La llengua habitada

El Salt de Galima (Sellent)

Festa del Llibre de Muro (el Comtat), 25 de maig 2004.

Em permetran, primer de tot, encapçalar aquesta intervenció esmentant paraules d’altres autors, a manera de pòrtic orientador. L’escriptor portuguès Cardoso Pires va tenir l’atreviment d’afirmar que «no hi ha ningú més provincià que un cosmopolita». L’asturià Xuan Bello, a propòsit de la seua magnífica Historia Universal de Paniceiros, diu: «Escric en una llengua, l’asturià, que molts pocs parlen, que molts menys la lligen. La meua més gran ambició és retratar la vida, com va ser o com vaig somiar que era, d’un indret que no té gaire més de quaranta habitants». I en una altra entrevista que li feren fa unes setmanes, trobem: Paniceiros és un petit llogaret de 40 habitants que molts lectors han cregut imaginari. Bello ha esmentat cada un dels seus racons: «Un dia ho vaig calcular i, entre prats, costeres, fonts, etcètera, me n’ixen més de mil noms, perquè açò és un microcosmos, un món a escala on cada cosa s’anomena d’una manera. No és cert que a Nova York succeïsquen més coses, perquè tot allò que és important s’esdevé a tot arreu».

Així, doncs, trobem que sovint es planteja el debat sobre si la literatura diguem-ne “costumista”, si voleu, per delimitar-ho una mica més, la literatura d’espai i referents “locals”, pot ser considerada una literatura d’aspiració universal. No hem de deixar-nos entabanar per pretensiosos cosmopolitismes: la major part de la Literatura Universal és profundament i radicalment local. Tolstoi, la gran figura de les lletres russes, proclamava que per ser universal calia explicar la pròpia aldea. Venint cap a temps més actuals, l’escriptor gallec Manuel Rivas, autor d’El llapis del fuster i La llengua de les papallones, en una entrevista afirmava que la literatura més universal és la literatura més comarcal. Podem afegir-hi que James Joyce va explicar la seua Dublín natal com si fóra una aldea, un món tancant i particular que era el centre de l’univers, del seu univers. Ulisses, la seua obra cabdal, considerada sense reserves de ningú com una de les novel·les més influents de la literatura del segle XX, és una obra profundament local. Dublín hi és un espai cognoscible, físicament i geogràficament existent, quotidià, com la Ferrara de Bassani, el Piemont de Pavese o la Sicília màgica i controvertida de Pirandello i Sciacia; més i tot la Mequinensa de Jesús Moncada, i també Macondo de García Márquez i Yoknapatawpha de William Faulkner, fantàpolis a què tots dos van recórrer per explicar amb una denominació fictícia la profunda realitat històrica i social de la seua “aldea”. Espais locals que, de la mà d’uns escriptors solvents, han esdevinguts universals. Fet i fet, transcendir de l'anècdota a la categoria literària depèn només de la capacitat de l’escriptor per servir-se dels diversos ferraments de l’ofici d’escriure. Al capdavall, quan l’escriptor construeix la seua literatura aprofita el conjunt d’afinitats emocionals que li són pròpies: paisatge, família, veïns, història, llengua...

Joaquim Mallafré: Llengua de tribu i llengua de polis. «Si la llengua representa una visió del món –el mitjà, en aquest sentit, universal, d’aprehensió–, cada llengua organitza el món des del seu punt de vista i és matriu d’una civilització peculiar intransferible».

Si consultàvem un diccionari, trobaríem que s’hi descriu la llengua com un «sistema de signes oral, reflectit sovint en un codi escrit, propi d’una comunitat, que serveix bàsicament per a la comunicació». Tanmateix una llengua és molt més que aquesta descripció sumària i acadèmica. Cada llengua –cada llengua “viva”– vehicula una cultura, la transmet de generació en generació. Cada idioma és recipient i vehicle de la cultura singular i diferenciada a la qual pertany. Inclou i sintetitza allò que podríem anomenar, si convé amb una certa ampul·lositat, «herència genètica col·lectiva». En la llengua literària de García Márquez, de Cesare Pavese, de Joyce o d’Enric Valor s’hi expressa un tarannà particular en què ha deixat la seua empremta la història, el clima, el paisatge, la religió o les formes de producció seculars. El lèxic, la fraseologia, la tradició oral –cançó, endevinalla, rondalla o “sussoït”–, tot plegat contribueix a dotar l’idioma d’una textura cultural pròpia i “intraduïble”, si més no de manera literal. Cada idioma és vehicle de la cultura a què pertany, alhora que compartiment tancat, però de parets poroses i permeables. Aquest compartiment, amb la seua evolució particular, ha donat una fauna i una flora també particular, adaptada al medi i capaç d’expressar les múltiples circumstàncies que han afectat la vida d’aqueix territori. Amb aquesta mena de metàfora intente explicar que cada llengua conforma un ecosistema únic i distint: i aquesta llengua és l’única que pot explicar el contingut autèntic del compartiment, és a dir la història, el clima, els costums, la mítica... El professor Manuel Sanchis Guarner ho explicava amb aquestes paraules: «Com que l’home és ensems productor, transmissor i receptor de cultura, la seua llengua reflecteix tant la cultura i la personalitat de l’individu com la de la seua comunitat. La llengua no és tan sols un sistema de signes útils per a comunicar, sinó que és també una xarxa on són preservades les més entranyables formes de vida i de pensament de cada comunitat cultural individuada».

