diumenge, 13 d’agost de 2017

El més gran espectacle





Just damunt de la Lloma del Mig quatre rengleres de pedres conformaven el tancat on Fidel Ferrer arreplegava la rabera d'ovelles. Ell s'aixoplugava del sol i les pluges en una barraca feta també de pedres, amb coberta de ramulla de pi i coscolla. Tenia dotze anys i en feia cinc que son pare el deixava a soles al càrrec del ramat.
   Els dies eren llargs en la soledat de la serra, sense més companyia que les ovelles i el gos, i les visites inoportunes de les raboses i els porcs javalins. En ser diumenge baixava al poble, es llavava en el gibrell de la porquejada i anava a oir missa amb els pares i les germanes. A casa seua no eren molt devots, però des que havia acabat la guerra era una obligació que calia practicar amb rigorosa diligència. Entre setmana, son pare el proveïa regularment de pa i algun companatge quan pujava a munyir la llet per fer-ne formatge, o per endur-se algun cabrit que li hagueren comprat. Escassa era la gent que trescava per aquelles andoles. Alguns anys arrere, quan son pare era xiquet i temps més abans, s'havien amagat per aquells terrers tot de roders, noms mítics que encara pervivien en el relat de la gent, a voltes admirat, a voltes esglaiat. Per unes altres serres deien que ara voltaven i s'amagaven els maquis, soldats republicans que encara no donaven per perduda la guerra. Per això, en algunes ocasions havia rebut la intimidadora visita de la guàrdia civil, amb grossos fusells a l'esquena, gent adusta i malcarada que parlaven un castellà sever que ell amb prou faenes comprenia i a males penes rosegava, i per no mostrar-los la seua incompetència en aquell idioma foraster s'expressava amb moviments de cap i de muscles i alguns monosíl·labs, tot acotant el cap quan els civils feien burla de la seua parquedat de paraules.
   Alguna vegada hi feia cap gent del poble que hi buscava margallons quan n'era temporada; de tant en tant, algun caçador foraviat també. Com que a la vora hi rajava una font que no s'assecava ni durant l'estiu més abrusador, els vagava de seure una estona a fer xarreta i procurar-li una breu companyia. Fidel, que no coneixia més món que aquelles serres de pins i coscolla, els demanava que li contaren coses importants que ells havien vist i conegut perquè havien pogut traspassar les fites del terme rústic. No eren pocs els qui li deien que els més grans espectacles, les coses de més categoria, les havien vistes a la Fira de Xàtiva, que era la fira més gran del món, que allí un perdia el compte de tantes i tantes coses impressionants: músics, versadors, balladors, toreros, focs d'artifici, i muntanyes de melons d'Alger, i els més bonics cavalls, les haques més faeneres, els rossins més guaixats, i tota classe de d'olles, plats i botiges, de ferrades i calderos... i fins i tot de joguets!
   Fidel Ferrer, en la soledat del llarg dia i la fosca nit, perdia la mirada més enllà de la serra. I somiava que un dia podria deixar les ovelles i anar a la Fira de Xàtiva. Encara que només fóra per perdre's entre la gentada i bacinejar-ho tot per a guardar-ho en la memòria, i després fruir de l'evocació en les llargues jornades de soledat en aquella serra, a la cura del ramat…
   Per aquest deler, Fidel Ferrer li va dir un dia a son pare:
   –Pare, tinc entès que prompte serà la Fira de Xàtiva i jo voldria que em donara permís per anar a vore-la...
   Mateu Ferrer va guardar uns instants de silenci, pensatiu. Mirava amb atenció enllà on pasturaven les ovelles, ran del barranc. Va fer un xiulit i el gos, que semblava desaparegut, va saltar de darreres unes botges.
   –Per què vols anar a la Fira? –va inquirir per fi son pare.
   Fidel Ferrer va dubtar la resposta.
   –Ja tinc edat de vore món i de conèixer més coses que les que hi ha entre estes serres que veig cada dia… i perquè m'han dit que allò és un gran espectacle, una cosa extraordinària.
   De nou es va fer el silenci. El silenci era, però, entre les persones, perquè les cigales no paraven de cantar, enrossinades, i el gos de tant en tant lladrava a les ovelles. Les decisions, allà dalt, no demanaven pressa; tot requeria una meditada reflexió.
   –Bé, sí… No estaria de més que eixires d'estes barrancades ni que fóra per un dia. Però sàpies que poc podràs disfrutar si no tens diners, perquè, d'anar-te'n, te n'hauràs d'anar pelat, que de diners, ja ho saps, n'estem ben a curtes…
   –Això és igual pare… M'és igual si no puc comprar res. Només tinc il·lusió de conèixer la Fira, i de vore amb els meus ulls una celebració tan gran i que s'ompli de tanta gent… Deu ser tan diferent d'açò… Vore molta gent, i sentir-la parlar, tantes veus alhora, unes damunt d'altres: quin guirigall tan diferent d'esta rutina de pardals i xitxarres…
