Toni Cucarella

Tirar una cosa a pacte: desentendre-se'n, exposar-la a un risc (DCVB)   Tria d'apunts al voltant de fragmentació del català i les seues causes publicats al blog CUCARELLA EN ROBA DE BATALLA. (cliqueu l'enllaç per obrir el document) https://docs.google.com/file/d/0BxOzhEFpsJG5OHpJcWNyQ3NrN0E/edit

Al món no hi ha res que siga més dolç que la pàtria d'un i els pares d'un, baldament s'habite una casa rica, al lluny, en país estrany... Ho diu Homer, tot referint el desig fervent d'Ulisses, qui anhela, com sabeu, retornar a Ítaca. És el mateix desig dels qui en aquests temps convulsos i globalitzats, d'insuportable modernitat líquida, han hagut d'abandonar la pàtria, és a dir, la casa dolça dels pares, i se n'han hagut d'anar a habitar en una casa al lluny, que amb tota probabilitat serà un cau pobre en un país estrany, i tot sovint hostil... Diuen els moderns que migrar és un dret. Tanmateix, migrar és exiliar-se: haver d'abandonar la llar. Exiliar-se no és un dret, doncs. Ni de bon tros. És un drama, una tragèdia, una injustícia. El dret vertader, el que fa prevaldre la justícia i evita la infàmia entre éssers humans, és no haver de veure's obligat a abandonar la casa on hi ha les arrels, ni que siga en busca d'un futur més dig

Presentació del llibre PARANYS (Bromera Edicions, 2014) a la Llibreria La Costera de Xàtiva. Amb Maria Josep Juan i Josep V. Martinez. 7 de novembre del 2014.

  Reconstrueix aspectes de la vida i les creences en un barri humil i perifèric de la ciutat de Xàtiva a finals dels anys seixanta. Un darrer reducte on encara sobreviu la cultura popular del poble valencià, on la gent encara dialoga amb total naturalitat amb el món sobrenatural i màgic que ha heretat dels seus avantpassats. Aquest món, però, prenuncia la seua imminent desaparició just abans que la humanitat ha de posar els peus a la Lluna. Com a teló de fons d'aquesta història habitada per ànimes en pena, fades, bruixes, dimonis i una diversa mitologia popular, traspuen les inesborrables seqüeles que la guerra ha deixat en les famílies dels vençuts.  Premi Andròmina de Novel·la 2003 i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians  L’ocàs d’un univers mític, Pere Calonge Neguit de pantorrilla, blog Uendos, Greixets i Maremortes, blog de Francesc Mompó TertúlIES Almussafes  Rebeldes en la Estrella de la Muerte, blog La forç

Posdata, 24-10-2014

UN LLADRE ES MATA EN CAURE D’UN EDIFICI Catarroja , 19 setembre (Agències) . M.M.S., de quaranta-cinc anys, va morir ahir en caure d’un edifici de dotze altures a l’Avinguda dels Països Catalans. El mort, conegut pel sobrenom de “l’Anguila”, tenia diversos judicis pendents per robatori en cases i pisos. És un bar de “menjars casolans”, segons que diu el rètol en el vidre de la porta d’entrada. Solc passar sovint per la vora, i el cartell sempre anuncia: Menú del dia: 7’50 € 1er plat 2on plat Postres, vi o aigua i cafè Avui, en canvi, el cartell proclama: Menú especial del dia: 10 € Allipebre 2on plat Postres, vi o aigua i cafè Barat, l’allipebre, pense: deu haver hagut invasió d’anguiles a l’Albufera. Entre cap a dins. En aquest bar se’n foten de la llei antitabac: fumaguera densa com una boira. Ja n’hi ha alguns, d’entaulats: obrers

El Salt de Galima (Sellent) Festa del Llibre de Muro (el Comtat), 25 de maig 2004. Em permetran, primer de tot , encapçalar aquesta intervenció esmentant paraules d’altres autors, a manera de pòrtic orientador. L’escriptor portuguès Cardoso Pires va tenir l’atreviment d’afirmar que « no hi ha ningú més provincià que un cosmopolita » . L’asturià Xuan Bello, a propòsit de la seua magnífica Historia Universal de Paniceiros , diu: « Escric en una llengua, l’asturià, que molts pocs parlen, que molts menys la lligen. La meua més gran ambició és retratar la vida, com va ser o com vaig somiar que era, d’un indret que no té gaire més de quaranta habitants » . I en una altra entrevista que li feren fa unes setmanes, trobem: Paniceiros és un petit llogaret de 40 habitants que molts lectors han cregut imaginari. Bello ha esmentat cada un dels seus racons: « Un dia ho vaig calcular i, entre prats, costeres, fonts, etcètera, me n’ixen més de mil noms, perquè açò és un microcosmos

  Introducció a la taula redona 'Literatura i societat? Debat sobre la narrativa actual' . Universitat Autònoma de Barcelona, 28 abril 2006 Faig una literatura profundament identitària. Per l’ús de la llengua, per la geografia en què es desenvolupa i pels personatges que l’habiten, de quina història provenen i quins són els seus mites. Per aquesta raó vull iniciar la meua intervenció amb unes aportacions sobre la influència de la identitat col·lectiva en la construcció de la identitat literària individual, i la importància que l’àmbit local ha tingut en la literatura universal. Entenc que justament és universal perquè aspira a contenir totes les identitats individuals i col·lectives. És plural, doncs. Si no és plural, no és universal: és global i clònica. S’han sentit veus crítiques amb la creació catalana actual per considerar que hi ha un excés de literatura del passat. A parer d’aquests crítics, caldrien més obres que plasmaren la realitat social del presen

Això era un home que tenia dues mans i a cada mà cinc dits i va passar que un dia es va adonar que un polze se li havia unflat i va anar a cal metge i el metge li va dir que tenia el polze prenyat i l’home es va indignar i es va afanyar a anar a missa i confessar-se i tan bon punt ho va haver fet es va tallar els dits i els va despatxar de casa. Inclòs dins La Lluna vista des de la Terra a través de la tele ( 1ª edició 1990)

Il·lustració de Ruben Colomer   Abofegat per aquesta calda que campa com una bestreta de l'infern, de ple agost, en aquesta Xàtiva on he nascut i on encara habite malgrat tot, no puc evitar que de tant en tant l'enyorança se m'apodere. Em reviscolen a la memòria els estius d'antany, al carrer Blanc, quan era xiquet, allà pels anys seixanta ; un temps en què els cotxes eren escassos i ens n'anàvem prompte a jóc, com les gallines. La gent sopava a la porta de casa, abillats amb pantalonets curts i samarretes d' imperio : entre veïns no calia mudar-se per fer la vida a peu pla. Feia calor també, aleshores; tanta com ara: això no val la pena ni discutir-ho. Però tothom vivia a tothora al carrer, fins i tot hi dormia, en hamaques, ocupant les portalades, tot al llarg de les voreres. S'hi barrejaven els roncs de la gent i la tabarra dels grills. A la matinada, quan en l'ambient minvava perceptiblement la xafogor, ens n'entràvem cap a casa,