Què succeeix quan una altra llengua, que expressa un altre contingut cultural, interfereix i contamina la llengua autòctona?

Val a dir que les cultures no són “bilingües”. Per més que des de l’opinió política oficial s’intente fer creure que el bilingüisme és una situació de bondat social, la realitat ho desmenteix rotundament. La realitat ja no parla de llengües en contacte (visió positiva d’allò que diuen que és el bilingüisme) sinó de llengües en conflicte (situació diglòssica que s’expressa en termes de substitució lingüística, és a dir en termes de cultura dominant i cultura dominada).

A cada cultura li correspon una llengua pròpia, única i, per tant, més o menys genuïna. Nosaltres, els valencians, hem vehiculat la nostra a través del nostre català. Tanmateix la nostra llengua està actualment en una situació agònica. La tenaç imposició del castellà està aniquilant-la i, en conseqüència, la cultura que ens és pròpia també agonitza. Perquè, insistesc, un idioma no és solament “un sistema de signes”, sinó un antic solatge de llegendes, mites, rondalles, “sussoïts”, frases, sentències... que a la fi conformen aqueixa cultura que és inherent a tota col·lectivitat que posseeix una llengua pròpia, i la mantenen viva a pesar les agressions de què és objecte. La situació agònica del valencià és un fet que corrobora la sociolingüística. En les últimes dècades han desaparegut centenars de llengües arreu del món, cosa que ha permès els especialistes definir quin és el procés que segueix un idioma en trànsit cap a la desaparició, és a dir cap a la substitució lingüística. En una primera etapa hi ha l’aculturació, que és la pèrdua dels referents culturals inherents a aqueixa llengua. Un pas que nosaltres ja hem acomplit de manera gairebé irreversible. La segona etapa és la de la hibridació, que és quan l’idioma agonitzant substitueix el lèxic propi i les expressions més usuals per les de l’idioma imposat. Miraré de fer-ho entendre amb exemple il·lustratiu: Fa encara pocs decennis, el nostre català era la llengua única, i útil, entre bona part de la població valenciana, i el castellà encara no s’havia estès per la nostra societat con un càncer devastador. Els valencians ens expressàvem poc i malament en la llengua imposada, una llengua que solament usàvem quan havíem d’acudir als organismes oficials o si havíem d’acostar-nos a les ciutats (València, Alacant) on el castellà s’hi havia ensenyorit. En aquestes ciutats, fora dels barris més tradicionals, sentir parlar algú en el nostre català era motiu de burlesca. A la Costera, quan havíem d’anar a València avisaven: «Vés a espai que et posaran l’os». Els habitants de comarques, de “poble”, catalanoparlants, eren menystinguts per la població urbana i “cosmopolita”. Arribava a la ciutat l’home de comarques, posem per cas de Muro. Entrava en un bar o restaurant. El cambrer se li acostava per saber què volia per dinar, i l’home, com que era a ciutat i a ciutat s’escampava el castellà oficial, demanava per dinar «lus con patatas», i el cambrer, sorneguer, dels qui posen l’os, se’n burlava: «¿De cuantos vatios?». Això passava a la ciutat moderna i cosmopolita, que ja s’expressava majoritàriament en la llengua oficial, moderna i cosmopolita. Tant se valia, però, com parlaren a ciutat aquells valencians rebordonits: a Muro, la gent parlava el seu català de sempre i tothom s’expressava, amb naturalitat de segles i segles, en la llengua pròpia. Per això, ací –com en tantes altres poblacions– no calia la llengua oficial i estranya per a la vida quotidiana. Ací, l’home del nostre exemple haguera demanat «lluç amb creïlles». Avui dia, però, amb el càncer escampat fins i tot als pobles més menuts i recòndits, tothom sense excepció, llevat dels més conscienciats, demanarà: «merlussa en creïlles». El lluç ja s’ha extingit.