   Uns dies més tard, Mateu Ferrer va arribar al corral de la Lloma del Mig a punta d'alba.
   –Ta mare ha arreplegat uns pantalons i una camisa. Te'ls ha apanyussat tan bé com ha pogut, que estaven ben espentolats. Almenys que pugues anar a la Fira endreçat i net… Però demà, et vull ací.
   Fidel va donar les gràcies a son pare i va arrear a córrer, senda avall, cap al poble. A casa, les germanes el miraven amb una certa enveja mentre es vestia. I com les germanes de conte, li demanaven, més que res per fer-lo batre:
   –Fidel, que em portaràs un grapat de torrat?
   –I a mi un panfígol?
   I la major:
   –I jo vullc un mocador de seda.
   Fidel assentia. I hi afegia:
   –I a la mare una cassola de test, i al pare una forca de lledoner.
   Encara era de bon matí quan va encetar, comboiat a més no poder, la ruta cap a Xàtiva.
   A mitjan camí va topar amb Jaume Climent, guarda de terme, que no es va poder estar de preguntar-li on s'encaminava, tan mudat i pentinat i com un gínjol.
   –Me'n vaig a la Fira de Xàtiva –va respondre Fidel, amb una clara emoció en les paraules.
   –Vés a alerta, que allò s'ompli d'una gentada que res és, que ni pots respirar –el va advertir el guarda.
   Jaume Climent li va oferir un parell de bresquilles que portava al sarró i li va referir la de coses que trobaria a la Fira, i li va dir que ell pensava anar-hi l'endemà, amb la dona i el fill, si li arreglaven la moto, que la tenia desbaratada. Fidel Ferrer atenia les explicacions bocabadat i li creixia el desig de ser ja a la Fira, i per la impaciència ben bé va deixar Jaume Climent amb el dir a la boca i va reprendre el camí a camallades urgents.
   Seguint les sendes que li havia indicat son pare, va arribar Fidel Ferrer a l'antic camí reial, camí carreter que discorria gairebé en paral·lel a la carretera. Per aquell caminal ja va trobar-se alguns carros i bicicletes en direcció a la Fira. D'un dels carros el convidaren a muntar a la saga, i ell s'hi va enfilar. S'hi va trobar voltat de dones que reien i cantaven, comboiades també d'anar a la Fira. Fidel va pensar en les germanes, com riurien elles també, tan felices, si hagueren pogut venir a la Fira. El van torrar a preguntes: d'on venia, què feia, com era que anava a soles… Ell els va confessar que aquella era la primera vegada que anava a la Fira de Xàtiva, i que estava ben emocionat perquè li havien dit que allí veuria tantes coses extraordinàries i meravelloses… Les dones li ho van corroborar, i encara li afegiren, enumerant-les, totes les que podria comprar-hi, si tenia diners –«A la fira no vages si no tens diners, que voràs moltes coses i no compraràs res»–, per la infinitat de parades que s'hi posaven.
   –I, sobretot, no se t'oblide firar-li un ventall ben bonico a la nòvia…
   Fidel Ferrer va ruboritzar-se en confessar entre farfalls que ell encara no en tenia, de nòvia…
   –I això com és? Un xic tan templat…
   I les dones s'enriolaven i el xeringaven, per fer-lo batre, si és que al seu poble no hi havia xiques guapes, i ell deia que sí, però que com sempre estava dalt la serra, a soles, cuidant el ramat…
   I entre riures i recolps arribaren a la Llosa de Ranes, des d'on eixia més gent, la majoria a peu, camí de Xàtiva. Al davant, ja ataüllaven la ciutat, amb la silueta del Castell destacant-se en l'horitzó. En arribar al xicotet llogaret de Sorió, just abans de travessar el pont del riu de Montesa, el carro s'hi va aturar.
   Mosatros parem ací –li digueren–, que tenim família. En dinar, mos acostarem a la Fira. D'ací a allà, ho tens curt: quatre passes.
   Fidel Ferrer va botar del carro i va agrair-los el viatge. Ràpidament, es va posar en marxa: desitjava arribar el més prompte possible a la Fira, acaparar el màxim de coses extraordinàries i retenir-ne com més millor per a després, en el silenci habitual i soliu de la Lloma del Mig, rememorar-ho tot, assaborir cada escena, cada detall, amb lentitud i delectança.
   Va travessar el pont del riu de Montesa, i en passar ran del cementeri, la ciutat a tocar de la mà, ja imaginava l'agitació firera. I en això va apressar el pas, a camallades enrossinades. Li quedava l'últim tram només, al cap del qual l'esperava, per fi, la Fira, i més gent, més renou, més sarau: músics, balladors, versadors, toreros i muntanyes de melons d'Alger. Aleshores, impacient, va arrancar a córrer amb tot el seu lleu, temerós de sobte que potser no tindria prou de temps per veureu-ho tot…


