Entrades

QUI DE CASA SE'N VA

Imatge
El poder no és de Déu, sinó de qui se n’arroga la voluntat, i l’executa com una decisió divina irrefutable. Per a l’amo, el dret de cuixa, la impunitat; per a la víctima, la submissió o la venjança.   «L’oncle Cep va irrompre en la meua vida com un miracle bíblic quan ma mare es trobava a les portes de la mort. Frare fugit del convent on expiava pecats d’un altre, va retornar de la guerra amb més ronya que un pal de galliner i amb un estrafolari orinal on guardava temibles històries de pets. A ell vaig preguntar-li per la secreta identitat de mon pare, i la seua resposta va ser rotunda: És preferible la ignorància a conèixer el nom d’un fill de puta! Ell creia que la naturalesa de l’home és vegetal, i per això s’arrela a un paisatge, a una gent, a un vocabulari, i de tot plegat en deia pàtria, i que la pàtria és aquell lloc on vam aprendre a descapollar-nos la fava. Però jo odiava la meua pàtria. Odiava aquell paisatge on jo vivia en la misèria, on va morir ma mare encara jove, on l’on

Patrimoni Cultural de la Costera

Imatge
Text: Toni Cucarella

Patrimoni Natural de la Costera

Imatge
Text: Toni Cucarella

Patrimoni Gastronòmic de la Costera

Imatge
Text: Toni Cucarella

Lleig com un Borbó

Imatge
  Il·lustració de Joan Ramos Aquest relat és la meua col·laboració per al llibre Entre Amics , publicat amb motiu de l'exposició retrospectiva de l'artista Joan Ramos a Xàtiva. Lleig com un Borbó És lleig com un Borbó! La comare, després d’assistir el part, va refer-se amb una infusió calenta i un aiguardent que li serviren les fadrines de la casa, al caliu apartat de la cuina. A l’habitació de la partera, el pare, de salut delicada, un sac de tremolins, es mirava ple d’orgull l’hereu de la nissaga. Mentre la mare, pàl·lida i tresullada, entretancava els ulls, exhausta. A la cuina, després de trascolar-se un altre colpet d’aiguardent, la comare hi va insistir: És lleig com un Borbó! Just en aquell moment, alhora que la comare dictava sentència, va entrar-hi una de les fadrines que l’havia ajudada en el part, i amb un seriós i reiterat assentiment de cap va corroborar el veredicte. És lleig com un Borbó!, va reiterar entre si el capellà mentre li posava l’hòstia consagrada a

A la porta en tinc cent mil com tu

Imatge
  E s desperta de sobte. S'està uns instants amb els pàrpols esbatanats, gitat encara de sobines, fins que la forma del llum del trespol se li configura en la ment, però només com una reverberació de la memòria. Quan es desperta així, d'improvís, pensa sempre en la resurrecció. Pensa en ell com en algú que anit va morir i no sap si l'endemà tornarà a la vida: no hi confia. Gitar-se, morir, despertar-se, reviure, anar a la faena: si n'hi ha... Cadena de món. Tanmateix, ara per ara, no hi ha expectatives de canvi, sense horitzó a la vista. No sap en quina hora es troba. La persiana de la finestra de l'habitació l'abaixa cada nit abans de gitar-se, perquè quan es faça de dia, si encara és al llit, la primera claror no li destorbe el son, i per esmortir el renou que prové del carrer quan s'espavila. Amb els ulls oberts malgrat la foscor, espera que sone el bip-bip-bip del despertador, fins que repara que anit es va descuidar de connectar-ne l'alarma. Se li

La profecia

Imatge
Aquest relat es va publicar per primera vegada al dominical del Diari de Barcelona el 10 de juliol de 1988, en una secció que volia donar a conèixer la narrativa més jove, Escrit abans dels 30 . Posteriorment, donaria nom a una antologia de la nova narrativa catalana d’aleshores. Si voleu conèixer els noms que hi apareixien amplieu la fotografia de la contracoberta del llibre. LA PROFECIA A l’Eduard Castelló La senyora Amèlia, la mestra jubilada del segon pis, va ser la primera que va advertir aquell singular esdeveniment. S’havia alçat a trenc d’alba, i com cada matí va obrir la finestra del dormitori per a espavilar-se amb les primeres clarors. En veure-ho tot fosc va creure que s’havia despertat massa enjorn, o que durant la nit s’havia congriat oratge de pluja. Això volia pensar ella, però de sobte va reparar en aquell brunzit desconcertant. Va fer alçar el seu marit i li’n parlà. L’home va tòrcer la boca tot pronosticant atziacs auguris d’uns senyals tan astoradors. Una

El cos sense ànima

Imatge
  El cos sense ànima (Els camps dels vençuts. Ed. Columna, 2002)

Amb tanda

Imatge
  AMB TANDA D’arròs al forn, a casa nostra, si en menjàvem, era sempre de varietat pobra, i a la llarga, puix que la mare estava en amo a cals Escuriet, propietaris d’una fàbrica de mobles al final del carrer la Reina, i només si per un cas lliurava algun dia entre setmana, quan el forn del carrer Blanc era obert, ella ens feia un arròs al forn per dinar. Però sempre del nostre braç: escàs, sense carn, quaresmal, varietats viudo o blanquet . El viudo presentava un color groc esglaiat, pel safrà, i per recapte duia una cabeça d’alls, creïlles tallades en rodanxa, fregides prèviament, dues meitats d’un tomato madur, una branqueta de julivert i quatre pinyonets –quatre, que eren comptats. El blanquet feia, en taula, encara de més pobre –si no voleu dir-li «de pobre», diguem-li «per a digestions delicades»–, fet i fet no contenia res més que la cabeça d’alls, l’arròs i un grapat –també comptat– de pinyons, i com que ni safrà se li posava, es mostrava en la cassola blanc com una paret t

Per què el diputat Josep Mora porta, de tota la vida, bigot

Imatge
  La Cova de la Canària La cova de la Canària Ruïnes de la Casa de la Canària