dimarts, 11 de juliol de 2017

L'ofegat



Miràvem la boca de l’ofegat (Salvador Espriu)


Si li punxàvem la panxa feia un estrany gest. Mai no sabrem si tenia cosconelles.

1985

dilluns, 19 de juny de 2017

El descrèdit (polític) de Joan Fuster


(Article publicat a la revista El Nostre Institut de l'IES Josep de Ribera de Xàtiva l'any 2012)

Enguany fa mig segle de la publicació de Nosaltres, el valencians (i de Qüestió de noms i d’El País Valenciano), i sens dubte l’efemèride servirà per a insistir en el debat que d’un temps ençà portem en dansa els valencians, entre «fusterians» i «antifusterians» –que diuen alguns–, entre l’afirmació d’afinitat i la intenció de descrèdit. De descrèdit «polític».
D’ençà de la seua mort hi ha hagut molt d’interès a assenyalar-lo com a culpable «intel·lectual» del fracàs polític del nacionalisme valencià. Joan Fuster observava i analitzava la societat del País Valencià des de la convicció que el nostre futur com a poble passava pels Països Catalans. Manllevant –i estrafent– el vers de Raimon: no hi ha identitat (nacional) si hom renuncia als orígens, si se’ls mutila. (No obstant això, no hi ha sentimentalisme històric en aquesta afirmació nacional, sinó l’obligació de viabilitat d’un estat –rendible fins i tot, o sobretot, quantitativament– en el context competitiu de les nacions d’Europa i del món globalitzat).
L’aparició de Nosaltres, els valencians va suposar passar de l’abstracció nacional a la concreció. Els valencians, afortunadament, no som fills de la història abandonats en el torn d’un convent o d’una borderia. Tením família, ancestres, orígens. No és que abans de Joan Fuster els valencians vivírem òrfens en el context del nacions: d’on havíem sorgit els valencians, per què parlem la llengua que parlem –els qui encara la parlem– quina era la nostra nissaga i, per tant, amb qui havíem de construir la llar que ens protegira de la voracitat assimilacionista espanyola, això hi havia gent que ho sabia, que n’era conscient. Gent «lletrada», però. Tanmateix, a ben poca d’aquesta gent «lletrada» li interessava sommoure consciències favorables a la identitat autòctona –fet i fet, la majoria s’estimava més «jocfloralitzar-la»–, sotmesa des de feia segles a les lleis i a la llengua de Castella «por justo derecho de conquista». Vull dir amb això que malgrat el que diuen els intel·lectuals del nou valencianisme polític, raonablement no-catalanista, Joan Fuster no va inventar-se els Països Catalans. Si més no aquesta idea de construir un estat propi amb tots els territoris catalanoparlants per a millor encarar el futur de la nostra llengua i la nostra cultura. Les proves d’aquesta necessitat de convergència «nacional» les aporta Arnau Gonzàlez Vilalta al seu llibre La nació imaginada. Els fonaments del Països Catalans (1931-1939).
El fracàs electoral del «fusterianisme polític», com l’anomenen els seus detractors, va fer que alguns envejaren de reüll l’èxit electoral del blaverisme populista i visceral –i profundament espanyolista– de González Lizondo. Fins que va arribar Joan Francesc Mira i va esmenar la plana a Fuster, i de la divisa «ser valencians és la nostra manera de ser catalans» passàrem a «els Països Catalans són una utopia prescindible». A partir d’aquesta reformulació nacional ja es podia ser raonablement no-catalanista sense ser anticatalanista (ho reconec: és una síntesi simple i atrinxerada del llibre Sobre la nació dels valencians de Joan Francesc Mira).
Tanmateix, el fracàs polític del nacionalisme valencià durant l’anomenada transició, no és el fracàs d’unes idees que no van «connectar» amb el poble, sinó el fracàs d’un model de societat més democràtic que no el que tenim ara. Dic fracàs democràtic perquè no hem d’oblidar que hem viscut sotmesos a una brutal violència impune que ha condicionat negativament la política i la societat valenciana actuals. A dia d’avui, passats més de trenta anys, encara no hem pogut saber quins caps i quines mans van perpetrar l’atemptat terrorista que va estar a punt de matar Joan Fuster –i Sanchis Guarner i tants altres valencians–. Podem considerar que si en aquesta «democràcia espanyola» no tenim dret de conèixer la veritat, almenys sí que tenim dret de sospitar-la. De sospitar que la inacció, a manera de «silenci administratiu», és una forma d’admissió de responsabilitat, fins i tot de culpabilitat.