El que interessa comentar ací és la primera part d’aquest procés de substitució lingüística: l’etapa irreversible de l’aculturació. És a dir, la pèrdua constant dels habitants que poblen un idioma i li donen vida, pèrdua irreversible i irreparable que està malmetent el nostre idioma fins convertir-lo en un erm desolat, en un territori devastat i mort.

La degradació de l’idioma la constatem per la pèrdua dels referents culturals propis: rondalles, mites, cançons, personatges...

A la Costera si diem d’algú que és un galima diem és un home molt alt, però la majoria desconeixen que Galima va ser un roder que a finals del segle XIX recorria les nostres comarques amb fama de gran atleta, que no debades va fer-se la sèquia reial del Xúquer d’un bot, i també un barranc, en terme de Sellent, que encara es diu el Salt de Galima. També conegut per la seua dèria esportiva, tenim el cèlebre Meló, que tot ho corria. «Corres més que Meló», que és com dir «no pares en torreta». Més escassa notícia –i la de Meló és ben minsa- tenim de Garró, de qui només sabem que passava molta fam. Poca cosa sabem també de Girot, un home molt afaenat: «Tens més faena que Girot», que és com dir que sempre anem atrafegats «entre mig ermuts de farina». A la Costera diuen que hi havia un que fumava més que un carreter: «Fumes més que Piu», i afegien «que Piu el de la Llosa». Tanmateix, si preguntàvem entre els llosers, població de la vora de Xàtiva, ens replicaven, amb notable indignació, que aquest personatge no pertanyia al seu padró d’habitants, i ens remetien a la propera població de Roglà, i si preguntàvem ací també rebutjaven ser la pàtria natal d’aquest notable fumador, i tornaven a remetre’ns a la Llosa, fins i tot a la també propera població de Llanera. I de quin poble devia ser un tal Pota, que era inútil a més no poder, el pobre home. O, potser més modern, per la comparança, serà Tronc: «Eres més burro que Tronc, que va vendre la moto per a comprar-se gasolina».

També com Galima, roder, d’existència provada, n’hi ha hagut altres les malifetes dels quals han passat a la nostra història oral: Jaume el Barbut i Miquel de Mas, entre els més divulgats.

Del Moro Mussa amb què feien por a la xicalla quan donava massa quefer, poc ens en recordem en aquests moments. Possiblement, el personatge es remunta a aquell Moro Mussa del segle VIII, cap de colla de les tropes islàmiques que penetraren a la Península Ibèrica. Ha sobreviscut mil tres-cents anys, i a penes en un parell de dècades l’hem perdut, en companyia d’altres moltes coses. Com el mític Al-azraq.

Un altre personatge que habitava, i encara habita, la nostra llengua és el dissortat Camot. “Quedar com Camot”, diem quan volem indicar que un assumpte s’ha resolt malament. Si em permeteu, faré una breu biografia del personatge, del qual si que n’hen tingut notícies. Francisco Navarro, àlias Camot, va ser fill d’un carreter del barri del Raval de Xàtiva, i les seues peripècies tingueren lloc a finals del segle XVIII, quan actuava de roder –de poca envergadura, roder cagat per mitja galta- pel camí reial al seu pas per la comarca de la Costera. Va ser sentenciat a morir penjat, ell i els membres de la seua partida, a l’anomenada plaça de les Forques de Xàtiva, més coneguda actualment per la plaça de la Bassa.

Sens dubte, aquesta galeria de personatges amb nom podria ampliar-se, perquè el que s’ha perdut ací el recorden allà; aquest estellament és conseqüència, precisament, del fatal desgrunament del pa comú de l’imaginari col·lectiu.

Parlant de noms, podríem dir que el nostre poble en té un de propi: Bernat. Potser per això diem que «no ha eixit de la terra de Bernat» a qui no ha eixit mai de casa nostra, que no ha corregut gens de món. Quan abunda alguna cosa diem que «n’hi ha per a Bernat i per al veïnat». I En la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat.

