Un diumenge lluminós de febrer, la tia Lina...

A ma tia Carmen 

La vida és més difícil per a alguns, ens diuen.

Alice Munro

Diuen que el cinquet és un joc de cartes de xiquets, de velles i de dones fadrines. Puc donar-ne fe. El dies d’hivern, en què els inhòspits carrers bandejaven els jocs, calia passar com fora les llargues vesprades ocioses. Jo solia passar-les a ca l’àvia Maria. L’àvia vivia amb la tia Lina, fadrina i coixa. La tia Lina era la major dels quatre germans. Ella i tres hòmens, entre els quals mon pare. La casa on vivien era estreta i amb poca llum. Un entrador-saleta, cuina i comú al final de la casa, amb un minúscul corral. L’entrada quedava afonada respecte del carrer i a continuació del brincal venia un escaló. La coixesa de ma tia va obligar a posar una plataforma de fusta que salvara el desnivell. Una escala de rajola massissa roja comunicava amb l’habitació superior, on dormien l’àvia i la tia Lina. Aquella planta superior era territori vedat, però. Totes dues cobraven una minsa pensió de l’Estat. Els tres germans les ajudaven econòmicament si en tenien menester. Generalment era quan calia adquirir algun objecte necessari de la casa. Com quan compraren una xicoteta nevera, contra l’oposició de l’àvia, que es resistia a deixar de beure aigua fresca de la botija i a guardar la carn en l’ancestral carnera, al voltant de la qual a tothora revolaven les mosques àvides d’entrar-hi. Així doncs, les fredes vesprades d’hivern visitava l’àvia Maria i la tia Lina per a compartir amb elles una vella baralla de paper bast i mostós. Sota la taula braser, ens calfava, tènuement, una copa amb molinada; jo m’encarregava de remoure’n el caliu, quan l’escalfor s’atenuava, amb una paleta de llautó. L’àvia i jo ens cobríem les cames amb la manta que embolcallava la taula; la tia, en canvi, havia de seure deixant la cama invàlida per fora, ja que no podia doblegar-la i calia que la tinguera sempre estirada. La tia Lina no era coixa per un accident, ni de resultes de la pòlio. Va quedar coixa a conseqüència del bombardeig de l’estació de trens, al final de la guerra. Jo havia imaginat, de bon principi, que les explosions l’havien ferida. Però l’estrall que va provocar la seua coixesa permanent va ser el pànic. El dia fatídic, un diumenge lluminós de febrer, la tia Lina servia les taules en un bar de la plaça de la Bassa. No hi havia molta clientela a servir. No eren dies de celebrar res. Xàtiva era zona republicana i els republicans estaven perdent la guerra. Llavors, a mitjan matí, van començar a caure les bombes. L’estació es troba a escassa distància de la plaça on la tia Lina treballava. Fet i fet, va poder veure i sentir com esclafien les bombes, com la terra tremia, les taules sotsobraven, els gots s’esmicolaven. El pànic li va retirar la regla. Quan jugava al cinquet amb ella i l’àvia, jo no sabia què era la regla; «la visita» que en deien, en llenguatge privatiu de dones. En aquell moment, doncs, l’escarida informació que jo posseïa era que la tia Lina havia quedat coixa durant el bombardeig de l’estació. Mentre jugàvem a cartes, la ràdio solia estar en marxa. Estava col·locada en un extrem de la superfície de marbre blanc de la còmoda, perquè el cable poguera arribar a l’endoll. L’escortava un solitari peix de vidre de colors. Si podia ser, sintonitzaven una emissora que emetera música. A l’àvia li agradava el flamenc i la copla: Valderrama, Escobar, Marifé de Triana... A vegades es creava alguna discussió entre elles perquè a la tia Lina no li feia el pes aquella música andalusa. Preferia Antonio Machín. I la trompeta de Chet Baker. La melodia de jazz sonava en la capçalera d’un programa que a l’àvia no li agradava gens, i de seguida que començava s’afanyava a canviar d’emissora. La tia Lina li demanava que esperara: Quan s’acabe la música, mare. Una dia, en ma casa, en una capsa on mon