I anote ara la casual coincidència entre dues obres que han fet «revisió» del punt de vista nacional de Joan Fuster: Sobre la Nació dels valencians, de Joan Francesc Mira, i Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, de Vicent Flor. Tots dos autors coincideixen a «culpabilitzar» les idees nacionals de Joan Fuster d’aquell fracàs polític, tanmateix quan cal parlar de com va influir la violència espanyolista –per acció, col·laboració o encobriment– sobre aquest fracàs, tots dos hi passen de puntetes. Sens dubte perquè si s’aturaven a valorar el nivell d’influència que la violència impune ha tingut sobre el nacionalisme valencià, sobre la «qualitat» de la nostra democràcia, llavors la «revisió« de les idees que proposen només es podrien interpretar en clau de renúncia ideològica, de claudicació democràtica. Fins al punt que podríem considerar que el rebuig explícit a l’hortizó nacional dels Països Catalans s’ha d’entendre com una victòria de l’estratègia intimidatòria –estratègia «del terror»– de l’espanyolisme. Fet i fet, l’espanyolisme «tolera» les expressions d’afirmació nacional que diferencien nacionalment valencians i catalans, tanmateix és visceralment bel·ligerant amb el projecte dels Països Catalans, com ho demostra la prohibició constitucional i la aïrada reacció que mostren davant l’esment públic o la simple representació en forma de mapa del temps.
El fracàs polític valencià, doncs, és més aviat un fracàs col·lectiu, de tots els valencians –si més no dels valencians «demòcrates»–, del qual no és conseqüència casual tota la corrupció que patim. I una certesa: la impossibilitat de bastir, ara i en un futur, una societat valenciana mínimament democràtica sota l’actual dominació espanyola. Espanya i democràcia són dos conceptes absolutament antitètics. I a la història us remet; en particular a la història recent del País Valencià, la de la violència impune, la que va intentar matar –físicament– Joan Fuster, més que res per haver escrit llibres com Nosaltres, els valencians, El País Valenciano o Qüestió de noms, tots els quals publicats ara fa cinquanta anys.
Aquesta terminologia que parla de «fusterianisme polític» és, al meu entendre, una invenció creada amb l’objectiu de desacreditar Joan Fuster. Es pensen que desacreditant-lo «políticament» desacrediten el projecte dels Països Catalans, no debades Fuster és el més coherent i el més convincent dels intel·lectuals que han defensat la conveniència d’aquest marc nacional, per motius històrics, lingüístics i, fins i tot –o sobretot– econòmics. Toni Mollà, a les Converses Inacabades amb Joan Fuster (Ed. Tandem, 1992), realitzades poc abans de la seua mort, li comenta que al País Valencià s’ha arribat a parlar de fusterianisme i antifusterianisme. Fuster li respon: «No tinc ni idea que és això... Supose que deuen ser etiquetes que la gent utilitza per entendre’s més fàcilment, sense massa raonaments ni intenció de perfilar les seues posicions. Per això arriben a dir aquests coses».
Però ara que el valencianisme polític «reorientat» per Joan Francesc Mira ha aconseguit un important èxit electoral, potser serà més fàcil insistir en el descrèdit «polític» de Joan Fuster sense haver de patir gaires remordiments de consciència. L’èxit és un sucre que permet empassar-se sense oix les renúncies més amargues. Així doncs, amb diputats al Parlament valencià i al Parlament espanyol, els Països Catalans han esdevingut encara més un horitzó «prescindible» per al valencianisme majoritari al País Valencià. Amb tot, els demanaria, als detractors de Fuster –els qui branden això de «fusterianisme polític»– que anaren amb compte de no carregar-li tant les sàries als matxo, puix que al final, conseqüentment i coherentment, només els quedarà l’abjuració absoluta. I sense Fuster, i amb les idees sobre el paper –i les declaracions públiques–, al nou valencianisme per fi triomfant no li quedaria, fins arribar a Joan Francesc Mira, actual pare de la pàtria, cap altre referent ideològic sobre el qual fonamentar-se que aquell estrambòtic González Lizondo de les taronges blaves.
Així doncs, per a «commemorar» aquesta efemèride hi abundarà –crec– la «revisió». Revisar, és a dir, bandejar l’àmbit nacional i d’actuació política que són els Països Catalans des del qual pensava i analitzava, i al qual aspirava, Joan Fuster. Proclamaran, amb més vigor que mai, que el «fusterianisme» ha fracassat i així voldran passar pàgina. Més i tot ara, que, per fi, han tret diputats a carregador. Rellegiran Fuster per a renegar-lo, com ja advertia, fa uns anys, en el principi d’aquesta regurgitació, el lingüista Vicent Pitarch. D’altres, continuaran parlant de Joan Fuster d’oïda, ignorant-lo, vull dir, sense haver-lo llegit. És la seua –respectable– decisió. Ja s’apanyaran!, que diria Fuster.