El nostre poble, el poble de Bernat, és un poble antic, i hi ha fets de la nostra història que s’esdevingueren en un passat remot, en el temps del mític rei Pepet. Per això quan un succés va tenir lloc en època llunyana diem que va passar en la infantesa d’aquest mític monarca: «Això va passar quan el rei Pepet portava sabatetes de fusta». I parlant de la monarquia que habitava el nostra idioma, haurem de referir el Rei que fa Quinze. «Contestar al Rei que fa Quinze» és fugir d’estudi, respondre amb un raó que no té res a veure amb la qüestió plantejada. No sabem si en la nostra reialesa mítica, aquest rei era el quinzè després del Rei Pepet.

A aquests personatges singulars, protagonistes de la nostra història, cal afegir altres noms, aquests però, s’inclourien en un altre apartat, si voleu més mitològic: mitologia menor i casolana, formada d’éssers màgics, de textura diversa: ara bons, ara roïns, divertits, enganyosos…

Com ara el Saginer o Greixer, personatge sinistre, que voltava en nostre rodal i del qual les mares ens advertien que es bevia la sang dels xiquets que hi corrien a la dula, o la venia a les famílies riques que tenien fills de salut delicada. Un mena de vampir autòcton. L’Home del Sac, de més a més protagonista d’alguna rondalla nostra, com aquella en què segrestava xiquets i xiquetes i els obligava a estar estar al seu servei per demanar almoina pels pobles: «Canta, canta, sarronet, o et pegaré un baticulet».

El Butoni o Mutoroni també era invocat per a aporegar la xicalla. Com el Momo, set dels quals, representant els pecats capitals, proven de temptar la virtut de la Moma, en una dansa ritual que s’interpreta durant la processó del Corpus. A propòsit del Butoni, l’escriptor d’Algemesí Martí Domínguez Barberà, va deixar anotat:

Una nit, el xiquet està més desficiós que mai, i no s’adorm… La mare obri els ulls, amb simulacre d’espant i d’enuig, mixa fixament l’angelot, i amb una veu moixa, quasi de complicitat i misteri, reguitna:

-Adorm-te, fill, adorm-te…; si no, vindrà el butoni.

¡El butoni! ¿Qui és el butoni?

Els xiquets valencians hem anat entrant en el túnel de la dormida, durant segles, instigats per la imminència del butoni. El xiquet no el veurà mai, però el pressent, l’olora, el coneix… ¿Quin rostre és el seu? No sabria dir-ho. Potser perquè el butoni no en té, de rostre… o el té molt desdibuixat, com en una pintura antiquíssima.

Entre els nombrosos personatges que tenien una funció admonitòria, hi havia també la Quarantamaula. Un altre ésser inquietant, la presència del qual reclamaven les mares i àvies quan el rebombori ja es feia insuportable: “Si no feu bondat, la Quarantamaula baixarà per la xiumenera i se vos emportarà”.

Un altre personatge que habitava el nostre imaginari col·lectiu era l’Home dels Nassos, personatge singular que posseïa tants nassos com dies tenia l’any, i el dia de la Nit de Cap d’Any, el 31 de desembre, quan la família s’atrafegava fent els preparatius de la commemoració, miraven de traure’s de damunt la xicalla desimbolta i donadora que quefer i l’enviaven cap al carrer perquè miraren de trobar aquest singular personatge, al que, és clar, no trobaven per més que el buscaven. L’endemà, dia de Cap d’Any, primer del nou calendari, els majors s’atrevien a preguntar si havien pogut pegar en terrer amb l’Home dels Nassos. La resposta era negativa, i revestida de decepció o incredulitat. Llavors algú assenyalava un home de tants, a poder ser un desconegut, un foraster: «Eixe és l’Home dels Nassos!». La incredulitat pujava de to en constatar el xiquet o la xiqueta, sospitant ser víctima d’un engany, que aquell home només posseïa un trist i vulgar nas, com qualsevol altre. «És que avui –deien– és el primer dia de l’any i per això només en porta un, de nas. Demà, si te’l tornes a trobar, voràs com en porta dos».

Una confabulació semblant a la del Home dels Nassos s’organitzava al voltant de l’Adreçadora, que no és personatge sinó estri, objecte de la nostra mitologia popular. A per l’adreçadora ens enviaven les mares perquè no donàrem febra mentre elles faenejaven. Anaven buscant-la de casa en casa, i les altres mares, còmplices del joc i de la mantàfula, ens feien anar d’un lloc a l’altre, d’Herodes a Pilat, ja que l’Adreçadora era tan necessària que l’ampraven seguit seguit i mai no parava en la casa on la buscàvem.

