Toni Cucarella

  H e conegut la mort de Polifemo del Olmo quan ja fa quinze dies que és enterrat. Me n’he assabentat de casualitat, gràcies a un comentari confús piscat al vol de la conversa entre dues dones d’edat que em precedien lentament, fatigadament, en direcció a la plaça del Mercat: «Aquell que alçava haques i camions... que a son pare l’afusellaren... el nét d’aquella dona que venia granotes...» M’ha sorprès no haver trobat la seua esquela als llocs d’habitud, i això que tinc costum de passar-hi cada dia, per assabentar-me de les «novetats». No és cap inclinació morbosa, és una rutina que tothom practica amb normalitat. Com si passem per la vora d’un quiosc i no podem evitar desviar la mirada cap als titulars dels periòdics que s’hi exhibeixen. Forma part dels nostres gestos quotidians. Els qui vivim de tota la vida en un mateix indret i ens hi sentim arrelats és com si formàrem part, com si diguérem, d’una tribu singular, i ens interessem tant pels nostres conveïns vius com...

Foto: Josep Miquel Palop Era gran i vivia sol. Va caure un bac, de nits, en alçar-se a pixar. Sort del botó de la teleassistència. Es va trencar el ballador de l'anca. L'operaren. En despertar de l'anestèsia, el metge li va preguntar com s'encontrava. Ell va dictaminar, abatut: El meu cos demana terra.

  Els bessons Barilla, diuen que vivien –més aviat malvivien– en una cova vora el barranc del Castell, dessota mateix de l’ermita de les Santes, avui desapareguda. Segons els qui se’n recorden, darrere l’ermita creixia una esponerosa figuera, i una font hi rajava tot l’any, fresca a l’estiu, freda a l’hivern. En aquella ermita es veneraven unes santes, Anastàsia i Basilissa, de les quals afirmaven –ho afirmava almenys un tal Juan Croisset en un fals cronicó publicat l’any 1851, Novísimo Año Cristiano – que eren nascudes a Xàtiva, que foren batejades per l’apòstol sant Pau quan predicava per aquestes terres, i que l’acompanyaren fins a Roma, en temps de l’emperador Neró, on l’apòstol i les dues acòlites xativines patiren martiri fins a la mort. L’ermita, de planta modesta, construïda en l’auge del fervor popular per les santes, allà pel segle XVII, va caure en definitiva desgràcia, després de patir molts anys de desídia, quan, en la més recent dècada dels cinquanta, oblidada l’ermi...

  Foto: Josep Miquel Palop Cucarella Ha d'eixir al carrer per força i per això necessita arrancar-se la pudor de mort que fa tants dies que l'acompanya: se li ha empeltrit en la roba i en el cos. Es posa sota la dutxa i deixa que l'aigua abrasint li escalde la pell. El lavabo de seguida s'ompli de vapor. És reduït; a penes s’hi pot moure. Aviat l'aigua regalima per la superfície dels taulellets, blaus amb un relleu de formes vegetals, que van estar de moda fa més de trenta anys, quan van construir la finca. S'ensabona i es frega el cos quasi amb ràbia. Fa servir el mateix sabó per a llavar-se el cos que per a llavar la roba: una pastilla que en encetar-la era perfectament rectangular i ara és com un cudol de riu aplanat, desgastat. La pell li cou. «Tot lo que cou, cura», li deia sa mare quan, de xiquet, li curava una ferida amb alcohol i cotó-en-pèl. Ara la pell li cou, però el sabó no ha de curar cap ferida sinó arrancar-li la pudor de mort que hi duu incrus...