Malgrat tota aquesta polèmica –que a l’escriptor i intel·lectual de Sueca li fa més mal que bé, tot s’ha de dir–, caldria aprofitar l’avinentesa, que diríem, per a llegir –o rellegir– tot Fuster, el civil o polític i tot l’altre. Sobretot «tot l’altre», a fi de valorar com cal la seua categoria intel·lectual. Vull dir, més aviat advertir, per si fóra necessari –no debades el país és xicotet i ací ens coneixem tots–, que l’abjuració política no acabe condemnant «exemplarment» l’escriptor. 

diumenge, 11 de juny de 2017

Aquell home



Els gossos llepen la sang (Joan Brossa)

Aquell home que s’afaitava cada matí ara és mort vora un barranc amb la barba rebrotada i dos forats petits a l’esquena.
(1985)


diumenge, 4 de juny de 2017

L'home volador




Del passeig romàntic és ara el moment (Miquel dels Sants Oliver)


Assegurava, convençut, que volaria tot just en batre els braços. I es va precipitar per l’espadat. Ningú no va sorprendre’s del desenllaç. Ell, no sabrem que n’opinaria.
1985

dijous, 18 de maig de 2017

Dal localismo all’universalità


L'any 2007 vaig participar en unes jornades literàries a Avellino (Itàlia): Le notti ritrovate. Aquesta va ser la meua intervenció.


Dal localismo all’universalità


Faccio una letteratura che oso qualificarla, grosso modo, d’identitaria, anche di localista. Ma bisogna prendere queste qualificazioni come semplici etichette; non sono per niente dei concetti chiusi, oppure dogmatici. Per me, le frontiere dei territori letterari sono sempre, per necessità di libertà creativa, elastici. Peraltro l’autore deve essere sempre invasore, anzi ha il dovere d’addentrarsi più in là di tutti oltre le frontiere. Forse qualcuno penserà adesso che qualificare la letteratura come identintaria e localista è un modo di sottostimarsi, proprio quando siamo immersi in un processo di globalizzacione che dispregia qualsiasi forma di localismo. Ma sono convinto che la letteratura soltanto può essere universale –che è cosa differente, senza dubbio contraria, al concetto presente della globalizzazione-, si parte dalla radice vitale, sentimentale, anche geografica e linguistica dello scrittore.

Disse lo scrittore russo Leone Tostoi: “Se vuoi essere universale racconta il tuo villaggio”.

Il mio villaggio è Xàtiva, città a cinquanta km di Valencia. Ecco: io racconto Xàtiva ed i suoi dintorni, e nomino con i loro nomi ogni strada, le piazze, i vicoli, i sentieri, il fiume che attraversa gli orti, le case nuove e le vecchie, le montagne e le colline, tutto quello che ancora esiste e quello che purtroppo è stato distrutto. Presente e memoria. Racconto quello che veramente conosco perché l’ ho vissuto. E così non ho bisogno di inventare per i miei personaggi una storia comune, un immaginario collettivo, un paesaggio d’ estate oppure in inverno, delle strade nobili, dei quarteri di muratore, contadini, impiegati, comercianti, puttane, polizie… Ho già una città inventata da varie migliaia d’anni.

