Toni Cucarella

Foto: Josep Miquel Palop Era gran i vivia sol. Va caure un bac, de nits, en alçar-se a pixar. Sort del botó de la teleassistència. Es va trencar el ballador de l'anca. L'operaren. En despertar de l'anestèsia, el metge li va preguntar com s'encontrava. Ell va dictaminar, abatut: El meu cos demana terra.

  Els bessons Barilla, diuen que vivien –més aviat malvivien– en una cova vora el barranc del Castell, dessota mateix de l’ermita de les Santes, avui desapareguda. Segons els qui se’n recorden, darrere l’ermita creixia una esponerosa figuera, i una font hi rajava tot l’any, fresca a l’estiu, freda a l’hivern. En aquella ermita es veneraven unes santes, Anastàsia i Basilissa, de les quals afirmaven –ho afirmava almenys un tal Juan Croisset en un fals cronicó publicat l’any 1851, Novísimo Año Cristiano – que eren nascudes a Xàtiva, que foren batejades per l’apòstol sant Pau quan predicava per aquestes terres, i que l’acompanyaren fins a Roma, en temps de l’emperador Neró, on l’apòstol i les dues acòlites xativines patiren martiri fins a la mort. L’ermita, de planta modesta, construïda en l’auge del fervor popular per les santes, allà pel segle XVII, va caure en definitiva desgràcia, després de patir molts anys de desídia, quan, en la més recent dècada dels cinquanta, oblidada l’ermita c

  Foto: Josep Miquel Palop Cucarella Ha d'eixir al carrer per força i per això necessita arrancar-se la pudor de mort que fa tants dies que l'acompanya: se li ha empeltrit en la roba i en el cos. Es posa sota la dutxa i deixa que l'aigua abrasint li escalde la pell. El lavabo de seguida s'ompli de vapor. És reduït; a penes s’hi pot moure. Aviat l'aigua regalima per la superfície dels taulellets, blaus amb un relleu de formes vegetals, que van estar de moda fa més de trenta anys, quan van construir la finca. S'ensabona i es frega el cos quasi amb ràbia. Fa servir el mateix sabó per a llavar-se el cos que per a llavar la roba: una pastilla que en encetar-la era perfectament rectangular i ara és com un cudol de riu aplanat, desgastat. La pell li cou. «Tot lo que cou, cura», li deia sa mare quan, de xiquet, li curava una ferida amb alcohol i cotó-en-pèl. Ara la pell li cou, però el sabó no ha de curar cap ferida sinó arrancar-li la pudor de mort que hi duu incrus

  L'any 1985 Toni Cucarella encara no existia. Escrivia i firmava amb el nom de Lluís Antoni Navarro. Aquell any vaig presentar un relat curt al III Premi Joan Barceló. El premi consistia en la publicació d'una sel·lecció de poemes i relats en un llibre col·lectiu. I vaig tenir la sort que me'l triaren. Durant les diverses mudances que he hagut de fer, vaig perdre l'exemplar que tenia. N'he trobat un en una llibreria de vell de Barcelona. No recordava que viatjava amb tan bona companyia: Maria Barbal, Vicenç Altaió, Enric Gomà, Manuel Joan i Arinyó... i més. I el pròleg de Joaquim Soler i Ferret. AQUELLA DAVANT L'ESPILL Ja no s'atura cap home vora la porta de de casa. Cada matí, només que es lleva, s'instal·la davant l'espill i s'estira, entre penoses angúnies, tots els penjolls que la delaten. Avui s'ha pogut extirpar un pam quadrat de pell, però en treure's el sostenidor li ha caigut una mamella al peu i li ha fet un morat a l'ungla

A ma tia Carmen  La vida és més difícil per a alguns, ens diuen. Alice Munro Diuen que el cinquet és un joc de cartes de xiquets, de velles i de dones fadrines. Puc donar-ne fe. El dies d’hivern, en què els inhòspits carrers bandejaven els jocs, calia passar com fora les llargues vesprades ocioses. Jo solia passar-les a ca l’àvia Maria. L’àvia vivia amb la tia Lina, fadrina i coixa. La tia Lina era la major dels quatre germans. Ella i tres hòmens, entre els quals mon pare. La casa on vivien era estreta i amb poca llum. Un entrador-saleta, cuina i comú al final de la casa, amb un minúscul corral. L’entrada quedava afonada respecte del carrer i a continuació del brincal venia un escaló. La coixesa de ma tia va obligar a posar una plataforma de fusta que salvara el desnivell. Una escala de rajola massissa roja comunicava amb l’habitació superior, on dormien l’àvia i la tia Lina. Aquella planta superior era territori vedat, però. Totes dues cobraven una minsa pensió de l’Estat. Els tres ge

  Fotograma de la pel·lícula Black Mass Els gossos llepen la sang (Joan Brossa) Aquell home que s’afaitava cada matí ara és mort vora un barranc amb la barba descurada i dos forats petits a l’esquena.                                                                                           1985

  Dibuix de Miquel Mollà Miquel Mollà és un gran artista plàstic. I sobretot un gran i volgut amic. M'ha comboiat a participar en un projecte seu i jo he acceptat. Ben comboiat, naturalment. En aquest enllaç trobareu el resultat: https://artdefonsmiquelmolla.blogspot.com/2020/08/silenci-de-guitarra.html I en aquest altre enllaç, l'inici del seu blog  aRT De FoNS : https://artdefonsmiquelmolla.blogspot.com/

Gegants vells de Xàtiva. Foto Toni Marzal Poc després de decretar-se l’estat d’alarma per la pandèmia del Coronavirus, l’empresa per a la qual treballe (Correos) em va comunicar que per edat i patologies prèvies forme part del grup de persones de risc i em va aviar cap a casa, a confinar-m’hi a jornada completa. A través del grup de WhatsApp dels companys i companyes de la meua Unitat (Xàtiva i contornada), comentava alguna qüestió de cultura popular que algun company m’hi posava. D’ací va nàixer la proposta de realitzar un breu apunt diari intentant aclarir l’origen d’algunes sentències populars, mentre durarà el confinament. He d’advertir que estan escrits a raig, sostinguts més pels fonaments de la desordenada memòria que no de la científica documentació. Fet i fet, no hi ha cap pretensió de mestratge, sinó de senzill i amè entreteniment. La intenció és remoure la tradició oral, reviscolar-la perquè continue rodant de boca en boca, per a mantindre-la, mentre puga ser,