La nostra mitologia també ha estat habitada per gegants. Éssers d’alçada descomunal que ara ballen en algunes celebracions, però solament com a enormes ninots amb cos de roba i cartó, però sense ànima. Els gegants han intervingut sovint per canviar penyals de lloc, obrir barrancs, remoure muntanyes o altres proeses que solament una força hercúlia i colossal com la seua podia realitzar. A Xàtiva, hi ha una rondalla que explica que entre dos cims del terme, entre el penyal del Puig i el cim de Santa Anna, hi ha la distància d’un pam de Déu. Aquest a qui ara anomenem déu, antany li devien dir gegant. Els gegants que cisellaren la forma de les nostres muntanyes, de les nostres valls, que obriren amb les seus mans potents el solc dels nostres rius i barrancs, la profunditat de les nostres coves màgiques i els avencs infernals.

Els nouvinguts al barri havien de caçar els misteriosos gambosins abans de ser admesos en la colla. A les zones d’horta, tan prolífiques en construccions d’aigua, se’ls creia habitants de les sèquies, foren amples braçals o modestes regadores, i era allà que enviàvem els incauts nouvinguts, ben dispostos amb el preceptiu sac on havien d’anar a parar els gambosins quan algú obrira els estalladors que els impedia el pas. Però els estalladors mai no s’alçaven, i el jove incaut esperava fins a la impaciència la golada de gambosins que mai no havia d’aparèixer.

En les nits màgiques de sant Joan es feien totes les màgies possibles per tenir amor fidel i durador, per curar trencadures, per fer les bruixes i els bruixots els seus aquelarres. Eren moltes les històries que contaven afers de bruixeria, amb les seues fetilleries i sortilegis, de màgia blanca i de màgia negra, com la “tassonà” o “gotà” o “quiquerasso”, que de diverses maneres es coneix aquest beuratge malèfic. I els dimonis (l’Emplomat el més roïn de tots, el Major el qui més mana, el Coixo el més tararot, i el Xicotet el de més pillada). I aneu alerta els qui hàgeu de recórrer de nits els camins, ja que els dimonis s’amaguen darrere els garrofers i estan a la guaita dels viatgers confiats. Tampoc no se us acudïsca recollir cap animal esgarriat pels camins foraviats, ni que tinga l’aparença innocent d’un cabrit, cadell de gos o porquet. Mireu què li va passar a un home que una nit venia cap Xàtiva pel camí de Sant Antoni, i va trobar-se un cabridet perdut. Se’l va carregar al coll i va continuar el seu camí pensant que la sort li havia estat generosa amb aquella troballa. Tanmateix, com més caminava, més pes sentia sobre els muscles, més se li adolorien les espatles, més se li cansava l’esquena. ¿Com era que portar aquell cabridet al coll li provocava tan gran esforç i cansament? En això que va girar lleument el coll, i contra la seua cara va topar-se un rostre horrible i monstruós…

I els donyets o follets, fins i tot lluendos, que així també se’ls denomina en alguna comarca nostra. Aquests éssers diminuts que habitaven les nostres cases, i que per les nits provocaven gran enrenou, que tot ho trascolaven i removien. Com explica la rondalla popular…

I les fades, que n’hi ha de dolentes i de bones. N’hi ha que serveixen el mal, i serien parentes de les bruixes, i n’hi ha que ajuden els protagonistes valents i agosarats que han d’enfrontar-se amb les dificultats d’una màgia obscura, sovint per alliberar princeses encantades en poder d’éssers tan poderosos com malvats. Com en les rondalles del Gegant del Romaní, el Xiquet que va nàixer de Peus, El Castell d’Iràs i no tornaràs. Fada bona, també dita dama vella, era també, per més que es presentara davant els fills del rei com una dona vella famolenca i espentolada, la que va indicar al més menut dels tres hereus, el de més bondat i més generós, on s’ocultava la màgica flor del lliri blau, i que va curar la malaltia del rei malalt, son pare, i per la cobdícia dels germans va ser assassinat, i per això el flabiol, en presència dels germans assassins, sonava: «Passa, passa, mal germà, passa, passa i no em nomenes. Per la flor del lliri blau m’has colgat en riu d’arenes».