Racconto la mia città, il mio piccolo paese, più propriamente patria, allo stesso modo che prima altri autori hanno racontato le loro. Vedo e racconto la mia città come Bassani vedeva e raccontava Ferrara, come Pratolini Firenze, oppure Pavese il Piemonte, Sciascia la Sicilia… E se con questi esempi non basta, possiamo ancora riportare i luoghi immaginari che universalizzarono García Márquez e Faulkner, Macondo e Yoknapatawpha; oppure la Vigàta siciliana di Camilleri. Sono tanti che hanno raccontato i loro villaggi… Faulkner magari rivoluziona la letteratura del Novecento, senza uscire da quel paesino dove abitano, esattamente, 6.928 bianchi e 9.313 neri. Raccontandoci i conflitti di questa particolare comunità umana Faulkner incorpora nella letteratura del momento tecniche narrative più innovatrici. In egual modo che James Joyce: “L'ambientazione delle sue opere, così saldamente legata a Dublino, lo fece diventare uno dei più universali e allo stesso tempo più locali scrittori irlandesi”.

Il consiglio di Tolstoi non è strano quindi nella tradizione e neanche nella modernità letteraria. Quanto localismo, per così dire, è la base sostanziale di buona parte di quella letteratura più universale, quanto “villaggio raccontato”. Io racconto Xàtiva non tanto come una geografia sentimentale, bensì come una rappresentanza proporzionale del mondo. Voglio dire, insomma, che tutto quello che accade in una popolosa città di dieci milioni di abitanti può succedere anche in un villaggio tra montagne di cento anime. Dove ci siano esseri umani, possono rappresentarsi tutti gli esempi della condotta umana, dall’amore all’odio, durante pace e durante la guerra. Io ho preso la mia città come spazio letterario, e non mi piace essere trattato come scrittore senza ambizione letteraria, antico, rurale, provinciale. Infine la modernità nell’arte non si misura dal tema o dall’ubicazione geografica, ma dall’uso rinnovato della tradizione e degli strumenti narrativi, così come hanno fatto Joyce e Faulkner.

Ma oggigiorno, circondati da tutta questa dottrina dalla globalizzazione pare che la modernità debba dimenticare il consiglio di Tolstoi, ed adesso, per essere moderni, non dobbiamo più raccontare il villaggio, bensì il mondo come una società unica ed uniforme, dove tutti mangiamo nelle stessi burger king o nelle stesse pizzerie, vediamo gli stessi film, vestiamo dunque uguale, spendiamo con la stessa moneta, parliamo uguale e pensiamo uguale. Non c’è passato, soltanto presente e futuro nel felice modo huxleiano, e così presto la differenza sarà soltanto se siamo della specie alfa, beta, gamma oppure epsilon. Andiamo dunque verso una società uniforme, cioè clonica. E la letteratura per conseguenza anch’essa globale e, purtroppo, similmente clonica. Parlare, dunque, di localismo è raccontare la diversità umana nel senso più ampio e democratico. Come ha fatto sempre la LETTERATURA –scritta qui con lettere maiuscole. Per questo mi dispiace per quei teorici che, nel loro ruolo immoderato di esegeti della globalità annunciano la morte delle letterature dell’identità.

Lo scrittore sceglie le parole con cui ricrea oppure ricostruisce il contesto storico, culturale e sociale che desidera rispecchiare. Grosso modo questo potremmo dire che è l’identità letteraria. Ogni autore costruisce una identità in cui confluiscono la lingua, lo spazio –físico e sentimentale–, la tradizione letteraria particolare e quella universale che gli interessa, lo stesso ambiente sociale, sul quale di solito riflette attraverso la fabulazione creativa. Tutto l’insieme configura l’ identità letteraria dello scrittore. Cionostante ci sono quelli che rifiutano questa identità, che affonda le radici nell’ambito collettivo vicino a loro, e che invece costruiscono la loro letteratura su altri influssi. L’universo della letteratura è ampio e diverso; e così deve essere.

