Toni Cucarella

  D'hereus i herois Li ampre el dir als vells mariners de Jorge Amado per a advertir que la meua única intenció és només restablir la veritat. I si bé, en aquest cas, no he anat a buscar-la al fons d'un pou, sí que ho he intentat regirant la documentació que conserva l'Arxiu Municipal –per les facilitats per consultar-la done les gràcies al seu director Isaïes Blesa–. Però sobretot he anat a exhumar-la d'entre els fils trencadissos, sens dubte més volubles i erradívols que la palpable documentació històrica, que han teixit les velles teranyines de la memòria popular. GASPAR MOLINA, HEREU DE MANUEL MOLINA I HEROI DE LA MUNTANYA DEL GURUGÚ Avinguda de Gaspar Molina. Per aquesta via principal de l'Eixample de la ciutat, travessen els vehicles, a centenars cada dia, potser a milers, entre robustos edificis de més de sis altures; un devessall de persones, del matí a la nit, deambulen per les seues amples voreres mentre contemplen els variats aparadors del

  EL VIGILANT VORA ELS  BALANCINS Ràdio Maconda, Tinta a Volum. Narradora: Neus Castellano https://www.ivoox.com/vigilant-vora-els-balancins-toni-cucarella-audios-mp3_rf_128482134_1.html Jo no volia anar-hi mai, a ca la senyora Carme: en aquella hora els meus amics jugaven partit al Campet de les Eretes. Però ma mare m’hi obligava. En acabar de berenar, havia d’anar a ca la senyora Carme, tres cases més enllà de la nostra, i fer-li la visita i estar-m’hi una estona. Era l’obligació que m’havien encomanat. I encara que no em plaïa gens, m’hi vaig acostumar. La porta de sa casa sempre la trobava ajustada, amb la clau al pany: hivern i estiu, la clau al pany i la porta del postic ajustada. Abans d’anar-se’n a dormir era quan treia la clau del pany, tancava la porta i rodava la clau per dins. Però de dia sempre romania ajustada. Sempre. Així que jo només l’havia d’espentar i obrir. En passar cap a dins, tot just havia saltat el brincal, m’aturava i pronunciava la frase de costum: Qui està

El poder no és de Déu, sinó de qui se n’arroga la voluntat, i l’executa com una decisió divina irrefutable. Per a l’amo, el dret de cuixa, la impunitat; per a la víctima, la submissió o la venjança.   «L’oncle Cep va irrompre en la meua vida com un miracle bíblic quan ma mare es trobava a les portes de la mort. Frare fugit del convent on expiava pecats d’un altre, va retornar de la guerra amb més ronya que un pal de galliner i amb un estrafolari orinal on guardava temibles històries de pets. A ell vaig preguntar-li per la secreta identitat de mon pare, i la seua resposta va ser rotunda: És preferible la ignorància a conèixer el nom d’un fill de puta! Ell creia que la naturalesa de l’home és vegetal, i per això s’arrela a un paisatge, a una gent, a un vocabulari, i de tot plegat en deia pàtria, i que la pàtria és aquell lloc on vam aprendre a descapollar-nos la fava. Però jo odiava la meua pàtria. Odiava aquell paisatge on jo vivia en la misèria, on va morir ma mare encara jove, on l’on

Text: Toni Cucarella

Text: Toni Cucarella

Text: Toni Cucarella

  Il·lustració de Joan Ramos Aquest relat és la meua col·laboració per al llibre Entre Amics , publicat amb motiu de l'exposició retrospectiva de l'artista Joan Ramos a Xàtiva. Lleig com un Borbó És lleig com un Borbó! La comare, després d’assistir el part, va refer-se amb una infusió calenta i un aiguardent que li serviren les fadrines de la casa, al caliu apartat de la cuina. A l’habitació de la partera, el pare, de salut delicada, un sac de tremolins, es mirava ple d’orgull l’hereu de la nissaga. Mentre la mare, pàl·lida i tresullada, entretancava els ulls, exhausta. A la cuina, després de trascolar-se un altre colpet d’aiguardent, la comare hi va insistir: És lleig com un Borbó! Just en aquell moment, alhora que la comare dictava sentència, va entrar-hi una de les fadrines que l’havia ajudada en el part, i amb un seriós i reiterat assentiment de cap va corroborar el veredicte. És lleig com un Borbó!, va reiterar entre si el capellà mentre li posava l’hòstia consagrada a

  E s desperta de sobte. S'està uns instants amb els pàrpols esbatanats, gitat encara de sobines, fins que la forma del llum del trespol se li configura en la ment, però només com una reverberació de la memòria. Quan es desperta així, d'improvís, pensa sempre en la resurrecció. Pensa en ell com en algú que anit va morir i no sap si l'endemà tornarà a la vida: no hi confia. Gitar-se, morir, despertar-se, reviure, anar a la faena: si n'hi ha... Cadena de món. Tanmateix, ara per ara, no hi ha expectatives de canvi, sense horitzó a la vista. No sap en quina hora es troba. La persiana de la finestra de l'habitació l'abaixa cada nit abans de gitar-se, perquè quan es faça de dia, si encara és al llit, la primera claror no li destorbe el son, i per esmortir el renou que prové del carrer quan s'espavila. Amb els ulls oberts malgrat la foscor, espera que sone el bip-bip-bip del despertador, fins que repara que anit es va descuidar de connectar-ne l'alarma. Se li