Entre les fades, les més conegudes són les anomenades Dones d’Aigua o Encantades, que s’apareixien també als viatgers de camins polsegosos quan passaven a prop d’un indret d’aigua, fóra font, gorg o barranc. Una llegenda d’una Encantada, mite transportat des del Pirineu, on tenen gran predicació, és la que explicava que en passar per un camí vora barranc s’apareixia una dona, bellíssima, vestida solament amb una roba vaporosa que deixava entreveure el seu cos excepcional. L’Encantada oferia al vianant triar entre dues opcions: quedar-se amb ella o els tresors que li mostrava a mans plenes. La cobdícia enfosquia el seny dels humans, que sempre acabaven elegint els tresors, i acabaven per no endur-se res, perquè havien triat malament, i mentre la fada desapareixia de la seua presència s’adonaven de l’erro i que no tenien dret a res més que a mirar-se les mans buides. Sens dubte, el barranc de l’Encantada, a Planes, hauria estat escenari de les seues aparicions fantàstiques.

Fades, bruixes, donyets, dimonis i… sants. El catolicisme ha aportat al nostre imaginari col·lectiu tot un grapat d’altres éssers sobrenaturals, que un dia, segons que diuen, foren humans. Sants i santes als qui ens aclamem, com antany ens aclamàvem a altres déus i altres mites. Santa Llúcia, que ens conserve la vista; sant Blai gloriós, deixa’m el xic i endus-te la tos; sant Roc i el gos; sant Abdó i sant Senent, Sants de la Pedra, que de sempre ha estat els protectors dels nostres camps, ara substituïts, ignominiosament, per san Isidro Labrador, de “los campos de Castilla”, patró de la ciutat de Madrid; sant Antoni de Pàdua, a qui les xiques fadrines s’aclamaven per trobar xicot abans que se’ls passara la saó; sant Antoni del Porquet; sant Cristòfol, gegant descomunal que va arribar a dur el món sobre els seus muscles, com el mític Atlas; sant Vicent Ferrer, predicador i miracler; santa Bàrbara dels trons: «Santa Bàrbara anava pel camp buscant l’Esperit Sant. Treu rajos veu venir: un de foc, un de pedra i un altre que rellampega, santa Bàrbara donzella». N’hi ha hagut altres sants que no figuren als calendaris, o si hi figuren de nom no són els mateixos les santes vides dels quals els ha fet estar inclosos en el santoral. Com ara sant Paulí, a qui tan despullat deixaren que va quedar «amb una mà a la bossa i una al florí»; o l’altre sant Antoni, de Gavarda, de miracles tan estrambòtics: «Sant Antoni de Gavarda va fer un miracle en Antella: una güela va caure al riu. Si no la trauen, s'aufega…»; o un tal sant Gorrinequi: «Paciència, sant Gorrinequi, li deia el gat a la botifarra; si no estigueres tan alta, d’un mos te desbotifarrava».

Peret i Marieta, les aventures de la Raboseta i el Rabosot, amb l’acompanyament sovint del Corb, i molts més personatges perduts més arrere que aquests, han format part de la nostra mitologia infantil. Durant generacions, hem sabut de la por, a la vora del foc, mentre escoltàvem, espaordits, la rondalla de Marieta i el Mort. Ara, a tot arreu celebren el Halloween anglosaxó, per influència del cinema i la televisió nord-americana, com si nosaltres no haguérem tingut mai una tradició pròpia en el Dia de Difunts, dia en què a casa deixaven els llits ben fets i no es podia entrar a les habitacions perquè les ànimes dels avantpassats venien a fer-hi una dormida, dia en què es posava un altre cobert a taula pel mateix motiu que adés. Dia en què, antany, els més càbiles feien una processó de ciris i llençols i anaven fent por pels carrers i els caminals de fora vila. Com explica aquesta narració anomenada El melonar del tio Miquel.

Es podria fer un llarg i extens memorial de cultura perduda per sempre més. Segurament, mentre us he estat desgrunant aquesta conferència, alguns haureu recordat casos i coses que ja només sobreviuen en la memòria dèbil i amnèsica. Els valencians, segons un cèlebre avantpassat nostre, Gil Polo, som “dessubstanciats”. Tenim una llengua pròpia i una cultura singular que hem deixat morir, bé per finejar en foraster castellà, per autoodi, per desídia... Siga com siga, agonitzem. Inventariem, grosso modo, tantes coses perdudes: en un docte paper, en una conferència, quasi diríem que a manera de testament col·lectiu. Tota aquesta gent, humana i no humana, la coneixem i la saludàvem quan la llengua era viva i populosa i habitada per éssers històrics, mítics i màgics.

Com va dir el poeta mexicà Octavio Paz: «Cada llengua que desapareix és una visió de l’home i del món que desapareix».