Toni Cucarella

– Qui ets tu? Ell no es va negar a respondre i confessà clarament: – Jo no sóc el Messies. Evangeli segons Joan 1, 19-20 Cague’n l’as d’oros i el xiquet dels collons!, va vociferar l’avi Josep, de malnom l’Orot per la repicada imprecació amb què sempre s’acompanyava el dir, fóra per a exaltar-se, encetar enhorabones o renegar com un carreter, patriarca vell i boterut de la família Messia, amb la carnassa enforfoguida en la cadira de repòs, setial preeminent que simbolitzava el més elevat escalafó de la jerarquia familiar, quan la fadrina de la casa, una xicota apocada i poregosa, del barri del Raval, va avisar la caterva que celebrava l’onomàstica del cap de casa, quan ja tothom –vint-i-dos entre fills, filles, nores, gendres, nétes i néts– esperava que els escudellaren el plat de paella, el motiu pel qual Salvoret, sisè nét de la dinastia Messia, no havia comparegut a taula a l’hora que els bons costums i la recta disciplina exigien.     Que el menut Salvore

Publicat en e l llibre de 75è aniversari de l'IES Josep de Ribera de Xàtiva (2009) Imaginem-nos que un prestigiós club de curses d’obstacles decideix celebrar el 75è aniversari de la seua fundació. Per a tan devanible efemèride preparen la publicació d’un llibre en el qual, posem per cas, repassaran la dilatada i fructífera història del club, alhora que recordaran els seus membres més brillants, entre entrenadors i atletes, alguns dels quals han convidat a posar en paraules memòries i opinions. Heus ací, però, que entre els convidats a col·laborar-hi figura un antic membre que, tot i que ha tret medalles en altres disciplines –no caldrà especificar si alguna o no cap de metall noble o totes d’impur aliatge–, en el temps en què va pertànyer al club no solament no consta que guanyara cap cursa, més te’n diré: no va acabar-ne cap. Aquesta és –pam amunt, pam avall– la meua contrariada circumstància en aquesta col·laboració per al 75è aniversari de l’IES Jos

  Ahir presentàrem a la Casa de Cultura el llibre Xàtiva. Passeig Monumental. Es tracta d'un recull de fotografies, en blanc i negre, organitzades en forma de passeigs per la ciutat, a través dels quals proposem mostrar i donar a conèixer millor, a propis i a visitants, el passat històric, monumental i artístic de la ciutat de Xàtiva. El llibre ha estat a cura d'Antoni Martínez Revert, el pròleg és de Carles Sala, les fotografies són de Miquel Sala i de Julián Garcia, la maquetació és d'Artur Heras, i s'ha imprès als obradors de Martín Impressors de València. Jo he col·laborat, amb Antoni Martínez Revert, en l'elaboració dels textos que acompanyen les fotografies. A continuació podeu llegir el text que vaig preparar per a la presentació. Encetaré la meua intervenció amb un relat popular que de ben segur alguns recordareu... Això era i no era un llaurador que posseïa algunes terres, i arribat a certa edat va començar a preocupar-se per l'ús que

Amuntavall Teatre torna a posar en escena «Dones d'aigua, hòmens de fang» al Gran Teatre de Xàtiva. Serà el dia 3 de maig, divendres, a les 22'30. Les entrades es poden adquirir a la Casa de la Joventut, Sorpréndele i la Llibreria la Costera. Preus: Platea: 10 euros. Amfiteatre: 7 euros. Llotja: 7 euros. Fotos de l'obra

Ulysses i el fantasma foraster . Perifèric Edicions, Catarroja. Premi Premi Benvingut Oliver de Narrativa Juvenil de Catarroja 2006 Premi Samaruc de Narrativa Juvenil 2007. 1ª edició, març 2007 2ª edició, juny 2009. Aquesta és una història d'amistat entre un rodamón sense pàtria ni destí i una ànima en pena que busca algú que porte les seues despulles al poble on va nàixer. La novel·la, tot i adreçada a un lector que s'inicia en la seua formació literària, intenta aportar un punt de vista sobre alguns aspectes de la problemàtica de la immigració. Però no amb la intenció de justificar-la, sinó de presentar-la com el que realment és: una de les pitjors tragèdies de la humanitat. La immigració al capdavall és una forma d'exili. Només genera riquesa al capitalisme criminal que obliga les persones a abandonar casa seua per ser explotats en un altre país o per morir enmig de la mar... La immigració desestructura les societats d'origen i desestabilitza le

UN BAC DE COLLONS Un parell d’anys després que m’hi vaig haver baquetejat els collons en un bac aparatós, aquell carrer empinat i pedregós va ser batejat per les autoritats oficials de l’època amb el nom “afecto” –terme i concepte que no formen part del camp semàntic de l’afecte o l’estima, ben al contrari– d’ Hermanos Blasco Acevo , falangistes de pro. Feia vora trenta anys que les generacions que ens precedien patien la “pau” del franquisme, aquella pau que el règim vencedor commemorava amb desfilades marcials, exhibicions gimnàstiques i rendides mostres folclòriques cada primer dia d’abril, Día de la Victoria . Trenta anys després d’aquella victòria, que miraven de fer passar per pau, el règim encara tenia màrtirs i “afectos” a qui dedicar carrers en zona de «vencidos y desarmados». Tanmateix, els qui conformàvem la que havia de ser l’última generació alliçonada sota els preceptes de la Formación del Espíritu Nacional ignoràvem quina pau o quina victòria, fins i tot qui

JO APUNTAVA MANERES DE GRAN JUGADOR DE RASPALLOT Passàvem moltes hores roders pel carrer. I el pati del col·legi Martínez Bellver constituïa una extensió delimitada del carrer. Avui se'm fa difícil d'imaginar com podíem jugar a futbol enmig d'aquell tràfec escarotat de tots jugant a tot. El futbol era l'esport rei, i el que marcava les jerarquies. Si hi tenies bona traça, els companys et prenien en consideració, i el moment del pati es convertia en el més desitjat de totes les hores que passàvem a l'escola. Però jo era més roín que la carn de coll, jugant a futbol. Corria darrere la pilota tot esbalaït, com un fus perdut, sense tocar-la ni de rasquinyada. Per això només em cridaven per fer equip quan no n'eren prou.   Era ínútil per al futbol, tanmateix era bo amb el raspallot. Al carrer Blanc on vivia, i on els meus pares portaven una taverneta, hi jugàvem sovint. Òbviament, no féiem servir les duríssimes i inassequibles pilotes de vaqueta, sinó a

Toni Cucarella (Lluís Antoni Navarro i Cucarella), Xàtiva 1959. Als catorze anys em vaig incorporar al món laboral. Des d’aleshores he realitzat tota classe d'oficis per guanyar-me la vida: ferrer, collidor de fruita, manobre, fuster, escatador de taüts, aprestador de teixits, agent comercial, llibreter... Actualment faig de carter.  L'any 1 981 em vaig traure el Graduat E scolar en una Escola Permane nt d' A d ul ts. Entre 2006 i 2013 he mantingut el blog Cucarella en roba de batalla . També mantinc el blog sobre cultura popular de la Costera La Cuca Salamanduca. Poesia Concert en No Major . Associació d’Amics de la Costera, Xàtiva 1982. Poesia en llibres col·lectius Homenatge a Picasso . 1984. Homenatge dels escriptors als professor Sanchis Guarner . Generalitat Valenciana, 1986. La mirada llegida . Universitat de València, 2002. Novel·la Cool:fresc . Columna, 1987. El poeta . Columna, 1988. Bogart & Bogart . Col