199?-revisat 2017 (inèdit)


dimecres, 26 de juliol de 2017

Heretaràs la terra


Aquesta és la veritable i contrastada biografia de Vicent Morell, àlies Cento el Nàufrag, un home sense decisió. Malgrat el sobrenom, no va naufragar en cap oceà d’aigües turbulentes: el donaren per mort mentre segava arròs al delta de l’Ebre. Tot i amb això, va travessar l’Atlàntic, i a Cuba va convertir en un fèrtil edèn l’hort moribund d’un convent, on va conèixer sor Juana Inés de la Cruz, i tots dos s’estimaren i pecaren i foren expulsats del paradís. Afavorit per un excepcional colp d’atzar, Vicent Morell va retornar ric a la seua Xàtiva natal, per a sorpresa de la seua dona i la seua filla, i va fundar el cèlebre Casino Morell. Però Vicent Morell només tenia un deler: la terra. I malgrat els seus esforços per conservar-la, els seus hereus la malbarataren per construir-hi urbanitzacions i polígons industrials.

Heretaràs la terra és una elegia irada que clama la destrucció de la històrica ciutat de Xàtiva, arruïnada, com tantes altres, per l’especulació urbanística. 

«Qui tinga orelles per a escoltar, que escolte: no he mamprès aquest exercici de restauració històrica per ballar l’aigua a ningú, més aviat tot el contrari: vull posar les coses de la vida de Vicent Morell en el lloc que els escauen, honestament col·locades en els prestatges de la veritat. L’escarni, però, serà per als seus bafaners successors oficials, aqueixos que l’han posat en una falsa peanya d’americà ric primer i en acabant de propietari industrial d’arrelada burgesia: tot mentides bufades en caldo gelat. Americà ric, Vicent Morell? No em fotràs tort, que per un ull t’hi veus! On deien que ell havia naufragat no va ser en aigües d’ultramar, que ni salades eren; és voler dir que, malgrat el sobrenom, no va viure Vicent Morell, àlies Cento el Nàufrag, successos similars als que donaren fama a Robinson Crusoe i als supervivents del descomunal i malaguanyat Titànic.»

La novel·la Heretaràs la terra va ser publicada l'any 2006. Podeu llegir-la en aquest enllaç: https://drive.google.com/open?id=0BxOzhEFpsJG5ZUhDZDlWMHZ6aUU

dimarts, 11 de juliol de 2017

L'ofegat



Miràvem la boca de l’ofegat (Salvador Espriu)


Si li punxàvem la panxa feia un estrany gest. Mai no sabrem si tenia cosconelles.

1985

dilluns, 19 de juny de 2017

El descrèdit (polític) de Joan Fuster


(Article publicat a la revista El Nostre Institut de l'IES Josep de Ribera de Xàtiva l'any 2012)