Io racconto e fascio rivivere il mio villaggio, cioè la mia città, Xàtiva. Tremila anni di storia del passato e circa trentamila abitanti senza memoria nel presente. Il futuro è, come per tutti, una incognita. Città dei controversi papi Borgia, del pittore barocco Josep –o Jusepe– de Ribera, detto Lo Spagnoletto, che fece la sua traiettoria artistica a Napoli; Xàtiva oggi, anticamente Saetabis Augusta, città dovunque conosciuta nel tempo dell’ Impero Romano per i suoi fazzoletti di lino, città che fu culla della fabbricazione della carta in Europa, città dove nacque il rinomato –almeno tra noi– brigante Camot, lo sfortunato per antonomasia, che finì sulla forca dopo aver attraversato le cloache, trascinandosi come un bruco, ultimo tentativo per salvarsi invano dal patìbolo. Perciò quando un qualsiasi affare finisce male, diciamo che abbiamo finito come Camot. Nel 1707, per desiderio rancoroso del primo re borbonico, Filippo Quinto, la città fu incendiata ed i loro abitanti espulsi, ed ecco che noi siamo conosciuti col soprannome di “socarrats” (“i bruciati”, più o meno). Ma a tutti raggiunge la vendetta dei vinti, così nel museo comunale noi abbiamo posto il suo ritratto regio a testa in giù, per sempre. Quando finì la guerra civile, nel 1939, nel Terzo Anno Trionfale secondo il linguaggio prepotente della dittatura franchista, a Xàtiva furono messe a muro 74 persone. Spuntava il giorno quando il camion con i cadaveri entrava nella città che ancora non si era svegliata, e una donna, appena resa vedova, urlava ai falangisti che minacciavano quelli che osavano uscire al passaggio del veicolo, e gli mostrava un paio di scarpe: “Vigliacchi!, così uccidete gli uomini, all’oscuro e scalzi!”. Pochi mesi prima di aver fatto i conti i vincitori con i vinti, il 19 febbraio, di mattina, cinque aerei Savoia avevano lasciato cadere le bombe sulla stazione ferroviaria, quando la guerra era già di fatto finita. La terra tremò quel giorno: pezzi umani spenzolavano dagli alberi, sparsi lungo la strada: più di cento morti e circa quanttrocento feriti. Ancora oggi c’è chi vede con gli occhi aperti e chiusi i carrelli caricati di carne umana entrare presto nel cimitero verso la fossa più profonda che mai si era scavata. Ma il regime franchista chiuse il rubinetto della morte e da allora in poi uccideranno con rapidi contagocce. Allora era più facile morire di fame che non sazi di piombo. In quegli anni, il sindaco vestiva al solito con la sua uniforme di capo falangista, bianco di gala, ornato di medaglie. A lui gli chiese lavoro un altro personaggio celebre, il Formigo, povero molto povero, padre di molti figli, che abitava in una grotta accanto al castello. “I miei fligli hanno fame, signor sindaco”, gli disse. E il sindaco gli rimbeccò:” Se avete fame, vai a rubare”. E il Formigo gli fece caso e andò a rubare. Ma rubò a lui il raccolto d’arance. Siccome compì il delitto a faccia scoperta, fu subito imprigionato e portato in tribunale, in quel tempo, però, per i poveri c’erano troppi giudici e poca giustizia. Era chiaro che al Formigo gli sarebbe spettato l’ergastolo e ai suoi figli molti anni di fame. Ma questa storia realmente accaduta non finì così. Il Formigo argomentò davanti al giudice che era proprio il sindaco che gli aveva detto di andare a rubare, e dunque pensò che al sindaco non gli importava se rubava proprio a lui. E anche il giudice pensò così e lo lasciò libero.

Sono cose che ormai non avvengono più oggi. Questi personaggi facevano parte dell’immaginario collettivo, dal quale sono quasi sparite. Xàtiva diventò una città moderna quando l’uomo arrivò sulla luna. Da allora in poi cominciarono a morire le streghe, i guaritori, e anche le fate, i diavoli, i giganti, gli gnomi, le ninfe, le favole e quindi la volpe e il lupo, e il magico fiore del giglio azurro. Come ovunque la scienza vinse la mitologia popolare e l’ immaginario magico. In quel tempo cadevano vecchi palazzi, chiostri conventuali, il carcere borbonico. I confini della città si mangiavano via via i campi prima fertili, in cambio di strade d’asfalto e montagne di mattone. È difficile riconoscervi la città dell’ infanzia. È come se ci avessero rubato le tracce della memoria, come se mai si fosse abitato in quella città; come se fossimo esiliati in casa nostra. Questo è un tema letterario del presente: la trasmutazione della nostra società, nell’aspetto físico e magico. Il cambiamento irreversibile dalla grotta alla luna, dalla terra fertile all’infecondo ma profittevole mattone. Oggi non crediamo più a quelle streghe o a quelle fate; crediamo nella rete invisible dove abita Santo Google, di Bill Gates ed il paradiso Youtube.