pare guardava les fotos familiars, vaig trobar-ne una de la tia Lina de jove. No la vaig reconèixer. Li vaig preguntar a ma mare: Qui és aquesta dona tan bonica?. La mare li va fer una ullada: És la tia Lina. Va aclarir. La meua tia Lina? La germana del papa? Me'n feia creus. La mare va assentir, corroborant-ho: Sembla mentida, però és ella. La tia Lina amb la que jo jugava al cinquet era relativament grossa, el cabell sempre mal cuidat, gris, recollit en un figó, i sobretot una permanent expressió trista i resignada, tanmateix amable. A la fotografia, hi té uns vint anys. És una foto d’estudi. Porta el cabell en ones, agraït, que en deien, llarg fins als muscles, el front net, i llueix un clavell a l’orella. Somriu amb una alegria immensa: ulls que traspuen vida, il·lusió. M’atreviria a dir que hi té una expressió infinitament enamorada. L’àvia, per contra, era magra de cos, però gruixuda de caràcter. Mare dominant. Els nets l’anomenàvem, entre nosaltres, la iaia Moneta. El seu cos menut, sarmentós, i sobretot els trets singulars del seu rostre: semblava una moneta, un tití. Però infonia autoritat. Una mirada seua tenia un poder desbaratador de qualsevol intent de dur-li la contrària. Quan els fills la visitaven, mon pare i els meus dos oncles, li mostraven sempre un respecte reverencial. La manera com li deien «mare» demostrava acatament, obediència, submissió. Era molt intel·ligent, i artera. Actuava sempre amb estratègia per a imposar la seua voluntat. Emprava hàbilment la manipulació, el suborn, la manyagueria. Ens tenia a tots ben bé en un puny, i quan l’obria ballàvem en la seua mà. Als meus oncles, als quals els agradava carregar-se el cos amb una copa de més, l’àvia, de seguida que entraven a casa, els posava a l’abast l’ampolla de brandi o de cassalla. A mon pare no, perquè mon pare només solia beure mig got de vi a taula. Només a ell l’àvia li retreia que no haguera odiat l’avi Pep amb la mateixa intensitat que els altres seus germans. Segons mon pare, la relació matrimonial dels avis sempre havia sigut tempestuosa. No el vaig conèixer, a l’avi Pep; va morir un any abans de nàixer jo. D’un infart. Mon pare ens explicava la història de la família amb la intenció que no es perpetuara l’esbiaixada versió de l’àvia. Ella recriminava a l’avi Pep que no fera servir les seues capacitats per a pujar de categoria en l’empresa. L’avi detestava ascendir en l’escalafó a costa d’estirar jaquetes i ballar l’aigua a amos i encarregats. A l’empresa on treballava, com en la majoria, valoraven més la submissió que no la capacitat professional. Ell era un treballador apreciat per les seues habilitats, però alhora menystingut perquè defugia les genuflexions i les cortesies. Mon pare remarcava que l’odi que es tenien no l’expressaven físicament, ni tan sols verbalment. Palesaven el seu odi a través del silenci, en la severa contracció dels músculs de la cara quan es miraven. Calladament es repudiaven, a pesar de compartir, cada dia i cada nit, taula i llit. Mai no s’alçaren la mà l’un contra l’altre, mai s’adreçaren un insult. No obstant això, l’àvia no perdia ocasió per a malparlar de l’avi, vinguera o no al cas. La qüestió era difamar-lo, apartar-lo del respecte dels seus propis fills. La boca se li calfava adreçant-li invectives, li retreia haver condemnat la família a la pobresa, pel seu maleït orgull, per la seua ridícula honestedat. Mort i tot, l’àvia persistia a desacreditar la memòria de l’avi en l’opinió dels nets. Davant meu, en més d’una ocasió, l’havia titllat de senyoret de la mà al cul i revolucionari de pacotilla. Jo intentava seguir amb el joc, però mentre l’àvia denigrava l’avi les cartes cessaven de caure en la taula. Fins que la tia Lina explotava: Prou, mare! Només deixa això, ras i curt: Prou, mare!, aïrada com mai solia aïrar-se la tia Lina, sempre amable i dolça amb les nebots, sobretot amb