Enguany fa mig segle de la publicació de Nosaltres, el valencians (i de Qüestió de noms i d’El País Valenciano), i sens dubte l’efemèride servirà per a insistir en el debat que d’un temps ençà portem en dansa els valencians, entre «fusterians» i «antifusterians» –que diuen alguns–, entre l’afirmació d’afinitat i la intenció de descrèdit. De descrèdit «polític».
D’ençà de la seua mort hi ha hagut molt d’interès a assenyalar-lo com a culpable «intel·lectual» del fracàs polític del nacionalisme valencià. Joan Fuster observava i analitzava la societat del País Valencià des de la convicció que el nostre futur com a poble passava pels Països Catalans. Manllevant –i estrafent– el vers de Raimon: no hi ha identitat (nacional) si hom renuncia als orígens, si se’ls mutila. (No obstant això, no hi ha sentimentalisme històric en aquesta afirmació nacional, sinó l’obligació de viabilitat d’un estat –rendible fins i tot, o sobretot, quantitativament– en el context competitiu de les nacions d’Europa i del món globalitzat).
L’aparició de Nosaltres, els valencians va suposar passar de l’abstracció nacional a la concreció. Els valencians, afortunadament, no som fills de la història abandonats en el torn d’un convent o d’una borderia. Tením família, ancestres, orígens. No és que abans de Joan Fuster els valencians vivírem òrfens en el context del nacions: d’on havíem sorgit els valencians, per què parlem la llengua que parlem –els qui encara la parlem– quina era la nostra nissaga i, per tant, amb qui havíem de construir la llar que ens protegira de la voracitat assimilacionista espanyola, això hi havia gent que ho sabia, que n’era conscient. Gent «lletrada», però. Tanmateix, a ben poca d’aquesta gent «lletrada» li interessava sommoure consciències favorables a la identitat autòctona –fet i fet, la majoria s’estimava més «jocfloralitzar-la»–, sotmesa des de feia segles a les lleis i a la llengua de Castella «por justo derecho de conquista». Vull dir amb això que malgrat el que diuen els intel·lectuals del nou valencianisme polític, raonablement no-catalanista, Joan Fuster no va inventar-se els Països Catalans. Si més no aquesta idea de construir un estat propi amb tots els territoris catalanoparlants per a millor encarar el futur de la nostra llengua i la nostra cultura. Les proves d’aquesta necessitat de convergència «nacional» les aporta Arnau Gonzàlez Vilalta al seu llibre La nació imaginada. Els fonaments del Països Catalans (1931-1939).
El fracàs electoral del «fusterianisme polític», com l’anomenen els seus detractors, va fer que alguns envejaren de reüll l’èxit electoral del blaverisme populista i visceral –i profundament espanyolista– de González Lizondo. Fins que va arribar Joan Francesc Mira i va esmenar la plana a Fuster, i de la divisa «ser valencians és la nostra manera de ser catalans» passàrem a «els Països Catalans són una utopia prescindible». A partir d’aquesta reformulació nacional ja es podia ser raonablement no-catalanista sense ser anticatalanista (ho reconec: és una síntesi simple i atrinxerada del llibre Sobre la nació dels valencians de Joan Francesc Mira).
Tanmateix, el fracàs polític del nacionalisme valencià durant l’anomenada transició, no és el fracàs d’unes idees que no van «connectar» amb el poble, sinó el fracàs d’un model de societat més democràtic que no el que tenim ara. Dic fracàs democràtic perquè no hem d’oblidar que hem viscut sotmesos a una brutal violència impune que ha condicionat negativament la política i la societat valenciana actuals. A dia d’avui, passats més de trenta anys, encara no hem pogut saber quins caps i quines mans van perpetrar l’atemptat terrorista que va estar a punt de matar Joan Fuster –i Sanchis Guarner i tants altres valencians–. Podem considerar que si en aquesta «democràcia espanyola» no tenim dret de conèixer la veritat, almenys sí que tenim dret de sospitar-la. De sospitar que la inacció, a manera de «silenci administratiu», és una forma d’admissió de responsabilitat, fins i tot de culpabilitat.
I anote ara la casual coincidència entre dues obres que han fet «revisió» del punt de vista nacional de Joan Fuster: Sobre la Nació dels valencians, de Joan Francesc Mira, i Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, de Vicent Flor. Tots dos autors coincideixen a «culpabilitzar» les idees nacionals de Joan Fuster d’aquell fracàs polític, tanmateix quan cal parlar de com va influir la violència espanyolista –per acció, col·laboració o encobriment– sobre aquest fracàs, tots dos hi passen de puntetes. Sens dubte perquè si s’aturaven a valorar el nivell d’influència que la violència impune ha tingut sobre el nacionalisme valencià, sobre la «qualitat» de la nostra democràcia, llavors la «revisió« de les idees que proposen només es podrien interpretar en clau de renúncia ideològica, de claudicació democràtica. Fins al punt que podríem considerar que el rebuig explícit a l’hortizó nacional dels Països Catalans s’ha d’entendre com una victòria de l’estratègia intimidatòria –estratègia «del terror»– de l’espanyolisme. Fet i fet, l’espanyolisme «tolera» les expressions d’afirmació nacional que diferencien nacionalment valencians i catalans, tanmateix és visceralment bel·ligerant amb el projecte dels Països Catalans, com ho demostra la prohibició constitucional i la aïrada reacció que mostren davant l’esment públic o la simple representació en forma de mapa del temps.
El fracàs polític valencià, doncs, és més aviat un fracàs col·lectiu, de tots els valencians –si més no dels valencians «demòcrates»–, del qual no és conseqüència casual tota la corrupció que patim. I una certesa: la impossibilitat de bastir, ara i en un futur, una societat valenciana mínimament democràtica sota l’actual dominació espanyola. Espanya i democràcia són dos conceptes absolutament antitètics. I a la història us remet; en particular a la història recent del País Valencià, la de la violència impune, la que va intentar matar –físicament– Joan Fuster, més que res per haver escrit llibres com Nosaltres, els valencians, El País Valenciano o Qüestió de noms, tots els quals publicats ara fa cinquanta anys.
Aquesta terminologia que parla de «fusterianisme polític» és, al meu entendre, una invenció creada amb l’objectiu de desacreditar Joan Fuster. Es pensen que desacreditant-lo «políticament» desacrediten el projecte dels Països Catalans, no debades Fuster és el més coherent i el més convincent dels intel·lectuals que han defensat la conveniència d’aquest marc nacional, per motius històrics, lingüístics i, fins i tot –o sobretot– econòmics. Toni Mollà, a les Converses Inacabades amb Joan Fuster (Ed. Tandem, 1992), realitzades poc abans de la seua mort, li comenta que al País Valencià s’ha arribat a parlar de fusterianisme i antifusterianisme. Fuster li respon: «No tinc ni idea que és això... Supose que deuen ser etiquetes que la gent utilitza per entendre’s més fàcilment, sense massa raonaments ni intenció de perfilar les seues posicions. Per això arriben a dir aquests coses».
Però ara que el valencianisme polític «reorientat» per Joan Francesc Mira ha aconseguit un important èxit electoral, potser serà més fàcil insistir en el descrèdit «polític» de Joan Fuster sense haver de patir gaires remordiments de consciència. L’èxit és un sucre que permet empassar-se sense oix les renúncies més amargues. Així doncs, amb diputats al Parlament valencià i al Parlament espanyol, els Països Catalans han esdevingut encara més un horitzó «prescindible» per al valencianisme majoritari al País Valencià. Amb tot, els demanaria, als detractors de Fuster –els qui branden això de «fusterianisme polític»– que anaren amb compte de no carregar-li tant les sàries als matxo, puix que al final, conseqüentment i coherentment, només els quedarà l’abjuració absoluta. I sense Fuster, i amb les idees sobre el paper –i les declaracions públiques–, al nou valencianisme per fi triomfant no li quedaria, fins arribar a Joan Francesc Mira, actual pare de la pàtria, cap altre referent ideològic sobre el qual fonamentar-se que aquell estrambòtic González Lizondo de les taronges blaves.
Així doncs, per a «commemorar» aquesta efemèride hi abundarà –crec– la «revisió». Revisar, és a dir, bandejar l’àmbit nacional i d’actuació política que són els Països Catalans des del qual pensava i analitzava, i al qual aspirava, Joan Fuster. Proclamaran, amb més vigor que mai, que el «fusterianisme» ha fracassat i així voldran passar pàgina. Més i tot ara, que, per fi, han tret diputats a carregador. Rellegiran Fuster per a renegar-lo, com ja advertia, fa uns anys, en el principi d’aquesta regurgitació, el lingüista Vicent Pitarch. D’altres, continuaran parlant de Joan Fuster d’oïda, ignorant-lo, vull dir, sense haver-lo llegit. És la seua –respectable– decisió. Ja s’apanyaran!, que diria Fuster.

