mai, a ca la senyora Carme: en aquella hora els meus amics jugaven partit al Campet de les Eretes. Però ma mare m’hi obligava. En acabar de berenar, havia d’anar a ca la senyora Carme, tres cases més enllà de la nostra, i fer-li la visita i estar-m’hi una estona. Era l’obligació que m’havien encomanat. I encara que no em plaïa gens, m’hi vaig acostumar. La porta de sa casa sempre la trobava ajustada, amb la clau al pany: hivern i estiu, la clau al pany i la porta del postic ajustada. Abans d’anar-se’n a dormir era quan treia la clau del pany, tancava la porta i rodava la clau per dins. Però de dia sempre romania ajustada. Sempre. Així que jo només l’havia d’espentar i obrir. En passar cap a dins, tot just havia saltat el brincal, m’aturava i pronunciava la frase de costum:...

El poder no és de Déu, sinó de qui se n’arroga la voluntat, i l’executa com una decisió divina irrefutable. Per a l’amo, el dret de cuixa, la impunitat; per a la víctima, la submissió o la venjança.   «L’oncle Cep va irrompre en la meua vida com un miracle bíblic quan ma mare es trobava a les portes de la mort. Frare fugit del convent on expiava pecats d’un altre, va retornar de la guerra amb més ronya que un pal de galliner i amb un estrafolari orinal on guardava temibles històries de pets. A ell vaig preguntar-li per la secreta identitat de mon pare, i la seua resposta va ser rotunda: És preferible la ignorància a conèixer el nom d’un fill de puta! Ell creia que la naturalesa de l’home és vegetal, i per això s’arrela a un paisatge, a una gent, a un vocabulari, i de tot plegat en deia pàtria, i que la pàtria és aquell lloc on vam aprendre a descapollar-nos la fava. Però jo odiava la meua pàtria. Odiava aquell paisatge on jo vivia en la misèria, on va morir ma mare encara jove...