mi, que era l’únic que solia passar les vesprades jugant a cartes amb elles. L’àvia, obligada a retraure’s pel crit de la tia Lina, la mirava amb desdeny, ofesa perquè s’havia rebel·lat contra la seua autoritat. La tia Lina també qüestionava la seua aversió contra l’avi Pep. Mon pare solia plànyer la germana, per haver de viure i suportar l’àvia Maria. A nosaltres, els nets, solia intentar subornar-nos. Sovint amb manyagueries, a vegades econòmicament, sobretot per Nadal. El dia de les estrenes ens convidava a coques de sagí i pastissets de moniato, fets per la tia Lina, amb un tast de moscatell, i recitàvem el verset de rigor: En esta mà tinc un pedra, en esta altra un cudol, si no m’estrena li trenque el perol!. La tia Lina ens observava divertida. Era les poques vegades en què li descobríem un somriure viu alegrant-li la cara. A continuació del verset, l’àvia donava l’aprovació i ens posava l’estrena a les mans: A tu, t’he donat un duro més que als altres, ens deia, suggerint una incompartible intimitat. I de seguida ens advertia: Però no ho digues als teus cosins. S’ho prendrien a mal que t’haja donat més que a ells. Aquestes estratagemes desplaïen la tia Lina, l’alegria de sentir-nos recitar el verset nadalenc es convertia en reprovació davant les argúcies de l’àvia Maria per a aconseguir la nostra subornable lleialtat. Una estratègia inútil, perquè tard o d’hora els cosins ens ajuntàvem i no podíem evitar de vantar-nos de l’exclusivitat amb què l’àvia ens havia ungit per separat. A còpia de repetir la magarrufa, descoberta per fi la intenció manipuladora, vam acabar per perdre-li el respecte, d’ací que entre nosaltres ens en burlàrem anomenant-la la iaia Moneta. L’àvia també detestava les nores. Devia considerar que aquelles dones foranes li havien arrabassat l’amor dels seus fills estimats. Tot i que per a l’àvia Maria amor era només sinònim d’obediència. Ma mare i les meues ties eren plenament conscients d’aquest menyspreu. El sentiment contrapuntat era recíproc. De més a més, ma mare per nora, mon pare per insurrecte, casa nostra tenia ben fonamentada l’animadversió de l’àvia Maria. Així i tot, mai no m’impediren ni em posaren entrebancs quan decidia passar vesprades senceres jugant a cartes a ca l’àvia. En realitat, jo era l’únic net que sovintejava casa seua. Però aquesta freqüència, tot s’ha dir, tenia per motiu que jo hi vivia més a la vora que tots els meus altres cosins. A més, estic convençut que els meus pares no s’oposaven a aquelles freqüents visites per consideració a la tia Lina, perquè amb la meua presència la seua sentència tinguera algun moment de respir. Després d’haver descobert aquella foto d’estudi seua, aquella bellesa inèdita, tanta alegria exultant, jo la mirava amb uns altres ulls. M’hauria atrevit a preguntar-li sobre la vida, però sabia que hi havia conversacions que no podien donar-se en presència de l’àvia Maria. M’havia de conformar amb la secreta solidaritat de saber que ella havia tingut un passat diferent d’aquell present solitari i afligit de tieta conca i desarreglada. Quan l’àvia va morir i la tia Lina va quedar sola, o lliure de l’opressió de sa mare, feia a muntó temps que jo havia deixat de jugar al cinquet amb elles. Parava sovint lluny de casa. Primer per estudis, després per faena. I tenia altres curiositats per abordar que no conèixer la truncada vida de jove de la tia Lina. Quan la visitava, esporàdicament, la nostra relació no traspassava els límits de l’afecte sincer entre tia i nebot. Almenys, ara, sense la presència dominant de l'àvia, semblava més feliç. Si més no ho aparentava. Tanmateix, poc recordava jo ja aquella fotografia en què vaig descobrir, fascinat, la seua bellesa de joventut. Quan ella va morir, jo treballava a Barcelona. Sabia que durant les seues últimes setmanes de vida havia estat cuidada per les seues tres cunyades. Quan telefonava