El pati i la bandera

EL SALUDO NACIONAL

El saludo brazo en alto y mano abierta es genuinamente español. Ni fascista ni romano. Entre las aportaciones hispanas a la vida social de la Roma Imperial, juntamente con el sentido estoico de la vida expresado por nuestro Séneca, llevaron los españoles su saludo vernáculo.

REVISTA DE MANDOS DEL FRENTE DE JUVENTUDES. Núm. 4; p 187. Madrid, 1942.

El pati de l'escola: un erm de terra i pedres fitat per quatre arbres escarransits. Tothom enfilerat, per cursos, en posició de ferms o amb el braç estès tocant, a males penes amb la punta dels dits, el muscle dret del company de davant. La bandera: enlairada, hissada al més amunt del pal altíssim, majestuosa, com si onejara amb l'embat de l'alè de Déu…

Braç en alt, contemplàvem la gloriosa ensenya. Cantàvem els himnes amb el cor en la boca i l'ànima en els pulmons: Prietas las filas, recias, marciales, nuestras escuadras van, cara al mañana que nos promete Patria, Justicia y Pan... Ens precipitàvem cap a les aules a camallades impetuoses, marcials. Ocupàvem el lloc que ens corresponia en la classe. Obríem la tapa dels pupitres per deixar-hi l'esmorzar i la cartera. De sobte, un colp al nas: sentor d'entrepà estantís i borumballa de llapisseres…

Entrava don Herminio Ponce Gómez a l'aula i tots cessàvem de trascolar a l'acte. Tibàvem el cos, ferms darrere els nostres respectius pupitres. Era un cor impetuós que el rebia aleshores:

–¡Buenos días, don Herminio!

–¡Espalda recta, cabeza erguida, manos sobre el pupitre, inteligencia atenta! –ens comminava el mestre.

Tot seguit, el ritual de l'oració:

–Padre nuestro, que estás en los cielos, santificado sea tu nombre. Venga a nosotros tu reino. Hágase tu voluntad así en la tierra como en el cielo. El pan nuestro de cada día dánosle hoy. Y perdónanos nuestras deudas así como nosotros perdonamos a nuestros deudores. Y no nos dejes caer en la tentación. Mas líbranos del mal. Amén Jesús.

–¡Pueden sentarse!

La figura de don Herminio Ponce Gómez guardava una sorprenent analogia de contorns amb un enorme sac de guano guarnit de corretja. La seua, negre el cuiro i sivella gran daurada, li separava la panxa en dos idèntics hemisferis d'excès adipós. Cap gran i adust, despoblat de pèl en gairebé tot el volum cranial, papada sobrealimentada i bigotet breu, prim, insignificant, que en temporada de calors embarrerava part de la múltiple perlada de suor que li aflorava, xorrollant-li, per tota la superfície facial.

Buscava sempre, quan ens exhortava amb les seues prèdiques sobre els enorgullibles valors nacionals, de situar-se just en la vertical del crucifix que presidia l'aula, tot escortat per les iconografies del Generalísimo Franco i José Antonio Primo de Rivera. Era una postura estudiadament deliberada, com si amb la imatge que componia, les tres representacions patriòtiques agombolant la seua testa com una orla de sant, pretenguera d'impactar-nos amb un hàlit de veritat irrefutable.

Don Herminio Ponce Gómez fruïa ficant-nos la por al cos mentre acomplia el deure nacional d'ensenyar-nos la recta senda, la unànime drecera de la salvació política i espiritual. El temíem tant com li admiràvem la retòrica, i li admiràvem la retòrica tant com ens basquejava escoltar-li la sorollosa rebolica de budells que traspassava la gruixuda capa de greix que li botinflava el ventre. A banda de la seua vèrbola emfàtica, admonitòria, apocalíptica, don Herminio Ponce Gómez posseïa un gest abrusat, categòric, autoritari, amenaçador…

–Los enemigos de la Patria son…

I els enumerava. N’eren un fum, els enemigos de la Patria. Però, gràcies a l'esforç didàctic de don Herminio Ponce Gómez els coneixíem pràcticament tots. I estàvem a l'aguait per descobrir-los i combatre'ls. Fins i tot hauríem donat la sang, la pell, la vida. Per José Antonio Primo de Rivera, per Francisco Franco Bahamonde –Caudillo de España por la Gracia de Dios–, per l'España Una, Grande y Libre… A ulls tancats, cecs, enardit el cap, i el cor i l'ànima, d'odis, de devocions, d'himnes i de consignes.

Acabada l'exègesi, don Herminio Ponce Gómez, exhausta la veu de tants advertiments i proclames, descansava. Ajocava la seua voluminosa ancada en la cadira del mestre i repassava els nostres posats tensos, per si de cas en sorprenia cap en imperdonable decaïment.

ELS CAMPS DELS VENÇUTS. Ed. Columna, 2002