Malgrat tota aquesta polèmica –que a l’escriptor i intel·lectual de Sueca li fa més mal que bé, tot s’ha de dir–, caldria aprofitar l’avinentesa, que diríem, per a llegir –o rellegir– tot Fuster, el civil o polític i tot l’altre. Sobretot «tot l’altre», a fi de valorar com cal la seua categoria intel·lectual. Vull dir, més aviat advertir, per si fóra necessari –no debades el país és xicotet i ací ens coneixem tots–, que l’abjuració política no acabe condemnant «exemplarment» l’escriptor. 

diumenge, 11 de juny de 2017

Aquell home



Els gossos llepen la sang (Joan Brossa)

Aquell home que s’afaitava cada matí ara és mort vora un barranc amb la barba rebrotada i dos forats petits a l’esquena.
(1985)


diumenge, 4 de juny de 2017

L'home volador




Del passeig romàntic és ara el moment (Miquel dels Sants Oliver)


Assegurava, convençut, que volaria tot just en batre els braços. I es va precipitar per l’espadat. Ningú no va sorprendre’s del desenllaç. Ell, no sabrem que n’opinaria.
1985

dijous, 18 de maig de 2017

Dal localismo all’universalità


L'any 2007 vaig participar en unes jornades literàries a Avellino (Itàlia): Le notti ritrovate. Aquesta va ser la meua intervenció.