Racconto la mia città, e narro anche dei miei, senza nessun pudore, ma tutto convenientemente mescolato e dissimulato: la tipica manipolazione del modo letterario. Mia nonna Maria, emigrante dalla vicina regione di Murcia, che ebbe diciotto figli, la maggioranza dei quali morirono, da come lei si lamentava di solito, a causa della malattia che ammazza sempre i poveri: la miseria. L’altra nonna, di cui ricordo ancora il suo sguardo serio, seduta accanto la tavola intanto preparava il cibo, e negli ultimi giorni di vita guardava con gli occhi fissi il tetto della camera, forse cercandovi l’ampio cielo della sua infanzia, quando abitava sulla vetta d’una piccola montagna, in una chiesetta che avevano in cura i genitori. Mio nonno Gabino, guardiano di notte e becchino di giorno, che dormiva quindi poco e in piedi, nei primi anni della dittatura fu punito per le sue affiliazioni politiche durante la Repubblica e condannato a lavorare come uno schiavo alla costruzione d’un pantano. L’altro nonno, Vicent, vendeva frutta in un piccolo posto del mercato comunale, cacciava uccelli per venderli se cantavano bene e aveva un bell’ asino che si chiamava Coronel (Colonnello). Mio padre era muratore, e morì in età ancora giovane per una malattia che trascinava da bambino. Una malattia che non lo ammazzò nell’infanzia come a molti dei suoi fratelli, ma lo punì per sempre. Una mia nonna scacciò da casa mia madre perché voleva sposarsi con mio padre, un uomo senza salute, “rugginoso”. E quando si sposò, l’altra nonna la minacciava con un coltello arrabbiata perché gli aveva rubato il suo diletto figlio debole e malaticcio. I miei genitori andarono il minimo a scuola, sebbene mio padre imparò a leggere e a scrivere per suo conto grazie alla Bibbia, fu infatti predicatore nella Chiesa Evangelica. Eppure morì ateo convinto. Negli ultimi anni della vita era spesso in ospedale, e come sempre ci entrava a braccetto con la morte e aveva un prete che voleva confessarlo a tutti i costi, affinché non morisse in peccato. Ma mio padre lo rifiutava sempre. Poi dopo essere scampato alla morte tre o quattro volte, stanco per l’insistenza del prete accettò una conversazione con lui. Dopo varie ore di dibattito, il prete, sconfitto, si arrese e gli disse: “Antonio, tu hai letto troppo profondamente la Bibbia”. E non tornò mai più nella sua stanza, e così mio padré morì poco tempo dopo, naturalmente in peccato, ma senza pentirsi di niente e senza avere nessun rimorso… Al contrario mia madre sempre ha detto che Dio esiste, e che lei di solito parla con Lui e lo vede. Una volta encuriosito le chiesi: “Mamma, com’è Dio?” E ella mi disse, commossa, come di chi condivide una chiave segreta: “E’ come una luce bianca e calda che si nascosde tra i mobili, sotto le tavole…”. Purtroppo non è la fede quella virtù, o difetto, che io ho ereditato da mia madre. Neppure so da chi ho ereditato la necessità di raccontare storie, di inventare favole come un bugiardo costretto. Prima di credere ho preferito giocare ad essere più o meno come Dio, e creare con i miei soli atrezzi nuovi mondi per l’universo delle parole e per il godimento dei lettori, forse voialtri.