i preguntava per ella, ma mare m’explicava que no feia més que donar-los les gràcies i demanar contínuament perdó per les molèsties que els causava. Demanava molt per mi. Segurament perquè aquelles llargues vesprades d’hivern jugant al cinquet havien creat un lligam més estret, i en fer ella recapitulació de la seua vida a les acaballes, jo hi apareixia amb un afecte especial. Fins i tot, quan escolte la música de Chet Baker em retorna a la memòria aquella melodia del programa de ràdio que a ella li agradava. No vaig poder assistir al soterrar. Va morir entre setmana i l’empresa on jo treballava, tot i que hi tenia dret, em va posar tot de dificultats. Quan treballes en precari no pots exigir drets. No en tens. Vaig tornar a casa el cap de setmana següent. La clau de ca la tia Lina m’esperava damunt la taula. Ma mare em va dir que estaven buidant-la. La vaig agafar i em vaig acostar a fer-li una darrera visita, atès que no me n’havia pogut acomiadar ni de cos present. Me la vaig imaginar asseguda amb la cama inútil estirada. Aquella cama que va començar a perdre el dia del bombardeig, quan a causa del pànic se li va retirar la regla, i de resultes, el seu cos se li va desbaratar. Els metges no sabien com tractar el seu cas. Experimentaren amb ella. A saber què li feren que li deixaren la cama inútil. Fins que la tia Lisa va dir prou. Es va negar a seguir sent objecte d’experiments a cegues. La cama estirada, les cartes sobre la taula, i la petita nevera substituta de la vella carnera. Ara ella ja no hi era. Les cartes, devia fer anys que havien anat a parar al fem. En comptes de ràdio, feia temps que hi havia una televisió sobre un moble de railite. Havia desaparegut la còmoda i el peix de vidre de colors que l’adornava. Ni abans ni ara, cap fotografia a la vista. Només un calendari de l’any en curs. Però damunt del televisor hi havia un quadre. No l’havia vist mai. Ni en la darrera visita que li havia fet per Nadal. Una reproducció a color dels gratacels de Nova York. Increïble! La tia Lina no havia eixit mai de casa, havia consumit la seua vida al costat de l’àvia Maria, i quan se’n va alliberar, la coixesa va prolongar-li la pena de presó. No obstant això, la tia Lina també havia tingut somnis. Havia somiat viatges, potser també havia somiat un marit, fills... Vaig pujar a la seua habitació. Tota la seua roba estava damunt del llit. La que estiguera en bon estat la donarien a alguna entitat de beneficència, la resta aniria al fem. Hi havia la còmoda que antany estava a l’entrador. Ni rastre del peix de vidre de colors. Damunt la còmoda hi havia una capsa de fusta de cirerer. La vaig obrir. Contenia la seua documentació: carnet d’identitat, cartilla de la Seguretat Social, llibreta d’estalvis; un joieret amb unes arracades, un fermall. Embolicada amb un paper de seda blau, la vella baralla de cartes. No havia acabat al fem. Formava part de les seues coses importants i estimades. Me la vaig ficar a la butxaca. I fotos. Una era idèntica a la que tenia mon pare, aquella en la que vaig descobrir la seua incògnita bellesa i la seua expressió infinitament enamorada. També n’hi havia de la família, de les bodes dels germans, dels nebots en la primera comunió. Dins d’un sobre groc i envellit hi havia una altra foto. Antiga com la d’estudi. Vaig identificar el lloc on l’havien feta: l’antiga bassa del jardí de la Glorieta. Reconec la tia Lina: vestit de mudar, el mateix pentinat que a la foto d’estudi, idèntica expressió de felicitat, d’infinit enamorament. Hi posa de bracet d’un home. Un home sense rostre perquè la seua cara ha estat rascada, esborrada. A consciència. Per a proscriure’l de la memòria i oblidar-lo a perpetuïtat. I en girar la foto, una data escrita: 22-01-39. Un mes després, un diumenge lluminós de febrer, durant el bombardeig de l’estació, a la tia Lina el pànic li va retirar la regla. 

 2020