Dal localismo all’universalità


Faccio una letteratura che oso qualificarla, grosso modo, d’identitaria, anche di localista. Ma bisogna prendere queste qualificazioni come semplici etichette; non sono per niente dei concetti chiusi, oppure dogmatici. Per me, le frontiere dei territori letterari sono sempre, per necessità di libertà creativa, elastici. Peraltro l’autore deve essere sempre invasore, anzi ha il dovere d’addentrarsi più in là di tutti oltre le frontiere. Forse qualcuno penserà adesso che qualificare la letteratura come identintaria e localista è un modo di sottostimarsi, proprio quando siamo immersi in un processo di globalizzacione che dispregia qualsiasi forma di localismo. Ma sono convinto che la letteratura soltanto può essere universale –che è cosa differente, senza dubbio contraria, al concetto presente della globalizzazione-, si parte dalla radice vitale, sentimentale, anche geografica e linguistica dello scrittore.

Disse lo scrittore russo Leone Tostoi: “Se vuoi essere universale racconta il tuo villaggio”.

Il mio villaggio è Xàtiva, città a cinquanta km di Valencia. Ecco: io racconto Xàtiva ed i suoi dintorni, e nomino con i loro nomi ogni strada, le piazze, i vicoli, i sentieri, il fiume che attraversa gli orti, le case nuove e le vecchie, le montagne e le colline, tutto quello che ancora esiste e quello che purtroppo è stato distrutto. Presente e memoria. Racconto quello che veramente conosco perché l’ ho vissuto. E così non ho bisogno di inventare per i miei personaggi una storia comune, un immaginario collettivo, un paesaggio d’ estate oppure in inverno, delle strade nobili, dei quarteri di muratore, contadini, impiegati, comercianti, puttane, polizie… Ho già una città inventata da varie migliaia d’anni.

Racconto la mia città, il mio piccolo paese, più propriamente patria, allo stesso modo che prima altri autori hanno racontato le loro. Vedo e racconto la mia città come Bassani vedeva e raccontava Ferrara, come Pratolini Firenze, oppure Pavese il Piemonte, Sciascia la Sicilia… E se con questi esempi non basta, possiamo ancora riportare i luoghi immaginari che universalizzarono García Márquez e Faulkner, Macondo e Yoknapatawpha; oppure la Vigàta siciliana di Camilleri. Sono tanti che hanno raccontato i loro villaggi… Faulkner magari rivoluziona la letteratura del Novecento, senza uscire da quel paesino dove abitano, esattamente, 6.928 bianchi e 9.313 neri. Raccontandoci i conflitti di questa particolare comunità umana Faulkner incorpora nella letteratura del momento tecniche narrative più innovatrici. In egual modo che James Joyce: “L'ambientazione delle sue opere, così saldamente legata a Dublino, lo fece diventare uno dei più universali e allo stesso tempo più locali scrittori irlandesi”.

Il consiglio di Tolstoi non è strano quindi nella tradizione e neanche nella modernità letteraria. Quanto localismo, per così dire, è la base sostanziale di buona parte di quella letteratura più universale, quanto “villaggio raccontato”. Io racconto Xàtiva non tanto come una geografia sentimentale, bensì come una rappresentanza proporzionale del mondo. Voglio dire, insomma, che tutto quello che accade in una popolosa città di dieci milioni di abitanti può succedere anche in un villaggio tra montagne di cento anime. Dove ci siano esseri umani, possono rappresentarsi tutti gli esempi della condotta umana, dall’amore all’odio, durante pace e durante la guerra. Io ho preso la mia città come spazio letterario, e non mi piace essere trattato come scrittore senza ambizione letteraria, antico, rurale, provinciale. Infine la modernità nell’arte non si misura dal tema o dall’ubicazione geografica, ma dall’uso rinnovato della tradizione e degli strumenti narrativi, così come hanno fatto Joyce e Faulkner.

Ma oggigiorno, circondati da tutta questa dottrina dalla globalizzazione pare che la modernità debba dimenticare il consiglio di Tolstoi, ed adesso, per essere moderni, non dobbiamo più raccontare il villaggio, bensì il mondo come una società unica ed uniforme, dove tutti mangiamo nelle stessi burger king o nelle stesse pizzerie, vediamo gli stessi film, vestiamo dunque uguale, spendiamo con la stessa moneta, parliamo uguale e pensiamo uguale. Non c’è passato, soltanto presente e futuro nel felice modo huxleiano, e così presto la differenza sarà soltanto se siamo della specie alfa, beta, gamma oppure epsilon. Andiamo dunque verso una società uniforme, cioè clonica. E la letteratura per conseguenza anch’essa globale e, purtroppo, similmente clonica. Parlare, dunque, di localismo è raccontare la diversità umana nel senso più ampio e democratico. Come ha fatto sempre la LETTERATURA –scritta qui con lettere maiuscole. Per questo mi dispiace per quei teorici che, nel loro ruolo immoderato di esegeti della globalità annunciano la morte delle letterature dell’identità.