Avellino, 25 novembre 2007

dissabte, 29 d’abril de 2017

El puig dels déus





Tens rostre de pedra esculpida,
tens sang de pedra dura...
Cesare Pavese



Dia de setembre. Vesprada de dissabte. A pesar de l'oratge embrosquilat de darreries d'estiu, mamprenem les bicicletes. Quants n'érem? Cinc? Potser sis? Retinc un parell de noms; els altres romanen ocults entre la boira de la memòria, de la mala memòria: bona part d'aquesta rememoració és un exercici de restauració.

Hem travessat Xàtiva de cap a cap, des del nostre barri del Raval fins als confins de la plaça de bous; hem recorregut la carretera de Simat entre les fàbriques, hem deixat arrere el pont de les Palanques, i, a l'últim tram, hem pres la carretera que mena a la Torre d'en Lloris. Ens hem aturat passat el segon revolt. Deixem les bicicletes entre els tarongers. Albirat des del faldar, el Puig esdevé muntanya colossal, d'una grandiositat corprenedora. Ens sentíem minúsculs.

«El Puig és màgic», diu algú. «És un meteorit, un pedrot caigut del cel», clarifica algú altre el mític origen del penyal que ens disposem a expugnar a força de cames. Fem una exhalació a cor i encetem l'ascensió sense saber ben bé quina senda ens ha de menar al cim, a l'ermita en ruïnes que el corona com un trofeu. Alberguem la confiança que el camí ens eixirà al pas per art d'encantament. Amb tot, fem burlesca d'aquestes pensamentades de penyals màgics i senderes meravelloses: «Això era i no era, arre burro polseguera...» Riem tot ascendint a camallades, alhora que la rostària s'aguditza i la silueta del penyal pren als nostres ulls una acusada horitzontalitat, ben bé de precipici que caldrà escalar.

Mentrestant, una grisor de núvols densos i amenaçadors inunda el paisatge de l'horta de Xàtiva, cobreix el cel des del cap de la vall de Montesa fins a nosaltres, tot riu avall. «Ens banyarem», adverteix algú. Diguérem que calia afanyar-se per guanyar prompte el cim, que trobaríem resguard a l'ermita i, en tot cas, segons que algú havia sentit a dir entre la gent de Llocnou i Barxeta, la tempesta es trencaria en arribar al Puig, que s'esberlaria per retre-li respecte. «Deixeu-vos de romanços i piqueu sola cap amunt!», això val dir algú, impacient. Fóra com fóra, trobàrem la senda: rierol de pedres que a trams desapareix entre irrupcions de roca viva.

Vestim pantalons curts: en passar rabents vora les mates de ruda, les freguem amb les cames crues i escampem l'olor punyent de la seua presència. Ramon Sanxis –un dels dos noms que puc associar a cares retingudes–, sempre amb un budell buit, es lamenta de la gana que li rosega la panxa. «Tinc fam. Per què no peguem mitja volta i tornem a berenar a casa?». No li fem cas; els aviem a fregar el bací, a ell i a la seua insaciable gana de revolta de riu: «Si no t'apanya el comboi, torna-te’n!», sentencíarem.

De tant en tant, Ramon Sanxis s'atura per refer l'alè. El sentim panteixar, ressagant-se, arrere, arrere... Fins que de sobte exclama, aporegat per haver de quedar-se sol enmig de la senda que mena al capdamunt del penyal màgic: «Espereu-me!». «Ramon, Ramon: vas nàixer desmaiat!», és la veu de Tino Climent, burleta de caràcter, figura espigada i camallarg, a qui no debades ja començàvem a dir-li "el cóp".

L'ermita, la tenim cada vegada més a prop. Com ben a prop tenim també les nuvolades espesses, d'un gris fosc i admonitori de pluja. Aviat cauen gotes sobre els nostres caps. Elevem els rostres acalorats perquè els esguite la incipient tempesta. «No hauríem d'haver pujat», se'n penedeix algú mentre gotallades esparses clapen les pedres i banyen la pols –sedimentada durant l'estiu eixut– de les paleres. «Quin tinga por, encara és a temps de girar cua», diu algú que vol passar pel més valent. «Jo tinc fam», reitera el clam Ramon Sanxis. «Pega un bram!», retruquem a cor.