Lo scrittore sceglie le parole con cui ricrea oppure ricostruisce il contesto storico, culturale e sociale che desidera rispecchiare. Grosso modo questo potremmo dire che è l’identità letteraria. Ogni autore costruisce una identità in cui confluiscono la lingua, lo spazio –físico e sentimentale–, la tradizione letteraria particolare e quella universale che gli interessa, lo stesso ambiente sociale, sul quale di solito riflette attraverso la fabulazione creativa. Tutto l’insieme configura l’ identità letteraria dello scrittore. Cionostante ci sono quelli che rifiutano questa identità, che affonda le radici nell’ambito collettivo vicino a loro, e che invece costruiscono la loro letteratura su altri influssi. L’universo della letteratura è ampio e diverso; e così deve essere.

Io racconto e fascio rivivere il mio villaggio, cioè la mia città, Xàtiva. Tremila anni di storia del passato e circa trentamila abitanti senza memoria nel presente. Il futuro è, come per tutti, una incognita. Città dei controversi papi Borgia, del pittore barocco Josep –o Jusepe– de Ribera, detto Lo Spagnoletto, che fece la sua traiettoria artistica a Napoli; Xàtiva oggi, anticamente Saetabis Augusta, città dovunque conosciuta nel tempo dell’ Impero Romano per i suoi fazzoletti di lino, città che fu culla della fabbricazione della carta in Europa, città dove nacque il rinomato –almeno tra noi– brigante Camot, lo sfortunato per antonomasia, che finì sulla forca dopo aver attraversato le cloache, trascinandosi come un bruco, ultimo tentativo per salvarsi invano dal patìbolo. Perciò quando un qualsiasi affare finisce male, diciamo che abbiamo finito come Camot. Nel 1707, per desiderio rancoroso del primo re borbonico, Filippo Quinto, la città fu incendiata ed i loro abitanti espulsi, ed ecco che noi siamo conosciuti col soprannome di “socarrats” (“i bruciati”, più o meno). Ma a tutti raggiunge la vendetta dei vinti, così nel museo comunale noi abbiamo posto il suo ritratto regio a testa in giù, per sempre. Quando finì la guerra civile, nel 1939, nel Terzo Anno Trionfale secondo il linguaggio prepotente della dittatura franchista, a Xàtiva furono messe a muro 74 persone. Spuntava il giorno quando il camion con i cadaveri entrava nella città che ancora non si era svegliata, e una donna, appena resa vedova, urlava ai falangisti che minacciavano quelli che osavano uscire al passaggio del veicolo, e gli mostrava un paio di scarpe: “Vigliacchi!, così uccidete gli uomini, all’oscuro e scalzi!”. Pochi mesi prima di aver fatto i conti i vincitori con i vinti, il 19 febbraio, di mattina, cinque aerei Savoia avevano lasciato cadere le bombe sulla stazione ferroviaria, quando la guerra era già di fatto finita. La terra tremò quel giorno: pezzi umani spenzolavano dagli alberi, sparsi lungo la strada: più di cento morti e circa quanttrocento feriti. Ancora oggi c’è chi vede con gli occhi aperti e chiusi i carrelli caricati di carne umana entrare presto nel cimitero verso la fossa più profonda che mai si era scavata. Ma il regime franchista chiuse il rubinetto della morte e da allora in poi uccideranno con rapidi contagocce. Allora era più facile morire di fame che non sazi di piombo. In quegli anni, il sindaco vestiva al solito con la sua uniforme di capo falangista, bianco di gala, ornato di medaglie. A lui gli chiese lavoro un altro personaggio celebre, il Formigo, povero molto povero, padre di molti figli, che abitava in una grotta accanto al castello. “I miei fligli hanno fame, signor sindaco”, gli disse. E il sindaco gli rimbeccò:” Se avete fame, vai a rubare”. E il Formigo gli fece caso e andò a rubare. Ma rubò a lui il raccolto d’arance. Siccome compì il delitto a faccia scoperta, fu subito imprigionato e portato in tribunale, in quel tempo, però, per i poveri c’erano troppi giudici e poca giustizia. Era chiaro che al Formigo gli sarebbe spettato l’ergastolo e ai suoi figli molti anni di fame. Ma questa storia realmente accaduta non finì così. Il Formigo argomentò davanti al giudice che era proprio il sindaco che gli aveva detto di andare a rubare, e dunque pensò che al sindaco non gli importava se rubava proprio a lui. E anche il giudice pensò così e lo lasciò libero.