Hem assolit el capdamunt. Victòria! Bat la pluja, a sacsejades, el cim del Puig; esguita les pedres antigues de l'ermita medieval; colpeja amb grans gotes el nostre cap, l'esquena suada. Des de l'altura imponent parem atenció al renou que ara arruixa els camps. El sentim i el veiem, ara que som al punt més alt del nostre país: la vall de Montesa i la de Barxeta, i l'horta de Xàtiva i de Llocnou que envolta el Puig.

Pertot arreu plou a la gana, com si l'aigua l'hagueren amollada cel avall a cànters plens. Tanmateix, on nosaltres som, dalt del Puig, a la replaça de l'ermita, no hi plou amb la mateixa intensitat: podíem dir que a males penes cau un arruixó intermitent, una pluja farfallosa. «Ací no plou com per baix», assenyala algú, a poqueta veu, amb inquietud. Som on volíem arribar: al cim d'una mítica orografia de la qual la llegenda diu que un déu va escindir d'una manotada, separant violentament el penyal del Puig del coll agut de Santa Anna tot just per la distància d'un pam gegant, diví.

Mirem l'entorn i sentim el pànic, la inquietud d'una basarda antiga i inexplicable. Aleshores ens sorprèn el tro, un retruny potent que pensem que ha esqueixat el cel. Davall els nostres peus, la roca alena: el rossoll profund d'una criatura colossal que tot just s’esparpilla d'un son secular. I el rellamp fa visible precipitant-se sobre un punt incert de la vall.

Recorde que ben junts, arraïmats, contemplàvem la pluja que assaonava la terra de la redor. Aplegats en aquella esporuguida comunió seguírem l'avanç de la nuvolada que encapotava la Creueta i Santa Anna, flotava sobre la serra del Castell, s'hi ensenyoria d’un confí a l’altre de la Costera, entre la serra del Toro i el cim del Capurutxo. Com n'era, de forta, la tremolor que ens sotraguejava a cada tro que feia cruixir el cel! Però no va ser el retruny continuat, ni les rellampegades furients, ni el fred que ens aborronava cames i braços nus allò que va doblegar-nos cos i sentits: va ser la revelació sobtada de la remota màgia que habita i empara el penyal del Puig...

1998

diumenge, 19 de març de 2017

La fulgurant bellesa del teu món


Foto: Antoni Marzal

De seguida que t'he vist, tan ben embolicada en cel·lofana, se m'ha representat el maniquí de Sisa, aquell millor regal que podien fer-li pel seu sant. Però m'he adonat de la teua mirada esbalaïda, expectant, atònita. La teua emoció m'ha fet recordar un curt de Pasolini en què revisita Otello amb una companyia de titelles. Capriccio all'italiana. Passa el femater i se'n duu dos vells titelles. Els reballa al camió del fem, mentre els altres titelles de l'obra lamenten el tràgic final dels seus companys. Que tard o d'hora serà també el seu. El femater és Domenico Modugno, que canta amb aire apesarat Cosa sono le nuvole. Abocats en el femer com a inútils andròmines, Otello-Davoli pregunta meravellat que és allò tan bell que es mou sobre el blau immens, i Jago-Totó li respon que són els núvols: Ah, straziante meravigliosa bellezza del creato! Otello té la teua mateixa expressió, mirada atònita davant la bellesa d'un món exterior que tu només coneixes per vagues insinuacions, suposicions nascudes i crescudes entre els límits exclosos del taller de l'artista creador. Atrevida ignorància que sospita un món, el somnia, i l'anhela en la mateixa desproporcionada mesura que el desconeix. Per això, quan per fi has albirat aquest món de camí cap a la falla, el dia dels preparatius per a la plantà, quan has descobert dalt del cel la punyent bellesa de la creació que són els núvols, t'hi has commogut. No seré cruel amb tu i no et descobriré que la bellesa del món que acabes de descobrir serà tan efímera com la teua mirada pintada en un rostre de cartó. No sé si coneixes o sospites el futur que t'espera, potser te l'han insinuat i no te l'has cregut. T'embolcallaran uns altres núvols, tanmateix de fum; llavors comprendràs la fulgurant bellesa del teu món.

Publicat al fanzine El verí del foc, a la secció Una imatge i vint línies, de la falla Juan Ramón Jiménez de Xàtiva (Març, 2017).