Sono cose che ormai non avvengono più oggi. Questi personaggi facevano parte dell’immaginario collettivo, dal quale sono quasi sparite. Xàtiva diventò una città moderna quando l’uomo arrivò sulla luna. Da allora in poi cominciarono a morire le streghe, i guaritori, e anche le fate, i diavoli, i giganti, gli gnomi, le ninfe, le favole e quindi la volpe e il lupo, e il magico fiore del giglio azurro. Come ovunque la scienza vinse la mitologia popolare e l’ immaginario magico. In quel tempo cadevano vecchi palazzi, chiostri conventuali, il carcere borbonico. I confini della città si mangiavano via via i campi prima fertili, in cambio di strade d’asfalto e montagne di mattone. È difficile riconoscervi la città dell’ infanzia. È come se ci avessero rubato le tracce della memoria, come se mai si fosse abitato in quella città; come se fossimo esiliati in casa nostra. Questo è un tema letterario del presente: la trasmutazione della nostra società, nell’aspetto físico e magico. Il cambiamento irreversibile dalla grotta alla luna, dalla terra fertile all’infecondo ma profittevole mattone. Oggi non crediamo più a quelle streghe o a quelle fate; crediamo nella rete invisible dove abita Santo Google, di Bill Gates ed il paradiso Youtube.

Racconto la mia città, e narro anche dei miei, senza nessun pudore, ma tutto convenientemente mescolato e dissimulato: la tipica manipolazione del modo letterario. Mia nonna Maria, emigrante dalla vicina regione di Murcia, che ebbe diciotto figli, la maggioranza dei quali morirono, da come lei si lamentava di solito, a causa della malattia che ammazza sempre i poveri: la miseria. L’altra nonna, di cui ricordo ancora il suo sguardo serio, seduta accanto la tavola intanto preparava il cibo, e negli ultimi giorni di vita guardava con gli occhi fissi il tetto della camera, forse cercandovi l’ampio cielo della sua infanzia, quando abitava sulla vetta d’una piccola montagna, in una chiesetta che avevano in cura i genitori. Mio nonno Gabino, guardiano di notte e becchino di giorno, che dormiva quindi poco e in piedi, nei primi anni della dittatura fu punito per le sue affiliazioni politiche durante la Repubblica e condannato a lavorare come uno schiavo alla costruzione d’un pantano. L’altro nonno, Vicent, vendeva frutta in un piccolo posto del mercato comunale, cacciava uccelli per venderli se cantavano bene e aveva un bell’ asino che si chiamava Coronel (Colonnello). Mio padre era muratore, e morì in età ancora giovane per una malattia che trascinava da bambino. Una malattia che non lo ammazzò nell’infanzia come a molti dei suoi fratelli, ma lo punì per sempre. Una mia nonna scacciò da casa mia madre perché voleva sposarsi con mio padre, un uomo senza salute, “rugginoso”. E quando si sposò, l’altra nonna la minacciava con un coltello arrabbiata perché gli aveva rubato il suo diletto figlio debole e malaticcio. I miei genitori andarono il minimo a scuola, sebbene mio padre imparò a leggere e a scrivere per suo conto grazie alla Bibbia, fu infatti predicatore nella Chiesa Evangelica. Eppure morì ateo convinto. Negli ultimi anni della vita era spesso in ospedale, e come sempre ci entrava a braccetto con la morte e aveva un prete che voleva confessarlo a tutti i costi, affinché non morisse in peccato. Ma mio padre lo rifiutava sempre. Poi dopo essere scampato alla morte tre o quattro volte, stanco per l’insistenza del prete accettò una conversazione con lui. Dopo varie ore di dibattito, il prete, sconfitto, si arrese e gli disse: “Antonio, tu hai letto troppo profondamente la Bibbia”. E non tornò mai più nella sua stanza, e così mio padré morì poco tempo dopo, naturalmente in peccato, ma senza pentirsi di niente e senza avere nessun rimorso… Al contrario mia madre sempre ha detto che Dio esiste, e che lei di solito parla con Lui e lo vede. Una volta encuriosito le chiesi: “Mamma, com’è Dio?” E ella mi disse, commossa, come di chi condivide una chiave segreta: “E’ come una luce bianca e calda che si nascosde tra i mobili, sotto le tavole…”. Purtroppo non è la fede quella virtù, o difetto, che io ho ereditato da mia madre. Neppure so da chi ho ereditato la necessità di raccontare storie, di inventare favole come un bugiardo costretto. Prima di credere ho preferito giocare ad essere più o meno come Dio, e creare con i miei soli atrezzi nuovi mondi per l’universo delle parole e per il godimento dei lettori, forse voialtri.


Avellino, 25 novembre 2007